Quatre dècades després, encara és possible obtindré ensenyament polític del Xile de 1973.

Han passat ja quatre dècades d'aquell matí de setembre al qual forces militars van atacar el Palau de la Moneda i van exigir la rendició incondicional del President de la República que es trobava en el seu interior, només acompanyat per unes desenes d'homes armats. Era el punt i final d'una experiència política singular, la que deia proposar-se superar el sistema capitalista i aconseguir el socialisme sense violentar l'estructura institucional republicana del país. Ara sabem quantes contradiccions amagava el projecte de la Unitat Popular, com sabem que existien importants diferències tàctiques i estratègiques entre els seus impulsors. Sabem, a més, com de complex i asimètric va ser l'escenari intern i com d'hostil l'internacional. És cert que la història no estava escrita i el fatídic final de l'anomenada Via xilena podia no haver-se `roduït; però no ho és menys que segons passaven els mesos, el mapa polític i partidari intern va anar polaritzant-se més i més, i des de cadascun dels dos pols es va titllar al contrari, amb afany desqualificador i insultant, de feixista o de comunista, sense que hi haguera una altra possibilitat desitjable que la victòria completa dels uns sobre els altres. Finalment, aquella màxima engelsiana de que la revolució es pot fer amb o sense l'exèrcit, però mai contra l'exèrcit es va fer carn, i els carros de combat van assetjar el Palau presidencial que, com a expressió d'una brutalitat sense límits, va ser bombardejat per avions de combat de la Força Aèria. 

Dins de Xile va finalitzar un somni de llibertat i igualtat per a molts, mentre que per a uns altres −que no n’eren pocs− va acabar un malson de desabastiment, desordres, cubanització i amenaces a la propietat privada. Una confrontació ideològica amb una forta càrrega empírica, atés el nivell de conflicte que es va arribar a viure en el país. En la fase final de l'enfrontament, a pocs els va resultar una sorpresa la intervenció dels militars amb el paper de protagonistes estel·lars. Se'ls esperava des d'amplis sectors com a agents capaços de posar ordre, d'acabar amb el caos, de reconduir una situació que se'ls havia anat de les mans a tiris i a troians. Però no va anar així la cosa. La irrupció dels militars va ser cirurgia major, i sense anestèsia. Els temps de les dictadures tradicionals s'havia acabat ja a Amèrica Llatina. En aquesta fase de la Guerra Freda, allò que es propugnava des del Departament d'Estat nord-americà eren el que anomenem dictadures de nou tipus; açò és, règims militars que havien d'extirpar “els òrgans infectats per les cèl·lules cancerígenes” que constituïen l'enemic interior. Si com havia dit temps arrere John Edgar Hoover, el comunisme no era una ideologia sinó una malaltia, els militars eren els metges que havien de sanar al malalt. 

Des de fora de Xile l'experiència d'Allende i la Unitat Popular va ser viscuda amb molt d’interès, molt particularment el seu dramàtic i cruent final.

L'abast i la violència del colp militar xilè va ser per a la Unió Soviètica una sorpresa de grans dimensions que no solament va obligar al Kremlin a una reflexió doctrinal sobre les lluites d'alliberament a Amèrica Llatina, sinó que li va provocar grans mals de cap tant amb aquells que aviat serien anomenats eurocomunistes, com amb els maoistes, amb els cubans i, en general, amb els seus amics i simpatitzants de tot l'anomenat Tercer Món. En la que pot considerar-se la primera reacció soviètica, Pravda va publicar el 14 de setembre que el colp havia estat obra dels cercles reaccionaris de Xile i de forces estrangeres imperialistes (sense identificar-les). La URSS va trencar relacions diplomàtiques amb el govern militar, es va esforçar a mantenir relacions formals amb el PCCh, el PSCh i el MAPU i, a més, juntament amb els seus aliats europeus i amb Cuba van rebre a milers d'exiliats xilens. 

Passats els anys, podem dir que l'anomenada Via xilena al Socialisme va tenir unes conseqüències polítiques de gran importància en tota l'esquerra occidental. Es van produir −podem sintetitzar-ho així− tres tipus de resposta:

1) la que podríem dir d'esquerra revolucionària, la partidària de la lluita armada, convençuda que la dicotomia era revolució o feixisme i que mai es podria aconseguir el socialisme pel camí que es va intentar durant els anys de la Unitat Popular a Xile;

2) l'ortodoxa, de matriu soviètica, que tot i valorar la possibilitat que −almenys teòricament− es poguera transitar pacíficament cap al socialisme, entenia que havia de contemplar-se la utilització de la força per a defensar les conquestes revolucionàries;

3) la que se'ns apareix com a més innovadora, la que Achille Occhetto, en sintonia amb el seu predecessor Enrico Berlinguer, denominaria anys després, ja en els anys vuitanta, un reformisme fort: “un reformisme que no es conforma amb retocs de façana, sinó que intervé sobre les contradiccions de fons de la societat amb propostes realistes (…) una alternativa democràtica i reformadora que tinga com a protagonistes a les forces del progrés”.

Quaranta anys després del fatídic final de la Via xilena i vint-i-cinc d'aquestes paraules del comunista italià, sabem que el món no solament no ha avançat cap al socialisme, sinó que la gran superpotència soviètica ja no existeix, i que la gran potència xinesa, oficialment un país socialista amb el Partit Comunista com a partit únic, és un híbrid del que no se sap quin és realment ni el seu mode ni les seues relacions de producció. Deixant de costat l'excepcionalitat nord-coreana i l'atípic Vietnam, solament Cuba segueix auto considerant-se un país socialista. Han sorgit, això sí, al seu caliu, alguns règims, singularment el veneçolà o bolivarià i uns altres que es troben en la seua proximitat, que s'adscriuen a un anomenat −i indefinit− socialisme del segle XXI.

Fa vint anys, Eric Hobsbawm va escriure unes paraules que al·ludeixen a una patologia que ha afectat i afecta a l'esquerra política realment existent a Occident: “Als qui consideren que no solament és més senzill sinó també millor mantenir onejant la bandera roja, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d'un projecte polític; l'activisme militant amb la transformació social i la victòria amb la ‘victòria moral’ (que tradicionalment ha estat l'eufemisme amb el qual s'ha denominat la derrota); l'amenaçar amb el puny en alt l’statu quo amb la desestabilització del mateix o (com va succeir moltes vegades en 1968) el gest amb l'acció”. 

És per açò que avui, quatre dècades després de la mort de Salvador Allende i de l'inici de la dictadura que va ensagnar Xile i que va commoure al món, tant i més al que s'identificava amb els valors de l'esquerra política, resulta interessant tornar a repensar aquell procés xilè. 

Als qui fa dècades injuriaven la despectivament anomenada democràcia burgesa, els va sorprendre la crueltat insuportablement esquinçadora de la dictadura (per descomptat burgesa). Als qui fins fa poc infravaloraven els avanços de l'Estat anomenat del Benestar, implementat en els països en els quals l'esquerra reformista [més o menys] forta havia aconseguit afermar-se, els sorprèn ara la facilitat amb la qual la crisi econòmica i financera que estem vivint als països del sud d'Europa està desmuntant els assoliments aconseguits. I ara els valoren com mai abans ho van fer, fins a convertir-los en bandera pròpia.

Estem en una fase deprimida i depriment quant a les lluites polítiques pels drets socials, per la democratització radical de les nostres societats. Ha ocorregut abans. María José Orbegozo, periodista especialitzada en la política italiana, escrivia en 1981: “Quan a l'octubre de 1973, després la caiguda de Salvador Allende a Xile, Enrico Berlinguer va proposar el compromís històric entre les forces majoritàries (democristians, socialistes i comunistes), el secretari general albergava en la seua ment un projecte molt ambiciós: modificar gradualment les orientacions de fons d'aquestes forces polítiques i, molt en particular, de la Democràcia Cristiana, per a accelerar-les a una trobada amb els comunistes, evitant així el risc d'una reacció dretana que, fins i tot, podria tenir el suport de les masses (un Berlusconi, per exemple?).

El procés italià no va evolucionar per la senda prevista pels comunistes dels anys setanta, ni molt menys. Darrerament, −quina amarga ironia−, la situació política italiana és, potser, més convulsa que mai. I ho és, en bona mesura, perquè l'esquerra italiana actual, com l'europea en el seu conjunt, està tan fragmentada, que amb prou faenes és capaç d'oferir una mica més allà d'un discurs contradictori. Gens que semble un programa polític alternatiu al de la dreta i el  centredreta, i que resulte creïble i practicable. És cert que els temps són uns altres i molt diferents, però es pot afirmar que l'esquerra política europea, en la seua varietat, dista molt de la potència i la capacitat d'arrossegament polític que tenia en els anys setanta i primers vuitanta.

No es tracta simplement d'un problema partidari, orgànic, institucional. Es tracta d'una pèrdua de referents, d'ancoratges, de l'enfonsament d'un sistema d'idees i certeses —l'esfondrament d'una madeixa de doctrines, en paraules de Tony Judt— que va afectar a tota l'esquerra europea després de la caiguda del comunisme moscovita. Fa temps que aquella esquerra que va liderar el PCI de Berlinguer, al costat dels seus germans eurocomunistas de l'Europa meridional, o l'esquerra de confessió socialdemòcrata en la qual es van incloure partits de govern a Gran Bretanya, França, Espanya o Alemanya, camina sense rumb definit i perdent elecció rere elecció. En bona mesura pot dir-se que les respostes que ofereix als nous problemes són –en el millor dels casos− massa paregudes a les que es van proposar fa dècades en un altre escenari geopolític completament diferent. 

Així doncs, podem concloure que l'esquerra democràtica actual —i no solament l'europea— ha de reinventar-se. L'alternativa ha de ser alguna cosa —entenem— emparentada amb el reformisme fort del que parlara Occhetto. El model xilè dels setanta d'avançar cap al socialisme ja no serveix, per descomptat [si és que algú sap, a hores d’ara, en que consisteix el socialisme]. Va ser una proposta que solament es pot entendre en el seu context i en la seua època.

No obstant això, aquella experiència fallida, truncada, de final dramàtic encara pot il·luminar-nos algun ensenyament per al futur. Potser el més important siga que, quatre dècades després, sembla poc discutible que s'imposa la necessitat de fugir en qualsevol cas de la hiperpolarització política, de la configuració d'un mapa polític binari i confrontat, de la desqualificació inapel·lable i la deslegitimació entre els adversaris polítics. A la llum d'aquell procés encara dolorós, l'opció més raonable serà generar amplis consensos que, −parafrasejant a Berlinguer−, permeten construir i consolidar una democràcia de la més alta qualitat possible que garantisca el ple exercici i el desenvolupament de totes les llibertats. De totes. 

Ressaca madrilenya de cafè amb llet [i sobredosi d'Ana Botella de Ansar]

Avui és dia de ressaca per a tots els qui s'havien embarcat en eixe vaixell de bojos i de vividors (en una proporció que no és fàcil d'establir) que era la candidatura Madrid 2020. Temps hi haurà de llegir i escoltar les anàlisis dels especialistes del per què del tercer fracàs sense pal·liatius. Haurem de suportar les lamentacions patrioteres dels Fermin Cacho i la companyia, i les xuleries ressentides dels Marhuenda i el TDT Party. Temps hi haurà de preguntar-li a De Guindos i al Govern Rajoy què pensa fer amb els diners que tenien (això van afirmar) per a fer front a les despeses olímpiques. Avui, no obstant, cal parar compte en un episodi, un esdeveniment simple, però paradigmàtic: la intervenció de l’alcaldessa de Madrid a Buenos Aires, davant el COI. 

El vídeo de la seua intervenció (link) va a convertir-se en la síntesi del que ha sigut la desfeta d'una proposta absurda, d'una fugida cap al davant del Partit Popular. El PP fa dotze anys que intenta tancar la ferida que pateix la dreta nacionalista espanyola per l'enveja per Barcelona 92 (les seus olímpiques són generalment les capitals dels estats). A més a més, volia tapar, amagar, els efectes devastadors de la crisi sobre la societat espanyola amb una sobredosi de panis et circenses. 

Ana Botella és una dona habitualment patètica en les seues intervencions públiques, que ni en castellà és capaç de connectar dues frases coherents, ni tan sols de respectar les concordances bàsiques en gènere i nombre, tot arribant a contradir-se en dues frases seguides ("tenim el 90 per cent de les instal·lacions perquè el 80 per cent de les instal·lacions ja estan fetes"). Algú va aconsellar-la que es dirigira als membres del COI en anglés, i la cosa resultà un esperpent. Més enllà de dir hiperbòliques tonteries xovinistes ("Nadie celebra mejor la vida que los españoles"), i de relacionar els interessos olímpics amb el café amb llet, cal atendre al llenguatge no verbal de la senyora.

Paga la pena veure el vídeo sense so, per atendre a l'artifiositat de l'entusiasme infantiloide que la dona vol transmetre a l'auditori: sembla una paròdia d'alguna de les folklòriques de l'Espanya canyí. Si encara queden ganes, es pot tornar a veure al vídeo (no arriba a 3 minuts, però pot resultar nociu) i atendre a la prosòdia de l'alcaldessa de Madrid. No importa el que diu. Com ho diu? Amb qui parla? Amb xiquets, amb persones que desconeixen l'idioma que parla (?), amb persones amb problemes mentals?El COI ens ha fet un favor, certament. Madrid ja ha suspés tres vegades en dotze anys. Hora és de canviar d'objectius. Madrid és una gran ciutat, una gran capital europea que no es mereix tant de furtamantes, tant de tocacampanes com viu de la sopa boba que els ciutadans de la Villa y Corte li paga. Enrique Tierno Galván es tornaria a morir si poguera veure que han fet de Madrid els Álvarez del Manzano, Ruiz Gallardón i ara, finalment, encara que semblava impossible empitjorar la direcció de la ciutat, eixa gran dama del teatre, del Corral de la Pacheca, que és Ana Botella de Ansar.

Christine Lagarde i Olli Rehn, què volen aquesta gent, que truquen de matinada?

Christine Lagarde i Olli Rehn, francesa i finlandés respectivament, gaullista i liberal demòcrata al seu tomb-centristes, dirien ells al remat-, són dos personatges que parlen amb freqüència del que s'hauria de fer amb la crisi econòmica espanyola. Quan no ataquen per la imperiosa necessitat de retallar i retallar en prestacions socials, ho fan per anunciar-nos les penes de l'infern per incomplir els seus, -diuen-, consells o recomanacions. La darrera intervenció del FMI ha sigut tirar-la llarga: demanar una reducció salarial generalitzada del 10 per cent, dins d'un gran pacte per la generació de llocs de treball. El senyor Rehn s'ha afanyat a sumar-se a la demanda, i aviat l'han recolzat des de Brussel·les en afirmar-se que el centrista finlandés està en la línia correcta del que en pensa la Comissió Europea. 

Qui és qui en aquesta pel.lícula? Doncs la francesa, una de les dones més poderoses del món, segons la revista Forbes, cobra prop de 30 mil euros al mes i no paga impostos. Val a dir que només prendre possessió de directora gerent del FMI es va pujar el sou un 11 per cent. Ella va ser qui va escriure a Sarkozy allò tan indigne de "Utilitza'm mentre et convinga i convinga al teu projecte i el teu càsting (...) Si m'utilitzes, et necessite com a guia i suport: sense la teua guia podria ser ineficaç, sense el teu suport podria ser poc creïble. Amb la meua immensa admiració".

El senyor Olli Rehn és vicepresident de la Comissió Europea, i guanya prop de 24 mil euros mensuals, inclosos els complements. Economista, cientista polític, periodista i jugador del futbol en la seua joventut, el bon senyor és un centrista pur i dur que, segons sembla, ni sent ni pateix pel que li passe a les persones que no han estat tan afortunades com ell en la vida.

El tercer actor del film són els assalariats espanyols, i el seu aspecte no és tan cool com el dels seus companys de repart. Segons la darrera Enquesta Anual d'Estructura Salarial de l'INE, el salari més freqüent a Espanya va ser en 2012 de 15.500 euros anuals. Estem parlant, clar, d'una xifra abans d'impostos.

És a dir, que el segment majoritari dels assalariats cobra en Espanya 1.292 euros bruts al mes i la proposta dels patums de les finances mundials és que -mitjançant un gran pacte pels llocs de treball entre treballadors, empresaris i Govern- passen a cobrar 1.163 euros bruts. I això per a generar llocs de treball que permeten reduir la desmesurada xifra actual. Des dels sindicats ja han contestat que actualment bona part dels salaris ja són de mera subsistència, així com que els empresaris estan incomplint el que van pactar en l'acord per a l'ocupació i la negociació col·lectiva en 2012, perquè mentre els seus beneficis han pujat un 2,2 % les rendes dels treballadors han disminuït el 5,4 %. 

Alhora, els representants sindicals han assenyalat que els salaris reals a Espanya, una vegada descomptada la inflació, han caigut 6,3 punts des de 2010, i que eixe descens no sols no ha generat treball, sinó que n'ha destruït, atés que ha provocat una caiguda del consum i la inversió, a més d'elevar el sofriment a les famílies. 

El Govern Rajoy s'ha limitat a assenyalar que les salaris estan pactats, mentre que els empresaris han assegurat que ara no és el moment de baixar més els salaris. On anem?

És difícil de saber, però en cap cas a un lloc amable amb els interessos de la majoria. No amb aquests desaprensius que manen a les finances d'Europa i d'Espanya. 

Des de la dreta europea civilitzada i culta, cosmopolita i viatjada, les receptes són no sols infames i vergonyoses, arrogants i deshumanitzades, sinó que van sempre, sempre en la mateixa direcció. ¿Quan emanarà del FMI o de la Comissió Europea alguna directriu que demane, que exigisca, sacrificis a grans empresaris o banquers? Quan ens diran que és exactament allò que volen aconseguir. ¿On està la meta final d'aquesta cursa diabòlica en la que uns, la majoria, paguen i paguen i tornen a pagar; i altres, la minoria, guanya i guanya i sempre torna a guanyar?

Què volen aquesta gent, que truquen de matinada?

És més fàcil gestionar els afectes i les identificacions en el Tribunal Constitucional que en el Col.legi Oficial d’Arbitres de Futbol.

En 1985 Pedro Pacheco era l’alcalde de Jerez de la Frontera. Va donar ordre de demolició d’un xalet del cantant Bertín Osborne, qui va recórrer la decisió municipal. Finalment, l’Audiència de Sevilla va fallar a favor de l’artista, per la qual cosa l’andalusista Pacheco es va fer famós en afirmar que la justícia era un catxondeo. Bé, es va fer famós no sols per això que va dir, sinó perquè quasi va ser afusellat pel desacato i per la irreverència de la seua afirmació. Tronaren els mitjans conservadors tot demanant que el seu cap fora exposat dins una gàbia de ferro per a escarment dels insolents. No ens consta (amb perdó per la frase de moda, però quasi tot s’apega) que el senyor Pacheco haja fet cap valoració respecte del que està passant quasi trenta anys després al Tribunal Constitucional, però no seria d’estranyar que es mantinguera en una posició pareguda.

Ara va i resulta que es pot presidir el més Alt Tribunal de justícia espanyol després d'haver estat magistrat del mateix tot mantenint la militància en un partit polític. En aquest cas en el Partit Popular, que és el que recolza el govern del senyor Mariano Rajoy, gallec de Pontevedra i registrador de la propietat de professió. Cal no oblidar que els recursos que arriben a l'Alt Tribunal solen estar referits a decisions governamentals, i que el seu president ostenta el vot de qualitat que pot dirimir els empats.

Ens permetreu algunes consideracions sobre la situació generada per la presa de possessió en el passat mes juny del doctor Pérez de los Cobos a la llum dels darrers esdeveniments.

1) No es gasta la mateixa mesura per a uns juristes que per a altres, i és que molt han canviat les coses quant a la benevolència del tracte segons convinga el Partit Popular.L’actual president del Tribunal Constitucional espanyol és un catedràtic de dret del treball, murcià de naixement i doctor per la Universitat de València. L’il.lustre professor està considerat el pater de la reforma laboral propiciada pel Partit Popular, en companyia del seu col.lega Javier Thibault, també professor de la mateixa matèria, i actual director General d'Ocupació del Ministeri de Treball. Tots dos pertanyen a allò que en l’argot madrileny se’n diu el clan dels genovesos, i això en relació amb la caserna general pepera, ubicada al carrer dedicat en la Villa y Corte a la ciutat italiana. 

Precisament sobre la reforma laboral versen bona part dels cursos en els quals Pérez de los Cobos ha intervingut en FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, el think tank presidit per José María Aznar, una mena de laboratori ideològic al servei del pensament neoconservador espanyol) com a ponent o assistent. Una circumstància que, contràriament a allò que va passar en 2007 amb el magistrat Pablo Pérez Tremps, no ha generat cap problema en cap instància jurídica autòctona. Recordem que el magistrat Pérez Tremps fou recusat en el seu dia en el cas del recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut de Catalunya per haver participat, abans de la seua designació com a magistrat de l'Alt Tribunal, en un estudi realitzat per deu juristes sobre la constitucionalitat de l'Estatut.2) Els efectes immediats i a mitjà termini de la situació desencadenada són imprevisibles i fan dubtar que els actors principals d’aquesta tragicomèdia siguen a) persones assenyades; o, b) persones d'una solvència ètica mínima.
Quan el diari El País va publicar que Francisco Pérez de los Cobos va cotitzar com a militant del Partit Popular entre 2008 i 2011, ell mateix va admetre i va defensar la seua militància davant els seus companys del Constitucional. 

Des d'aquest reconeixement, Francisco Pérez de los Cobos, qui ha estat ponent de quaranta sentències des que va ser triat magistrat, podria veure-les qüestionades en bona part sinó totes. Aqueilla militància, —ocultada en la comissió de nomenaments del Senat, prèvia a la seua designació—, ha desencadenat ja l'anunci de diverses peticions de nul·litat d'algunes d'aquelles resolucions en les quals va participar com a magistrat. 

Tanmateix, tanta o més sorpresa que els arguments emprats pel Partit Popular en boca de personatges com el senyor González Pons o l’actual ministre de Justícia, causa perals profans la unanimitat dels membres del Tribunal Constitucional, entenent com allò més raonable la militància mentre era magistrat i l’ocultació de la dada en presentar-se davant el Parlament.

De moment, els advocats de Baltasar Garzón i els d’Arnaldo Otegui ja han anunciat que reclamaran l'anul.lació de les decisions que l'Alt Tribunal va adoptar sobre les seues causes. La Junta d'Andalusia va a estudiar i revisar tots els temes que ha tractat Pérez de los Cobos i la Generalitat de Catalunya, de moment, es reserva la possibilitat de demanar la reprovació a l'espera que els de Rajoy reconsideren els seus arguments. A més, la Comissió Cívica d'Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica es proposa comunicar al Comitè de Drets Humans, Civils i Polítics de les Nacions Unides el fet que va ser precisament Francisco Pérez de los Cobos un dels tres magistrats que van decidir no admetre a tràmit el recurs per a la nul·litat de la condemna a mort del poeta Miguel Hernández en 1940.

3) La línia argumental del Partit Popular, avalada pels membres del Tribunal Constitucional.
Després la confessió del President, el TC ha avalat el PP des del moment que els seus membres han dit amén a la que entenem com inacceptable compaginació entre militància partidària, mentides institucionals i presidència del TC. Segons els popularistes, −i això és allò que han beneït la resta dels magistrats del TC− la incompatibilitat afectaria als militants que tenen despatx al carrer de Gènova i poca gent més, tal vegada els barons regionals. La resta dels afiliats al PP, cap problema. És a dir que els motius d'incompatibilitat no vindrien donats pel que fa a la ideologia política o a l’assumpció jerarquitzada i supeditada a unes directrius polítiques partidàries, com fan els militants de qualsevol organització, sinó per una realitat determinada per l'organigrama polític-administratiu del partit.

Això vol dir que no es traça la importantíssima ratlla entre estar dalt o baix identificat amb la ideologia o la política d’un partit polític i ser militant del mateix. I això és una barbaritat que no pot ser mantinguda en un debat seriós. 

Una persona pot simpatitzar amb el Partit Popular o amb qualsevol altre, inclús votar-lo en distintes convocatòries electorals, però no per això està sota la disciplina d’aquest partit, ni té perquè acceptar les seues directrius polítiques. Quan passa a ser militant, quan s’inscriu i cotitza, està en una situació radicalment distinta i infinitament més compromesa que el simple seguidor o el votant. Entre d'altres coses perquè els estatuts el condicionen de manera inequívoca.

4) És més fàcil gestionar els afectes i les identificacions en el Tribunal Constitucional que en Col.legi Oficial d’Àrbitres de Futbol.
La normativa existent per a la designació dels àrbitres de la Lliga Espanyola de Futbol estableix què els àrbitres o els seus assistents no podran mai dirigir partits d'equips de la seva comunitat autònoma. 

Tot i que el sistema de designació arbitral no ha estat sempre el mateix, aquesta exigència s’ha mantingut en el temps. Per exemple, de 1996 a 2005 un ordinador era l'encarregat de designar als àrbitres. Aquest sistema, que havia estat proposat pels equips, també tenia una sèrie de condicionants per a cada designació. La més important: que els àrbitres no podien arbitrar a equips de la seva regió autònoma. La mateixa prohibició que regeix avui en dia.

És a dir, que un àrbitre valencià no pot arbitrar el Llevant, ni un català el Barça, ni un basc a l’Athletic. Però, un magistrat que és militant d’un partit sí pot decidir amb el seu vot una sentència que afecte directament els interessos polítics i/o ideològics de l‘organització a la qual està estatutàriament lligat de forma subordinada.

No és una autèntica bogeria? Sí, ho és. Com és possible, doncs, tanta unanimitat entre persones de tan elevada formació jurídica? O és que tenia raó Pacheco i encara a hores d’ara la justícia és un catxondeo?

Metges, dolor i dignitat davant la mort en els temps tecnocràtics.

La mostra no és representativa,  ja ho sé. I és que d’on arranca la meua reflexió és d’un cas, però pel que he pogut saber és representatiu i, malauradament, bastant freqüent a casa nostra. L’anàlisi de l’experiència viscuda durant les darreres setmanes m’ha fet arribar a la conclusió que no és fàcil morir amb dignitat a les nostres instal.lacions sanitàries. Podria anar un pas més enllà: no és que no siga fàcil, és que morir amb dignitat pot convertir-se en una cursa d’obstacles quasi insalvables. Ho sospitava, sabia que l’atzar pot jugar-te una mala passada; ara, però, he patit l’evidència empírica.

Posem-nos en situació. Una malalta que ultrapassa amb escreix els noranta anys de vida, amb una història clínica llarga i dilatada de patiments, cirurgia i dolors d’origen majoritàriament vertebral ingressa per urgències a un dels nostres grans hospitals, amb un quadre d’afectacions cardíaques, pulmonars, renals, de tensió arterial i, molt especialment, contraguent-se, regirant-se d’un dolor –malgrat la seua mobilitat reduïda−, que qualifica d’insuportable: quant entre zero i deu?, li pregunta el metge; la resposta és deu. El diagnòstic posterior serà contundent: a més d’altres afectacions en òrgans vitals, la pacient presenta una fractura aguda d’una vèrtebra dorsal, dins una columna vertebral en estat lamentable i irreparable.

Tres setmanes després, amb un alta hospitalària intermèdia que poques hores més tard va ser desmentida en tornar a la porta d’urgències, la pacient ha mort. N’ha patit molt, moltíssim, massa; ha patit fins a un punt dantesc que resulta impossible d’entendre  en el segle que vivim i amb els avanços de la medicina en general i de la farmacologia en particular. ¿Per què ha passat això, per què pot passar-nos a qualsevol de nosaltres si no prenem mesures adequades, i si no som ferms en la defensa del nostre dret a morir amb dignitat?

Per a respondre a la pregunta potser cal una primera reflexió general, una hipòtesi inicial: vivim temps tecnocràtics i som hostatges de la tècnica i de la tecnologia, dels tècnics, d’allò suposadament objectiu que es pesa, es mesura, es quantifica. Passa amb l’economia: és freqüent, atés que és tristament el corrent dominant entre els economistes actuals, que les anàlisis, les propostes d’actuació en matèria econòmica atenguen a allò que és la balança fiscal, el dèficit, la solvència bancària, els retalls de la despesa, etc., etc., etc.; tot deixant en l’ombra els efectes que aquestes decisions, que aquestes disposicions i mesures, tenen sobre la vida real de les persones reals, les que van pel carrer, les que tenen o no treball, les que viuen i pateixen amb més o menys cruesa la crisi econòmica que ells no han provocat. Allò transcendental són les xifres i no les persones.

Doncs una realitat similar podem constatar als hospitals en la relació metge-pacient. He trobat dos grans grups entre els professionals de la medicina: els que anomenaré tècnics, que atenen prioritàriament a la malaltia; i els que anomenaré humanitaris, que atenen prioritàriament al malalt. Vull dir, els que s’enfronten a una simptomatologia que els llibres adjudiquen a la malaltia A o la malaltia B, i que els protocols hospitalaris estableixen com afrontar-la; els que demanen analítiques, proves, plaques, TAC’s, ressonàncies, ecografies i administren fàrmacs per a superar eixa malaltia; i els qui sense renunciar a proves i analítiques es concentren en saber que li està passant, que és el que està patint el malalt. Són, entenc, dues concepcions radicalment oposades de l’exercici de la medicina.

Alguns comportaments diferenciats caracteritzen els dos grups que acabe de perfilar: els tècnics amb penes i treballs miren el pacient, no li parlen, no l’escolten, no el toquen físicament, es concentren en els resultats de les proves i sembla no senten emocions com ara la simple compassió davant del patiment del malalt. El jurament hipocràtic és interpretat per ells, entenc, d’una forma restrictiva, i lluny d’actuar en benefici integral del ser humà es concentren en la patologia, com si aquesta fora un problema extern i independent de la persona. Els que anomene humanitaris fan sentir-se pròxim al pacient, inclús físicament; el toquen tot transmetent-li empatia i paren orella a les explicacions, a la informació que aquest està en disposició de donar-los-en a propòsit de la seua dolència. És clar que analitzen, pesen i mesuren, però ho fan com a conseqüència de la clínica que perceben, dels símptomes que el subjecte del seu interés, el malalt, els transmet perquè és a ell a qui presten la seua total atenció. 

Més enllà d’aquesta primera distinció entre dos grans grups de professionals de la medicina, una altra pregunta: ¿hi ha alguna raó que explique que haja trobat els metges joves, els anomenats residents (Metge Intern Resident, MIR), majoritàriament entre els primers, i els que anomenarem seniors entre els segons?

Els nostres metges joves són la crema de la crema acadèmica. Necessiten uns expedients d’excel.lència per a accedir als estudis de grau i la carrera és dura. D’aquells primers seleccionats que acabaran els estudis, sols una minoria aconseguirà superar les proves per a ocupar una plaça de MIR, i en un futur, ja formats –tal i com estan les coses a la funció pública- sols un grup selecte aconseguirà plaça estable a la sanitat pública. Quina formació estan rebent aquest joves brillants amb els qual he ensopegat? ¿Què està passant per a que no toquen al malalt, per a que quan el malalt en el deliri del dolor li allarga la mà demanant-li que l’auxilie per a un canvi de posició al llit li la negue i li responga que ara vindran a ajudar-la? Com poden arribar a dir que el dolor no mata?

¿Com és que els seniors –els formadors del MIR− que majoritàriament són més pròxims i empàtics amb el malalt no transmeten als joves −com a pauta professional inexcusable− la necessitat d’establir una relació de comprensió i comunicació amb el pacient que pateix? 

I què passa amb el dolor? ¿És possible ser un metge com cal si no es té com a preocupació primera eliminar el patiment extrem del malalt? I si aquest que pateix el dolor es troba en una situació clarament irreversible, ¿quina és la primera obligació del metge sinó llevar-li el dolor de manera radical? I si com en aquest cas la pacient és una nonagenària tractada amb mòrfics des de fa anys per la Unitat del Dolor, amb una fractura aguda de la primera vèrtebra dorsal, i amb patologies multi orgàniques, ¿què s’ha de fer, sinó aplicar-li una sedació pal.liativa?

¿I si el metge, erròniament, amb ignorància incomprensible en un membre de la tribu dels elegits entre els deixebles d’Hipòcrates, identifica sedació pal.liativa amb eutanàsia i al.lega que aquesta és un delicte? ¿Què pot fer el pacient, o els seus familiars quan aquest no està en condicions d’exigir una atenció mèdica acurada de manera efectiva? 

Doncs en el nostre cas amenaçar-lo amb reclamar l’empara del Servei d’Atenció al Pacient o –atesa l’extrema urgència− amb demanar la intervenció de la Guàrdia Civil (sic), com a resultat de la impotència i la ràbia desesperada. Aquestes coses poden passar. De fet, han passat. I el resultat és que durant massa hores la pacient va viure la fase prèvia a la seua mort de forma molt injusta, i també de forma indigna. D’altres metges, tanmateix, van corregir la deriva perversa, obtusa, ignorant i van actuar de forma que –si més no- les darreres hores van ser d’absència de dolor mentre la mort va tindre a bé presentar-se a l’escenari. 

Hem d’actuar per a corregir aquests comportaments tan infames com impropis d’una societat avançada. Tothom és lliure de tindre els seus prejudicis, de tindre les seues posicions deontològiques, però en matèria de dolor i de dignitat del malalt en la fase final de la seua vida no pot prevaldre cap altra cosa més que la consecució irrenunciable de l’eliminació del dolor.

És imprescindible protegir-nos d’eventualitats com les descrites. És necessari signar allò que se’n diu Testament Vital o Document de Voluntats Anticipades. Cal que deixem constància escrita davant els organismes corresponents (la Conselleria de Sanitat, particularment) i cal que hi conste a la nostra història clínica que exigim el nostre dret a una mort digna. I cal que anomenem representants per tal que si perdem la capacitat d’exigir el nostre dret ho facen per nosaltres. 

Personalment no desitge ni per a mi ni per a cap persona una vida dependent, en la qual necessite l’ajuda d’altres persones per a realitzar allò que en diguem les activitats bàsiques de la vida quotidiana (vestir-me, anar al bany, menjar...). En conseqüència, si arribe a una situació en la que haja perdut la capacitat d’expressar-me com a conseqüència d’una patologia irreversible (un dany cerebral, demència, una malaltia degenerativa, un estat vegetatiu...), vull que quede clar que la meua voluntat inequívoca i irrenunciable és no viure en eixes circumstàncies i que exigisc que se’m permeta morir amb dignitat.

Per a la qual cosa, rebutge qualsevol tractament que contribueixca a perllongar la meua vida, pregue la conclusió de l’esforç terapèutic i demane una assistència pal.liativa. Això vol dir, i ha de quedar clar i català, que sols vull que se m’administren els fàrmacs que alleugen el meu patiment, molt particularment una sedació pal.liativa –àdhuc en el cas que aquesta redueixca el temps de vida− que em permeta una mort serena i digna.

No vull ser una víctima ni de la tecnologia ni dels tècnics que lluitaran contra una malaltia com qui lluita contra el dèficit públic. No vull caure en mans de professionals que obliden que darrere les analítiques de sang i dels balanços macroeconòmics el que n’hi ha sempre son éssers humans que pateixen, i que és a ells als primers que han d’atendre en el seu dolor. 

La sorpresa brasilera i l'Europa Social dels Treballadors

Brasil és el gran gegant d'Amèrica Llatina, un dels BRIC, un líder entre els anomenats països emergents. Després dels governs de Lula da Silva -qui va deixar la presidència amb quotes de popularitat altíssima i amb una important reducció dels nivells de pobresa extrema-, amb una presidenta com és Dilma Rousseff encara a hores d'ara la favorita (58%) per a les eleccions de 2014, contingents significatius de població han eixit al carrer arreu país just ara que comença el seguit de grans convocatòries mundials de les quals serà seu: l'actual Copa Confederacions, el Mundial de Futbol de 2014 i les Olimpíades de 2016. 

Tot semblava anar a ritme de samba i regat amb caipirinha, quan els mitjans de comunicació i l'opinió pública interessada han descobert que també a Brasil n'hi ha indignats, també n'hi ha gent que renega dels polítics i de la política mentre demana que la cosa pública es gestione amb participació real de la ciutadania i, sobre tot, sense corrupció. 

Per al qui ha visitat Brasil amb certa regularitat durant els darrers anys és impossible negar que n'hi ha hagut canvis significatius al país. És cert que la desigualtat continua sent esfereïdora, que les faveles i els meninos da rua continuen existint i que l'elevada inseguretat ciutadana constitueix una amenaça tan real com evidencien les estadístiques i com es constata fàcilment als carrers. Tanmateix, no ho és menys que indicadors fiables parlen d'una reducció important de les taxes de pobresa i d'indigència, tot i que les crítiques al que en diuen política del subsidi populista de Lula i el PT són bastant considerables. Segons aquestes veus, la millora social, el creixement de les xifres d'una classe mitjana baixa, és absolutament dependent de la capacitat del Govern de Brasília per a mantindre la seua política d'incentius a la compra de béns de consum i als subsidis de béns bàsics. Comptat i debatut, es tractaria d'ajudes amb fons públics per a contingents de població que abans estaven pràcticament exclosos del consum mínim necessari, però que malauradament no incorporen canvis estructurals que permeten assegurar la seua pervivència en cas d'un canvi de l'actual [relativa] bonança econòmica. 

Una bonança econòmica que està oferint símptomes preocupants: un PIB que lluny del creixement del 7.5% en 2010 va caure a un 2.7% (2011), a un 0.9 (2012) i que presenta xifres preocupants per a 2013; una inflació interanual del 6.5% (la inflació és un malson per als brasilers, que recorden la terrorífica que patiren durant els anys vuitanta i noranta del segle passat): i una certa desconfiança internacional del tipus de la que certifica Standard and Poor's, que ha qualificat el deute sobirà com a BBB en perspectiva negativa. Segons diversos analistes, Brasil està patint les conseqüències de la crisi de la Unió Europea, de la ralentització de l'economia xinesa i de la feble i lenta recuperació de la nord-americana

A casa nostra, els mitjans presenten divisió d'opinions sobre allò que està passant a Brasil. Per a alguns les protestes socials d'aquests dies són una sorpresa, mentre que per a d'altres la situació interna ja tenia mal aspecte des de fa estona. 

Els darrers viatges a Brasil i el contacte quotidià i freqüent amb amics i col.legues d'allà ens ha oferit el mateix resultat: palmes i xiulets. Els crítics amb el que qualifiquen de pràctiques populistes i d'empara a la corrupció del PT i del seu líder Lula Da Silva, no es cansaven d'anunciar problemes greus. A l'altra vora del riu, els petistes i els simples lulistes sempre han fet explícit un optimisme pròxim a l'eufòria, i una gran capacitat de disculpa dels desencerts del carismàtic líder.

Els punts de coincidència entre tots dos grups hem pogut trobar-lo en la denúncia de la pandèmia de la corrupció (de la que els petistes exclouen Lula) i en les insuficiències i els dèficits dels serveis públics, des del transport a la sanitat i l'educació. El mensalao va ser un escàndol polític que va destapar una xarxa de corrupció gestionada pel PT de Lula, que va conduir davant els tribunals en 2010 a vora de quaranta polítics, ex funcionaris, empresaris i banquers integrats en una xarxa de compra de vots en el Congres. Pel que fa al sector públic la crítica és clara: on es diu servei públic s'ha d'entendre servei popular, és a dir destinat a l’amplíssima franja social de menors [i insuficients] ingressos.

Ara, quan tots -o molts- esperàvem un Brasil de festa major ens hem trobat amb les marxes dels ciutadans que començant per una protesta contra la pujada de les tarifes del transport popular, inclouen la denúncia de tot allò que consideren inacceptable al seu país. En última instància, les demandes dels carrers provenen tant del desig de l'eixamplament de la democràcia com de la necessitat de fixar un límit a les pràctiques depredadores del sector privat envers la provisió de drets públics i socials.  

Al remat no és massa distint d'allò que està passant a casa nostra. Descrèdit de la política i dels polítics, demanda de més presència de la ciutadania en els àmbits de decisió democràtica, millora efectiva de les condicions laborals i dels salaris, exigència de justícia front als corruptes i la corrupció institucionalitzada i potenciació dels serveis públics, que han de ser rescatats de les mans privades que només persegueixen el benefici particular. 

No estem tan lluny de Brasil, per tant. O sí. Potser estem en les antípodes. Segurament nosaltres estem recorreguent el camí a l'inrevés. És ara quan el tàndem Rajoy-Fabra estan dinamitant tot allò que és públic, quan les demandes de segments importants de la ciutadania són arrossegades per les majories parlamentàries absolutes del Partit Popular a Madrid i a València, i quan la corrupció sembla una taca d'oli en accelerada expansió. 

Els brasilers, una part si més no de la ciutadania, ha eixit als carrers en pau. Minories violentes han fet també acte de presència i la policia està fent servir una dura capacitat repressiva sense -pel que sembla- discriminar amb claredat a uns i altres. Malgrat això, la presidenta Rousseff ha reconegut la legitimitat de les protestes i ha declarat que escoltarà la veu del carrer. Ara per ara no és molt, però també està en les antípodes del que ací diuen Rajoy i Fabra. Com ells van obtindre majoria absoluta, fins a les pròximes eleccions el que puga o no dir la ciutadania els important un rave. Són concepcions ben distintes del que ha de ser una societat democràtica.

A casa nostra la ciutadania, tanmateix, no hauria de desistir i convindria que continuara denunciant als carrers  que la legitimitat de governar que atorguen les urnes no faculta per a destruir l'edifici social que amb penes i treballs hem construït durant els darrers quaranta anys. Ulrick Beck escrivia en 2012 que la conseqüència no desitjada de la utopia neoliberal és una brasilització d'Occident. Explicava el sociòleg alemany que són notables les similituds entre com s'està conformant el treball remunerat en l'anomenat Primer Món i com és el del Tercer Món. A parer seu, la temporalitat i la fragilitat laborals, la discontinuïtat i la informalitat estan arribant a societats occidentals on havia triomfat fa dècades l'Estat del Benestar. De seguir així, concloïa Beck,  el treball i l'existència de la gent es caracteritzarà com més va més per la diversitat i la inseguretat.

Per aquest camí ens porten, i haurem de veure si som o no capaços de revertir la situació. Del que es tracta és de saber si volem o no avançar -en paraules del propi Beck- cap a la utopia realista d'una Europa Social per als Treballadors.

Un home plorava en silenci i jo, dolgut, no podia oblidar Juan Cotino

L'home ja té una edat, però no és massa gran. Al voltant dels seixanta. Plorava darrere d'unes ulleres fosques de pasta amb unes llàgrimes contínues que apartava ferma i periòdicament amb el dit, ara l'ull dret ara l'esquerre. Una dona, vaig entendre que la seua, al costat, amb la samarreta de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. Darrere de l'home, una parella jove, xic i xica. Potser el fill i la companya. Ell, seré, mantingué la mà afectiva per sobre el muscle del pare. De tant en tant, l'acaronava per tal de confirmar-li que estava al seu costat, sentint amb ell. La xica també li acaronava l'esquena, afectiva, de manera intermitent; mentrestant, es mantenia abraçada al xicot. N'eren quatre persones, quatre víctimes colaterals, que assistiren a la darrera concentració a la Plaça de la Mare de Déu de València. No els hi vaig sentir paraula a ningú dels quatre. Vaig veure els rostres de la dona i dels joves, però no el de l'home. A ell, el que més em va afectar, no el reconeixeria si el tinguera al davant. El grup, unit pel dolor i per la exigència de justícia no va fer sinó estar, fer les palmes d'acompanyament a les consignes que els concentrats van corejar, estimar-se en silenci, i en el cas de l'home plorar durant la bona estona que durà la concentració. 

Per qui plorava aquest bon senyor? Tal i com ell ho feia, passats sis anys, només es plora -crec- per un fill, per una filla. Eixe dolor insuperable, aquelles llàgrimes amargues, incontenibles i quasi imperceptibles per a tots els que estàvem en la seua rodalia, no poden tindre una altra explicació.  

Vaig sentir el desig d'abraçar-lo, però no em vaig atrevir. No obstant, vaig entendre que estar allí, a l'aplec número vuitanta dels familiars de les víctimes era per a mi un deure amb aquell home. Era la segona vegada que hi assistia, la primera després de la massiva del 3 de maig, la posterior a l’emissió del programa de Jordi Évole. Com és que no havia estat abans? 

Aquell home, aquella família va quedar destrossada el dia 3 de juliol de 2006, i molts -tot i la nostra solidaritat envers les famílies de les víctimes- vam tardar sis anys en entendre que no n'hi ha prou amb ser solidaris implícits, que havíem de ser-ho explícitament. Els mitjans de comunicació valencians havien informat -uns més que altres; alguns entre zero i res- de les peripècies de les famílies de les víctimes del desastre de la Línia 1, de la boira decretada pel Consell sobre l'accident, de la negativa del MH president Camps a rebre'ls, de les escandaloses notícies a propòsit de la comissió a Corts Valencianes; però, jo no havia sentit la necessitat d'estar físicament al costat dels pares, les mares, els germans, els familiars, els amics de les 43 persones que van perdre la vida aquell terrible 3 de juliol.

No tinc, no trobe una explicació raonable a la manca de sensibilitat de part meua. Atenuants, potser. La irritació política, la ràbia inclús, per la supèrbia onanísitica dels governants valencians des de fa dues dècades, pel seu menyspreu a tot i a tots allò que no siguen ells i els seus interessos. L'atenció preferencial als problemes diguem-ne estructurals de la nostra societat: la crisi, l'atur, l'emigració dels joves, la corrupció pestilent de tantes institucions que haurien de ser exemple d'honorabilitat. Les meues petites comoditats, les preocupacions del dia a dia, el treball, els compromisos... No sé, ja ho dic, atenuants en el millor dels casos. 

I mentre jo he estat captiu de les meues petites o grans preocupacions, -pensava mentre el tenia al davant- eixe home porta vuitanta mesos plorant en silenci. Ja era hora que jo despertara, ja era hora que com a ciutadà i com a pare el fera costat en la seua exigència de justícia. 

Em va commoure la confessió de Beatriz Garrote en començar la seua intervenció, en veure la plaça plena de gent. Tenien por per la concentració de maig, la immediatament posterior a l'emissió del programa Salvados, haguera tingut una influència efímera aconseguida gràcies a Évole i col.laboradors. 

Després, tanmateix, crec que vaig concentrar-me en l'home que plorava en silenci. I més m'identificava amb el senyor de les ulleres que amagaven els ulls plorosos, més desconcert em provocava recordar la imatge de Juan Cotino en ser preguntat per l'accident al Salvados. Escrivia jo farà poc enes setmanes que en veure a la pantalla de televisió com el somriure displicent inicial del cavaller va anar convertint-se en una màscara, en veure com Évole no amollava el mos, en veure com la gent li exigia respostes, Cotino i la seqüència van esdevindre insuportablement irritants. I afegia que aquell espècimen d'ésser humà de tan baixa qualitat és el President de les Corts Valencianes, per a vergonya nostra. Per a una immensa i dolorosa vergonya. 

Em preguntava a continuació si València despertaria d'una vegada per totes de la narcolèpsia política que patim des de fa molt. Era una intenció política la que va animar-me per a fer aquelles reflexions. Avui, no. Avui, després la darrera concentració de les víctimes del metro, és la part humana la que m'encoratja a traslladar a la pantalla de l'ordinador un sentiment, el de la solidaritat en el dolor amb aquell home que plorava en silenci al qual no vaig atrevir-me a abraçar. 

Ara sé que cada dia 3 tinc una cita amb ell, a la Plaça de la Mare de Déu. Si més no, mentre no obtinga la justícia que és l'únic bàlsam al que pot aspirar.