El meu sarcasme, demagògic i malintencionat, fou retwitejat per un nombre inusual de persones, però va ser l’amic Toni Mollà el primer que va encetar la conversa tot diguent: “Si els xotos merengots s'uneixen als treballadors de RTVV caurà el govern. Si no els fem caure, ho vendran tot”. Li vaig respondre: “El VCF i RTVV tenen molt en comú. Per a molts xotos el VCF no és com voldríem, però és el nostre. A per ells, doncs”. La nòmina de seguidors de la conversa era creixent, i un d’ells, Xavi, va apuntar: “El vcf mai ha estat un pilar de reivindicació al país. No ho serà ara tampoc”. La resposta de Mollà va ser convincent: “Perduts ja estem. Per què no hem de creure que és possible un futur diferent?”. Després, com que la intervenció d’usuaris de Twiter continuava, Mollà va afegir: “Per a mi, l'optimisme és una exigència moral. I ser pessimista en el PV, massa fàcil”. Vaig apuntar una altra idea com a resposta a Xavi: “És imprescindible imaginar un futur diferent, així que cal revisar axiomes del passat”. Posteriorment, Xavi va escriure: “Certament em resulta encoratjador vore-vos amb eixe optimisme, de veres vos ho dic”. El diàleg va continuar amb altres tweets i retweets de moltes persones, algunes d’elles ben conegudes. La conclusió, no obstant, que és el que vull posar de relleu és que finalment crec que arribarem a una posició comuna a propòsit de la bondat i la necessitat de donar la batalla conjuntament contra els qui han ensorrat el país.
Digueu-me ingenu, que diria l’Andreu Buenafuente, però crec que en eixa batalla n’hi ha punts de contacte entre allò que ha passat a RTVV i el que ha passat, passa i passarà –si no actuem- amb el VCF. Qui ens havia de dir que ens mobilitzaríem en defensa de RTVV de manera pública i continuada? Una cadena televisiva que la majoria dels ara valedors no tenia ni sintonitzada als seus aparells. I és que una cosa és la ràdio televisió pública que desitgem i necessitem, i una altra la utilització bastarda que se’n ha fet d’ella.
Què podem dir llavors del VCF sinó el mateix? ¿Amb qui s’han d’identificar els xiquets valencians que senten l’atracció irresistible del futbol, sinó amb l’equip més important de la seua terra, amb aquell al qual molts somnien en jugar de majors? Per què tenen que fugir del VCF per la utilització igualment bastarda que el Poder ha fet de la Institució? ¿Per què tants valencians són seguidors d’un gran club com és el Barça, a més de perquè és un extraordinari equip de futbol? Doncs per l’exclusió que es va practicar des del club contra els qui no acceptàvem, per exemple, el secessionisme lingüístic; perquè al voltant del VCF n’hi ha hagut [i encara n’hi ha] un ús partidari que va arribar a convertir-lo, quasi, en una conselleria més dels governs del PP.
¿Podria el club, la institució, ser un pal de paller de la identitat valenciana i valencianista de la generació més jove? Segurament sí, si el despullaren de la cooptació perversa pel partidisme més groller. Però no sols es faena dels altres. Tal i com vaig escriure a Twitter, a la gent com jo ens cal revisar axiomes del passat.
¿Per què la grada jove canta cada partit l’Himne Regional, tant si l’equip està guanyant com si està perdent de manera humiliant, i bona part de la resta del públic aplaudeix amb la darrera estrofa? Vicent Flor diu amb raó que l’himne és una peça carregada d’espanyolisme, regionalisme, conservadorisme, menestralisme, agrarisme i exaltació de l’horta i del treball manual; és a dir, l’antítesi del fusterianisme modernitzador. Certament la lletra és un anacronisme total. Com sabem, estrenat en 1909 fou oficialitzat per Primo de Rivera i seixanta anys més tard rubricat pel govern socialista presidit per Joan Lerma.
Ara, més d’un segle després de l’Exposició Regional, molta gent el canta a Mestalla amb un sentiment especial, com una mena d’oració comuna, per dir-ho en paraules de Vicent Flor. Quan els francesos canten La Marsellesa i diuen “A les armes, ciutadans! / Formeu els vostres batallons! / Marxem, marxem, / que una sang impura / xope els nostres solcs” ¿què volen dir realment? ¿A casa nostra, què vol dir, com interpretar el cant de l’himne regional als efectes de la idea que ací defense, la de diferenciar la institució futbolística de l’ús bastard que se’n ha fet d’ella? No en tinc ni idea. Segurament tinc massa memòria negativa, massa prejudicis, com per a aplicar-me en carn pròpia la recepta de revisar diversos axiomes del passat.
No obstant, per a molts valencians entre els que em conte, per a molts xotos, el VCF no és com voldríem, però és el nostre. Ens passa com amb la RTVV.
No hay comentarios:
Publicar un comentario