La pallola valenciana i la independència de Catalunya.

Ha sigut publicat a la web País Valencià, Segle XXI un escrit que està en bona sintonia amb allò que un servidor creu que cal evitar a casa nostra al voltant del debat polític a Catalunya. Pense –i he escrit sobre l’assumpte− que no sols seria desitjable sinó necessari deixar de costat les desqualificacions i les deslegitimacions dels qui no opinen com nosaltres, en relació a un tema tan sensible en una conjuntura tan complexa com la que vivim.

Em mantindré fidel a aquesta línia d’actuació i no entraré a respondre les acusacions que sobre la meua persona van recaure al text al.ludit. Aquells que tinguen interès en llegir els textos que van motivar la resposta francament inamistosa de Pau Viciano, els poden trobar al meu bloc Escriureenlaire. Podran comprovar que, segurament per manca de temps, va llegir-me malament. Un exemple és allò dels federalistes que no són ni carn ni peix, que és exactament el contrari del que diu el meu text.

Viciano m'acusa de treure a passejar els cadàvers d'Allende i del Che Guevara, de trepitjar a més a més el dels Països Catalans (també un cadàver, segons diu) i el del propi Joan Fuster; d'intentar espantar els partidaris de la independència de Catalunya amb "comparacions destarifades",  de no ser demòcrata, de ser un espanyol sense coratge cívic per a defensar tant els valencians catalanistes com el mateix dret a decidir i, finalment i per exclusió, de no ser valencianista.  

Crec que són desqualificacions i deslegitimacions canòniques, d’aquelles que jo dic que no ens hauríem de permetre. És cert –paral.lelament− que mai ningú havia intentat insultar-me amb tanta passió o amb tant de fàstic. Vaig quedar sorprès amb la lectura; molt sorprés. Vaig tornar a repassar els escrits que havien generat tanta ofensa, i vaig tornar a llegir el text de Viciano, al qual tenia per persona assenyada i ponderada. Ens coneguem de vista, però tenim amics comuns i això és una cosa que potser hauria d’haver-lo induït a ser més indulgent abans de disparar-me; però, es veu que quan u està tan segur d’on està l’enemic, apunta i es deixa anar.

Un servidor, més enllà de les referències històriques que no comparacions, destarifades o no, el que diu és molt senzill: que sóc primer que res valencià i no una altra cosa; que els problemes dels valencians com a valencians tenen sols una retirada amb els dels catalans com a catalans,  fins al punt que les solucions desitjables ací i allà en moltes ocasions són completament contradictòries; que els nacionalistes catalans podran i/o voldran fer poca cosa per nosaltres els valencians, tal i com ha ocorregut en el passat; i, finalment, que el valencianisme polític sols tindrà sentit si és capaç de generar un discurs que il.lusione els valencians, que no es recolze en una derrota de fa tres segles i en una relació subordinada a Espanya i sucursalista de Catalunya. Això vaig escriure i ho torne a dir. 

I afegiria, per a deixar clara la meua posició, que com a demòcrata recolze que els ciutadans de Catalunya siguen consultats per a saber què volen fer amb la seua relació amb Espanya. No obstant això, jo no estic a favor de que marxen; ans al contrari: vull que trobem una forma d’encaixar Catalunya en una Espanya distinta de la que patim. I ho desitge no sols perquè sóc demòcrata, sinó perquè m’interessa com a valencià. És possible que allò que desitge -una eixida federalista- no siga ja possible, però també tinc dret a fer explícites les meues aspiracions polítiques.

Sóc ciutadà d’un País amb un PIB per càpita que en 2012 tenia els nivells reals de 1999, i que està en el 87,7% de la mitjana espanyola, havent retrocedit del lloc 8 al 12 en el ranking de les 17 regions autònomes. Un país que és l'única unitat politicoadministrativa que combina una balança fiscal negativa i una renda inferior a la mitjana. Un país en el que el seu Consell va anunciar un dèficit del 3,45% del PIB en 2012 que representa el 25% de les seues despeses. Això, amb un endeutament del 29% del PIB, significa que la càrrega d'interessos quasi doblarà en 2013 l'objectiu de dèficit del 0,7% fixat per a totes les unitats comptables espanyoles.

Expliquen els que saben que l’anomenada Comunitat Valenciana va fer fallida, i que al pas que anem eixos desequilibris tan importants requeriran ajustaments d'ingressos i despeses severs per a recuperar la viabilitat financera. I és que com diuen els especialistes, l'origen de tan greu problema no és —contra el que podríem pensar— que la Comunitat Valenciana gasta més del que gastava, sinó que ingressa menys del que ingressava. La qual cosa no obsta perquè pugam assenyalar amb el dit els responsables del llarg període en el que s'han pres decisions de despesa més que discutibles, de balafiament de recursos i d'una corrupció estesa com una taca d’oli.

Som la comunitat autònoma espanyola en la que menys es gasta per habitant des que es va homogeneïtzar el sostre competencial de les comunitats en 2002. La que presenta unes liquidacions pressupostàries que indiquen que la despesa per càpita és el 78% per sota de la mitjana i que els seus ingressos se situen substancialment per sota de les restants autonomies des de fa vint-i-cinc anys (és a dir, abans inclús dels governs del PP), quan va rebre les competències educatives i sanitàries.  Val a dir que l’ensorrament tributari després de la borratxera immobiliaria i la crisi del deute han despullat la hisenda valenciana i que a hores d'ara resulta evident que es van assumir compromisos permanents de despesa amb ingressos conjunturals o transitoris.  

Més enllà de l'economia en un sentit estricte, estan deteriorant-se a marxes forçades els indicadors bàsics en salut, educació i assistència social. S'atura la investigació per manca de recursos, pugen les taxes universitàries i es redueixen les beques, així que expulsem de les aules als que no poden pagar i a l'estranger a tota una generació de graduats valencians. 

A més, som una realitat política en la que des de 1995 governa un partit que tot i la crisi encara està dominant-nos amb la seua majoria absoluta a les Corts, a les diputacions i a la majoria dels pobles i de les ciutats. Una majoria que les persones de progrés, les clara i conseqüentment valencianistes i les que no ho són, aspirem a trencar en 2015. I en eixe escenari, Viciano formula la que sembla la seua idea política central, la que ha motivat l'escrit que tan malparat em deixa:  “el que s’imposa ara és la solidaritat amb els anhels democràtics dels ciutadans de Catalunya”  tot i “la manca de contingut social d’aquest nou independentisme, o la por a una reacció anticatalanista que podria reeditar de manera corregida i augmentada la cacera de bruixes de l’anomenada Batalla de València”. ¿Recolzar una independència sense contingut social que, a més, pot tindre efectes tan negatius com els que ell mateix (i molts altres) preveu? 

I això ho proposa en paral.lel amb una Plataforma pel dret a decidir al País Valencià? I que és, exactament allò que hauríem de decidir? ¿Més de la meitat de la població valenciana està a favor de la re centralització espanyola i n’hi ha qui diu que hem d’exigir el dret a decidir? I això perquè “el procés de Catalunya ha estimulat un sobiranisme valencià que pot ser constructiu si conserva el seu caràcter de plataforma transversal i políticament plural, sense disputar l’esfera d’actuació dels partits cridats a fer possible una alternativa a les institucions”.

No vull ofendre, però no és massa contradictòria la proposta? No és, amb perdó, incomprensible?

Lamente haver de dir que sí. Tant i més, quan a continuació Viciano afirma que “el sobiranisme català també ha tingut un efecte secundari: “ha provocat un contagi de la pallola federalista  [entre aquells per als que] dir-se federalistes és la seua manera de dir-se espanyols. Espanyols demòcrates i progressistes, puntualitzen, no com Rajoy i Rosa Díez”. Un servidor, sense anar més lluny tal i com he confesat en més d'una ocasió.

La bona notícia pel que a la meua persona respecta del text de Viciano és que fa la impressió que encara m'accepta entre els ciutadans que "volem construir un País Valencià amb cara i ulls", i això perquè als "companys federalistes que no es consideren “ni carn ni peix”" (sic) també  ens concedeix el dret a participar en eixa construcció. Si més no, em permetrà participar amb els de la pallola. Gracietes.

Per aquest camí que Viciano assenyala serà difícil. Amb gent que deslegitima i que desqualifica els que no pensen com ells, poca cosa podrem construir. Espere que aquells que realment volem revertir la situació en la que es troba aquest País −que és de tots els que viuen i treballen en ell (si és que volen ser-ho, tal i com dèiem en 1976)−, sigam capaços d’harmonitzar més i de dividir menys. Podríem començar per no insultar-nos.

Per no insultar-nos i per enfortir la xarxa política i social que en el 2015 ens permeta enviar al Partit Popular a l'oposició en tots els òrgans de poder del País Valencià. Això és el que -a parer meu- s'imposa ara entre els valencians.