Targeta Roja a Fabra, sí. Però, què més proposem des de l’oposició al règim?

La situació política valenciana és insostenible. D’acord llavors amb treure-li la Targeta Roja a Fabra. D’acord en manifestar-nos el proper dia 7 pels carrers de les nostres ciutats. És imprescindible que ho fem. És necessari mobilitzar la ciutadania més que farta del mal govern, del balafiament de recursos i de la corrupció estesa com taca d’oli; farta, fastigosa que València i valencià siguen mots que tenen connotacions tan bastardes que fa vergonya citar-les. D’acord en tot. No obstant, més enllà de les denúncies que compartim, què se’ns proposa en positiu des de l’oposició al règim?

Sosté Toni Mollà, via xarxa social, una idea que compartisc. A saber: que “la dreta valenciana és tan previsible que els crítics ens hem de copiar a nosaltres mateixos”. Il.lustra el comentari amb una foto del MHP Fabra, amb el somriure habitual sí, però amb una bufanda al coll del Reial Madrid CF. La foto acompanya un comentari a la darrera idea del de Castelló: que Bankia ha de vendre el València CF a qui siga, però amb el compromís que en dos anys faça el club de Mestalla guanyador de la Champions. Acte seguit, Mollà ens permet rescatar un article seu de quan la presa de possessió del MHP, al qual va escriure que les seues primeres paraules van anar en sintonia amb “el mateix deliri de grandesa de Zaplana, de Camps i de Rita que ens ha portat a la fallida”. Guanyar la Champions en dos anys? I ho diu un que és del Madrid? Què és un fantasiós i damunt masoquista?

Tornem al camí que marcava Mollà. Veritat és: els opinadors crítics amb el PP en general i amb Fabra en particular podem caure en un estat depressiu provocat per la reiteració d’idees que ens provoca el roda i volta dels popularistes. No ens ho podem permetre, tanmateix.

Angèlica Such ja és història com a diputada en Corts Valencianes i en les pròximes hores alguna cosa haurà de passar amb la Perla, Milagrosa Martínez. Altres hauran de presentar-se en consergeria més avant si és que Fabra es manté en la posició que està ara, que no necessàriament ha de ser així.

Encara no fa un mes, escrivíem que el PP estava a la vora de l’atac de nervis: “molts de nervis han provocat les enquestes i sobre tot la percepció aguda d’un intangible: bufen aires de canvi polític al País Valencià, vents de final de cicle. S’acaba el domini del Partit Popular sobre les terres valencianes, i ells ho saben”. I afegíem : “I això que encara no han començat a parlar de les llistes. O sí? Entre els imputats i els condemnats que quedaran fora, i els que poden caure d’ací al 2015 [aviat començaran a substanciar-se els casos Gürtel, Cooperació, Brugal, Fitur...], i amb la reducció dels llocs d’eixida segura per a Corts Valencianes i als ajuntaments, el canibalisme polític pot aparèixer al Partit Popular d’un moment a l’altre. Romandrem atents a l'espectacle”. Què escriuríem avui, sinó un ritornello d’aquestes paraules de febrer?

Has dit nervis?  Histèria!

I sinó parem compte en l’ABC que dispara a ràfega contra tot i contra tots [el catalanisme i els catalanistes] a propòsit de la presentació del #Roja a Fabra a càrrec d’una trentena d’organitzacions, partits, sindicats i associacions cíviques que demanen eleccions avançades. Rosa Solbes, de VpC, explicava que l’exigència es fa per: “L’augment devastador de l’atur, l’atonia econòmica, el tancament d’empreses, la desindustrialització, l’abandó del camp, la deriva autoritària d’uns governants que no escolten ni dialoguen, les actituds irresponsables que posen en perill les Institucions Autonòmiques, la privatització dels serveis públics, la venda a preu de saldo del nostre patrimoni, la destrucció de la nostra Radio-Televisió, l’abandó de polítiques d’igualtat entre homes i dones…”

Que diuen aquells que fan guàrdia junto a los luceros? Una mostra, la de l’ABC: “Los catalanistas lanzan una campaña para impulsar un tripartito en la Generalitat”. Amb eixe titular, el diari  informa els seus lectors que “El objetivo de la protesta, que se desarrollará frente al Palau de la Generalitat a la misma hora que se reúne el pleno del Ejecutivo autonómico, pasa por reclamar «la dimisión del presidente Fabra y su gobierno y la convocatoria de elecciones anticipadas» ante lo que consideran «la peor Administración pública valenciana de la historia de la democracia»”.

Res de nou, doncs. No sols els desafectes ens repetim: una) El catalanisme i els catalanistes ataquen de nou; i, dues) Ha començat la campanya del Tripartit.

La primera conclusió, comptat i debatut, és que tots estem repetint-nos ja massa.

Som els opositors al règim que ens maltracta des de 1995 els que hem de realitzar canvis en la lletra i en la música dels discursos. És cert que el govern de Fabra, com el de Rajoy, són més un malson que uns executius democràtics homologables. Però, és hora de començar a fer passes per transcendir la denúncia de tots els mals que ens afecten per la barreja d’incapacitat, sucursalisme, clientelisme i corrupció, i d’obrir el temps dels acords en positiu, dels programes de cada organització política en particular, i d’aquells objectius bàsics i irrenunciables que estan disposats a assumir en col.laboració explícita.

Si tots els partits del Parlament de Madrid, per exemple, s’han posat d’acord en que tan bon punt el PP perda la majoria absoluta derogaran la Llei Wert, ¿què podrien oferir a casa nostra els partits que fa quasi dues dècades  pateixen el ser minoritaris, i amb ells tots els que per ells hem votat des de mitjans de la dècada dels anys noranta del segle passat?