Alemanya no pot limitar-se a administrar penitències.

L'Ambaixador alemany a Madrid, senyor Reinhard Silberberg, va publicar ahir un important article al diari El País, sota el títol Desde la profunda amistad. En ell confessa sentir-se cansat d'haver de llegir o escoltar dia rere dia un seguit de falsedats, desqualificacions i insults envers Alemanya i el seu Govern. 

En la primera declaració de principis, Silberberg es molt explícit: "Em cansa haver de llegir o escoltar una vegada i una altra que Alemanya persegueix una política d'hegemonia i domini i vol imposar als seus socis una Europa alemanya, doncs això no es correspon amb els fets. El Govern i la immensa majoria de la població alemanya comparteixen una mateixa opinió: la superació de la crisi requereix una integració europea més profunda, una major coordinació de les polítiques econòmica, fiscal i social. Alemanya està disposada a això. I el debat demostrarà si els altres també ho estan. En relació amb els retrets que se li fan a Alemanya, en la premsa espanyola hi ha hagut desvaris lamentables. Així, s'ha difamat la política del Govern alemany, afirmant que es tracta de la continuació de la criminal política de conquesta de l'Alemanya nacionalsocialista. Semblant estupidesa es desqualifica a si mateixa. I, on estaven els amics espanyols quan es tractava de defensar a la canceller federal Àngela Merkel de tals calúmnies?"

No li falta raó a l'ambaixador, si més no en la barbaritat de l'equiparació amb el període nazi. No crec de cap manera que el Govern alemany estiga pensant en rehabilitar els primers versos de l'himne nacional originari  (una estrofa que ja no forma part de la cançó nacional germànica): "Deutschland, Deutschland über alles, über alles in der Welt" ("Alemanya, Alemanya per damunt de tot, per damunt de tot el món"); però, de vegades -lamente haver-ho de dir- la insensibilitat, la supèrbia i l'arrogància de representants de les més altes institucions germàniques ens ho posen difícil a aquells que admirem Alemanya per moltes raons que van des de la filosofia a la música, des de la capacitat de treball a la d'innovació tecnològica. 

També té raó l'ambaixador quant a la distància astronòmica que separa la cultura política del Nord i la del Sud d'Europa. La gran corrupció transversal i la petita corruptela d’anar per casa, l’aversió patològica dels polítics per assumir responsabilitats i donar explicacions, la falta de rigor de la ciutadania en exigir-los-les, són dèficits democràtics que no podem negar. 

Malgrat això, jo també estic cansat de que la premsa alemanya generalitze de forma abusiva i conte i no pare que els malfaeners i corruptes del sud som més rics que ells, que vivim com a sultans i que -en conseqüència- hem de pagar pels nostres pecats. Estic fart igualment de que el patiment de més de sis milions d'aturats es considere part de la penitència. M'irrita que el Govern alemany s'amague quan la UE o el FMI diuen A i el seu contrari: que no poden asfixiar-nos més, però que cal que continuem amb les retallades. 

No demane que els alemanys ens subsidien barata res. Però, entre subsidiar-nos i enfonsar-nos n'hi ha un abisme. És en aquest sentit que pense dues coses: a) que estic fart de l’estereotip dels meridionals malfaeners i corruptes; i b) que estic cansat de patir el lideratge incomplet d'Alemanya en la UE tant com la seua duresa i la seua inflexibilitat. 

Pel que fa a la corrupció ja sabien que n'hi ha. Sempre n'hi ha hagut, però els bancs alemanys, tan estrictes de moral com són no n'han tingut ni en el passat remot ni el recent cap de problema en fer negocis amb els nostres corruptes, i això perquè es posaven la moral a una butxaca i els beneficis a l'altra. I pel que fa al lideratge i la duresa perquè fins i tot el Handelsblatt, el principal diari econòmic d'Alemanya, demana mesura envers el que està patint-se a casa nostra: “Seria nefast que els falcons en la UE obligaren ara a Madrid a sufocar el tímid auge mitjançant unes mesures de consolidació de força encara més brutals. Açò tornaria a posar a prova una vegada més la sorprenent capacitat de sofriment dels espanyols”.

L'Ambaixador diu que ells volen més Europa. Perfecte, estic plenament d'acord. No tinc clar, això també, si parlem de la mateixa Europa. Vull, somnie una Europa dels ciutadans que potencie el seu Parlament, que el BCE prenga mesures de reactivació econòmica, i que les expliquen amb claredat (Rajoy no valdrà per això)  de forma que sapiguem on estem i on anem d'una vegada per totes, i no por entregas. 

Perquè una Europa que tolera la fam, l'atur i l'emigració obligatòria de la joventut dins els països membres de la Unió no és una Europa digna. A Espanya, per exemple, els milions de persones expulsades del treball i sense subsidi, que no porten a casa ni un quinzet al mes no haurien de ser les víctimes per les SICAV, pel frau de les grans empreses, pel balafiament de recursos, per la cobdícia insaciable de la banca, per la corrupció a gran escala, etc., etc., etc. De la mateixa manera que Europa, liderada per Alemanya, diu el que s'ha de fer i el que no en matèria de dèficit fiscal, per exemple, també hauria de preocupar-se per aturar l'empobriment que està estenent-se pel sud del Continent com una epidèmia. Davant la pesta del segle XXI, la Unió Europea, liderada i controlada per Alemanya, no pot limitar-se a administrar penitències. 

Caldria saber, tanmateix, si l'ambaixador Silberberg aspira a una Europa social i solidària. Una Europa en la que les persones importen, en la que els innocents no paguen amb la fam i l'atur indefinit pels corruptes, pels cobdiciosos, pels qui fan frau fiscal,  ni pels qui els emparen. Una Europa, al remat, com la que demana l'Himne oficial alemany al seu primer vers: una Europa amb "Unitat i justícia i llibertat".

A propòsit de Veneçuela. Mirades honestes i mirades que no ho són.

Veneçuela fa setmanes que està a les primeres dels mitjans de comunicació. Particularment, després la mort del Comandant Hugo Chávez i de les eleccions guanyades pel seu successor Nicolás Maduro, tot i que per un marge estretíssim. No vaig a parlar ara sobre l'actual conjuntura del país caribeny. Ho vaig fer fa dos dies al programa A2 Internacional, que dirigeix Vicent Montagud a RTVV, i que encara està en re difusió. M'interessa, tanmateix, un aspecte colateral.

Fa setmanes, doncs, que no pare de llegir coses sobre el que ha passat i està passant a Veneçuela. Unes assenyades (com la de Fernando Flores, per exemple) i d'altres, moltes, massa, absolutament desenfocades: bé pel seu sectarisme anti-xavista, bé pel seu papanatisme i/o el seu sectarisme pro-xavista. D'aquestes no en donaré ni una referència. Només faltava.

Un altre dia escriuré sobre Veneçuela i el post-xavisme, però avui sols vull fer dues referències a dos textos que vaig escriure fa més d'una dècada. Un és de 2001, i parla de l'EZLN xiapanec, del subcomandant Marcos i d'alguns intel.lectuals d'esquerra europeus respectadíssims per mi. L'altre és de 2002, i va estar motivat per una novel.la molt venuda, signada per l'escriptora xilena Marcela Serrano, ambientada també a Xiapas. Xiapas venia molt en aquells anys. Ara, qui se'n recorda de Xiapas, de l'EZLN o de Marcos?
En 2001, jo escribia: "En España, concretamente, persiste aún entre los sectores políticamente progresistas una visión quizá romántica, quizá ingenua, quizá, simplemente, desinformada, que parece percibir a la América Latina como un espacio geopolítico en el que sólo una revolución transformadora –no necesariamente emparentada con el canon leninista-, se intuye como remedio a los males del subcontinente. Pensemos que América Latina es primera página de los informativos las más de las veces por noticias dramáticas: los desastres naturales y las grandes injusticias políticas, sociales y económicas. En un territorio en el que, según se puede percibir desde aquí, prima la desigualdad, la opresión, los resabios autoritarios y el protagonismo militar; pareciera que la democracia fuera un lujo casi suntuario y, lo que es peor: inútil".

En 2002, a propòsit de la novela de Serrano, vaig escriure: "Lo que está en mi corazón (como otras novelas antes) se venderá en Europa porque muchos lectores y lectoras se identifican con una imagen de América Latina que sintoniza con la que ellos tienen, con sus luces y sus sombras. Se trata de una imagen muy simplista (deudora de esquemas políticos de los años setenta), confeccionada con trazos gruesos de injusticia insoportable, bellísimos parajes, horizontes de liberación, causas nobles e incontaminadas, gente abnegada y valiente, cosmopolitismo y posibilidad de redención. La decadente política europea, decepcionante por reiterativa, aburrida, cuando no mendaz y tramposa, contrasta con la supuesta posibilidad de participar –siquiera sea como lector, desde el sillón de casa-, en la lucha mundial por la justicia".

Han passat més de deu anys, i tornaria a escriure els dos paràgrafs. Des de l'esquerra política autòctona, la complexitat veneçolana es vista -al meu parer- de dues formes distintes: una honesta i altra que no ho és. La primera és més moral que política, i està tan carregada de bons sentiments com desprovista de coneixements i de capacitat d'anàlisi. La segona és particularment irritant, per manipuladora, per simplificadora i -fonamentalment- perquè -com diria Pierre Vilar- se diu objectiva quan se sap partidària. I aquest nivell de deshonestedat em resulta inadmissible.

Enlaire en pau el puny i cride amb força: Salut i República, companys i companyes!!!

Fa més de dos anys que escric a aquest bloc, i aquest n'és el tercer text que dedique a la commemoració de la II República Espanyola. Enguany, però, la situació política general i el meu estat d'ànim polític en particular, li'n confereixen a aquest post un sentit més bel.ligerant, més reivindicatiu, més polític que sentimental.

El 14 d'abril de 2011 vaig escriure:

"En aquesta Espanya de tanta història de dolor, de tanta llàgrima, on els capellans han fet sempre costat als rics i als poderosos, aquell 14 d'abril de fa vuitanta anys milions de ciutadans i ciutadanes van creure que començava una nova era. La bandera tricolor i l'Hime de Riego van fer-se amos dels carrers i les places. L'alegria, totes les cròniques hi coincideixen, vessava els pobles i ciutats. Després passà el que passà, l'odi superlatiu de la guerra i l'horror sense límits de la dictadura, llarga, negra i cruel. Aquesta, però és una altra part de la Història. El que ara toca és conmemorar que avui fa vuitanta anys milions d'espanyols i espanyoles van creure's que podien ser feliços i viure dignament al seu país. Només que siga per eixe record... Visca la República!!!"

Fa un any, el 14 d'abril de 2012, el text era més reflexiu: 


"Per què serà que, tants anys després, la bandera tricolor és el nexe més important, més fort, més ferm que tinc amb Espanya? No és un lligam racional, és purament emotiu, sentimental. És clar que políticament parlant no puc ser altra cosa que republicà (i no sols perquè la monarquia es un anacronisme inclús a Suècia o Gran Bretanya; sinó perque a Espanya té una procedència indigna, més enllà del 23F, que la lliga a la Dictadura). La República, la tricolor, l'Himne de Riego, m'emocionen perquè em connecten amb la meua història, amb la de la meua familia, amb la de tots aquells que van donar la vida per fer d'Espanya un país més modern, més just, més habitable. I no ho van aconseguir".

Enguany, 14 d'abril de 2013, el juancarlisme està pràcticament desfet, ensorrat pel desgast de la figura d'un ciutadà que no està acomplint amb els seus deures com a primer funcionari de l'Estat. Un funcionari que -si més no- ni tan sols a casa seua ha sabut evitar la corrupció més escandalosa. La seua imatge d'aquella nit amarga i turbulenta del 23 de febrer de 1981 ha deixat de tindre valor per a mi, i és no res per a una joventut cada cop més majoritària que es pregunta què vol dir això d'un rei, o què vol dir que el fill del rei algun dia serà rei. Per quina raó? No ho entenen. I no ho entenen perquè no es pot entendre.

No sé si veuré o no el final de la monarquia i la proclamació de la III República Espanyola, però sempre viuré amb la il.lusió d'eixir al carrer a celebrar la seua arribada. És per això, que avui, 14 d'abril de 2013, enlaire en pau el puny i (amb l'Himne de fons) cride amb força una vegada més: Salut i República, companys i companyes!!!

Infantes, fiscals i altres coincidències

Si alguna vegada tinc problemes amb la Justícia, que espere que no, m'agradaria que em tocara un fiscal com el senyor Horrach. 

No és el món a l'inrevés? La fiscalia ocupant-se de la defensa? Què va passar quan la fiscalia recolzava les tesis de Baltasar Garzón? 

He buscat el significat de leguleyo en la RAE i la segona acepció em fa pensar que caliente-caliente: "Persona que hace gestiones ilícitas en los juzgados". Estaré delinquint? Serà desacato?

Rectifique no obstant els mals pensaments i dic que pense "pressumptament", encara que "no em consta" i que "pose per davant sempre la pressumpció d'innocència". Estarà millor així?

En qualsevol cas, 14 indicis i 14 d'abril [que s'acosta]. Hola, marinero!!! Caram, quant de 14!!!

Jo també faria escrache

No fa molt la paraula escrache era quasi desconeguda per a la majoria dels espanyols. Només aquells que per una o altra raó tenien coneixements sobre la lluita pels drets humans en América Llatina sabien de la seua existència. Escrache és una d’aquelles paraules que l’espanyol ha afegit així, −en castellà, variant bonaerense−, a la llengua universal. Tal i com passa primer amb guerrilla i després amb desaparecidos, per citar dos casos, aquests mots no són traduïts en textos en llengua distinta al castellà. Si busquem el significat d‘escrache, trobarem que és el nom donat en l'Argentina, Uruguai i Espanya a un tipus de manifestació pacífica en la qual un grup d'activistes de Drets Humans es dirigeix al domicili o al lloc de treball d'algú a qui es vol denunciar. Es tracta per tant d'un mètode de protesta basat en l'acció directa. Té com a fi que els reclams es facen coneguts a l'opinió pública. En algunes ocasions també és utilitzat com una forma d'intimidació i assetjament públic, per a això es realitzen diverses activitats amb una certa càrrega de violència. En Xile aquestes accions són conegudes com funa. La versió peruana, amb una connotació més simbòlica, es va anomenar roche i els seus activistes signaven com "El roche". La paraula va nàixer en el seu ús polític en 1995 per l'agrupació de drets humans HIJOS, per a denunciar als genocides de la dictadura argentina alliberats per l'indult concedit per Carlos Menem. A partir de març del 2013 aquest terme s'està usant a Espanya per a definir les protestes d'acció directa de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH).

Ara a casa nostra, tothom parla d’aquest fenomen. La Delegada del Govern a Madrid afirma que la senyora Ada Colau i els seus companys de la PAH són filo etarres [la tàctica d’insulta, que alguna cosa queda], i el Ministeri de l’Interior dóna instruccions precises i repressives a la policia que són criticades inclús pels sindicats policials. Els tertulians de l'ultradreta parlen de feixisme, de nazisme, de totalitarisme perseguible d’ofici.

És una pràctica violenta l’escrache?  Crec que no per definició, però entenc que la línia que separa la protesta, la denúncia no violenta de la violenta és molt tènue. Contràriament, la que separa la violència explícita de la violència implícita és molt evident. La violència implícita [dels poderosos: deixar-te sense faena, sense pa, sense sostre, sense dignitat] no es visibilitza com la violència explícita [dels pobres, dels dèbils: cremar pallises, assaltar botigues, robar aliments] quan aquests esclaten en una revolta o en allò que en diguem els historiadors una rebel.lia primitiva. El poderós sempre ha considerat violenta fins i tot la gosadia de l’oprimit d’aixecar la vista i mirar-lo als ulls.   

És fàcil crec, demanar als de la PAH que vagen amb compte amb l’escrache. Jo també ho faig, inclús pel seu bé. No vull que perden de cap manera el capital social que han acumulat. Vull, desitge, necessite [de manera egoista, perquè tinc intolerància a la injustícia extrema com la que pateixen] que vagen acumulant èxits en la seua lluita, per petits que siguen.

La pregunta és, pense, que faríem cadascun de nosaltres sense treball, sense ingressos, amb la nevera buida i els xiquets amb fam, i sense casa per l’execució de l’hipoteca. Vejam un cas, el que narra en primera persona Cristina Fallaràs: “De los seis millones sin curro, alrededor de dos millones de personas en España cobran cero euros al mes. ¿Usted se imagina lo que son cero euros al mes? ¿Usted se imagina lo que es ir a buscar la leche del desayuno a la nevera de los abuelos, a la cola de la Cruz Roja, a casa de una amiga que aún conserva dos tristes colaboraciones? Párese aquí y piénselo, póngase en el lugar, no le dé asco, se trata de un ejercicio muy aleccionador: Suena el despertador por la mañana, levantas a los críos y escurres la última botella de leche, ya mezclada con agua. Pero no llega, no alcanza para los dos. Aprietas la mandíbula hasta la náusea, la última botella, la última patata, el último huevo son piezas imprescindibles de un puzzle cotidiano que termina en cualquier momento, no a final de mes, no al principio. Quienes cuentan la última taza de arroz en la despensa ya no tienen principio ni final de mes, porque no hay cobros, cero euros, cero curro, cero ingresos, el tiempo como un continuo infernal de desespero y perplejidad, de paseos urbanos a patadas, de pequeñas ilusiones de delincuencia básica. ¿Qué haría usted si peligrara el alimento de sus hijos?”.

Jo sí sé el que faria. Escrache com a mínim.

A un pèl d'estar com Grècia. Què som els valencians, masoquistes?

Avui ha publicat Francisco Pérez, catedràtic de la UV i director del IVIE, un documentat article que hauria de ser motiu de reflexió política per als partits i els representants polítics, així com per a la ciutadania valenciana. El text gira sobre els problemes de finançament del nostre territori.   Dues afirmacions són d'allò més rellevants:


1) El PIB per cápita valencià de 2012 té els nivells reals de 1999 i és el 87,7% de la mitjana espanyola, havent retrocedit del lloc 8 al 12 entre les 17 comunitats. 

2) L'opinió pública ha de saber que la valenciana és l'única comunitat que combina una balança fiscal negativa i una renda inferior a la mitjana. 

Durant els anys del Govern del PP s'ha aprofundit en les pèrdua de posicions del nostre PIB, i d'estar en la meitat de dalt de la taula de les dèset comunitats, ara estem prop de la cua. I ho hem consentit tot i tenint una balança fiscal negativa amb l'Estat Espanyol. Així som quan ens posem a ofrenar glòries de debó. 

Enguany, ara mateix com aquell que diu, la Generalitat Valenciana ha anunciat un dèficit del 3,45% del PIB en 2012 que representa el 25% de les seues despeses. Això amb un endeutament del 29% del PIB, significa que la càrrega d'interessos quasi doblarà en 2013 l'objectiu de dèficit del 0,7% fixat per a totes les comunitats. 

Anem, llavors, de mal en pitjor, i és que la Comunitat Valenciana ha fet fallida. Crack! S'ha acabat: estem a un pèl de merèixer la mateixa consideració financera que Grècia. 


Per què, doncs -si no resulta obvi-; perquè desequilibris tan importants requeriran ajustaments d'ingressos i despeses severs per a recuperar la viabilitat financera.

F. Pérez alerta en el seu article que l'origen de tan greu problema no és —contra el que podríem pensar— que la Comunitat Valenciana gasta més, sinó que ingressa menys. La qual cosa no obsta perquè puga parlar-se d'anys en els que s'han pres decisions de despesa més que discutibles i d'ineficiències òbvies. Ja parlarem d'aquest assumpte en un bloc anterior (Dels dies de vi i roses als del delírium tremens), i no insistirem.

Pel que fa a la relació ingressos - despeses, algunes dades són de molt d'interés:

1) La Comunitat Valenciana és la que menys gasta per habitant des que es va homogeneïtzar en 2002 el sostre competencial de les comunitats. 

2) Les liquidacions pressupostàries indiquen que la despesa per cápita és el 78% de la mitjana. 

3) La C. Valenciana incorre en dèficit perquè els seus ingressos se situen substancialment per sota de les restants autonomies des de fa vint-i-cinc anys (és a dir, abans inclús dels governs del PP), quan va rebre les competències educatives i sanitàries. 

4) El desplome tributari després de l'auge immobiliari i la crisi del deute han despullat a la hisenda valenciana i resulta evident que es van assumir compromisos permanents de despesa amb ingressos transitoris. 

5) Per això, l'ajustament no hauria d'ignorar que una part substancial del diferencial valencià és la debilitat estructural del sistema de finançament. 

F. Pérez conclou tot diguent que "Sembla arribada l'hora que els valencians arriben a consensos bàsics sobre una full de ruta que pose fi a aquesta trajectòria lamentable".

Ahí està el rovell de l'ou. Els valencians hem estat i estem al marge de les preocupacions territorials dels governs de Madrid, siguen aquests d'un color o d'un altre. Ni el binomi Lerma - González, ni el Zaplana -Aznar, ni el Camps - Zapatero, ni el Fabra - Rajoy han pal.liat mai el maltractament financer que ha patit i pateix aquesta Comunitat Autònoma. I la culpa és nostra, i només que nostra. Mai ens hem fet de respectar, mai hem donat cap problema a Madrid, més espanyols que ningú i tota la vida ofrenant no se sap ben bé quines glòries. 

Estem en la cua d'Espanya. Tenim una renda inferior a la mitjana i així i tot patim una balança fiscal negativa. Què som, masoquistes?  

Aquell que es crema amb llet, veu una vaca i plora

El nou Papa és argentí. Una excel.lent notícia -pel que sembla- per als catòlics argentins, per als llatinoamericans i per als iberoamericans. Perfecte. Els que no són catòlics, ni creients, estan patint aquests dies una sobredosi de clericalisme, de vaticanisme, de papanatisme. I cansa. Cansa prou. 

N'hi ha una expressió argentina que es fa servir quan algú vol aguar-li la festa a un altre o quan vol apagar-li l'entusiasme per alguna cosa: pixar-li la torrada (mearle el asado). No ens anima aquesta intenció, però el cansament pel papanatisme, generat per eixa bonhomia acrítica que ha infectat la majoria dels mitjans de comunicació, propicia la legitima defensa.

I és que n'hi ha una altra sentencia tan argentina com el Papa i com la d'orinar sobre la carn torrada que és: Aquell que es crema amb llet, veu una vaca i plora. Doncs això ens passa a molts. Que crema tanta dolçor vaticana, tanta fe embaladida, tanta proclama de caritat inefectiva, tanta facilitat per a conciliar un discurs de defensa dels pobres i dels oprimits des de l'ostentació i el luxe d'uns centenars d'octogenaris disfressats no se sap de què exactament.

El nou Papa és, diuen, un home que parla clar. És, afirmen, un home compromés amb els pobres, però sense que això implique la politització partidària. És un home, afegeixen que viu modestament, que es cuina ell mateix i que viatja en transport col.lectiu (que en Buenos Aires no és poca cosa). És un home, a més a més, bel.ligerant en contra de la corrupció. Bé està la cosa. Ara, això no obsta per a que el nou Papa tinga fama d'homòfob, ben guanyada quan el govern de Fernández de Kichner va aprovar el matrimoni gay. A més, el seu passat, la seua posició durant la dictadura militar argentina (1976-1983) no està gens clara. Això vist des de la posició més benèvola.

L'Església argentina és una de les més reaccionàries d'Amèrica Llatina, sinó la campiona. La seua connivència amb la dictadura va ser -contràriament a la xilena, per exemple- molt pareguda a l'espanyola amb la dictadura de Franco. La foto en la que suposadament (no n'hi ha unanimitat, sembla, en la premsa argentina) el nou Papa li dóna la comunió a Videla n'és un cop de puny vista avui. [Sembla que la foto no és de Bergoglio, així que ha estat substituida la que inicialment hi figurava a aquest post]

És cert com explica avui El Plural que l'Església sempre ha anat repartint comunions als poderosos, sense preguntar-se si eren genocides o assassins en sèrie. Potser als confessors dels dictadors Videla, Franco, Pinochet, tan catòlics, els interessara més si tenien pensaments impurs o es tocaven de forma libidinosa. La penitència seria segura. No els preguntarien, clar, pel nombre de torturats, de desapareguts, d'assassinats. Això, pensarien, era necessari per a mantindre estalvia la civilització cristiana occidental, i per tant no calia ni contrició, ni propòsit d'esmena ni, encara menys, penitència.

Conclusió, acceptem al nou Papa, però sense melmelada i sense reescriure o amagar la seua història personal. El cavaller té un passat, i ahí està. No l'edulcorem i estigam atents al que fa d'ara en endavant. I, per l'amor de Déu, ja n'hi ha prou de papanatisme insofrible als mitjans de comunicació. I pel que fa a l'Església, menys predicar, senyors meus, i més repartir-ne el blat.