El dia després que el PP s’ensorre. Reflexions preelectorals valencianes II.

Avui, el que fins no fa molt era el diari espanyol de referència porta en primera una notícia trencadora sobre les previsions electorals valencianes: el PP s’ensorra en benefici de Ciudadanos i sols una coalició d’esquerres podrà governar. Certament, a la cita amb les urnes del proper 24 de maig, els resultats de València i Madrid són els que han despertat més interès als mitjans de comunicació en Espanya. Molt probablement perquè són els dos territoris que poden donar informació fidel del grau de descomposició del Partit Popular i, com a propina, estendre el certificat de defunció de Mariano Rajoy com a candidat de les legislatives de novembre.

Fa poc escrivíem en aquest mateix lloc unes reflexions sobre les eleccions de maig vinent. I acabàvem aquelles ratlles amb una pregunta: durant aquest calvari que s’ha patit durant el govern del trio Zaplana-Camps-Fabra els valencians han aprés alguna lliçó?

A un mes de la cita electoral la resposta sembla evident: sí, han aprés i prou. Particularment, si atenem a l’enquesta esmentada, ―i a d’altres, totes coincidents en la davallada del PP―, els qui més s’han ensenyat són els electors que van recolzar anteriorment aquestes sigles en les de 2011, on van assolir la majoria absoluta a Corts Valencianes i a la major part dels ajuntaments importants. Sembla evident que una bona part dels votants popularistes s’han sentit traïts i enganyats per un partit que no sols no va acomplir amb allò que anunciava al seu programa electoral, sinó que ha estat un lamentable exemple d’una barreja perversa d’incompetència, corrupció i megalomania. Fa molt que els problemes de finançament i el balafiament dels recursos públics ha generat dèficits de tresoreria que no es poden amagar. Bona part de les candidatures municipals estan socarrades, tot destacant el cas de Rita Barberà; i el candidat a la presidència de la Generalitat, Alberto Fabra, conegut despectivament en els ambients opositors com El Moniato, no compta ni amb el benefici del dubte dels seus militants. Cal, per a complementar el quadre, afegir l’efecte Rajoy, un president insensible i llunyà, incapaç d’empatitzar mínimament amb les víctimes de la crisi i sempre perdut en xifres i previsions optimistes que la ciutadania sent com referides a un altre planeta. El remat de l’escenari per al PP, no obstant, s’ha produït en les últimes hores: Rodrigo Rato, l’apòstol d’Aznar, el sant més miraculós del calendari popularista, ha resultat ser un híbrid de roder i cleptòman, i ha deixat la parròquia pepera catatònica.

Tot amb tot, el PP encara arreplegarà milers de vots. No de bades ha tingut més de dues dècades per a teixir una teranyina d’interessos econòmics i polítics. D’una banda els personals i laborals: quanta parròquia pepera haurà d’apuntar-se a les oficines de l’atur el 25 de maig? Consellers, diputats, alcaldes, regidors, assessors, càrrecs de confiança, funcionaris interins, personal laboral, empresaris afins, beneficiats de diversos tipus... Tots ells han conformat un seguit de xarxes clientelars i familiars que acudiran disciplinadament a votar el 24 de maig. Afegim-li, a més, el vot de la dreta pura i dura; l’electorat ideològicament adscrit a les sigles PP, que no deixarien de votar-lo encara que el candidat fora el Pato Donald. Un tercer grup, més minoritari, el d’aquells que tornen a creure que no votar el PP és obrir la porta a l’anarquia, a la col·lectivització o a la catalanització irreparable de la dolça terra valenciana. És a dir, què, comptat i debatut, el PP encara traurà bona cosa de vots a les properes eleccions municipals i autonòmiques. Però, no seran suficients per a seguir [mal]governant el territori. L’enquesta citada, publicada avui, diu que ni tan sols en el més que improbable cas que PP i C’s uniren les seues forces, arribarien a poder formar govern. A més, una dada és important: tot i que bona part del vot a C’s procedeix del PP, o exactament per això, la gran majoria dels qui recolzen aquesta opció no volen sentir de pactes amb els popularistes.

L’escenari que podem preveure avui, llavors, és el d’unes Corts Valencianes amb sis partits representats, dels que quatre poden ser ubicats grosso modo en l’esquerra. El PSOE continua baixant, encara que seria la força progressista amb més diputats [probablement perjudicat pel pèssim cartell electoral per a València ciutat, on podria convertir-se en la quarta o la quinta força pel nombre de vots], seguit de Podem, Compromís i Esquerra Unida. En elles recaurà la responsabilitat de formar un govern amb el suficient suport per al legislatiu, que siga capaç de revertir els efectes de la plaga bíblica que sobre aquesta terra va caure des que un tal Eduardo Zaplana va ser nomenat Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. Era l’Any de Gràcia del Nostre Senyor de mil nou-cents i noranta cinc, i des d’aleshores ençà el país dels valencians s’ha convertit en una de les regions més empobrides i maltractades pels seus governants del sud d’Europa.

Estaran les quatre forces polítiques de tarannà progressista a l’altura de les circumstàncies? Respondran amb eficàcia i generositat partidària els desafiaments que hauran d’enfrontar? Estaran a hores d’ara treballant ja de manera efectiva i coordinada per a saber què fer el dia després que el PP s’ensorre? Seria desitjable.

Ha començat l'enderrocament del Mur del Carib, aixecat en la Guerra Freda

La premsa mundial de referència és avui unànime: s’ha obert una nova època per al continent americà. I és que a la Cimera de Panamà han passat coses que estan fent pessigar-se a molts: Raúl Castro ha dit que Barak Obama és un home honest, que cal ajudar-lo front al Congrés per a eliminar l’embargament, que ell no és com els anteriors deu presidents dels EUA i que els cubans estan disposats a parlar de tot amb els nord-americans. De part seua, Obama ha afirmat que l’acostament a Cuba marca un punt d’inflexió per a tota la regió, i que és possible un nou ordre llatinoamericà i una relació distinta i millor entre els EUA i els països del sud del Riu Gran.

Els Estats Units d’Amèrica mai han sigut un veí amable i col·laborador per als països del seu sud. Des de l’expansió cap a l’oest i l’annexió de bona part del territori mexicà, a la guerra amb Espanya per Cuba, els EUA van arribar a convertir-se en la gran i única potència continental. Després la guerra de 1898, Washington quedà com el gran àrbitre de la regió. En 1901, les forces nord-americanes d'ocupació van incloure en la constitució de la jove república cubana la famosa Esmena Platt, gràcies a la qual els EUA tenien la facultat d'intervenir en els assumptes de l’illa quan ho estimaren pertinent. Cuba va ser obligada també a arrendar de manera perpètua la base naval de Guantánamo.

La intervenció política i militar no es va limitar a la major de les Antilles. En 1903, els EUA van estimular el que una part de Colòmbia s'independitzara formant la República de Panamà sota el patrocini de Theodore Roosevelt. Altres exemples poden citar-se per a documentar l'escassa consideració que els Estats Units han manifestat històricament envers els seus veïns meridionals. 

Tenim el cas de les intervencions a República Dominicana i a Nicaragua. La visió imperial de l'anomenada Diplomàcia de les canoneres considerava que el Carib era un mar patrimonial dels Estats Units, i que els països que integren aquella conca eren una mena d’estats vassalls amb governs manipulables en el sentit que més convinguera als seus interessos. El propi Franklin D. Roosevelt va arribar a dir, amb gran cinisme, que el dictador nicaragüenc Anastasio Somoza “serà un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Tot amb tot, cal recordar que aquest president va impulsar la Política del Bon Veí, anunciada en la Cimera Panamericana de Montevideo, en 1933; la qual va ser el contrapunt de l’agressiva i violenta Política del Gran Garrot, propiciada per Theodore Roosevelt a principis del segle XX. Hauria d’arribar John F. Kennedy, ja en els anys seixanta, per a impulsar una Aliança per al Progrés que resultaria fallida.

Durant la Guerra Freda, especialment després la victòria castrista a Cuba i l’arribada soviètica a l’illa, l’anticomunisme nord-americà va cristal·litzar en diverses fases de la política contra insurgent que van desembocar en la Doctrina de Seguretat Nacional, la qual va ser el pal de paller que vertebrà les dictadures militars dels anys seixanta i setanta a diversos països com ara Brasil, Xile, Uruguai, Argentina. El recolzament a la Contra nicaragüenca, per exemple, és una altra de les pàgines més negres de la relació entre els veïns del Continent, ja en la dècada dels vuitanta amb Ronald Reagan a la Casa Blanca. També podríem parlar del genocidi guatemalenc, o de la guerra bruta a El Salvador.

No ha existit, en tot del temps de vida independent dels països americans, una relació de respecte envers aquelles repúbliques. La relació sempre ha patit, doncs, un desequilibri original que ha generat profundes desconfiances i antagonismes. Així com actituds arrogants dels EUA que han impedit un reconeixement mutu sobre bases estables. Cal apuntar, no obstant, que les elits polítiques i econòmiques dels diversos països llatinoamericans s’han alineat sense rubor i des de sempre amb la Casa Blanca, el Departament d’Estat i la Central d’Intel·ligència, per a frenar qualsevol canvi significatiu en la distribució de la riquesa, identificant-lo cínicament com una expressió de l’expansió del comunisme. Inclús l’esquerra política continental s’ha sentit massa còmoda amb la identificació dels EUA, de l’Imperialisme, com a causa i origen de que Amèrica Llatina siga l’àrea més injusta i desigual del planeta, abans que fer-se preguntes incòmodes sobre la realitat sociopolítica interna dels seus països.

Darrerament, en els últims anys, la relació entre els Estats Units i Llatinoamèrica s'ha articulat entorn de cinc grans eixos problemàtics ― l'anticomunisme, la cooperació, les drogues, la migració i el lliure comerç― que permeten trobar algunes regularitats, però per la pròpia dinàmica política de cadascuna de les nacions i pel grau d'especialització econòmica, o per la singularitat política, que algunes d'elles té, és necessari ser prudents amb les generalitzacions. Cada país presenta una problemàtica específica i després de la fi de la Guerra Freda això ha tendit a ser més acceptat. Els Estats Units han entès que el nou context exigeix desenvolupar relacions particulars amb cadascun dels països del subcontinent, la qual cosa provoca discontinuïtats i casos específics que mereixen un estudi diferenciat. Les relacions amb Cuba, per exemple, no poden ser abordades com les de Veneçuela; o les de Mèxic com les de Brasil. Cadascun d'ells presenta trets molt particulars que no admeten les grolleres generalitzacions que es van fer en l'auge de la Guerra Freda. Tampoc podria explicar-se que els EUA ignoraren les distintes realitats de les tres desenes de països que tenen al sud, com ha passat en altres moments com ara després de 2001 durant la presidència de George W. Bush.

En un escenari històric com l’americà, allò que ha passat a la cimera de Panamà mereix l’etiqueta d’esdeveniment històric: s’ha començat a enderrocar el Mur del Carib. S’ha donat un gran pas per a la millora de la convivència continental. Potser el més important des de sempre. Però, no serà suficient si no n’hi ha continuïtat per part dels diversos actors principals. A Obama li’n queda any i mig de presidència, i per a que el procés siga irreversible ―com ell ha dit― tenen que passar moltes coses. Els actors polítics principals ―els del nord i els del sud del Riu Gran― ho saben, però cal conèixer què estan disposats a aportar per que allò que s’ha dit a Ciutat de Panamà siga, veritablement, l’inici d’una nova època en les relacions inter americanes.

Què hem aprés durant els darrers quatre anys? Reflexions preelectorals valencianes I.

Una setmana després de les eleccions municipals i autonòmiques de 2011, celebrades el 22 de maig, vaig escriure un post sota el títol “Després del 22M: blau fosc, quasi negre”. Llegit ara, pràcticament quatre anys després, pense que encara té vigència, que és un text que ha envellit bastant bé. Allò que m’he preguntat, però, és si després del 24 de maig hauré d’escriure una reflexió semblant. Crec que en cap cas els resultats de la propera cita electoral seran els de 2011... excepte alguna cosa, que diria l’ex amic de Bárcenas. 

Deixe per a un segon lliurament allò de desenvolupar què i com serà de diferent després del 24 de maig, i passe a reproduir els fragments que trobe més significatius d’aquelles ratlles escrites fa quatre anys. A parer meu podríem fer-les servir per a preguntar-nos què hem aprés els valencians progressistes durant els darrers quatre anys. 

Allò que vaig escriure en 2011. Una setmana d'anàlisis postelectorals portem, i sembla que els valencians tenim motius per a deprimir-nos, però, segons i com, també podem trobar-los per a alegrar-nos. Pot provocar-nos el desig de tallar-nos algunes venes el fet d'haver constatat que el Partit Popular ha renovat les seues majories absolutes tant a bona part de les ciutats valencianes com a les Corts. Pot alegrar-nos l'entrada d'Esquerra Unida i de Compromís al Parlament valencià i, molt especialment, que el valencianisme polític estiga present a la capital del País després d'entrar amb força a l'Ajuntament de València. Allò de l'ampolla mig plena o mig buida?

Al negre-negre de la victòria del PP (amb la qual comptava), afegisc l'enfonsament socialista i, el que és encara més preocupant: les excuses de mal pagador de la seua dirigència (la crisi, la culpa ha estat de la crisi, repeteixen com un mantra). Conec un socialista notable (que potser ho serà més encara en el futur) qui diu que el pitjor que es pot fer en política és creure't les teues pròpies mentides. Aquesta tesi és per a mi, en certa mesura, un consol: no és que els cínics són majoria absoluta en l'escenari partidari, és que hi ha molts que es creuen les mentides que diuen.

El color blau esperançador me'l provoca el que Esquerra Unida haja arreplegat suports de gent que davant la política del Govern Zapatero i front a l'antipolítica de Rajoy ha girat la vista a l'esquerra, en compte d'anar-se'n a l'abstenció. I molt especialment m'alegra que el valencianisme progressista de Morera, Oltra i Ribó va a donar molta, molta guerra a les institucions a les que han accedit amb el suport dels ciutadans. És un fet més que destacable que s'hagen obert amples finestrals als salons de la política valenciana, que va a entrar aire fresc, formes noves, llenguatges i qüestions pròxims als de la gent del carrer.

Aquesta, però, és la resposta resultant d'una anàlisi inicial. N'hi ha més coses a dir, i vaig a apuntar algunes sobre les que, crec, caldrà seguir raonant.

1) Aquest País nostre està trencat, fracturat quasi pel mig; i allò que és més greu, els promotors principals de la fractura han renovat, han validat a les urnes, el seu control polític. I són conscients que perseverar en les raons que mantenen el país en la fractura continuarà donant-los rèdits electorals; és a dir: Poder.

2) Un contingent impressionant de ciutadans ha donat prova inequívoca que les imputacions judicials per pressumpta corrupció no són motiu suficient com per a castigar electoralment als dirigents popularistes.

3) La crisi del socialisme valencià no és sols de persones, de dirigents. Que també (...) El problema no és, -ha de quedar clar-, de persones. És de projecte, és de desconnexió de la societat valenciana, és d'inexistència com a agrupació política en qualsevol àmbit de la cosa pública. Ni són ni estan, els socialistes. Ni ningú els espera, ara per ara. D'acord amb la dura factura de la crisi econòmica, d'acord amb la crisi de la socialdemocràcia, d'acord amb la crisi del socialisme espanyol, d'acord amb tots els atenuants imaginables. Així i tot, la lluita entre famílies, la necessitat de mantindre llocs de treball, les componendes intrapartidàries de tot tipus, poden convertir el PSPV-PSOE en una organització políticament irrellevant. És cosa de perseverar: si volen aconseguir-ho, sols han de continuar pel camí i a la velocitat que van.

4) Esquerra Unida continua sent un calader de disconformes, de gent que no es resigna, que encara manté uns ideals honorables (i alguns anacronismes que hauríen de revisar), que ha recuperat terreny electoral. Però, continua sent una evidència que pateixen dificultats insuperables per a passar del discurs a la contra al de les propostes a favor. En una conjuntura com l'actual és relativament fàcil acumular forces a favor del que no es vol, però aquestes mateixes forces es desintegren, s'esmicolen en el moment que cal articular una proposta efectiva en positiu. 

5) El Compromís ha resultat la sorpresa agradable per als progressistes i valencianistes, molts dels quals han fugit de votar les candidatures socialistes i no es reconeixen en l'esquerra neoclàssica de Marga Sanz. El Compromís, convé recordar-ho, és una coalició que ara ha de gestionar el seu important ascens electoral. L'historial de gestió de pactes no és, precissament, brillant; així que haurem d'esperar per veure si les alegries d'avui no són problemes de convivència demà. Seran conscients que han arreplegat uns milers de vots que no necessàriament han vingut del valencianisme tradicional del Bloc, i per això hauran de consolidar-los amb més del que han oferit darrerament; és a dir: radicalisme ma non troppo, bandera de combat a les institucions, atreviment en les formes, un bon ús de les xarxes socials i una acció decidida per eixamplar el recolzament de joves i no tan joves irritats per la inoperància dels polítics més tradicionals. Si el trio Morera-Oltra-Ribó funciona, crec, tindran molt guanyat. Tots guanyarem, llavors. 

6) El PP ja està en campanya per a les legislatives que, segons sembla, la designació de Rubalcaba permetrà no haver d'avançar-les. I no va a deixar de colpejar amb l'atur, l'atur, l'atur i la insolvència de Zapatero. Veurem com s'ho fan quan hagen de gestionar dèficits i retalls pressupostaris i problemes amb els tribunals. Està clar que arreu Espanya compten amb la benevolència del respectable (amb les excepcions de Catalunya i Euskadi, però ull amb Badalona i amb Vitòria), tot i que aquesta no va a ser indefinida.

7) Què passarà amb el 15M? Ahir els van pegar de valent, i la cosa no quedarà així. Produeix calfreds veure les imatges de la càrrega a Plaça de Catalunya. La Guàrdia Urbana de Jordi Hereu (PSC) i els Mossos d'Esquadra de Felip Puig (CiU), en un pacte indecent han apallissat als indignats però pacífics concentrats. Això és tot el que sap fer la policia, amb els seus agents especials, amb els seus psicòlegs, amb els seus negociadors? Només repartir llenya? Baixa qualitat democràtica, una vegada més. 

Set línies de reflexió que, ho lamente molt, no em permeten ser gens optimista respecte allò que ens va a passar en el temps que anem a viure en el futur immediat i pròxim. El veig blau fosc, quasi negre.

Fins ací l’escrit de 2011. Llavors el futur era penós, negre color telèfon. Ara, quatre anys més tard, l’escenari ha canviat de debò. Des del maig que ja s’acosta la possibilitat de treure aquest país del pou de corrupció i empobriment provocat pel Partit Popular és tangible, real. Falta saber si durant aquest calvari que hem patit durant el govern del tàndem Camps-Fabra els valencians hem aprés alguna lliçó, algunes lliçons que ens ajuden a encarar la nova etapa.  D’això, tanmateix, parlarem en un proper lliurament. 

Petroli, Veneçuela, Cuba. Núvols ben negres cobreixen l'horitzó del lluminós Carib.

La mort d'Hugo Chávez, al març de 2013, va provocar profunda preocupació en la totalitat dels governs dels països que formen part de l'aliança Petrocaribe. En ella estan Cuba, República Dominicana, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, altres dotze països xicotets de l'àrea i, lògicament, Veneçuela, que és qui comanda el grup i qui els proveeix de cru a preu d’amic. En la vespra de les exèquies del líder, vaig tindre l'ocasió de comprovar fins a quin punt arribava l'alarma del govern dominicà. En un sopar amb personal polític i econòmic del govern, en el mateix restaurant, vaig poder viure alhora una explícita  celebració de la mort de Chávez a càrrec d'exiliats veneçolans i la viva preocupació dels meus amfitrions dominicans. Temien aquests últims, no sense raó, que la desaparició d'Hugo Chávez implicara un canvi en la política de Caracas quant als enviaments de cru a Dominicana.

Puc imaginar perfectament com es van haver de sentir fa uns mesos quan va començar el que ara sabem per la notícia que s'ha publicat aquesta mateixa setmana en els mitjans de tot el món: Veneçuela ha reduït a la meitat les seues exportacions de petroli als països del Carib.

El país més afectat per la decisió veneçolana [coneguda ara] posada en vigor al setembre del 2014 és, sens dubte, Cuba. La resta dels països de Petrocaribe pagaven el cru, a preu inferior al de mercat, però és que Cuba no paga res en efectiu. Metges, entrenadors esportius, experts en seguretat interior i especialistes dels serveis d'intel·ligència és el que Cuba enviava [i envia] a Veneçuela a canvi de petroli. Dels més de 100.000 barrils diaris que Cuba rebia en 2012, des de setembre s'ha passat a 55.000.

Els efectes sobre l'economia cubana poden ser esferidors, han d'estar sent-ho ja, encara que no hi haja transcendit, i això perquè si Veneçuela deixara d'enviar petroli en un futur pròxim ―el que en absolut es pot descartar― la situació de l’illa podria semblar-se com un ou a un altre ou a la que es va viure en els anys noranta durant el Període Especial en Temps de Pau, després del que Fidel Castro va anomenar el desmerengamiento de la Unió Soviètica. El malson d'aquells anys pesa sobre la memòria dels cubans.

Segons PDVSA (Petrolis de Veneçuela) el cru veneçolà ha pujat aquests últims dies 2.47 dòlars el barril i ha tancat la setmana en 46,19 dòlars. Els atacs d'Aràbia Saudita al Iemen han provocat aquest increment, però els preus de la mercaderia disten un món dels 150 dòlars aconseguits en 1998 després del pacte d'Hugo Chávez amb la pròpia Aràbia Saudita. En aquells anys es parlava de la petrocràcia veneçolana, i aquella abundància va permetre una política exterior d’una generositat avui impossible.

Diu Hans Diederich, el pare del concepte Socialisme del segle XXI, que Veneçuela és avui un sinònim de capitalisme d'Estat. En paral·lel, Teodoro Petkoff, ―l’ex guerriller dels anys seixanta i fundador del Moviment al Socialisme (MAS), després d'abandonar el Partit Comunista―, afirma que el bolivarià és un règim autoritari, autocràtic i militarista.  Per la seua banda, el politòleg nord-americà Stephen Levitsky, professor d'Harvard, sosté que és un règim d'autoritarisme competitiu, i conclou que és un híbrid institucional en el qual la competència pel poder es dóna en condicions desiguals i desfavorables per als opositors al poder.

Tots aquests elements descriptius o analítics, segons, semblen encaixar amb la documentada anàlisi publicada pel politòleg colombià Román Ortiz, al desembre de 2014, sota el títol de Veneçuela: la tempesta perfecta. En ella, Ortiz estableix tres balises que, al seu parer, defineixen la realitat actual del règim bolivarià: un desastre econòmic, una devastació institucional i una fractura dels aparells de seguretat.

Pel que fa a l'economia, quatre pinzellades: Veneçuela ja no ofereix segons quines estadístiques internes; el bo veneçolà està en la categoria de bo brossa, el PIB de 2014 va ser de -3% i una última i fonamental: en 1998 la proporció entre exportacions petrolieres i no petrolieres era 69-31 mentre que en 2012 va ser de 96-4. I això amb un preu del barril entorn dels 55 dòlars. Pel que fa a la feble institucionalitat, aquesta es fa evident en la passió legisladora del govern: tot es regula però res o quasi res funciona en les institucions, en les quals preval tindre-les al servei de la revolució. Un botó de mostra: de les 45.474 sentències emeses des d'instàncies judicials, ni una sola ha sigut en contra del govern. Finalment, pel que fa a la fractura dels cossos de seguretat, cal apuntar que després de la creació d'uns i la remodelació d'altres preexistents, conviuen a l'interior del país vuit estructures militars i policials d'àmbit nacional, a les quals cal sumar les dels estats i les dels municipis. En aquest terreny, les rivalitats entre les unes i les altres són moneda corrent, i la gran paradoxa final és que són les empreses de seguretat privades (gens convencionals, per cert) les que han eixit beneficiades en un país que té les taxes de violència més altes del continent sols per darrere d'Hondures i El Salvador, i en el qual Caracas és la ciutat amb major índex d'homicidis per cada cent mil habitants, després de San Pedro Sula (Hondures) i Acapulco (Mèxic) [Dades de l'Oficina de l'ONU contra la Droga i el Delicte, 2012].

Per tot açò, pot afirmar-se que l'Estat veneçolà està en caiguda lliure i que el seu futur pròxim solament pot pintar-se amb colors ombrívols. Les necessitats internes faran, més que probablement, reduir encara més l'assistència petroliera que ha mantingut amb Cuba i la resta dels països de Petrocaribe. 

És impossible no establir vincles entre la reducció dels enviaments de cru a Cuba i el gir anunciat de forma simultània per Barak Obama i Raúl Castro, el passat 17 de desembre de 2014. L'illa necessita imperiosament dinamitzar la seua més que feble economia, li urgeix obrir noves vies de supervivència per al règim, ja siga amb Xina, amb Brasil, amb la Unió Europea o amb els mateixos Estats Units d'Amèrica. Si Veneçuela col·lapsa, una cosa que no es pot descartar, Cuba no pot tornar a un nou Període Especial. El règim voldrà canviar tot el [accessori] que faça falta perquè no canvie res [substancial], però cal esperar per a veure si aquesta tàctica serà viable o no.  Núvols ben negres, els de la tempesta perfecta, cobreixen l'horitzó del lluminós Carib.

Comença la marató electoral: cal reiniciar el sistema operatiu.

Són quatre les convocatòries electorals del 2015, com sabem: Andalusia, Locals i autonòmiques [maig], Catalunya [setembre] i les Legislatives [novembre]. Va a ser com una marató per a tots, per als ciutadans, per als aparells dels partits i per als polítics en general. És possible que alguns dels atletes polítics no aconseguisquen acabar la carrera, i hagen de retirar-se abans d'arribar a la meta. Francament, més que possible, a hores d'ara podem dir que seria desitjable. En la mesura que la responsabilitat pels mals resultats aconseguits fóra atribuïda a patums concrets, això seria molt saludable perquè facilitaria una neteja més que necessària de les direccions partidàries actuals.

Escric aquestes línies el mateix dia en què els ciutadans andalusos estan votant. Ells van a ser els primers a dir-nos com està el pati polític en veritat. Les enquestes vaticinen una incompleta victòria socialista, una derrota severa dels popularistes, una irrupció important però no enlluernadora de les formacions noves, Podemos i Ciudadanos, el manteniment a la baixa d'Izquierda Unida i l'evaporació d’UPyD. Veurem. Són ja molts els desmentits a les previsions demoscòpiques d'anteriors comicis com per a creure en elles.

Si el pas pels primers 10 quilòmetres d'aquesta marató fóra el previst, la carrera es faria encara més tàctica. És a dir que passarien relativament poques coses abans del pas per la balisa dels 20 quilòmetres, que serà el 24 de maig. Susana Díaz no pactaria res amb ningú que poguera hipotecar el discurs del seu partit abans d'aquestes eleccions locals i autonòmiques. Descartat pactar amb Podemos para no donar-los aire i amb Izquierda Unida perquè no seria fàcil d'explicar, la conclusió més probable, almenys en aquesta fase de la carrera, seria que el soci natural dels socialistes andalusos hauria de ser Ciudadanos (C’s), que són a dia d'avui la dreta centrada i presentable. No obstant això, ni al PSOE l’interessa fer explícita eixa relació, ni a C’s tampoc li convé que se'ls assigne l’estigma de company de viatge o de ximple útil dels socialistes. Fins a finals de maig, doncs, no sabrem massa coses més sobre com pot acabar la marató allà pel mes de novembre.

Però i si les coses no ixen així, i si les enquestes tornen a fallar? Imaginem que el PP no baixa tant com es pronostica, que el PSOE guanya però amb dificultats, que Podemos i C’s entren amb menys força de la prevista i que Izquierda Unida manté relativament el tipus. Aquest seria un escenari encara més complicat de gestionar. En aquest cas la cursa, la marató de la qual parlem, es convertiria en una carrera endiablada. Els dos grans partits podrien traure pit i els emergents no ho serien tant. El bipartidisme resistiria, i qualsevol dels dos grans podria esgrimir els resultats per a avalar el seu programa polític. El més preocupant seria que el PP vendria el seu digne segon lloc en el feu socialista com un aval a les seues polítiques de cirurgia major sense anestèsia, i això li donaria a Rajoy un oxigen amb el qual ara no compta.

El pitjor que podria passar en les eleccions que avui s'estan celebrant a Andalusia seria, doncs, que no passara res. Que la ciutadania transmetera amb el seu vot que no hi ha marge, que no hi ha res a fer. Que les coses són com són i estan com estan.

El manteniment de l'hegemonia dels dos grans partits seria una pèssima notícia per a els qui pensem que a Espanya li urgeix una reforma profunda que ha de començar per corregir dèficits molt severs de funcionament de la democràcia de baixa qualitat que patim. Urgeix una restauració de principis bàsics de l'ètica cívica que han sigut oblidats o abandonats pel cinisme superlatiu de les elits polítiques, empresarials i financeres. A més, és peremptori abordar un procés d'actualització del Text constitucional que contemple i s'adapte als canvis que la societat espanyola ha experimentat en els últims quaranta anys. El model de convivència, l'estratègia econòmica de futur, la pròpia estructura de l'Estat, el model social que volem, tot això ha de ser redefinit.

Per a que això passe, la distribució del poder intern ha de ser modificada. Els dos grans partits no poden mantenir-se en una mena de torn restauracionista i lampedusià: ora governen liberals, ora governen conservadors, perquè canvie exclusivament el que haja de canviar perquè no canvie res.

Parafrasejant el recent llibre de Joan Subirats i Fernando Vallespín, Espanya ha de ser resetejada.  Ha de reiniciar el seu sistema operatiu i això passa per les eleccions que avui se celebren a Andalusia.

Ha començat la Marató 2015, o la Volta Electoral 2015 per etapes. No importa el símil esportiu que utilitzem. El transcendent és que comencen a produir-se canvis en el sistema de representació política, i els ciutadans andalusos són els primers que han de- manifestar-se a favor d'això. Que els déus els il·luminen.

En defensa de la Sanitat Pública: cal un pacte per la salut dels ciutadans.

A principis de la dècada dels noranta del segle passat estava de viatge professional a un país de l’Amèrica Llatina que sorgia de la dictadura, i vaig tindre un petit problema de salut. Va ser un accident. Mentre visitava una petita ciutat minera, afectada per una crisi brutal, un company va tancar la porta de l’automòbil amb el que havíem viatjat i el meu dit índex de la mà esquerra va quedar-se dins. El dolor era insuportable i jo bramava. Durant uns segons eterns els amics no sabien que em passava, no m’entenien, i és que jo cridava: “la porta, obriu la porta, per favor”. Jo implorava a crits, però en la meua llengua, que obriren la porta del maleït cotxe. Passada una eternitat, algú em va entendre, es va llançar dins el vehicle i va obrir la porta des de dins. Jo vaig recuperar el meu dit que, per a sorpresa de tots, ni estava trencat ni tenia cap ferida. A la primera falange, això sí, el dit havia quedat reduït a la seua mínima expressió, la de l’os que, −com un miracle que encara avui m’espanta−, estava sencer. La resta del dit era una mena de botifarra de sang. El dolor era tan intens que vaig marejar-me i els amics van dur-me a una mena d’ambulatori de la xarxa pública de la ciutat. En arribar, en veure el tipus de local i després de fer alguna pregunta sobre la classe d’assistència que rebria, vaig dir els meus amics que no volia entrar i que el dolor ja estava minvant. Vaig prendre analgèsics i antiinflamatoris a discreció durant dies, i vaig tardar quasi dos anys en recuperar la sensibilitat a la polpa del dit.

Des d’aleshores ençà, quan algú em parla de les bondats del sistema de capitalització individual com a alternativa al nostre Servei públic de Salut recorde la cruesa de l’anècdota d’aquell viatge. Allò que hi havia a aquella petita ciutat en crisi era un establiment de beneficència per als pobres.

Ideològicament estic en contra de que la sanitat [com l’educació] siga una  mercaderia empresarial; a més, haver viatjat per diversos països en els quals la sanitat d’una certa qualitat és sols privada i està restringida exclusivament als que poden pagar-la, no ha fet sinó reforçar el meu posicionament de sempre.

Ara s’acosten eleccions i, per tant, és l’hora de parlar dels programes dels partits respecte d’una cosa tan important com què pensen fer amb la sanitat pública.

La situació per la qual travessem és preocupant. Entre 2009 i 2013, la inversió espanyola en sanitat ha baixat més d’un 16 per cent, és ha dir que de 73.000 milions en 2009 s’ha passat a 63.000 en 2013, i en 2014 ha continuat reduint-se. A més la crisi ha incrementat els índex de pobresa, de forma que a futur tindrem més ciutadans amb problemes de salut. El Ministeri de Sanitat, tot i que amb la quasi totalitat de competències transferides a les comunitats autònomes, explica que les reduccions pressupostàries cal connectar-les no sols a retalls, sinó a la reducció de costos per ús de fàrmacs genèrics i a racionalitzacions diverses –com ara la menor durada de l’hospitalització mitjana−. Tanmateix, em tem que una part de la davallada vinga motivada per la reducció de les plantilles i per altres decisions estrictament econòmiques i no mèdiques. Efectivament, el Servei Nacional de Salut d’Espanya ha perdut 5.000 professionals –personal mèdic i d’infermeria− entre 2010 i 2013, i això ha passat per no cobrir baixes temporals i per amortitzar les places dels qui han anat jubilant-se [amb greus efectes de futur per la no renovació i l’entrada de professionals joves a les plantilles assistencials consolidades]. A més, clar està, d’una reducció del nombre de llits hospitalaris efectius, un 5 per cent entre 2010 i 2013, tot passant de 115.000 a 109.000.

Malgrat tot, la ciutadania encara continua valorant molt positivament la sanitat pública, tal i com ho acrediten les enquestes internes dels organismes públics sanitaris i el propi Centre d’Investigacions Sociològiques. Compte, però. Allò que sí que es detecta entre els enquestats és una percepció de deteriorament del servei, tant de l’hospitalari com del d’atenció primària. Una dada significativa: els pacients a les llistes d’espera quirúrgica amb demora superior als sis mesos n’eren el 5 per cent en 2009, mentre que en 2013 n’eren quasi el 14 per cent.

La tasca de demolició de la Sanitat Pública que el Partit Popular ha desenvolupat durant els tres anys que portem de legislatura ha sigut feta a consciència: externalització de serveis de suport, concerts afavoridors de les empreses sanitàries, impuls a la gestió privada d’establiments sanitaris creats amb fons públics, privatització d’hospitals de la xarxa pública, reducció de plantilles, restriccions en els tractaments mèdics per raons d’estalvi pressupostari, retirada de la tarja sanitària als immigrants, etc., etc. 

És necessari revertir eixa situació. Com en altres sectors particularment sensibles, s’ha de fer un gir de 180 graus quant a la política del Govern Rajoy. Cal un gran pacte dels partits progressistes que, −tal i com s’han compromés quant a la política educativa del PP−, han de desmuntar la sanitària. Cal implementar reformes en el disseny i la gestió de la salut pública, això és cert, però l’objectiu no pot ser sinó la millora del servei als ciutadans. Els interessos empresarials privats poden tindre un espai de mercat per a aquells que vulguen i puguen pagar-se’ls, però no poden ser parasitaris de la sanitat pública, ni poden maximitzar beneficis a costa de prebendes i concessions atorgades des dels poders públics. És molta l’experiència acumulada d’allò que en diguem la porta giratòria que tant ha practicat el PP: càrrecs públics que han afavorit les empreses del sector sobre el qual tenien jurisdicció, i en les quals s’han empeltat només deixar el càrrec.

També en la sanitat cal desfer el camí recorregut pel PP. Es tracta d’invertir el rumb, d’avançar en la direcció contrària: cal impedir que la salut de la ciutadania siga una mercaderia més, una mercaderia de luxe que només una part de la societat podrà pagar.  Per als sectors de menors ingressos, per als joves sense una faena digna, per als aturats, per als immigrants regularitzats, allò que el PP reserva és una mena de nova beneficència. No un dret a una salut integral atesa des d’una potent xarxa sanitària pública, sinó una mena de caritativa concessió. La que voldria sustentar en establiments del tipus d’aquell al que no vaig atrevir-me a entrar fa més de dues dècades, una vegada vaig aconseguir treure el meu pobre dit del maleït cotxe.                  

Quanta gent vol virar a babord?

Necessitem de forma urgent que arribe el dia de les eleccions. Cal votar per a saber què volen els ciutadans o, millor, per a saber quants estan disposats a donar el seu suport a aquesta forma en la qual estem funcionant políticament, i quants s'oposen i volen que es faça de forma diferent. Hi ha, doncs, dues opcions en pugna: seguir o canviar, mantenir el rumb o virar a babord; i aquestes eleccions pròximes han de dirimir si realment són majoria els qui estan farts, fastiguejats i resolts a expulsar al Partit Popular del govern de les institucions polítiques.

Aquests últims anys estan sent durs, i no em referisc ara a la crisi econòmica, sinó al clima social en el qual estem vivint. En aquest temps, el debat polític i partidari es correspon perfectament amb aquella coneguda idea marxiana, segons la qual partint del no-res hem assolit les més altes cotes de misèria.

El Partit Popular ha sustentat i sustenta governs que han estat i són un malson per a la majoria dels ciutadans, inclosos una bona part dels qui van votar per ell. No es tracta que haja resultat un partit conservador fins a ser reaccionari; ni tan sols que haja desenvolupat una política sempre orientada a afavorir els interessos privats per damunt dels públics. Ha sigut molt pitjor, ha esdevingut el major i més potent agent corruptor d'aquesta societat. Perquè la corrupció no ha resultat exclusivament un problema de naturalesa econòmica, ha estat molt més greu la descomposició de les institucions i l’enviliment de les persones. Fins i tot s'ha pervertit el llenguatge, s'han retorçut les paraules, s'han falsejat els significats, s'ha negat allò evident, i s'ha ocultat allò explícit.

És veritat que no tot el dolent, el putrefacte, l'indecent que ocorre en la nostra societat és imputable als del partit de la gavina. Encara que d'ells és la major responsabilitat, altres formacions polítiques han coadjuvat, per acció o per omissió, al lamentable estat d'indecència política en el qual vivim. Fins i tot els ciutadans del carrer que no tenim carnet partidari hem de carregar amb la nostra creu penitencial per la nostra nul·la capacitat de resposta, per la nostra deixadesa davant la deriva perversa de la cosa pública. La desafecció i la crítica poc rigorosa, resultant de disseminar la brutícia amb ventilador, han sigut respostes massa generalitzades.

Per a molts, el distanciament de l'escenari partidari ha constituït l'única alternativa plausible. Han volgut posar terra pel mig amb els mentiders, els indecents, els falsificadors i els encobridors, amb aquells que veuen la palla en l'ull de l’altre i no reconeixen ser bornis. 

Per als qui no renuncien, per a els qui no es  rendeixen, per als qui senten la imperiosa obligació moral de participar en la reconciliació entre ètica i política, la cosa no és tan senzilla. Simplement no poden desentendre's de la realitat que els embolica fins a, quasi, asfixiar-los. Els noticiaris de ràdio i televisió poden haver-se'ls convertit en una tortura, els debats i tertúlies els poden semblar pestilents, i les entrevistes a polítics amb poder en un exercici de risc per a la seua tensió arterial. La crònica judicial, per exemple, és una porga que prenen tres vegades al dia: desdejuni, menjar i sopar.

No es pot continuar així més temps. Cal votar, cal saber quanta gent està disposada al fet que les coses seguisquen com estan; a seguir furgant en el fang. I quanta gent està disposada a recolzar opcions de canvi, de girar 180 graus i de redefinir la ruta a seguir per a aconseguir una forma d'organitzar la convivència més justa, més lliure i més solidària.

Si aquest segon grup resulta majoritari, tal com les enquestes vaticinen, serà la responsabilitat dels seus quadres partidaris que eixe canvi es faça real, que es materialitze en la constitució d'àmplies majories de govern en les quals tots cedisquen perquè puguen ser atesos els interessos de la majoria. Si les previsions demoscòpiques es confirmen, la cultura del pacte lleial, tan desconeguda per aquestes terres, es farà imprescindible. Aquest serà el moment de conèixer la vertadera estatura política d'aquells dirigents que hauran promès donar un colp de timó i virar a babord.