Des de l’angle esquerre: el problema no és [sols] la bandera.

El Secretari General del PSOE va aparèixer fa uns dies sobre un escenari dominat per una enorme bandera espanyola, immensa, inacabablement gran, sobre la qual es retallava la seua agraciada figura. Presenciarem en aquell acte un colp de timó estètic-polític que, de ben segur, va remoure els sentiments a molts dels seus militants actuals. Conscient de la falta de consens o, millor dit, del poc afecte que aquesta ensenya desperta entre la ciutadania ubicada en l'esquerra política, els socialistes s'han dedicat a explicar per activa, passiva i perifràstica el perquè de tan espectacular canvi. A uns els convenceran més, a uns altres menys, com és lògic. El que no sembla gens clar és que aquest re-posicionament siga ben digerit pel grup majoritari del seu seguidors, tant militants com votants. Especialment en allò que podem dir l’Espanya perifèrica.

Fa ja quasi 40 anys, en 1977, el Comitè Central Ampliat del Partit Comunista d'Espanya va decidir, ―per 169 vots a favor, cap en contra i 11 abstencions―, després d'un tibant i complex debat que va durar dos dies, que la bandera bicolor onejaria d'aleshores en avant en tots els actes del Partit, al costat de la bandera roja amb la corbella i el martell. En els dies successius, les diferents organitzacions del PCE van reunir a la seua militància per a donar a conèixer l'acord, explicar-lo com a una cosa necessària per a l'avanç de la democràcia i com una mostra més del sentit d'Estat dels comunistes.

Un dels joves militants que va participar en més d'un d'aquells actes, explica una anècdota que encara avui, quatre dècades més tard, li va deixar atordit. En acabar la reunió, molt multitudinària i amb moltes intervencions, un vell comunista que acabava de reincorporar-se al Partit després de la recentíssima legalització li va dir: “camarada, parles molt bé, però no t'he entès res”. El nostre jove amic, identificat amb la idea de l'aliança de les forces del treball i de la cultura, que eren mur de càrrega del projecte eurocomunista, no va saber respondre davant el retret de l'ancià.

Haguera volgut parlar-li de com compartia els seus sentiments de rebot cap a aquell emblema que el franquisme havia convertit en una representació de si mateix, de com per a ell i per a la seua pròpia família era de difícil acceptar aquella decisió del Comitè Central. Haguera volgut insistir amb major claredat en el que havia dit des de la taula: la importància de la visió estratègica del Partit; l'essencial que era avançar en l'establiment ple de les llibertats, en la lluita per l'amnistia per a traure als presos al carrer, i en la realització d'eleccions lliures per a avançar i afermar la democràcia. Segurament no haguera servit de res. Un discurs molt racional, una mica fred, raonablement lògic, es contraposava als sentiments i la humiliació que a l'ancià li generava la bandera oficial. Se li havia comunicat que per pur realisme polític s'abandonava la bandera tricolor, la republicana, aquella per la qual molt probablement ell mateix havia lluitat contra el feixisme.

No es tracta, per descomptat, de traçar cap paral·lelisme entre aquella decisió del PCE en 1977 i la del  PSOE actual, però sembla evident que, més enllà del que una extensa nòmina d'intel·lectuals, polítics, periodistes i publicistes repeteixen aquests dies, la bandera espanyola consagrada en la Constitució de 1978 deixa molt a desitjar quant a l'afecte i a la identificació que se suposa han de provocar aquestes ensenyes; particularment a l’Espanya perifèrica.

No, la bicolor no és una bandera de consens; o no tant com ho és a la majoria dels països. Escuts a banda [que tenen la seua importància, no es pot negar], la dreta i l'extrema dreta han patrimonialitzat la bicolor des de sempre com a símbol d'una determinada forma d'entendre Espanya. En conseqüència, els sectors sociopolítics que estan més enllà dels territoris conservadors mai no han pogut sintonitzar amb ella amb normalitat. Es diu que aquesta fractura és cosa de vells, i que  els joves ja no pateixen els traumes que afecten als seus majors. Segur? Traumes no i afecte sí, o simple acceptació administrativa?

I si el problema no fóra la bandera, amb dos colors o amb tres, sinó el que aquest tros de tela representa? I si passa amb l'ensenya el que ocorre amb l'himne anomenat nacional? Per què cent mil persones [de procedència perifèrica, això sí] congregades en un camp de futbol es conjuren per a fer-ho inaudible, imposant-se a la potent megafonia? Són tots uns separatistes, fills de l’anti-Espanya? No serà que per a molts el que falla és la pròpia Espanya i, conseqüentment, els seus símbols?

El reconegut periodista conservador José Antonio Zarzalejos escrivia aquests dies que “cal que l'esquerra trenque prejudicis –com va fer Sánchez- i incorpore la simbologia constitucional i que la dreta no es passe de frenada acaparant-la o constituint-se en guardià de les seues essències”. En la seua opinió  “tornar al debat sobre l'exhibició de la bandera espanyola en un acte com el que va protagonitzar Pedro Sánchez i el PSOE el diumenge passat és un greu anacronisme, d'una banda, i, per un altre, un debat contraproduent quan el secessionisme català va cremant etapes. Els comunistes ho van superar abans, fins i tot, que es proclamara la Constitució de 1978”.

Han passat quasi quaranta anys d'aquell ple ampliat del Comitè Central del PCE i podríem especular sobre en quina mesura s’han cobert les expectatives que es van generar entorn de la idea d'una Espanya més inclusiva, més oberta, més plural, més amable amb els seus ciutadans. Actualment, si més no des de la perifèria, sabem que vivim en una Espanya que es reconeix majoritàriament i quasi agressivament monolingüe, que no sap valorar la seua riquesa i la seua complexitat cultural, que és governada amb majoria absoluta per un partit que es mofa dels morts republicans que encara estan en les cunetes i que té com a objectiu educatiu espanyolitzar als xiquets catalans [i valencians, i bascos, i mallorquins, i gallecs, clar].

El problema, doncs, no són sols la bandera o l'himne. El problema real, de fons, és el que representen: una realitat complexa i tossuda que no pot ser abordada i resolta exclusivament des de la racionalitat política, com s’està intentant fer de nou a hores d’ara. Com diuen J. Romero i A. Furió en la presentació de la seua Historia de las Españas, moltes d'aquestes qüestions s'allotgen en el quadrant de les emocions. Potser per això, algú podria respondre a Pedro Sánchez o a José Antonio Zarzalejos, per citar tan sols dos noms, en paral·lel amb el que va dir aquell ancià comunista fa quaranta anys: senyors, parlen vostès molt bé, però no els entenc.

Els tweets de la discòrdia i els [impossibles] cent dies de cortesia als nous governs municipals.

No, ningú amb un mínim coneixement de l’escenari polític obert amb les eleccions autonòmiques i municipals del 24 de maig esperava els coneguts com els cent dies de cortesia per als nous equips de govern. Encara menys després la constitució dels ajuntaments el dissabte 13 de juny. El Partit Popular començà amb foc de morter contra tots i contra tot només ser sabedor dels resultats de les urnes. Però, després la constitució dels nous governs locals incorporà l’artilleria pesada, amb la cobertura aèria dels mitjans de comunicació afins, que són la majoria. El Dia D, l’atac en tota regla per a preparar les eleccions legislatives de novembre va ser la nit del mateix 13 de juny.

Llarga va a ser la cosa fins a la tardor. Llarga i cruenta. El PP ja fa molt de temps que va decidir que no tenen adversari legítim. Tot el que no són ells és esquerra radical, filoetarres, comunistes dels-de-sempre, separatistes dalt o baix confessos, ateus materialistes, inclús amics de l’Estat Islàmic [sic]. Tot s’hi val per als de Rajoy. Encara com que han trobat Ciudadanos [C’s] com a un aliat comprensiu, i això els ha permés conservar algunes posicions de govern. Comptat i debatut, de l’abast de la desfeta patida dóna idea que la ciutat més important que mantenen és Màlaga.

Rajoy ha qualificat de "profundament antidemocràtic" que s’hagen constituït  governs municipals i autonòmics conformats per "quatre o cinc forces d'extrema esquerra que no tenen cabuda en el gran projecte europeu". La pauta del raonament està clara: quan el PP pacta amb C’s és correcte i legítim; com quan en altres èpoques han fet acords amb el PNB, amb CiU o, àdhuc, amb Izquierda Unida. Aquests eren uns pactes d’excel·lència europea; els d’ara, aquells que els han fet fora dels governs a ells, són uns pactes antinatura, uns pactes il·legítims i antidemocràtics.  

No són sols els polítics els únics pecadors de sectarisme. A una de les tertúlies de La Sexta, un tal Eduardo Inda, ―que passa per periodista i no sol deixar parlar a ningú, insulta, menysprea tothom i pontifica sobre qualsevol cosa de la qual es parle―, demanava fa uns dies tota l’atenció de la càmera. Aconseguida, posseït per una mena de força maligna, clamava “Zapata eres un mal nascut, eres un mal nascut!”. 

Estava protagonitzant un nou episodi de l’atac contra el pacte que havia possibilitat el govern de Manuela Carmena a l’Ajuntament de Madrid. Inda havia fet uns dies abans el tret d’inici de la cacera contra un fins aleshores desconegut ciutadà madrileny, Guillermo Zapata, qui havia acabava de ser nomenat regidor de l’àrea de cultura de l’Ajuntament de la Villa y Corte. En cosa de minuts, Esperanza Aguirre, presidenta del PP madrileny i enemiga íntima de Mariano Rajoy, va entrar en escena. Vam saber aviat que a Zapata li havien rescatat uns tweets escrits en 2011, als quals semblava fer burleta de l’Holocaust, de les assassinades xiquetes d’Alcàsser, de les víctimes d’ETA, així com alguna altra penyora més del mateix tenor. Tot, ―segons va explicar després l’home compungidament―, formava part d’un lamentable intercanvi de tweets amb un col·lega a propòsit dels límits de l’humor negre.

D’humor, d’allò que col·loquialment entenem per humor, els tweets no en tenen en absolut. No és fàcil decidir si Zapata és un inconscient o un home d’aquella esquerra a la que li encanta jugar a épater le bourgeois. Siga com siga, resulta evident que aquells acudits frívols i indignes no poden conciliar-se amb la responsabilitat que li havia estat assignada.

Ves per on, el Partit Popular and friends havia trobat una presa fàcil, i amb ella la forma de convertir un indiscutible problema ètic en un problema polític per al govern de Carmena.

Les reaccions des de l’esquerra no es van fer esperar i van ser diverses. Ha predominat, clar, la que denúncia la doble vara amb la que el Partit Popular mesura les coses.

Perquè frivolitzar sobre Alcàsser o sobre Mathaussen és inacceptable, i és indigne en un càrrec públic. Tan indigne com el que han dit i diuen il·lustres dirigents del PP sobre, per exemple, les víctimes del franquisme. Un exemple rellevant és Pablo Casado, la novíssima estrella jove del PP, qui va estrenar-se en política declarant  que la gent d’esquerres són uns carcas perquè estan "tot el dia pensant en la guerra de l'avi" i "en la fossa de no sé qui".

Un altre exemple de la doble mesura. Una regidora del PP y ex alcaldessa de Oliva va telefonar al portaveu de Ciudadanos de Gandia, Ciro Palmer, per a disculpar-se pel seu comentari publicat en Facebook. Hores abans havia escrit: "doncs que es muira, que si el maten damunt hauran de pagar el preu del porc com si fóra vedella". Palmer havia votat amb els socialistes i Més Gandia per a llevar-li l’alcaldia al Partit Popular. El PP, per suposat, no ha demanat la dimissió de la seua regidora. Bé està que haja demanat disculpes, però el Partit... què diu? Han demanat la seua expulsió de l'Ajuntament d'Oliva Esperanza Aguirre, el ministre Fernández Díaz, Rafael Hernando? Tal vegada el flamant Pablo Casado?

És veritat que patim una dreta assilvestrada, que sembla genèticament incapacitada per a acceptar que el seu sistema de valors [públics i privats] no són els únics vàlids i acceptables. És per això que des de l’esquerra, tot i tan plural com és, no s’ha de caure en el i tu més; no s’ha de tancar els ulls davant episodis com els de Zapata. Encara menys davant altres manifestacions com les d’un altre jove regidor de l’Ajuntament de Madrid, Pablo Soto, que també havia frivolitzat en Twitter sobre matar o empalar ministres o cremar bancs.

En una democràcia de qualitat com la que és desitjable, la convivència exigeix el respecte a tothom. El dret a la discrepància, a la dissidència i a la protesta ha d’exercir-se sense que col·lisione amb els drets de ningú. Tal vegada amb el respecte als altres com a bandera, Eduardo Inda, Pablo Casado, Esperanza Aguirre i tant altres facen seua aquella màxima kennedyana que deia alguna cosa així com “si no podem posar fi a les nostres diferències, contribuïm al fet que el món siga un lloc apte para elles”.

El dia en que molts valencians vam tornar a riure.

Foto de Miguel Lorenzo

Després de la jornada de constitució dels ajuntaments sorgits de les urnes el passat 24M, els valencians hem tornat a riure. Els valencians progressistes, és clar; que per als altres, per als ubicats políticament en l’espai del Partit Popular, el dia va ser de dol, de ràbia i d’impotència en veure com perdien sense fre el control polític municipal a casa nostra [que en pensaven seua]. Tots dos grups, els progressistes i els conservadors tenien motius per a la seua resposta: els primers perquè la pràctica totalitat dels pobles i ciutats més rellevants del país han eixit del jou de la dreta autòctona, alguns després de quasi un quart de segle; els segons perquè, a més de la derrota, pràcticament cap força política vol saber-se’n res d’ells, tan superbs i autoritaris des de sempre i tan contaminats de corrupció com els tribunals estan sentenciant i sentenciaran.

Es cert, no obstant, que el Partit Popular ―tot i la sagnia de vots que ha patit― ha estat la força més votada en molts llocs, la qual cosa ha exigit que partits, coalicions i plataformes electorals de variada coloració hagen hagut de fer de la necessitat virtut per tal de desallotjar-los de les alcaldies. Eixe i no altre, ―constituir governs d’unitat des de la pluralitat―, va ser el manament de les urnes. Obrir portes, finestres, i entrar amb lleixiu, salfumant, bona cosa de raspalls i netejar a fons els ajuntaments valencians. Els pactes, és clar, tanmateix, no han resultat fàcils.

El món no va començar el 24M, i tots tenim un passat; també els partits i els seus militants, simpatitzants i votants. Tot i que el territori és gran, pràcticament tothom coneix tothom, i pocs són els que no guarden una memòria de greuges, friccions, enfrontaments i ofenses atribuïbles als parents ideològics, ja siguen més pròxims o més llunyans. És per això que té molt més mèrit del que sembla a primera vista allò d’haver pogut assolir acords de govern de progrés per a fer fora el Partit Popular i regenerar la vida política, reactivar l’econòmica, redireccionar la social i restablir la moral en uns registres de decència i honestedat que vam perdre fa molts anys.

Convindria ―ara que la l’alegria regna entre l’electorat progressista i quan els dirigents dels partits que els representen estan encara en la fase d’abraçades i felicitacions―, que pararem el rellotge unes hores i reflexionarem respecte del que ha passat i on estem. Em permet, en aquest sentit, apuntar algunes idees per si poden ser d’utilitat.

1) Aquesta nova etapa està caracteritzada pels canvis que estan produint-se en la cultura política del nostre país. Els pactes que s’han signat el 13 de juny cal mantindre’ls en estat impecable. Ací a casa nostra ―contràriament al que passa a països amb democràcies d’alta qualitat― el pacte polític ha sigut tradicionalment concebut com un simple repartiment del govern; és a dir, repartir quotes de càrrecs, butaques i pressupost perquè cada partit ho gestionara segons el seu lleial saber i entendre i, per descomptat, procurant arrapar el possible als seus socis tot intentant rendibilitzar de manera partidista la seua actuació política. Això ara no va a servir. No hauria de passar.

2) Molts dels dirigents actuals tenen experiència de pactes en època anterior. Alguns, pocs, han funcionat prou bé, i d’altres, molts, van ser un desastre. Convindria treure coneixement d’aquestes experiències, tant de les reeixides com les fracassades.

3) Estem en un estat d’emergència econòmica, social i moral. Si el País Valencià fora un malalt, estaria a cures intensives, amb respiració assistida i amb les constants vitals mantingudes artificialment. En eixe escenari és tanta la pluralitat, són tantes les urgències i tan evidents les estretors pressupostàries, que les diferents administracions locals no tenen una altra basa a jugar que la de l'eficàcia social de la seua gestió, la cooperació entre les forces polítiques de govern, la generositat i l'estar prop de la ciutadania. A més, hauran d'eixir a la plaça pública a explicar que els problemes complexos mai tenen solucions senzilles, ni ràpides. Però que són conscients que hi ha problemes que, complexos en major o menor mesura, són urgents.

4) Les urnes han parlat hi han exigit unitat des de la pluralitat. Les forces polítiques de progrés han de respondre amb generositat partidària, i han d’evitar a qualsevol preu donar la imatge que poden barallar-se per qüestions alienes a l’interés general.

5) Si els valencians hem aprés alguna cosa important durant les dues dècades de malgovern del PP es que no res positiu pot ser construït des del balafiament, la megalomania, la corrupció i el partidisme ferotge.

6) El 24M no ha vençut tant l’esquerra més o menys radical i més o menys valencianista, sinó un grup més ampli que podríem anomenar progressista: han guanyat els qui volien fer fora el PP i aplicar una forma distinta de fer política a aquest país. Convindria no oblidar que si perseguim canvis estructurals aquests sols es produiran com a sumatori mantingut de reformes amb ample suport popular.

7) No hauríem de perdre de vista l’enorme distància que pot haver entre Govern i Poder. El Partit Popular posarà i no sols des de Madrid ―de la mà de la potent dreta mediàtica― tots els pals que puga a les rodes dels nous governs locals. A més, procurarà fer malbé les seues relacions internes a cinc mesos vista de les eleccions legislatives, per a les quals hauran de competir de nou entre ells pel recolzament de l'electorat afí.

8) Cal revertir tants indicadors econòmics, socials i culturals que espanta enumerar-los. Convindria no desitjar marcar el segon gol abans del primer.

9) Problemes n’hi haurà, i molts, dins els nous governs resultants dels pactes. Seria desitjable tindre sota control els hoolligans de cada organització i evitar les desqualificacions i la culpabilització de l’altre davant cada problema.

10) Ningú sap ben bé com han de fer-se tantes coses noves com cal fer-ne, i moltes d’elles alhora. En els moments de dubte, davant les tribulacions particulars, front als problemes de convivència en els governs plurals de progrés, caldria recordar la dita: no hi ha rosa sense punxes, ni goig sense dolor.

Tot amb tot, que les rialles i les abraçades del 13 de juny siguen l’auguri d’un nou temps en l’organització social de la convivència està en les mans dels ciutadans que han votat opcions de progrés i en les de les organitzacions que els representen.

Encetem una nova època al País Valencià amb una exigència de generositat.

Les urnes han parlat, han dit prou al mal govern i han exigit fer fora els responsables de la situació d’extrema gravetat política, econòmica, social i ètica que pateix el nostre País. El 24 de maig s’ha obert una etapa nova en la nostra vida com a ciutadans valencians. És per això que ens felicitem per l’oportunitat que s’ha obert al davant de la nostra societat, i estem segurs que el missatge d’unitat en la pluralitat que el vot ciutadà ha fet evident ens encoratja a tots, —molt particularment als actors polítics partidaris—, a treballar per elevar la qualitat i l’eficàcia social de la nostra democràcia fins a posar-la a l’alçada de la dels països més avançats de la Unió Europea. 

Les urnes han permés canalitzar la rebel•lia de tots els qui necessitàvem revoltar-nos contra un govern que ha tractat els ciutadans com a mercaderia; un govern que no ha estat preocupat més que pels seus interessos concrets, de la mateixa forma que sols s’ha sentit interpel·lat per les grans variables macroeconòmiques dictades pels mercats controlats pels grans poders financers, al temps que sols ha volgut maximitzar els beneficis dels que més tenen, sense que l’importara en absolut que de les seues accions i les seues omissions es derivara dolor, sofriment, llàgrimes i espant per a tants.

És per això que cal que el nou temps es materialitze en la constitució d'àmplies majories de govern en les quals tots els actors partidaris prioritzen els interessos del conjunt dels valencians. Caldrà aprendre a treballar políticament des d’una nova cultura del pacte polític, d’un seguit d’imprescindibles acords lleials de govern que inauguren i donen contingut a la nova època al nostre País. Després del 24M, la ciutadania espera conèixer la vertadera estatura política dels dirigents que ha triat amb el seus vots.

A casa nostra, tot i algunes experiències locals que convé tindre com a referència, no existeix una vertadera cultura del pacte polític entre partits. Aquesta és una evidència que demostra que un sistema democràtic de qualitat necessita temps, molt de temps per a que els canvis cristal·litzen en una cultura política de qualitat contrastada. Potser no hem tingut suficient temps, malgrat les dècades transcorregudes des que superàrem la dictadura franquista; però tampoc ens hem esforçat a adquirir-la. Ara és el moment, i ho és perquè resulta imprescindible que la unitat en la pluralitat ens permeta afrontar amb garanties la reconversió del nostre País en l’exemple de democràcia d’alta qualitat que necessitem.

Òbviament quan parlem d’una nova cultura del pacte estem proposant una pauta per a la constitució de majories de govern que no passe per l’adjudicació de quotes en el repartiment de les diverses instàncies de poder. No, eixa no pot ser la forma d’abordar una situació crítica com la que patim després de dues dècades en mans de corruptes i corruptors, sotmesos a l'imperi de les majories absolutes del Partit Popular.

El País dels valencians està desarborat econòmica, social i moralment, per la qual cosa una part significativa de la ciutadania ha dit prou. És eixa gent, —que ha sentit fins i tot la vergonya de veure’s assenyalada com a habitant d’un territori que ha passat a ser conegut internacionalment com el paradigma de la corrupció institucional—, la que ha llançat una exigència de generositat als diversos responsables polítics dels partits del progressisme valencianista.

L’exigència és que durant la pròxima legislatura, després de constituir governs que més enllà de la forma que adopten representen en el fons la unitat en la pluralitat, es posposen les legítimes aspiracions partidàries en benefici de l’esforç col·lectiu. La situació que patim és tan dolenta que va des de l’insuficient finançament que rebem de l’Estat a l’increment alarmant dels indicadors de desigualtat interna o des de la pèrdua d’una radiotelevisió pública al menyspreu més absolut per la llengua i la cultura que ens és pròpia, tot passant per la necessitat d’innovar en el model productiu o de revertir la pèrdua de capital humà pels joves que han hagut d’emigrar en no trobar alternativa laboral a casa nostra.

Haver aconseguit despatxar el PP després de tants anys amb majories absolutes que les han fet sentir-se impunes ha estat, tan sols, la primera etapa. Ara cal governar, pobles, ciutats i el propi País en benefici de la majoria. La il·lusió generada ha estat tanta que espanta pensar en una decepció que seria brutal per a tots, cas de no aconseguir fer funcionar el País des de la lògica de l’interés comú. Cal implantar una nova dinàmica que pose negre sobre blanc als ulls dels ciutadans que la política és la més noble de les activitats dels homes i les dones lliures per a resoldre de forma globalment útil els problemes de la convivència col·lectiva en una societat lliure.  

Els ciutadans valencians han de saber i comprovar que un nou temps ha començat, que l’honestedat presidirà l’exercici de la política, que els legítims interessos partidaris quedaran en segon plànol en benefici dels interessos generals, i que tots els qui han robat a mans plenes, els qui han saquejat les arques públiques seran conduïts davant la Justícia per a que paguen pels seus delictes. És amb l’obligació de desenvolupar els canvis necessaris en aquesta nova etapa amb la que els sota signants estem fermament compromesos.

Després del 24M, s'obri una nova època.

Ha finalitzat una època. No és solament que el mapa polític espanyol s'ha fet molt més complex per la irrupció de nous actors partidaris, sinó perquè la cultura política que ha imperat des de fa dècades ha donat mostres inequívoques d'estar mutant de manera incontenible i incontestable.

No solament ha saltat per l'aire el bipartidisme PP-PSOE, no solament han aparegut Podem i Ciutadans, sinó que ha sorgit una extensa nòmina de moviments de matriu popular que ha disputat amb èxit parcel·les de poder fonamentalment en els ajuntaments. Es tracta de col·lectius en els quals es poden trobar associacions cíviques o socials, petits partits més o menys radicals i, fonamentalment, ciutadans indignats, ―uns, descreguts dels partits tradicionals; i altres, espentejats a l'acció política per sentir-se sense representants confiables―, que han trobat així unes vies d'acció política efectiva.

És cert, no obstant això, que el còmput global diu que el PP i el PSOE mantenen la meitat dels vots emesos, però no ho és menys que aquesta xifra és tan sol una aproximació grollera a la realitat. El PP va dir en la nit electoral, i segueix repetint patèticament, que ells han guanyat perquè tenen més vots que ningú, però és una tesi tan ridícula que els qui no són afectes a les seues sigles se’n riuen d’ells amb ganes. La veritat és que ha perdut més de dos milions i mig de vots, així que si això és guanyar caldria revisar el significat del verb.

El PSOE segueix caiguent però a menor velocitat, i anuncia a tot volum que està en fase de tornada a la competició política. Serà així, però està molt lluny d'haver recobrat la credibilitat perduda en els últims anys, i no solament en els de Rodríguez Zapatero.

Podem ha entrat amb força en les institucions, però no ha assaltat els cels com anunciaven. Ciutadans, per citar al segon dels nous partits, també ha mostrat múscul jove, però no s'ha convertit en la clau de govern imprescindible que donaven per segura.

La primera conclusió del 24M a l’escenari espanyol és, doncs, que on hi havia dos partits a disputar-se alcaldies i parlaments regionals, ara n’hi ha quatre. No obstant això, aquesta és una veritat incompleta. Posem dos exemples: l'alcaldia de Madrid i la de Barcelona.

En la primera, la màxima responsabilitat municipal ha recaigut en una jutgessa jubilada de gran prestigi des dels anys de la lluita antifranquista, Manuela Carmena, al capdavant d'una candidatura denominada Ahora Madrid. A Barcelona ha resultat la més votada Ada Colau, líder de Barcelona en Comú, una activista social jove però amb molts anys de militància, molt particularment en la Plataforma Anti Desnonaments, que ha lluitat amb gran coratge contra aquella gran banca insensible que no dubta a expulsar de les seues cases a persones que, ―per culpa de la crisi i la desocupació―, es veuen impedides per a fer front als pagaments de la hipoteca dels seus habitatges. Carmena ha vençut a Madrid no solament al PP, sinó també al PSOE, que ja li ha oferit el seu suport. Colau ha vençut a la totpoderosa Convergència i Unió, que governa la Generalitat de Catalunya. El PSC i el PP són, respectivament, la cinquena i la sisena força de l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, quasi irrellevants. Ambdues candidatures, la de Carmena i la de Colau han comptat amb el suport de Podem, però les dues són molt més que l'organització que lidera Pablo Iglesias.

La dimensió de la derrota del PP pot valorar-se, a més de per els dos milions i mig de vots que ha perdut, perquè algunes de les seues més emblemàtiques figures van a ser desallotjades del poder, local o regional, que ostenten des de fa dècades. L'alcaldessa de València, Rita Barberà, en la butaca municipal des de 1991, de la qual Rajoy va dir poques hores abans de la jornada electoral que “era la millor”, serà expulsada del poder gràcies a l'extraordinari creixement de Compromís, una coalició que reuneix el més representatiu del valencianisme polític i social, que ha aconseguit un resultat que es recollirà als llibres d'història. Esperanza Aguirre, emblemàtica líder del PP de Madrid, destacada i irreverent opositora interna a Rajoy, ha sigut humiliada per Manuela Carmena, i això després d'una bruta campanya electoral en la qual va arribar a acusar-la de simpaties cap a l'ETA. María Dolores de Cospedal, secretària general del PP i presidenta de la regió de Castella-La Manxa, perdrà el poder a les mans del PSOE i aliats malgrat haver modificat al seu parer i sense consens, gràcies a la seua anterior majoria absoluta, l'estatut regional i, àdhuc, l'organització electoral.

El més significatiu d'aquestes eleccions, no obstant això, és el canvi que, com hem dit, sembla estar produint-se en la cultura política espanyola. La ciutadania ha emès un missatge clar de repudi al mal govern, a la corrupció, al balafiament dels recursos i a la insensibilitat social. La resposta a aquest estat de l'opinió pública no podrà consistir en un simple repartiment dels càrrecs entre els partits, que necessàriament hauran de pactar per a formar majories de govern estables.

El mandat de les urnes, per a qui vulga entendre’l, és que el simple repartiment de partides pressupostàries, seients de representació i canongies vàries no serà acceptat. Les urnes han exigit programes de bon govern, ús adequat dels recursos i eficàcia social dels òrgans de representació, tal com cal esperar de la situació d'emergència social i moral que viu el país.

Menys el PP, que comença a debatre's entre l'autisme del seu president, les crítiques més o menys vetlades i els anuncis de dimissió d'alguns barons regionals, la resta dels partits diuen haver entès el missatge ciutadà. Ja ho veurem.

Rajoy és un home que ni sent ni pateix i que, davant el desastre del 24M, solament ha admès que la crisi ha sigut molt dura i que no han comunicat bé la seua acció de govern. Tot i que després ha rectificat parcialment, es tracta d'una de les pitjors expressions d'una espanyolitat tòpica i castissa, la del sostenella i no enmendalla. No són pocs els seus companys de partit que reconeixen que per aquest camí no s'arriba més que a l'abisme, i encara que ―com diem― comencen a escoltar-se veus contestatàries, no serà fàcil que en un partit tan jeràrquic i presidencialista com el PP es produïsca alguna cosa semblant a un motí. No serà fàcil, però tampoc hauria de descartar-se una revolta interna que fera que Rajoy avançara les eleccions legislatives previstes per a novembre.

El repte principal, malgrat tot, en l'escenari que s'ha definit després del 24M, és el que han d'assumir les forces polítiques de progrés que han sigut comminades per una majoria qualificada de ciutadans a inaugurar una nova època política a Espanya. Una nova etapa en la qual s’instaure una nova cultura política. En la qual la decència, l'honestedat, la claredat, la transparència i la participació siguen les paraules clau que descriguen una nova realitat en la qual el centre de l'acció política siguen les persones, els ciutadans. Una nova època en la qual la democràcia espanyola assoleixca uns nivells de qualitat homologable a la dels països més avançats de la Unió Europea, particularment en la seua eficàcia social.

El moment de desfer-nos dels qui estan en política per a folrar-se.

Aquestes ratlles estan escrites el dia que estem convocats a les urnes, la data en que milions de persones estem citades amb la nostra responsabilitat de participar en l’elecció d’aquells als que hem de confiar la gestió de la cosa pública.

En un article recent, l’escriptor i periodista mexicà Samuel Schmidt escrivia a propòsit de la situació política al seu país, més concretament sobre el problema de l’abstenció electoral. En aquest sentit, deia que la societat mexicana no té la culpa del nivell ruïnós al que l’acció dels professionals de la política ha dut l'harmonia social, al fet que els partits contracten delinqüents per a rebentar mítings dels seus contrincants, al fet que els candidats s’embruten d'excrements com a estratègia de campanya, perquè quan el procés electoral finalitza, eixos mateixos càrrecs polítics prenen cadira i pacten tranquil·lament com repartir-se la hisenda pública i el tràfic d'influències. La conclusió de Schmidt és lògica: l'enemic no és l'abstenció, és la mala política.

Tot i que les distàncies entre la realitat política mexicana i la nostra és immensa, tant pel que fa a la violència vinculada a la industria del crim com pel que fa al funcionament de les institucions, convé parar compte en quins han resultat a d’altres latituds els efectes d’allò que en diuen aprimar l’Estat [és a dir: els retalls en la despesa pública i el subordinar-ho tot al maleït equilibri pressupostari] i deixar-ho tot en mans dels mercats, de convertir-los en la mesura de totes les coses. No és la primera vegada que parle del perill de llatino-americanització dels països del sud d’Europa, en sintonia amb el concepte de brasilerització amb el que ens advertira el mal guanyat Ulrich Beck. El sociòleg alemany insistia en el paorós estigma de la desigualtat que afecta, per exemple, les societats d’Amèrica Llatina i en el perill de la seua rèplica a la nostra Europa. És des d’aquestes coordenades que citava Samuel Schmidt, ara que acabem de deixar arrere una campanya electoral bruta fins a dir prou.

També a casa nostra ha circulat per les xarxes socials una sentència referida a la pandèmia de corrupció que patim. Deia així: “No és la política la que fa convertir-se en lladre a un candidat. És el teu vot el que fa a un lladre convertir-se en polític”.

Cal tindre cura, doncs, de la importància del vot. També cal exercir-lo inexcusablement. L’abstenció és un greu incompliment de les obligacions bàsiques del ciutadà. Al meu parer, la més important decisió que la ciutadania ha de fer explícita avui és si actua o no en contra del partit polític ara per ara majoritari, que és poc més d’una agrupació de corruptes, d’una xarxa de delinqüents que van descobrir que la cova del tresor no era altra que l’erari públic. Òbviament em compte entre els partidaris d’expulsar-los per sempre més de la gestió política i espere que la meua posició resulte aclaparadorament majoritària.

Dins poques hores ho sabrem. Veurem, en primera instància, si hem estat capaços  de reduir sensiblement el perill de l’abstenció del que des de Mèxic ens advertia Samuel Schmidt i, en segon lloc si hem estat o no capaços de substituir els corruptes per gent honesta que no està en política per a folrar-se.

Pamflet electoral: Votem, votem que el mal s’acaba.

La política és una activitat noble, potser la més noble de totes en tant que abraça les accions de les persones lliures per a resoldre de forma globalment útil els problemes de la convivència col·lectiva en una societat lliure. Tota la ciutadania, llavors, per definició, està convocada a participar en la política com una mena de compromís ineludible que els hi pertoca per la simple condició de ser homes i dones lliures.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. Uns anys, gairebé vint, durant els quals una part substantiva de la ciutadania va dimitir de les seues responsabilitats quant al compromís amb la política; ho va fer entre anestesiada i venuda a una elit política que va convèncer-la de viure en un territori feliç, envejat per milions de persones que volien vindre-se’n a viure amb nosaltres. N’eren els dies de vi i roses.

Quan començarem amb els primers símptomes del delírium trémens, amb la construcció com a pla de paller econòmic i amb els mega events galàctics incloses visites papals, quan moltes veus autoritzades advertien que avançaven a gran velocitat cap a l’abisme, els governants esgrimien les sòlides majories electorals que aquella ciutadania apàtica, comprada o còmplice els hi havia donat per a avalar la legitimitat de les seues formes de [mal]govern.

Les dues dècades del [mal]govern del Partit Popular, però especialment els darrers quatre anys han sigut tan terribles, tan desoladors, tan negres que quedaran en la memòria de tots com a una època ominosa, caracteritzada pel saqueig practicat per un partit podrit que ens ha cobert de vergonya, que ens ha convertit en paradigma del balafiament de recursos, del desmantellament d’allò públic en benefici dels sectors privats, i que ha sigut capaç de destrossar des del sistema financer autòcton fins a la justa fama de poble treballador i emprenedor que teníem.

Dins uns pocs dies de nou estem convocats a les urnes. Hem de triar de nou aquells que han d’abordar la resolució dels problemes de la convivència col·lectiva des de les institucions: des dels ajuntaments a les Corts Valencianes passant pel Consell de la Generalitat. Convindria, tanmateix, que una vegada designats els representants, quedara clar per a tothom que seran això, representants i que, en conseqüència, hauran de donar compte i raó d’allò que fan com d’allò que no fan, mentre que els ciutadans hauran de recordar que si no reben aquests informes periòdics hauran d’exigir-los sense contemplacions. De la mateixa forma que hauran d’exigir-los responsabilitats de forma efectiva.

Atenent a l’estat de degradació al que hem arribat en els diversos plànols de la realitat, tant l’econòmica com la social i la moral, la teràpia necessària per a recuperar una societat tan malalta, tant per sota en les seues constants vitals, sols podrà ser un tractament aplicat des de l’esquerra política.

L’esquerra és ampla i plural. L’esquerra pragmàtica, l’esquerra experimentada, l’esquerra coherent, l’esquerra inexperta, l’esquerra valenta, l’esquerra utòpica, tantes esquerres com ciutadans lliures que volen ser membres d’una societat lliure i solidària. Totes elles fan falta.

Faran falta el dia 24 per constituir majories de govern que expulsen els corruptes i els seues còmplices de les institucions. Però també faran falta el dia 25 i següents. Més falta encara.

Perquè per a constituir eixos governs plurals farà falta generositat política, sí, però sobre tot caldrà que siguen conscients de fins a quin punt la salut de la nostra societat està danyada i debilitada. Des de la plena consciència de la gravetat de la situació, serà que hauran de distingir allò que és urgent d’allò que, tot i important, no ho és tant.

Trobaran el calaix buit, els recursos seran simplement, i en el millor dels casos, allò que els qui ara [mal]governen no hagen pogut gastar-se. No podran, tanmateix, refugiar-se en l’herència rebuda, que eixa la donem tots per descomptada. La ciutadania exigirà millores amb la màxima urgència i no serà fàcil donar-ne satisfacció ràpida a cap dels problemes que patim.

No obstant això, els primers missatges que els ciutadans hauran de rebre de les noves majories de govern sorgides de les urnes haurien de ser que un nou temps ha començat, que l’honestedat presidirà l’exercici de la política, que els legítims interessos partidaris queden en segon plànol en benefici dels interessos generals, i que tots els qui han robat a mans plenes, els qui han saquejat les arques públics seran conduïts davant la Justícia per a que paguen pels seus delictes.

Votem, votem que el mal s’acaba. Enterrem la nit, que ja no tenim temps d'equivocar-nos.