Enveja i també vergonya. Escòcia, Catalunya, Espanya.

Escòcia va votar el 18 d'octubre, i els resultats finals no es van conèixer fins a passades unes hores que per a molts van ser una costera ben llarga. Finalment, els partidaris de que el país es mantinguera dins de Gran Bretanya van vèncer amb claredat.

Estem llegint aquests dies anàlisis molt interessants i unes altres no tant sobre el succeït. Generalment aquestes últimes solen ser reiteratives i teleològiques, quan no tendencioses i viciades d'origen. Per descomptat que s'han fet lectures per a tots els gustos. Abans del referèndum, els que volien desvincular completament la situació a Escòcia de la que es viu a Catalunya explicaven a tot el que els volia sentir o llegir que ambdues nacions no tenen res que veure, que les seues realitats polítiques s'assemblen com un ou a una castanya, i que res del que passara a l'antiga Caledònia podia generar rèpliques a Espanya. Aquests són els que han celebrat amb joia poc mesurada el resultat escocés, i s'han apressat a dir que, per descomptat, l’unionisme britànic ha triomfat perquè més enllà dels fervors explícits dels secessionistes, una majoria silenciosa ha alçat la seua veu contra el desgavell d'una convocatòria a les urnes que mai hauria d’haver-se celebrat. Callen que després del plebiscit s'ha avançat, i sembla que encara s'avançarà més, en la via  federalista britànica.

En la riba contrària, molts esperaven que el desitjat triomf del Sí escocés fóra vent de cua per al procés català i enumeraven les connexions que en la seua opinió podien establir-se entre tots dos territoris. Ara han canviat les tornes i les explicacions respecte a la derrota de la proposta secessionista, encapçalada pel Primer Ministre d'Escòcia Alex Salmond, tracten d'evitar els paral·lelismes o, com a mínim, de matisar-los. L'interès és clar: evitar que el No dels escocesos desanime als partidaris de la secessió catalana. Callen, també, que després del plebiscit s'ha avançat, i sembla que encara s'avançarà més, en la via  federalista britànica.

Tots tenen, en certa mesura i al nostre judici, part de raó encara que, com és lògic, cadascun posa el focus sobre allò que més li convé i fa de la necessitat virtut per a afavorir o no perjudicar, segons els casos, els seus particulars interessos.

Més enllà de les simpaties que poguérem tenir pel Sí o pel No escocés, no han sigut pocs per aquestes terres els qui han reparat en l’alta qualitat democràtica del procés escocés. Quatre idees sustenten aquest reconeixement: un, es va cridar als ciutadans a les urnes perquè decidiren; dos, la campanya va ser renyida i dura, però es van mantenir ben greixades les formes democràtiques; tres, els líders van actuar com a tals i van reconèixer el resultat sense maquillatge algun, donant la cara davant l'opinió pública sense miraments de cap tipus; i, quatre, Alex Salmond va demanar als seus lleialtat amb el resultat i poc després va anunciar la seua dimissió.

Quines coses hem de veure en aquests temps complexos! Anem a pams, però.

L'enveja és, a més d'un pecat cabdal segons l'Església Catòlica, alguna cosa bruta i rebutjable. Però la paraula té una segona accepció que consisteix a tenir un desig honest d'emular alguna qualitat o algun bé que un altre posseeix. I existeix una altra paraula que vull rescatar en aquest moment: vergonya, entenent per tal el sentiment per alguna acció deshonrosa. Com que em referisc a una acció poc o gens honorable d'un altre, seria aquella a la qual en diguem vergonya aliena.

I llavors, de què estem parlant? Doncs d'això, d'enveja i de vergonya [aliena i, ai, també pròpia]. Enveja per aquella alta qualitat de la democràcia britànica, que ja la volguérem si més no semblada entre nosaltres. Un líder que ha vençut mostra agraïment al seu antagonista, el líder derrotat; i aquest, al seu torn, reconeix la derrota, demana lleialtat als seus i dimiteix com a expressió de l'assumpció de la responsabilitat pel fracàs.

I parlem també de vergonya. Des del sobiranisme català s'ha transmès un clamorós ací no ha passat res, que ningú pot creure i que repica amb força davant la falta d'un altre discurs que no siga el reiterat i ja conegut del dret a decidir. Per descomptat que sí, però què ha passat a Escòcia, senyores i senyors?

Vergonya per escoltar a la ràdio al dirigent el PP Esteban González Pons al minut de conèixer-se el resultat escocés fent el més grosser electoralisme, marmolant als anglesos per la convocatòria i perdonant-li la vida als escocesos perquè, en última instància, havien decidit l'única cosa que es podia decidir des de la sensatesa. Aquesta línia argumental de l’inefable eurodiputat només va ser un aperitiu del que ens esperava.

Va arribar Mariano Rajoy, es va situar davant una càmera de televisió, li van posar un teleprompter ben propet i el cavaller va llegir amb la nul·la perícia habitual i la desgana congènita que l’acompanya un text vulgar i conegut, farcit de llocs comuns i d’al·lusions amenaçadores a la llei; missatge amb el qual pretenia desqualificar l'esdevingut a Gran Bretanya. La imatge de Rajoy en pantalla, en un primer plànol excessiu que engrandia els seus tics oculars coneguts, va ser un lamentable i patètic contrapunt a les intervencions que havíem vist de Salmond i de Cameron.

El que s'ha dit, vergonya, molta vergonya. Aliena, sí; però també pròpia. Vergonya de constatar una vegada més que Mariano Rajoy és, ni més ni menys, que el president de govern que els electors espanyols van triar [de manera indirecta] per majoria absoluta.