Però, no és l’educació l’únic sector convertit en objectiu estratègic del Partit Popular. La sanitat és un territori que els popularistes no entenen per què ha de quedar al marge dels interessos econòmics privats. En la mesura que tots els ciutadans som, tard o d’hora, consumidors sanitaris, per quina raó –pensen- hauria de quedar-se la iniciativa privada al marge de tan suculenta opció de negoci. No en tenen prou amb els concerts, ni amb les externalitzacions de serveis, ni amb la derivació de pacients, ni amb la cessió de terrenys, ni amb les subvencions explícites o implícites: ho volen tot. I –si els ho permetem− no pararan fins a aconseguir-ho. El procediment és el de sempre: reducció de pressupostos i execució de tot tipus d’iniciatives per a deteriorar per asfixia la sanitat pública. Massificació, llistes d’espera, copagament de segons quines prestacions... fins a que siguen els propis ciutadans els qui arriben a la conclusió que és millor pagar-se una assegurança privada. Aquells que puguen, clar. I per als qui no estiguen en situació, sempre haurà de quedar una parcel.la de sanitat pública, emparentada de prop amb l’antiga beneficència. Tot siga per la caritat cristiana.
Darrere dels atacs frontals a la sanitat i l’educació pública ha arribat el moment d’una tercera escomesa: contra el sistema de pensions. La re valorització automàtica segons l’IPC és un anacronisme insostenible, diuen. La descompensació entre treballadors actius i passius és creixent i els jubilats no volen morir-se prompte –com li convindria al sistema−, sinó que desitgen cobrar la pensió i consumir medicaments i atenció hospitalària durant molt de temps. Tot plegat, la situació obliga a un Govern responsable −afirmen− a fer el que fan. Amaguen, evidentment, el que n’hi ha per sota: que posant contra les cordes els sindicats, el mercat laboral ha sigut prèviament desfet, en connivència amb les insaciables organitzacions empresarials mitjançant una reforma que sols ha generat que s’incrementen les rendes empresarials a despesa de les salarials, que la inseguretat i la vulnerabilitat siguen la norma en els contractes laborals, i que –malgrat tot els sacrificis− la taxa d’aturats es mantinga com la més elevada amb diferència de la Unió Europea. La Mare de Déu del Rocío està col.laborant poc i malament amb la ministra Báñez.
Tot el sistema d’intervenció social està en perill, si és que no ha sigut ja gairebé extingit. Asfixiar-lo és la consigna. Des de les prestacions per dependència al sistema de beques, des de les de menjador o les de llibres en primària a les universitàries. La Llei de reforma de les administracions públiques buida de contingut els ajuntaments, els allunya de la possibilitat de que siguen agents principals del desenvolupament territorial sostenible i encara més: potencià la re centralització d’un Estat, Espanya, que no és com ells voldrien. No els importa. Si l’Estat és plurinacional, ells el volen monolíticament castellanista i pivotant sobre la capital, Madrid, que per a això està al centre geogràfic. I –si els ho permetem− passaran per damunt del que faça falta per a aconseguir-ho.
Trenta cinc anys després de la Constitució que no votaren i que ara diuen venerar, poca cosa han fet per la reconciliació de franquistes i antifranquistes, excepte deixar que rode la roda del temps. Les despulles del cruel dictador descansen en la pau de Cuelgamuros, fenomen únic als països democràtics mentre que les restes de milers i milers de víctimes republicanes encara estan a les cunetes. La Llei de Memòria Històrica és paper banyat per manca de voluntat política i de pressupostos per a desenvolupar-la. El sistema de valors que encara ens recorda el nacionalcatolicisme és el que el Govern Rajoy considera de validesa universal, i estan disposats a fer girar cap arrere les agulles del rellotge en assumptes tan sensibles com l’avortament o l’aconfessionalitat de les institucions. La Conferència Episcopal dicta la mostra que els diversos ministres han de copiar cent o mil vegades fins a convertir-la en lleis al BOE.
Una part substantiva de la ciutadania està rebel.lant-se a diari contra eixa política antisocial i, a més a més, no validada a les urnes perquè Mariano Rajoy està governant al marge d’allò que propugnava al seu programa electoral. Manifestacions, concentracions, vagues generals i parcials, escrits, manifestos, signatures, denúncies, són les formes que la ciutadania està emprant en la resistència contra un govern esguitat de dalt a baix per la corrupció del partit que el sustenta.
A casa nostra, al País Valencià, el PP regional és el no va més del corrompiment i la incapacitat. A l’espoli que patim des de 1995, s’uneix la insuportable levitat d’Alberto Fabra, incapaç de liderar ningú, dependent dels favors de Madrid en matèria de recursos econòmics, i estigmatitzat entre els seus per tindre bona part de la seua plana major partidària imputada judicialment. València, la Comunidad, és avui a Europa sinònim de mala gestió, de balafiament de recursos, de corrupció i de terra acollidora de tot tipus de vividors.
Ara tenim notícies, indicadors i símptomes que podem estar en la fase final del malson. Que podem acabar amb la plaga que dura quasi dues dècades. Les enquestes, les protestes ciutadanes, els re posicionaments dels sectors empresarials més dinàmics, les tensions internes del Consell o el mateix abandó del vaixell del govern valencià per quadres del segon esglaó, són elements que cal tindre en compte en l'anàlisi de la conjuntura.
Tanmateix caldrà votar tot incrementant substancialment la participació electoral. Convertir la protesta, el rebuig, la queixa, el lament, en vots. Votar és l’única forma de expulsar de les posicions de poder als que han conduït aquest país a la situació que es troba. Anaven a fer-nos campions i hem baixat a la segona divisió de les regions autònomes espanyoles.
Cal que la ràbia, les queixes i els laments de la ciutadania que està patint el malson esdevinguen en més protestes i que les protestes cristal·litzen en vots. Que cadascú vote per l’opció de progrés amb la que millor sintonitze. Però, cal votar. Tots els vots són necessaris per a recuperar les institucions a partir de les quals hem de re construir un país amb futur per a tots. No queda molt per a les eleccions europees, i en elles és necessari, vital, derrotar amb contundència el Partit Popular. Ningú que estiga patint el malson pot quedar-se a casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario