Carrillo: els àngels no arriben a general

Santiago Carrillo va ser un excepcional home del seu temps, singular per moltes raons. No va ser un sant, pocs dubtes tinc sobre això, però els àngels no arriben a general, ni en la guerra calenta ni en la guerra freda. I Carrilo va ser capità general durant dècades. Particularment durant la dècada dels setanta, la que va propiciar el retorn dels comunistes espanyols a la legalitat política, Santiago (així, sense necessitat d'afegir-ne el cognom) era el líder indiscutit i indiscutible del partit que més i amb més efectivitat havia lluitat per la llibertat i per la reconciliació d'un país massacrat per una dictadura llarga, cruel, opresiva, beata, anti il.lustrada i anti intel.lectual. I el seu era el partit que havia impulsat una nova forma de sindicalisme de classe que va ser la més efectiva per a lluitar pels drets dels treballadors durant el desarrollisme franquista: les Comissions Obreres.

És clar que el general va tindre molts enemics, alguns d'ells dins de casa; i és veritat que va ser implacable particularment amb aquests. Amb els altres, amb els enemics de fora, amb els franquistes i amb els anti comunistes de tota mena (que no tots els enemics, ni de bon tros, n'eren franquistes), Carrillo es va comportat amb la contundència i/o la ductilitat que li permetia el saber-se comandant en cap de la més gran i més disiciplinada formació política que hi havia a l'Espanya dels anys setanta.

Molts, atrets per la idea de fer front al franquisme de la forma més efectiva, se'n havien unit a les files del PCE sense ser necessàriament comunistes d'estricta observància de l'ortodoxia de l'organització. La proposta del socialisme en llibertat -condemnada com a herética pel PCUS, fent servir la revista moscovita Tiempos Nuevos- que va emmergir als països de la Europa del sud, influïda pel fracàs i/o la derrota de la Primavera de Praga i de la Unitat Popular xilena, principalment de la mà del totpoderós PCI d'Enrico Berlinguer, encara va fer més atractiva la imatge del mític partit dels comunistes espanyols especialment per a amplis sectors de la joventut i dels sectors professionals. La publicació del llibre Eurocomunisme i Estat, signat pel propi Carrillo, amb idees com la de la necessària aliança de les forces del treball i de la cultura van dur el PCE a una situació d'hegemonia que va arribar a encendre les alarmes a les cancilleries europees, singularment al govern alemany i també al Departament d'Estat nord-americà. A casa nostra, la foto de Marchais i Berlinguer flanquejant Carrillo a Madrid, com a líder indiscutible d'un PCE legal, va ser realment impactant per a una ciutadania acomplexada i avergonyida de ser el cigró negre d'Europa. Els comunistes espanyols sí eren Europa, sí representaven, si connectaven amb eixa Europa tan llunyana com envejada.

I el Partit -perquè quan algú parlava del Partit estava referint-se al PCE- tenia dues figures que n'eren Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo: "Sí, si, sí, Dolores a Madrid" i "Se ve, se siente, Santiago está presente". Sense el PCE i sense les seues grans icones no és possible entendre la recuperació de la democràcia a Espanya. Amb encerts (alguns incompresos, inclús per la militància) i amb errors (alguns greus), però amb molta coherència i apurant sempre les possibilitats determinades per la correlació de forçes existents en aquells moments.

Les alarmes europees que ja venien enceses d'arrere, a propòsit d'una possible italianització d'Espanya (un centre demòcrata cristià i un partit comunista com a alternatives reals de govern despres la dictadura de Franco) van fer redoblar esforços per a impulsar un PSOE i una UGT als que pocs havien vist en la clandestinitat. I l'operació va tindre èxit.  Quan van constituir-se les primeres Corts democràtiques, arran el 15 de juny de 1977, els diputats comunistes summaven més anys de presó que algun altre grup majoritari anys de simple militància. Aquesta, però, és una altra història.

Ara ha mort l'home que va dirigir amb mà ferma, molt dura inclús, aquella etapa del PCE. Una organització que canvià molt portes en fora i molt poc portes endins, tot mantenint-ne molt de la cultura política que procedia dels dogmes tradicionals de la clandestinitat i de la disciplina leninista. I aquesta, també, és una altra història.

La que importa ara és que ha mort un líder polític que, amb les seues llums i les seues ombres, apareix com un gegant si li posem al costat a tants de furtamantes, pocasustància i tocacampanes que ara deambulen per l'Espanya política. Ara tampoc n'hi ha d'àngels, arcàngels o querubins en els ponts de comandament de la política espanyola. Els sants no arriben ni a caporal, per tant els qui manen no són tampoc ànimes beneïdes, però les sabates polítiques de Carrillo li'n venen grans a tots.