La jubilació de Rajoy [com a anomalia i com a indicador].

Mariano Rajoy ha eixit reforçat políticament després de les últimes eleccions, tant en l'àmbit intern del seu partit com davant la societat espanyola. El consens és absolut sobre aquest particular. Ningú ho discuteix.

Per tant, en bona lògica democràtica, Mariano Rajoy és aquell a qui les urnes han designat com a candidat preferent per a presidir el pròxim govern. No obstant això, seguint amb la mateixa lògica impecable, no és menys cert que per a aconseguir ser investit l'home necessita que la Cambra de diputats el recolze, ja siga en primera o en segona votació. I això no va a ser fàcil.

El dirigent conservador genera tant rebuig entre els votants de les altres forces polítiques que ―en teoria― podrien pactar amb ell o, si més no, abstenir-se, que aquells que decidisquen recolzar-lo hauran de carregar-se de raons per a explicar als qui els van donar el seu vot que han col·laborat per activa o per passiva, per acció o per omissió en la reelecció d'un home que representa el pitjor la dreta espanyola i és el responsable de l’austericidi.

Rajoy és el cap visible d'un partit, el Popular, que ha sigut qualificat en seu judicial com a organització criminal. Un partit en el qual la corrupció és el resultat d'una concepció del poder que no distingeix sinó que barreja allò públic amb allò privat, especialment en el camp de les relacions entre les administracions i les empreses concessionàries d'aquestes. Els negocis són els negocis, així que la idea que els diners públics poden anar a les butxaques privades dels amics polítics és un axioma. També les arques del partit han rebut recursos econòmics bastards per a mantenir greixada la màquina. Les moltes caixes B existents, pràcticament en totes les seccions territorials del partit, han permès sufragar campanyes electorals, fins i tot eludint els límits de despesa permesos per la llei, reforçar els jornals de càrrecs electes, comprar voluntats, construir o remodelar seus partidàries…, qualsevol cosa que els haja beneficiat i que haja fet que la maquinària continuarà funcionant.

Ara que la Unió Europea estudia multar al Regne d'Espanya per l'incompliment del dèficit, es recorda que el Govern Rajoy va decretar una rebaixa fiscal en vespres electorals de 2015, amb un objectiu tan obscenament electoralista que només va enganyar als desinformats. En aquest moment, quan arriba la factura, l'opinió pública hauria de penalitzar a aquest partit i a aquest dirigent que ha actuat i actua posant sempre per davant els seus interessos, els de el seu partit i els de els seus amics polítics.

El ministre Fernández Díaz, que ocupa  la cartera d'Interior, home de la major confiança de Rajoy, ha sigut i és el responsable d'un dels capítols més censurables, vergonyosos i preocupants pel que fa a la utilització dels recursos de l'Estat de manera infame. Una suposada policia patriòtica [una espècie de brigadilla amb alguns elements de la cúpula policial al comandament] es dedicava a recaptar informació ―o a inventar-la i filtrar-la a mitjans de comunicació afins― perjudicial per a líders polítics contraris [especialment els independentistes catalans] o contra altres partits [la persecució contra Podem ha sigut tan inquisitorial com sustentada en bases falses i inventades, com ha deixat clar el Tribunal Suprem fins a en cinc ocasions]. Fernández Díaz no va dimitir ni va ser cessat per Rajoy quan es van fer públics els enregistraments de la conjura que el ministre ordia amb el director de l'oficina antifrau de Catalunya, i segueix en el seu lloc. Sembla que existeixen quatre hores més d'enregistraments de converses sensibles que no se sap quant de joc poden donar. En qualsevol cas, Fernández Díaz està ja inhabilitat per a seguir en el govern, en el cas que Rajoy aconseguisca la investidura, i es parla de fer-ho ambaixador al Vaticà. Són les formes de Rajoy, i repetirien el que ja es va fer amb Federico Trillo, a qui es va enviar d'ambaixador a Londres: a un coreligionari carbonitzat  se li premia amb una bona ambaixada. A uns altres se'ls premia amb un bon càrrec en organismes internacionals, com s'ha fet amb altres dos exministres: Ana Mato i José Manuel Soria.

Les formes de Rajoy, no obstant això, brillen en tota la seua esplendor amb el maneig dels temps polítics. Entre desembre de 2015 i juny de 2016, entre un procés electoral i l'altre, Rajoy es va mimetitzar amb el terreny, quasi desaparegué, i ara vol fer el mateix. Ni fa ni diu, ni puja ni baixa, ni entra ni ix. Ignora qualsevol tipus de responsabilitat que li pertoca per l'important factor de ser el responsable del partit més votat, i espera que els altres facen, diguen, proposen o, arribat el cas, es coguen sols en la seua pròpia salsa.

Després del 26J, Rajoy va afirmar que anava a parlar amb tots els partits, però no ho ha fet. Ell i els seus lloctinents transmeten de forma tan pesada com a immoral que el Partit Socialista ha de facilitar el seu suport per a la investidura. Només utilitzen un argument: és la forma d'evitar unes terceres eleccions. Ni un programa explícit de mínims, ni propostes d'acostament entre els programes de govern amb altres partits als quals seduir, ni compromisos de revisió del marc legal imposat pel rodillo del Partit Popular durant la legislatura anterior [reforma laboral, reforma educativa, l'anomenada Llei mordassa, etc., etc.], ni propostes d'acord per a atacar la bretxa de desigualtat oberta per l’austericidi, ni reformes institucionals… Res. Rajoy es limita a repetir diàriament que ell ha de ser el president. I els altres han de recolzar-lo o abstenir-se. I no té res més que dir.

És una anomalia democràtica aquest senyor. Caldria decidir si és una anormalitat o una malformació, però el més rellevant és que ha sigut revalidat en les urnes fa tan sols uns dies. I és això mateix el que constitueix un indicador de com de baixa és la qualitat de la democràcia espanyola.

En el Regne Unit s'ha fet públic l'Informe Chilcot, que ha deixat negre sobre blanc que la invasió de l'Iraq no va respondre a l'amenaça de la tinença d'armes de destrucció massiva, com van assegurar Bush, Blair i Aznar [que va ser qui va designar Rajoy per a succeir-lo], sinó a la voluntat de servilisme a la Casa Blanca per part dels dos mandataris europeus. Lluís Bassets li deia a Pepa Bueno a la SER que Blair era el caniche de Bush i Ansar [com ho anomenava el president nord-americà, incapaç de memoritzar el cognom Aznar] no va passar de ser el caniche del caniche. Doncs bé, Aznar segueix sense disculpar-se, sense― si més no― lamentar que aquella invasió haja tingut les terribles conseqüències que cada dia constatem. La baixa qualitat de la democràcia espanyola permet que, fins i tot, una canallada de Lesa Humanitat, com va ser el suport del Govern Aznar a la invasió de l'Iraq [en contra del 90 per cent de l'opinió pública espanyola] puga quedar impune. Veurem què passa amb aquest assumpte quan es constituïsca el pròxim Parlament a Madrid.

De moment, Rajoy no té encara els vots necessaris. L'anomalia que representa hauria de ser corregida. Fan falta llum, taquígrafs i voluntat política suficient com per a jubilar políticament a Mariano Rajoy i a tot el que representa. Antonio Gutiérrez ―antic dirigent de CCOO, exdiputat socialista i home amb seny― proposava fa uns dies, i no és l'únic, un govern a tres bandes entre el PSOE, Podem i Ciutadans. Cap dels tres pot votar per investir president a Rajoy [en el cas dels de Rivera només al preu de desdir-se absolutament], així que si Rajoy fracassa i no aconsegueix una majoria suficient, no haurien  d'eludir la seua responsabilitat acceptant unes noves eleccions, ni abstenint-se per a evitar-les. Es podria eliminar així una anomalia, una anormalitat com Rajoy, al mateix temps que es millorava l'indicador de la qualitat de la democràcia espanyola.

Què vol ser de major Podem?

No ha sigut poca l'atenció que he dedicat al fenomen Podem, pràcticament des de la seua aparició fulgurant a les eleccions europees de 2014. Al gener de 2015, amb el títol de “Podem, escac al sistema polític espanyol”, vaig escriure que “Podem és moltes coses. Ens atreviríem a dir que és per a cada possible votant el que cadascun d'ells volguera que fóra. Se li pot veure com un partit regenerador, netejador, venjador, justicier, renovador de l'elit política o agent d'un canvi en profunditat de les regles del joc, una espècie de comare d'una nova època. Podem és per a molta gent la il·lusió política de que la realitat actual és reversible. Podem ha fet creure a molts que és possible governar d'una altra forma, sense oblidar-se de la gent i comptant amb ella, sense menysprear-la, sentint el que aquesta gent sent i, especialment, allò que aquesta gent pateix. I que a més, aquesta nova forma de governar es pot fer sense robar, sense corrompre als representants polítics. En el futur aquesta hipòtesi es validarà o no, però els que aposten per Podem semblen creure-ho”.

Fa tan sol uns mesos, concretament el 19 de març de 2016, vaig publicar un altre article sota el títol “A Podem se li obrin les costures defensant la bellesa”. Sintèticament, el text deia que Podem estava gestionant pèssimament el suport que havia aconseguit en les eleccions de desembre; que no estava jugant bé les seues cartes i que, més que probablement, no havia aconseguit digerir adequadament  les dades electorals que van dictaminar les urnes. Però aquest ―sostenia― no era el principal problema. Escrivia el següent: “Molt possiblement el pitjor per a la formació morada és que se li estan obrint algunes de les moltes costures internes que té. No és ara una de les sutures que podríem dir perifèriques, en les quals per cert també s'aprecien problemes, sinó en el nucli dur de l'organització. El colp de mà de Pablo Iglesias cessant al responsable d'organització, Sergio Pascual, ha afectat seriosament a Íñigo Errejón, potser l'home amb més projecció extramurs de Podem. La cosa, no obstant això, no se circumscriu a una confrontació entre Iglesias i Errejón, sinó que evidencia problemes interns quant a la concepció tant del partit com de la seua estratègia de present i de futur (…) Podem no acaba de decidir què vol acceptar i què vol rebutjar del model de partit convencional: hi ha expressions del lulisme primerenc del tipus Paz i Amor, i s'evidencien sentències leninistes del tipus tu tens dos ulls, però el partit en té mil”.

A propòsit de l'evident contradicció entre Iglesias i Errejón havia escrit un altre article mes i mig abans, el 6 de febrer, sota el títol “Quo vadis, Pablo? Dues ànimes o sols estils diferents en Podem?”. En ell es podia llegir: “Podem està utilitzant una tàctica que ―sense prejutjar ara si serà o no encertada quant al resultat final― resulta molt irritant. Que les seues formes molesten als altres partits cau pel seu pes, i respon a unes pautes noves que no són les convencionals pel que fa a la sociabilitat partidària. El preocupant és que irrite i genere desafecció entre els seus votants o, si més no, en una part sensible d'aquests (…) Què hi ha darrere d'aquesta supèrbia i de les permanents ganes de brega, d'aquest paper de perdonavides permanentment enfadat amb tots, maniqueu a més, amb el qual Iglesias es prodiga en cada compareixença? Això no solament no ajuda a treballar en positiu per a abordar la superació de la difícil situació en la qual Podem i les seues aliances hauríen de ser peça clau, sinó que allunya qualsevol possibilitat d'enteniment entre ells i el PSOE de Sánchez”.

A propòsit de la necessitat que considerava imperativa de les relacions de col·laboració entre Podem i el PSOE, al·ludia jo als dos líders, Sánchez i Iglesias, i afirmava: “els seus votants respectius no entendrien que ells no s'entengueren. Doncs per mal camí anem. Aquesta tensió extrema entre ambdues forces parlamentàries està resultant clarament perjudicial per als interessos que totes dues diuen defensar (…) Podem està jugant amb sil·logismes simples, segons els quals ells són els únics que poden assegurar un govern de canvi real a Espanya. Semblen oblidar el nombre de diputats que tenen i, a més, la geometria i l'aritmètica variable del seu propi grup parlamentari. Amb tot, no és això l'important. Aquest exclusivisme, aquest esencialisme no va a ser fàcilment digerible per l'electorat més exigent que recolza a la formació morada, i que sent radical-democràtic no deixa de ser possibilista”.

Si això ho escrivia al gener de 2015, l'anàlisi que puc fer avui ―any i mig després― del resultat de Podem i els seus socis electorals el 26J es correspon sorprenentment amb l'escrit llavors, i se sustenta en una idea que ha de ser tinguda en compte per a comprendre per què Podem i els seus socis han perdut més d'un milió de vots entre el 20D i el 26J. Deia al gener de 2015: “Podríem estar a les portes d'un error fatal que l'esquerra més enllà del PSOE ha repetit històricament: confondre als seus votants amb els seus militants.

A la majoria dels electors que van votar Podem i els seus aliats el 26J ―ja siguen més o menys radical-democràtics― “no els importa si el PSOE, Podem, Compromís, Esquerra Unida o la resta de formacions als quals confien el seu vot tenen més o menys parcel·les de poder, sinó si el nou govern que pogueren conformar comença a enfrontar i a resoldre els greus problemes creats o engrandits per quatre anys de majoria autoritària del PP i per la incompetència de Rajoy”.

Al meu entendre, ací radica el gruix de l'explicació del decebedor [encara que valuós en el nombre de diputats, convé no oblidar-ho] resultat electoral de la coalició, tan difícil de digerir quan les enquestes anunciaven un èxit complet i absolut per a ella.

Ahir mateix, el Consell de Coordinació de Podem va fer seua la tesi de Pablo Iglesias, que "la clau [de l'enorme pèrdua de suports] va ser la por a allò nou". És veritat que es van dir més coses, però crec que en aquesta auto exculpació es troba l'argument de major pes que des de la direcció de Podem i les confluències s'ofereix per a explicar com és que el PP va a seguir governant quatre anys més.

Clar que quan la dreta i tota la seua artilleria mediàtica van reforçar la tesi que el PSOE era irrellevant i que era real i factible l'escenari d'un govern extremista, bolivarià i anti europeu, alineat amb la Grècia de Tsipras, la conclusió per a tot l'electorat conservador va ser evident: els comunistes estan ad portas! Ciutadans es va sumar a la campanya amb entusiasme, així que només va faltar que a la mateixa  s'incorporara el PSOE  ―presa d'un pànic paralitzant davant els auguris que anava a deixar de ser el referent majoritari de l'electorat progressista―, perquè el votant conservador cercara empara i recer en Mariano Rajoy. Per a molts per allò de són uns corruptes, però són els nostres corruptes.

Però això no és tot el que explica el daltabaix del 26J. Resulta evident que la coalició amb IU no ha funcionat. Al contrari. Són moltes les anàlisis amb les dades en la mà que ho proven. És cert que comparteixen un espai sociopolític, però només en part. Són cultures diferents, arrels diferents, propostes diferents. IU porta dècades volent ser el PCE modernitzat, però ni la coalició ni el partit deixen de ser un referent que significa cada vegada menys per a la major part de l'electorat; són per a molts un partit, una opció d'una altra època. El PCE sosté, segons es va aprovar en el seu XX Congrés que “El projecte de la UE i l'Euro han sigut un terrible desastre per als pobles d'Europa, especialment per a la classe treballadora i les capes populars. Els efectes sobre la classe treballadora i sobre el teixit productiu del nostre país han sigut demoledors. Això és un fet absolutament objectiu, fruit d'un projecte irracional i pervers la desaparició del qual és cada vegada més necessària. Tant la UE com l'euro són irreformables atès que s'han construït sobre els valors i els principis del capitalisme, i s'han construït per a servir els interessos del poder econòmic i financer”. ¿Com conciliar aquesta posició amb el discurs europeista crític d'aqueixa nova referència socialdemòcrata de la qual es presenta com a líder Pablo Iglesias?

Els vaivens del màxim dirigent de Podem han sigut molts i han resultat marejadors. És un líder que no suma res a la marca Podem, com li ocorre també a Rajoy amb el PP. Són els dos dirigents pitjor valorats. Ignacio Escolar ha escrit que Iglesias ha volgut ser el poli bo i el poli dolent al mateix temps, i clar, això no ha funcionat. No pot funcionar situar-se en la socialdemocràcia, al·ludir de forma confusa al peronisme, aliar-se amb el PCE i declarar que quan obtinga la victòria serà un president com Salvador Allende. 

Salvador Allende és un mite de l'esquerra mundial, un màrtir de la defensa dels valors de la democràcia tal i com la concebia l'esquerra en els anys setanta; una concepció que els comunistes italians van començar a desmuntar, precisament, després del colp militar de Xile. Allò era la Guerra Freda, i portar a l'escenari actual el que van ser els drames de les dictadures militars llatinoamericanes és un immens error. Com ho és la sintonia malament explicada amb Maduro i els seus seguidors o la simpatia cap a Cristina Kirchner o Rafael Correa. Però també ho és el rememorar l'imaginari de la Guerra Civil espanyola, amb el seu cançoner o ressuscitar allò d’“el poble unit mai serà vençut”. 

Som molts els que encara ens emocionem amb aquestes fites de tantes derrotes, però convindria no confondre els termes. Amb aquests vímets no es construeix una cistella política i electoral per assolir un govern de progrés en un país com Espanya. La proposta de naixença de Podem era una, la d'una formació transversal, no la d'una nova proposta de l'esquerra més enllà del PSOE, amb les seues llums i les seues ombres. En això està Esquerra Unida des de fa trenta anys llargs i cada vegada amb menys èxit [fins i tot acceptant que la penalitza un sistema electoral bastard]. Esquerra Unida, com ara Podem [i en això té raó Iglesias] sempre ha tingut més simpaties que vots. Certament en són molts els ciutadans que coincideixen amb el que des d’EU denuncien, amb el que volen canviar.

El problema és que a l'hora de convertir aquesta simpatia en suport electoral, el ciutadà pot no saber exactament què és el que està recolzant o, dit d'una altra forma: amb què volen substituir el que volen canviar. Un exemple evident és el discurs del PCE sobre la Unió Europea que hem vist.

Podem ―entenc― haurà de construir un relat del que realment és com a organització política i haurà de definir quins són els seus objectius estratègics, i quines les seues possibles aliances per a acostar-se a ells o per a aconseguir-los. La indefinició o la doble o triple definició no funcionen. Per simplificar: Podem no pot ser el partit de Monedero i Errejón alhora. Si vol ser un PCE/IU 2.0, està en el seu dret. Però això no és el que anunciava com la seua raó d'existir, ni tindrà major recorregut electoral que el que la memòria política recent ens permet imaginar. El repte és gran, però l'organització haurà de decidir si és o no una proposta efectivament socialdemòcrata neta i encoratjadora.

Ha acumulat, malgrat tot, un enorme capital polític. Serà un grup decisiu en el Parlament de Madrid front al nou govern conservador, ja és més que rellevant a ajuntaments i governs autonòmics, està jugant i va a jugar un paper fa poc inimaginable a territoris com ara Catalunya i els País Basc. És urgent i necessari, doncs, que Podem sàpiga definir i transmetre adequadament a la ciutadania quina classe de partit polític és, quins són els seus objectius estratègics i com pensa assolir-los. 

El 26-J o la nit dels morts vivents.

Les enquestes a peu d'urna, les anomenades israelites, certificaven el que havien dit tots els lliuraments demoscòpics durant els últims mesos. Tant la macro enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques com les dels diversos mitjans de comunicació encarregades a les diferents empreses especialitzades. Tot quadrava: el PP empitjorava els seus resultats de desembre passat, Podem i les seues confluències superaven al PSOE en vots i escons i Ciutadans perdia presència com força frontissa. Fins i tot es podia arribar a imaginar que la suma d'escons dels podemites i els socialistes anava a estar pròxima a la majoria absoluta. Tot semblava respondre al guió previst per analistes i opinadors de major o menor volada.

Però quan van començar a arribar les dades de l'escrutini real, a partir de les 21.00, quan des del Ministeri de l'Interior va començar el degoteig de vots concrets, va iniciar-se el viacrucis que abans de les 23.00 es va convertir en crucifixió de l'esquerra peninsular. Contra tot pronòstic, a l'inrevés de tot l'anunciat, en oberta contradicció amb els resultats previstos, el gran triomfador de la jornada electoral era… Mariano Rajoy i el seu Partit Popular.

Efectivament, més enllà d'una anàlisi detallada dels resultats, oblidant-nos d'assenyalar els matisos, les excepcions o les singularitats, aquesta crònica d'urgència arranca d'un resultat final: 137 escons per al PP [+14 respecte al 20D 2015], 85 per al PSOE [-5], 71 para Podem, IU i altres aliats [igual a la suma de 69+2 obtinguts al desembre passat] i 32 per a Ciutadans [-8]. En conclusió un triomf incontestable de Rajoy que sent la minoria majoritària [amb diferència] que ha rebut l'únic increment en suport popular, està legitimat per a aspirar a ser el pròxim president del govern d'Espanya. Haurà de negociar suports i abstencions, però ―objectiva i responsablement― ningú pot discutir que li correspon intentar formar govern. Veurem, és clar, que haurà de concedir en les negociacions, però pocs dubten que ens esperen quatre anys més d'aquest president gris però molt hàbil en el maneig dels temps polítics, capaç de desencaixar als seus adversaris amb el seu immobilisme.

¿Com ha pogut donar-se aquest resultat en una elecció en la qual els qui semblaven dos cadàvers polítics com Rajoy i Sánchez s'han alçat amb les medalles d'or i de plata en el podi? Està tan mort com semblava el bipartidisme?

Aquestes línies apressades no pretenen ser un més que una primera anàlisi d'urgència  i es conformen amb aportar al lector algunes idees que considerem centrals. En pròxims escrits aprofundirem en elles i en unes altres que per la premura quedaran ara en els marges.

Un partit com el PP, tipificat com a organització criminal en diverses actuacions judicials que s'estan instruint, tacat amb el chapapote de la corrupció fins a les seues més altes instàncies, amb centenars de dirigents dels diversos nivells imputats o presos, ha obtingut milions de vots de persones per a les quals aquests detalls són poc o gens rellevants. El PP és el partit de les retallades socials, és el que ha disparat la desigualtat a Espanya, és el que no ha distingit entre el que és públic i el que és privat i, a més, ha fet un ús bastard de la maquinària de l'Estat en el seu benefici partidari [l'escàndol del ministre de l'interior, a tres dies de les eleccions, ni tan sols li ha penalitzat a Catalunya, la qual cosa és tot un símptoma].

Com és possible? La qualitat de la democràcia espanyola és, encara avui, manifestament millorable. Existeix un segment de població en el qual pesa amb força l'herència franquista: l'ordre social i la unitat d'Espanya estan per sobre de qualsevol altra consideració. Aquesta porció d'electors és aquella a la qual el PP anomena ―com feia el franquisme― la majoria silenciosa. Ni es manifesten, ni opinen, ni intervenen en el debat públic o privat, però voten fidels i militants cada vegada que el Poder els convoca a fer-ho. Són vot ocult en les enquestes, menteixen o diuen no saber, però voten. I, com hem pogut comprovar ahir, no s'equivoquen a recolzar a qui deuen.

L'esquerra realment existent, la moderada i la que no ho és tant, viu a les seua respectiva bambolla i no s'aventura a eixir d'ella perquè tendeixen a creure's les seues pròpies mentides. Es dediquen a donar-se garrotades sense misericòrdia i obliden amb massa facilitat que l'objectiu és governar Espanya i no satisfer els seus objectius particulars encara que es presenten com a generals. El PSOE, corcat per les lluites intestines, no tenia una altra meta que no deixar de ser la segona força política del país per davant de Podem i ―de pas i en clau interna― veure si Pedro Sánchez s'immolava o no en la derrota. Allò tan castís del borni com a rei del país dels cecs. Els de Pablo Iglesias, oblidant que no hi ha dreceres en la història i que els avanços socials han de ser sòlids,  van preferir unes noves eleccions a recolzar un govern de Sánchez sobre el qual hagueren pogut influir de manera important, notable. Un error de càlcul que els ha costat un milió de vots i que ha ressuscitat no solament a Rajoy, sinó que ha frustrat a tots aquells dels seus votants que tenien com a objectiu primer i irrenunciable desallotjar al PP del govern per a poder netejar i sanejar l'escenari polític. Això, a més de ressuscitar a un altre dels quals semblava un cadàver, el propi Pedro Sánchez.

L'esquerra espanyola, ―especialment els seus electors― perplexa i deprimida després de la patacada d'ahir, té molt que reflexionar. D'entrada, els seus dirigents ―els moderats i els que no ho són tant― farien bé a donar-li voltes a aquella idea erròniament atribuïda a Don Juan Tenorio: “els morts que vós mateu, gaudeixen de molt bona salut”.

És el moment de revitalitzar la Unió Europea i de recuperar-la per als ciutadans.

El Regne Unit ha decidit, per 52 a 48, abandonar la Unió Europea. Escòcia, Irlanda del Nord i Londres han votat a favor de romandre, però Gales i l'Anglaterra més castissa ha votat en contra. Els electors han donat l’esquena als partits que, teòricament, els representen al Parlament britànic. No ha estat un vot conservador el que treu Gran Bretanya de la Unió Europea. Més enllà del partit anti europeu UKIP, de Nigel Farage, i de bona cosa dels electors del partit de David Cameron, molts votants del Partit Laborista han recolzat l’eixida evidenciant una distància insalvable entre la maquinària partidària i els treballadors i els sectors populars que són els seus tradicionals votants. És una dramàtica evidència de la desconnexió entre els partits i els ciutadans, de com els primers són incapaços de veure més enllà del seu melic i de com els segons han pres una decisió política de gran calat al marge de les consignes dels grans partits que els demanaven votar a favor de romandre a la UE; una decisió, tot s’ha de dir, influïda per la por als estrangers i per la xenofòbia.  

És un dia trist per als que ens sentim orgullosos de ser europeus i de viatjar pel món amb un passaport de la Unió; per a aquells que considerem que Europa és ―tot i el que està passant a les nostres fronteres amb els refugiats, que ens avergonyeix― un dels territoris més habitables del planeta. A més a més, la decisió britànica obri moltíssimes línies de reflexió ineludibles, alhora que ha disparat tot un seguit de preocupacions de gran tamany quant al futur de la propia Unió i quant a la realitat vital quotidiana de tots nosaltres.

La irresponsabilitat de David Cameron, que va obrir la porta de la consulta per raons estrictament particulars, amb objectius relacionats estrictament amb els interessos del Partit Conservador, passarà als libres d'història. Però no és sols ell al que cal demanar-li comptes, inclús ara que ha anunciat la seua dimissió. Què passa amb els altres grans líders europeus? ¿Quina Europa és la que han aconseguit forjar des que va esclatar la crisi, la que vam veure actuar insensible amb Grècia, la que ofega els països del sud amb els retalls i la desigualtat? ¿Què han fet les grans institucions europees, què passa amb el Parlament d’Estrasburg? ¿Quin grau de malestar, de distanciament, ha fet palés la decisió dels britànics, que pot afectar a molts altres europeus?

Anem a viure temps difícils, però ara es tracta de saber si Europa i els europeus europeistes anem a ser capaços de reinventar-nos, d’il·lusionar de nou la ciutadania, o si ―al contrari― va a produir-se un efecte dominó en altres països. Cal decidir si anem a alimentar la flama de la convivència europea o si van a ser els respectius nacionalismes particularistes els que s'imposen. Més ens valdrà a tots que això no passe i que la Unió Europea siga capaç de superar el colp que avui ha rebut al Regne Unit. 

València sic transit, la novel.la i l’historiador.

La darrera novel.la de Francesc Bayarri ha tingut una acollida espectacular. Està presentant-se arreu país, amb una magnífica evolució quant a les vendes i, a més a més, està rebent crítiques extraordinàriament laudatòries. Ferran Garcia-Oliver, per exemple, medievalista reconegut, amic i col·lega a la Universitat de València, i darrer Premi Octubre d’Assaig Joan Fuster, ha escrit que Francesc Bayarri “ha compost un fresc magnífic de València dels darrers cinquanta anys. Aquests «dos rius paral·lels» de biografia individual i marxa col·lectiva els traça d’una manera superba. Ausades que s’ha esplaiat en les misèries d’uns éssers i d’una ciutat pintats amb ben poca condescendència”.

També l’escriptor Josep Piera ha publicat fa uns dies que “mai no s’havia escrit una novel.la valenciana que mostrara la misèria civil i mental d’una època tan gràficament, tan eficaçment. Una novel.la què, en la línia que va de Truman Capote a Philip Roth passant per Albert Camús i una part de la narrativa centreeuropea del segle XX mostrara sense subterfugis la societat valenciana. Ai, València! Mai no és tard, doncs, per a llegir una novel.la brillant com aquesta, una aparaulada filmació en fosc de la realitat viscuda”.

M’alegra llegir aquestes veus autoritzades parlar així d’una obra que va impactar-me en llegir-la, tal i com vaig exposar a Gandia, a la Llibreria Ambra, quan vaig acompanyar Francesc Bayarri a presentar-la a la capital de la Safor. De les notes que vaig fer servir aquella vesprada voldria rescatar ara algunes idees. Totes elles, clar, estan dictades pel meu posicionament davant l’obra literària; una perspectiva que està clarament influïda, òbviament, pel meu ofici d’historiador.

Dit això, no puc deixar d’apuntar ―tot i que no siguen més que dues pinzellades― alguna cosa de la relació entra la literatura i la història. Deixant de costat el problema del tractament de la literatura com a font documental, n’hi ha algunes diferències substancials entre el treball de l’historiador i el del novel·lista. Com treballa l’historiador? Doncs amb bibliografia i amb documents, amb pretensió d’objectivitat, i delimitant amb claredat la ratlla que separa la realitat de la ficció.

D’aquí deriva el que jo entenc que és l’enveja de l’historiador envers l’escriptor; si més no, la meua. Per què enveja? Doncs perquè l’escriptor s’inventa allò que li ve de gust i perquè, a més a més,  crea des del no res.

A parer de molts dels professionals que conec, l’historiador no pot prescindir de la literatura [tampoc el novel·lista pot oblidar-se de la història]. La literatura és important per a la investigació de l’historiador, però singularment ho és per al docent. Posem alguns exemples.

Com explicar la figura del cabdill llatinoamericà sense recórrer a El general no tiene quien le escriba, de García Márquez o com explicar les dictadures del Carib i el gangsterisme d’Estat centreamericà i caribeny sense atendre a La fiesta del chivo, de Vargas Llosa.

Un parell d’exemples amb més detall. Què diguem de la pobresa els historiadors? Com l’expliquem? Pobresa, indigència, xifres, renda diària dels individus, ingesta calòrica, taules comparatives, etc., etc. Ara bé, qui pot explicar com és la pobresa millor que Carme Riera en Cap al cel obert? Ella ens transmet magistralment com olora la pobresa, i amb eixa incursió ens introdueix en la vida real dels éssers humans més desfavorits quan ―presentant un personatge― escriu: “Durant tot el viatge l’havia dut entaferrat al nas, per intentar estalviar―se les olors fastigoses de la ciutat, que, sense cap respecte pel seu olfacte delicadíssim, envaïen el cotxe i l’anaven impregnant de ferums ofensives. No li era fàcil destriar si el molestava més la pudor de cansalada estantissa, aigües corruptes, pestilència excremental o la que procedia dels resclosits dels cossos aixoplugats sota les voltes (...) Encara no havia pogut contrastar cap d’aquelles sentors innobles amb essències de perfums ja que només s’havia topat amb genteta insignificant, també pudent. Els posseïdors de bones olors no solien sortir de matinada, si no era, com en el seu cas, per necessitats urgents ineludibles”.

Un segon exemple. ¿Com expliquem la tortura, eixe crim de lesa humanitat que horroritza quan s’explica als llibres d’història com a una actuació deliberadament planificada pels règims que van practicar el terrorisme d’Estat? Tanmateix, el fet de la tortura, la relació entre la víctima i el seu botxí, no és cosa que expliquem els historiadors. És per això que ens podem acostar a la significació de la tortura la lectura dels testimoniatges arreplegats per les distintes Comissions de la Veritat constituïdes, per exemple, a Amèrica Llatina. Tanmateix, la literatura de nou ens ajuda de forma insuperable. Entenc que l’escriptor xilé Arturo Fontaine ―en La vida doble, quan integra sense solució de continuïtat la veu de la torturada i la del seu torturador, passant d’un registre estàndard  a un registre extremadament groller i de barriada del castellà― ens situa al bell mig de la sala on està torturant-se un ser humà quan llegim: “Yo me desnudé  en silencio obediente y hacía frío, un frío húmedo de lugar encerrado. Y naiden sabe que estái aquí, ¿vai cachando, conchaetumare? Yo tiritaba de frío y miedo hecha una perrita. Ya pu maraca meá, no nos huevís, y me ataron y hasta cuándo jodís, puta pringá, y me ataron y me pusieron de nuevo en la boca esa venda de tela gruesa y hedionda, y tú ya cachai, pu chuchaetumare de qué se trata, ¿o sói caís del catre?, ¿querís que te rompamos la raja con el culo de una botella quebrá?, y me afeitaron y me toqueteaban hurgando, sin deseo, y más encima seca la pulguienta, y riéndose con unas carcajadas duras y burlonas, tan remala pa la cacha que ha de ser esta huesúa sin gusto a ná, que no dan ni ganas por lo puro murienta y mala pu que es la hueona reculiá, y como quien le examina la dentadura a un caballo para saber su edad. ¿Qué se te hicieron las tetas, maraca? Más carcajadas. ¿Y no era ésta la que decían que estaba requeterrica, ricaepartirlaconluña, ah? Fue un roce áspero, brusco y doloroso, como si me desgajara, fue una apropiación agobiante a la que no opuse la menor resistencia. Después me llegó un golpe en el estómago con la cacha de una pistola. Ya pu, mierdosa. Por lo menos te gustará el aire, hija e puta. Me quedé sin aire mucho rato. Lo demás fue atravesar un túnel de dolores rápidos, agudos, insoportables, una travesía espantosa y oscura”.

Evidentment he llegit aquestes novel·les citades amb els ulls de l’historiador que sóc. Pense que no puc deixar de ser-ho quan llig una novel.la.

Això ha passat amb València sic transit. No he deixat de llegir-la com a professional de la història, i és des d’aquesta posició que la meua opinió és que es tracta d’una gran novel.la. Tal i com han escrit Garcia-Oliver o Piera, Juli Esteve, el reconegut periodista, va escriure recentment que València sic transit és “una de les millors novel·les que s’han escrit mai a casa nostra”, i va explicar que és: “un retrat esplèndid de la València que hem conegut tots els nascuts al voltant del 1960, els que ja no vam arribar a temps de ser antifranquistes, però que en els anys de la transició ho volíem tot i ho volíem ara; els que vam callar el 23F; els que ens vam adaptar als governs socialistes dels 80 i 90; els que durant el règim de Zaplana i Camps vam ser executats a la plaça pública per dissidents o vam aprendre a manejar l'spinaker del veler, conduíem Infinities, esnifàvem euros guanyats amb la suor dels PAIs i llepàvem el sexe infecte del cap de recursos humans; els que hem estimat fins l'extenuació o no hem sabut com fer-ho; els que hem vist sacsejat cada budell en llegir als grans o escoltant Puccini o Mahler; els que hem perseguit enfollidament l'excel·lència i també els que hem fet l'haca per pura necessitat vital. Persones totes necessitades ara, quan comencem a fer balanços vitals, que se'ns reconeguen tots els atenuants disponibles i, si és menester, algun eximent”.

En el meu cas he llegit la novel.la com un home no dels seixanta, sinó dels cinquanta [els 7 anys que em separen del protagonista es noten en segons quins moments de la novel.la], que sí vaig arribar a temps de militar en l’antifranquisme i que, a més a més, sóc historiador.

València sic transit és un gran relat en el que els qui tenim una edat podem reconèixer la València dels seixanta; així com les dinàmiques familiars, les amistats juvenils, la nova realitat sexual [menys turbulenta que la dels setanta], la politització [més crítica i distanciada que la meua] i les mansardes, també les mansardes.

Els que són més joves trobaran en València sic transit una via d’accés al coneixement d’allò que va ser aquella època en la que el nostre país començava a passar del blanc i negre a un país en color, tot i les limitacions.  

És per això que ―tal i com vaig dir a Gandia― recomane la novel.la amb entusiasme. Com a lector de novel·les i com a professional de la història. No vull fer comparacions odioses, però allò que hem dit en parlar de García Márquez, de Vargas Llosa, de Fontaine o de Carme Riera també ho trobem a València sic transit. De mostra un botó. Unes de les pàgines més reeixides són aquelles en les que el protagonista i la seua parella passen la vesprada d’un dilluns qualsevol al niu d’amor que tenen a la mansarda prop del Port. El problema va ser que aquell dilluns era... el 23 de febrer de 1981.`

Bayarri ens obri un finestral ben gran a un escenari, que no trobareu en cap llibre d’història, sobre com vam viure molts de nosaltres aquella vesprada-nit en la que vam sentir l’amenaça tangible de que podíem tornar a un passat que tot just pensàvem que acabàvem de deixar arrere: “Resulta impossible que en la propera avinguda del Port no hi haja trànsit. Ens dirigim cap allà amb l’angoixa creixent per la nostra decisió. Si tampoc hi ha moviment a l’avinguda, la situació resultarà extrema. Com temíem, tampoc allà es mou una fulla. Ni en sentit al port, ni en sentit al riu. Així que decidim caminar cap al centre de la ciutat, tornarem caminant a casa, però així no hi arribarem abans de tres quarts d’hora. Molt de tant en tant, un vianant corre per la vorera contrària, o d’una cantonada emergeix algun desconegut fantasmal que desapareix amb la mateixa rapidesa. Els semàfors van canviant de color innecessàriament, i l’alarma antirobatori d’un cotxe es queixa monòtonament en la rodalia. Ara hem copsat algunes ombres que ens observen des de darrere de finestres fosques, les cortines corregudes. Presentim haver-nos convertit en uns representants d’una espècie rara. Per l’únic motiu de caminar en la nit pels carrers de sempre”. 

Quan allò que importa és tirar-se un pet.

La vida passa i passa, sovint de manera atrafegada, tensa i estressant. Coses aparentment grans, greus, importants o, senzillament, urgents ens impedeixen –a mi, si més no− veure amb nitidesa els arbres, estacat al bell mig del bosc. Tot sembla funcionar raonablement bé, i les exigències d’altres, els terminis, les obligacions et fan veure –a mi, de nou, si més no em fan veure− que les coses són com són i no poden ser d’una altra forma. Córrer sense parar o, fins i tot, atenent amb dedicació a coses i circumstàncies que, si les analitzes amb una mica de calma, són absolutament, completa i absolutament secundàries.

He tingut l’oportunitat de pegar-li un parell de voltes a aquesta idea, i la sorpresa ha estat reveladora. Una qüestió de salut que semblava quasi banal es va convertir de cop i volta en una urgència quirúrgica, de forma que en poques hores vaig passar d’estar preocupat per un rosari de temes i qüestions personals i professionals que catalogava com a rellevants a preocupar-me de forma absolutament polaritzada, única, per poder tirar-me un pet.

El pet, un dels motius centrals de l’humor valencià, va ser durant unes poques hores la meua més important preocupació vital. La meua i la dels qui m’estimen. Eixe pet, amb els que van vindre al darrere, van ser celebrats pels que formen al meu cercle més íntim com una victòria indiscutible del meu organisme. Palmes i rialles van sorgir espontànies entre els presents i, poc després, entre els que van ser sabedors de tan important èxit del meu aparell digestiu. Aquells pets van ser, traca valenciana al remat, l’anunci de la festa de la meua primavera intestinal. Alegria i color.

El cos em va respondre bé. Molt bé, inclús. Clar que han estat imprescindibles les atencions sanitàries i els reforços dels que m’estimen. Quant als segons he de dir que sóc persona afortunada i no n’afegiré res més. Pel que fa als primers, he de dedicar-los unes ratlles.

He gaudit d’un grup de professionals que m’han fet sentir-me orgullós de ser un afiliat a la sanitat pública. Des que vaig entrar per la porta d’urgències fins que he eixit aquest matí, no he trobat més que professionals competents i compromesos amb la seua missió. Des de l’equip quirúrgic als diversos equips d’infermeria, així com els grups auxiliars de l’Hospital Universitari La Fe, m’han fet sentir orgull de mantindrem a la sanitat pública. Després de dècades com a funcionari de l’Estat mai he volgut saber res de les companyies privades, sempre m’he mantingut en el Servei Valencià de Salut, convençut que no n’hi ha millors professionals i millors mitjans que en ell. I això és el que compta en els moments difícils, quan la carretera s’empina i es torna complicat avançar.

Amb tant de bandoler amb corbata i comptes a Panamà, servidor s’honora de fer la declaració de la renda i de pagar religiosament per a mantindré eixe servei de salut que he necessitat durant els darrers dies. Els hi done a aquells professionals sanitaris el meu més sincer i afectuós agraïment per haver-me permés comprovar, de forma explícita, que estan on toca i que saben allò que han de fer per atendre als qui –ignorants o ingenus− oblidem que n’hi ha moments en els que allò que realment importa és que algú t’ajude a tirar-te un bon pet.

És gràcies a d’ells que estic per ací de nou, amics i amigues.  

Castigar-los amb l'abstenció?

La irritació dels votants  progressistes amb els líders i els partits polítics als que van donar el seu suport  al desembre passat és monumental. No els falta raó a tantíssims que van confiar en les propostes programàtiques que insistien, de manera inequívoca, en la necessitat de netejar i ventilar el pati polític peninsular. A això semblava sumar-se el partit del ciutadà Albert Rivera, qui prometia que el seu objectiu era regenerar, reconstruir, rehabilitar tot el que el Partit Popular havia corromput, destruït i deteriorat després de quatre anys amputant sense descans el nostre encara tendre i fràgil Estat del Benestar.

No és que els electors progressistes [els situats des del PSOE cap a l'esquerra, tant l’estatal com la regional] confiaren massa en Rivera i els seus, perquè el cavaller ja havia donat mostres de la seua enorme capacitat per a fer amb una mà el que nega amb l'altra. Però, passats quatre mesos, és clar que el dirigent català ha confirmat dues coses: que és un bon comercial que ha maniobrat amb molta habilitat empantanant l'esquerra [amb la col·laboració de la dirigència més jacobina  del PSOE] i que aspira a  ser a mitjà termini el nou líder de la dreta espanyola.

Són el PSOE i Podem els que més han irritat als seus electors [descomptem als hooligans d'ambdues formacions]. Quant a les diverses opcions restants de la sinistra peninsular, les d'implantació regional, les valoracions divergeixen quant a la bondat del paper jugat, però ningú pot responsabilitzar-los que estiguem al maig, amb la primavera avançada, i continuem per quart mes amb un govern en funcions dirigit per un bípede mandrós.

La temptació de molts votants progressistes, segons s'escolta ací i allà aquests dies, és castigar-los amb l'abstenció. Sembla que és una molt mala opció que els qui els van votar al desembre haurien de revisar. Podrien canviar el seu vot, per a fer explícit el seu empipament; probablement seria més adequat i efectiu com a penitència.

És veritat que és creixent el nombre d'aquells que avui en dia manifesten amb la veu crispada que als responsables del destarifo de que el PP es mantinga al govern, als que no han sabut gestionar el mandat de les urnes, als que han avantposat els seus interessos partidaris als generals, els va a votar la mare que els va parir.

Seria absurd negar la força de la pulsió, encara que també s’escolten les veus dels qui es resisteixen a deixar-se arrossegar per la ràbia. Fins i tot ha sorgit una campanya en Change.org que demana unes eleccions sense campanya electoral: “Posen les urnes i votem”.

Em sembla més assenyada i, alhora, provocadora aquesta campanya que la renúncia a l'exercici del vot. No solament perquè el votant conservador no va a deixar d'acudir a les urnes a recolzar als seus; no solament per això. Com el tema dóna per a molt exposaré avui únicament dues raons que crec haurien de sospesar aquells que s'inclinen per mostrar el seu disgust refugiant-se en l'abstenció. Temps hi haurà de tornar sobre el tema.

La primera és una raó de memòria històrica: ha costat molt d’esforç, molt de dolor, molta llàgrima i molts de morts que en aquest país siguem convocats regularment a votar per l'opció i el programa polític que millor ens acomoda. No hauríem d'escopir sobre el nostre passat, ni oblidar a aquells que van lluitar durant la dictadura per la llibertat i per la democràcia. Tenim eixe deute amb ells. La segona és perquè els ciutadans del carrer, els simples votants, tenim una bona dosi de responsabilitat a propòsit de la mediocritat dominant entre els representants i els dirigents partidaris en la mesura que no hem sigut capaces d'apartar-los i substituir-los per uns altres més resolts i talentosos.

A més, ¿quin càstig seria eixe que podria regalar-li a les dretes el govern perquè continuaren aplicant les polítiques antisocials dels últims quatre anys i, per si no fos poc, validaren amb la seua victòria electoral la infàmia de la corrupció que hauria d’avergonyir-los?