Fabra a la desesperada. El PP a la vora de l’atac de nervis.

"Vull deixar una cosa molt clara, no vaig a consentir que es tracte a la Comunitat Valenciana de forma diferent a la resta d'Espanya". Així de contundent, de rotund i categòric, va ser el MHP Fabra fa uns dies en comparèixer davant els mitjans de comunicació. Segons el President, i no és difícil creure’l, és impossible mantenir-nos en la situació financera que estem durant el 2014, atés que ha esdevingut imprescindible pal·liar amb urgència l’infrafinançament autonòmic, si més no pel que fa a la sanitat i a l’educació.

Caldrà comprovar, després d’aquest alardó de fermesa per part d’Alberto Fabra dues coses: la primera, si és capaç de mantindré la vehemència reivindicativa quan es trobe davant Montoro (no sembla creïble que siga el propi Rajoy qui atenga la queixa i l’exigència del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana); i, la segona, quin serà el resultat. Com que voldríem que Fabra fora capaç d’arrapar de Madrid els 1500 milions d’euros a fons perdut “que exigeix”, ens atrevirem a recomanar-li una miqueta més de consistència reivindicativa davant el Govern de Madrid. Una cosa així com que intentara desmarcar-se del seguidisme patològic que practica, ell i els que el van precedir; que imitara els seus col.legues de Madrid, de Galicia o d’Extremadura. González el madrileny amb el finançament, i Monago i Núñez Feijoo amb la bestiesa de llei que ha presentat Gallardón, han dit la seua com a barons territorials que són, gent de pes dins el Partit Popular. No és probable que el castellonenc actue així. Són massa anys de dir “sí senyor, el que mane el senyor”, com per a anar ara amb males cares a la Villa y Corte. És trist haver-ho de reconèixer, però és evident que Alberto Fabra a Moncloa o a Gènova 13 no pinta fava.

Cas de que la missió esdevinga un fracàs, com és lamentablement fàcil preveure, què farà el MH President? Dimitirà? Farà una vaga de fam? Promourà una escissió en el partit? Com reaccionaran Ciscar i Castellanos, que ja semblen personatges d’Almodóvar? N’hi ha nervis tant al carrer de Cavallers com al de Quart. Mentre un conseller diu que som els millors [com sempre hem sigut, encara que anem com anem per les enveges], l’altre diu que ma non troppo. Tant és així que aquest, Ciscar, va proposar fa no res... ¡un tripartit! I, ojo que vol dir ull, un tripartit del que en formaria part una cosa política que encara ni tan sols existeix a casa nostra, com és Ciutadans o Ciudadanos, que encara no està clar.

Santes ànimes del Purgatori, què està passant al Partit Popular? Un tripartit diuen? Però això no era el pitjor del pitjor? No era l’evidència de la incapacitat socialista per oferir una alternativa creïble la que espentava els de Ximo Puig a un pacte amb els ultra radicals i els catalanistes? Doncs, no. Aquest tripartit proposat per Ciscar, −encara que desmentit ràpidament per Castellanos−, serà bo i millor. En la disputa per la primogenitura, el de Teulada ha dit que el seu tripartit “defensarà sempre els interessos de la Comunitat Valenciana”. Es veu que si els social radicals ne fan un altre serà per a defensar els interessos de Dakota del Sud.

Algú haurà d’explicar seriosament, amb respecte per la intel.ligència dels ciutadans, quina és realment l’opció del PP, la de Ciscar el tremolós, o la de Castellano el flamenc. Nervis, molts de nervis han provocat les enquestes i sobre tot la percepció aguda d’un intangible: bufen aires de canvi polític al País Valencià, vents de final de cicle. S’acaba el domini del Partit Popular sobre les terres valencianes, i ells ho saben.

I això que encara no han començat a parlar de les llistes. O sí? Entre els imputats i els condemnats que quedaran fora, i els que poden caure d’ací al 2015 [aviat començaran a substanciar-se els casos Gürtel, Cooperació, Brugal, Fitur...], i amb la reducció dels llocs d’eixida segura per a Corts Valencianes i als ajuntaments, el canibalisme polític pot aparèixer al Partit Popular d’un moment a l’altre. Romandrem atents a l'espectacle.