Què anem a fer amb Europa?

Fa temps que Europa no és el que era. Sembla, a més, que massa europeus no estan convençuts de les grans i contrastades bondats d'aquesta confederació d'estats que coneixem com la Unió Europea. Falta saber si són majoria els ciutadans que prefereixen preservar les seues particularitats nacionals en detriment de l'enfortiment del conjunt. Una opció suïcida, al meu entendre, a mitjà termini. Europa ha de decidir, i prompte, si vol ser un actor polític i econòmic protagonista, o si prefereix limitar-se a ser un actor secundari del pròxim futur del planeta.

Fronteres i banderes, llengües i idiosincràsies, història i memòries separen als europeus actuals, és veritat. Però el que més ens separa és la ideologia. Les diferències de model, la controvèrsia de quina Europa volem, pot fer malbé l'espai ―comparativament, clar― més habitable del món, encara el més igualitari, el més just i el més lliure de tot el planeta.

En última instància, si fórem capaços de veure una mica més enllà de la punta del nostre nas potser ens adonàrem de dues coses. La primera és que, en síntesi sintetitzada, en l'Occident actual conviuen dos grans projectes d'organització social i política: el que parla de ciutadans i té com a objectiu estratègic generar i mantenir consensos bàsics de convivència a partir d'una xarxa de solidaritat social propiciada per la capacitat redistributiva de l'Estat; i el que parla d'individus que han de generar autònomament els recursos per a sufragar les seues necessitats, ja siguen educatives, sanitàries o fins i tot de seguretat personal.

El segon descobriment que podríem fer, principalment els qui ens adscrivim al primer dels grups que acabe de referir, és que si viatjàrem una mica, si alçàrem la vista i paràrem esment en com de dura és la vida en la major part del planeta, estaríem en condicions de quiratar molt millor quant valor té el que vam ser capaços de construir, i que perill més gran correm si no reaccionem davant els qui pretenen una societat d'individus en la qual regnen sense cap mena de control el capital i els dogmes del mercat.

Fa temps que economistes llorejats que avui són poc menys que bolxevics col·lectivistes per al corrent híper liberal dominant ―parle de premis Nobel com Amartya Sen, Joseph Stiglitz o Paul Krugman― ens han alertat sobre la necessitat d’una democràcia econòmica que retalle, que reduïsca, que minimitze les desigualtats. I no solament això. Particularment els dos últims, clamen en el desert quan afirmen que ―en l'economia global, fonamentalment en l'europea― anem, justament, en la direcció contrària a la que hauríem d'anar. 

Krugman ha escrit al voltant de com les polítiques econòmiques que ell qualifica de defectuoses, sustentades en teories i ideologies que considera viciades, han elevat exponencialment la desigualtat en les dues vores atlàntiques. El seu admirat col·lega francés Thomas Picketty ha escrit recentment, homenatjant a Karl Marx, El capital en el segle XXI. I conclou en ell que el capitalisme és un gran sistema quant a la seua capacitat per a crear riquesa però que, contràriament a una idea molt estesa, no corregeix automàticament els augments en la desigualtat. Del prolix i conscienciós estudi de Picketty es conclou que els records dels anomenats anys gloriosos, ―també coneguts com l'edat d'or del capitalisme, els que van de la finalització de la II Guerra Mundial a 1975―, no haurien d'enganyar-nos per més temps. Per a l'economista francés ―que ha generat un consens insospitat fa tan sol uns mesos entre bona part dels seus col·legues― aquelles tres dècades van ser conjunturals per al sistema. El descens de la desigualtat es va deure a una combinació d'esdeveniments singulars i extraordinaris: a la voluntat política d'introduir un sistema impositiu molt progressiu; a la destrucció de capital causada per la guerra, i a unes dècades de creixement econòmic excepcional.

Tal com van les coses, Picketty entén que sense potents polítiques impositives suficientment efectives es produirà un augment de la desigualtat que podria fer-nos retrocedir a escenaris socials i polítics propis del capitalisme descrits en la novel·la realista del segle XIX. Es fa necessari llavors, com proposava Stiglitz, un nou contracte social per al segle XXI que garantisca que els beneficis de qualsevol creixement que es produïsca es repartiran equitativament.  El problema, per tant, no és econòmic, és polític. El dubte del Nobel nord-americà és simple: ¿seran capaços Europa, els EUA i Japó de posar límit als cercadors de rendes i a les seues activitats en defensa dels seus propis i mesquins interessos, que inevitablement perjudiquen a l'economia en el seu conjunt?

Ulrich Beck ha escrit fa temps a propòsit de la possible brasilització d'Occident com a un resultat pervers de la utopia neoliberal. El sociòleg alemany adverteix sobre les preocupants coincidències entre com s'està conformant el treball remunerat en l'anomenat Primer Món i com és el del Tercer Món. Particularment en la Unió Europea s'avança a velocitat de vertigen en la degradació i en la vulnerabilitat dels assalariats, entre els quals creix la discontinuïtat, la precarietat, els baixos salaris i l'extrema mobilitat. Això provoca que l'estructura social, abans sòlida, s'esquerde i s'assemble cada vegada més a la dels països poc desenvolupats, mentre que el treball i la qualitat de vida dels ciutadans es caracteritzen per la més punyent inseguretat.

Hi ha més motius d'alarma. Si atenem al que la CEPAL va anomenar la Dècada perduda d'Amèrica Llatina, la dels anys vuitanta del segle XX, convindrem que ―salvant les distàncies que són moltes, començant per les geogràfiques i les temporals― si més no els països del sud de la Unió Europea estan donant perillosos passos envers una llatinoamericanització de la seua realitat social.

Des de principis dels anys vuitanta, Amèrica Llatina va haver d'afrontar un increment del volum del deute exterior més enllà dels nivells de solvència, entre altres raons per les conseqüències de les polítiques econòmiques de les Dictadures de Seguretat Nacional. Això, al costat de l'increment del preu del petroli, va deteriorar la capacitat de creixement i, lògicament, va provocar l'incompliment dels compromisos financers. Es va originar, al seu torn, que la Banca internacional suspenguera les línies de préstec als països llatinoamericans, per la qual cosa els creditors van engegar operacions de rescat i van exigir durs programes d'ajustament, generalment sota la batuta del FMI. La solució fàcil i generalitzada va ser retallar la despesa fiscal: la inversió pública i la despesa corrent, especialment la de caràcter social. La contracció de la despesa i de la inversió pública, juntament amb el descens de la privada, va provocar primer la desacceleració del ritme de creixement econòmic i, més tard, la recessió.

Açò va influir negativament en la creació d'ocupació, la qual cosa va perjudicar el consum. A més, encara amb la reducció de la despesa pública, els estats no van aconseguir fer front al pagament del deute. El Pla Brady va afrontar el drama a dues bandes: recolzant als creditors però exigint una reducció de la distància entre el valor nominal dels títols i el seu valor real. Paral·lelament, exigint als deutors l'adopció de reformes estructurals que feren més competitives les seues economies.

La dècada dels noranta va suposar un nou clima d'estabilitat i creixement, la qual cosa va significar una sensible millora de les xifres macroeconòmiques, si bé amb uns perversos efectes socials que es van concretar en un increment de les xifres absolutes de població llatinoamericana per baix de la línia de pobresa. Els llatinoamericans pobres dels anys finals del segle passat no eren majoritàriament aturats, sinó treballadors amb ocupacions inestables, mal remunerats, principalment urbans, assentats en els cinturons de misèria de les grans ciutats i poc visibles per a aquells sectors que es van adaptar a la nova realitat.

Trobem suficients coincidències amb l'escenari en el qual vivim? Les millores macroeconòmiques no es compadeixen amb el deteriorament social. Es prioritza a la gran banca, es persegueix la competitivitat i la reducció del dèficit a qualsevol preu, i no es repara en la destrucció del teixit productiu, en les retallades en drets consagrats; s’informalitza cada vegada més l'ocupació, i els treballadors són cada dia més fràgils, vulnerables i indefensos. Bancs i grans empreses han recuperat cotes de benefici anteriors a la crisi i les rendes salarials segueixen caiguent a un pou sense fons. A més, els aturats, els sense treball, constitueixen ja uns quants exèrcits de reserva. Això per no fer esment del calvari de la joventut, que en països com Espanya han fet parlar d'una generació perduda.

No és aquesta l'Europa que molts volem. No és ni semblant a la que necessitem. I no obstant això, són molts, massa, els europeus que no calibren adequadament el nivell de risc que estem corrent. Veurem què passa en les pròximes eleccions al Parlament europeu, però espanta pensar que una part de l'electorat vote bé pels que ens han conduït on estem o ho faça per populismes ultradretans que tenen com a objectiu únic i declarat trencar Europa en trossos. Uns altres, menys proactius, es refugiaran en l'abstenció creient innocentment que amb la seua actitud castiguen durament als polítics.

Mentrestant, aquesta Unió Europea que ha sigut i segueix sent ―encara― admiració dels qui des de fora l'observen, trontolla i corre el risc d'esfondrar-se i atrapar-nos a tots sota els seus enderrocs.