Per
raons de tipus professional que no vénen al cas, he viatjat a Brasil tres
vegades en els últims tres mesos. Dos d'elles al Nord-est, i la tercera i
última a Sao Paulo. M'he mogut, doncs, entre dos de les grans i distants
realitats socioeconòmiques i culturals del gegant que és la República
Federativa del Brasil: la nordestina, que passa per ser la regió menys
afavorida; i la paulista, la més desenvolupada i cosmopolita de tot el país.
Són ja molts anys viatjant amb certa regularitat a aquell enorme lloc del
planeta, però mai com ara havia pogut arreplegar en viu i en directe un procés
electoral tan polaritzat com el qual s'està vivint.
No
pretenc fer una anàlisi quant a les perspectives electorals dels dos candidats
que van a concórrer en segona i definitiva volta per la presidència de la
República brasilera, i molt menys apostar per una o una altra de les opcions en
pugna. La meua intenció és molt més modesta i més d'acord amb la meua formació
d'historiador i analista social. Sobretot m'interessa posar sobre el paper les
coincidències que observe en la realitat brasilera en relació amb les que ens
són més pròximes, com l'espanyola o la valenciana.
Apuntem
algunes idees contrastades: si durant els anys 2007-2010 Brasil havia crescut al
5%, en el període de la presidenta Dilma Rousseff, 2010-2014, ho ha fet al 2,
contra l'esperat 4%; el Real, la moneda oficial, s'ha depreciat, la qual cosa
ha augmentat la desconfiança dels consumidors; s'ha constatat una pèrdua del
valor de mercat d'empreses estatals, com la immensa i fonamental Petrobras; ha
augmentat la inflació, una bèstia negra de l'economia i dels ciutadans de
Brasil; ha descendit el volum de les inversions estrangeres, singularment les
de Xina, entorn d'un 10% en els anys 2010-2013. A més del dolorós fracàs
esportiu de la canarinha, el Mundial
de futbol ha tingut un cost sorprenent major que els tres anteriors mundials
sumats. L'esdeveniment es va desenvolupar entre greus acusacions de corrupció
i, en general, va oferir una imatge d'improvisació i incompliment dels terminis
en la finalització d'obres. El resultat final ha generat, just al contrari del
que es pretenia, un deteriorament de la marca
Brasil en l'exterior.
En
la mesura que els mesos anteriors al Mundial de futbol es van produir
extraordinàries mobilitzacions i protestes per tot el país, que van començar
amb les contràries als preus del transport en Natal (Rio Grande do Norte, en el Nord-est), la percepció de balafiament
en infraestructures i en els recursos destinats a l'esdeveniment esportiu haguera
sigut millor –diuen els crítics- dedicar-los a greus mancançes d'índole social,
i que es van expressar en la consigna “*Nao
vai ter copa”. Va ser síntesi d'una pregunta estesa entre la ciutadania:
per què no gastar aquells recursos en educació, en sanitat… en reduir la
desigualtat?
Des
d'aquesta vora de l'Atlàntic és impossible no sentir-se seduït pel desig
d'intentar una aproximació comparada entre la conjuntura brasilera i
l'espanyola. Al costat d'una pèssima gestió política de les protestes
ciutadanes, que han conduït a la presència dels indignats, fa un any era impossible no percebre a Brasil una
sobredosi d'eufòria com l'existent en l'Espanya prèvia a l'esclat de la crisi.
Eufòria que se sustenta[ba], potser, en una bambolla econòmica que si ací va
ser l'especulació immobiliària allà ha fet del híper consumisme afavorit des de
les instàncies de govern el motor de l'economia nacional. I, finalment, i per
sobre de tot, com a Espanya, el fantasma de la corrupció recorre Brasil sense
control.
I
amb aquests vímets arribem a la cita electoral del primer diumenge d'octubre.
La mort en accident aeri d'Eduardo Campos, líder del Partit Socialista (PS), va
determinar que assumira la candidatura Marina Silva, una dona d'origen molt
humil, carismàtica, evangelista i ex ministra del govern de Lula da Silva. Si
bé les primeres enquestes després de la irrupció de la popular candidata van
trastornar l'escenari electoral, finalment les aigües van tornar al seu llit.
Importants errors en campanya, particularment en televisió, una certa percepció
d’inexperiència del seu equip i el temor d'una part de l'electorat al fet que
el de Marina fóra un govern massa heterogeni i feble, la va despenjar en el
resultat de la primera volta. Van passar a la segona i decisiva l'actual
presidenta, Dilma Rouseff, al capdavant del Partit dels Treballadors (PT), i
Aécio Neves, candidat del Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB), amb
un resultat 42 a 34 a favor de la primera. Un partit aquest últim, per cert,
que contràriament al que és freqüent llegir en la premsa espanyola no és ni un
partit de dretes ni un partit conservador, sinó una espècie de partit
progressista i reformista a la forma llatinoamericana, amb la seua ala social
liberal i la seua ala socialdemòcrata; és a dir, un partit que encaixaria sense
problemes en l'escenari partidari europeu.
La
campanya es decidirà, finalment, el pròxim dia 26. Queden, doncs, dues setmanes
encara i no van a ser fàcils. La mirada del viatger ha detectat alguns elements
als quals cal parar esment.
La
primera i possiblement la més sorprenent és que encara que als mitjans es
respira que estem davant un canvi de cicle, que es viu una polarització extrema
entre els partidaris de Dilma i de Aécio (la política brasilera és
extremadament personalista), no eximeix de desqualificacions i fins i tot d’insults,
en el carrer hi ha molt poc ambient electoral. De fet, si el viatger no parara
esment a la televisió i a la premsa, podria no adonar-se’n que el país es troba
en el tràngol electoral en el qual es troba.
Es
percep l'existència de greuges territorials molt seriosos. Brasil també té el seu
nord i el seu sud. I l'asimetria dels nou estats nordestins d'una banda, i els
del sud-est, encapçalats pel més desenvolupat estat de Sao Paulo, és molt
evident. Els dos candidats són del sud. La presidenta Rousseff, natural de
Minas Gerais, ha acusat als tucanos
(els de el PSDB) de menysprear als nordestins, per considerar-los no solament
pobres sinó ignorants. Rousseff ha agranat allí, en el Nord-est, i Neves (que
també és de Minas Gerais) ha obtingut uns resultats considerablement inferiors
als de la líder del PT. A més, l'actual
presidenta es va imposar en l'estat natal de tots dos (43/40), tot i que Neves
ha sigut reeixit governador d’ell; però, en el transcendental estat paulista,
el tucano s'ha imposat per un clar 44
a 26.
Les
espases estan en alt, tant i més perquè el PS, amb Marina Silva al capdavant,
ha decidit recolzar a Neves. Com l'ecologista va obtenir el 21 per cent dels
vots en la primera volta, si els seus electors seguiren la consigna del partit
el resultat estaria cantat. Però no serà tan mecànica la cosa.
El
PT parla del retorn de fantasmes del passat, que connecta amb l'amenaça de que
el PSDB acabarà amb l’atapeïda xarxa assistencial de l'era Lula. Els tucanos repliquen que millor seria
comptabilitzar a aquells que són capaços d'eixir de l’assistencialisme
governamental que als que entren en aquests programes, perquè seria senyal que
el desenvolupament del país avançava pel camí correcte. En qualsevol cas,
afirmen que mantindran els programes essencials d'assistència social.
No
obstant això i malgrat tot, hi ha un problema de molt de calat en l'actual
escenari electoral, una patologia greu que està tenallant a la societat
brasilera i, per tant, als electors que han de tornar a les urnes dins de dues
setmanes: els fortíssims escàndols de corrupció, que han esguitat tot l'últim
període polític. L'últim ha sigut el de Petrobras, que en plena campanya està
generant grans titulars de premsa, tant i més perquè Dilma Rousseff va ser la
ministra d'energia del govern de Lula: directius de l'empresa han declarat en
seu judicial, després de pactar amb la fiscalia, que el PT i els seus aliats
rebien el 3% dels contractes signats per l’empresa petroliera.
L'oposició
insisteix en la necessitat de regenerar el país, i les exigències de
responsabilitats no es detenen en Dilma, sinó que afecten també al mateix Lula.
Per a l'estranger que ho observa, Brasil és un país que pot semblar una illa;
potser és tan gran que mira massa cap a dins de si mateix. No obstant això, els
seus problemes són semblants als d'uns altres, en aquest cas als nostres, entre
els quals brilla amb intensitat especial la corrupció política. L'escenari
electoral espanyol i valencià està encara a mesos vista, però a Brasil prompte
sabrem què és el que decideixen els seus electors, si s'inclinen finalment pel
canvi en les formes i pautes de la direcció política o si, contràriament,
segueixen apostant per un govern que, més enllà de la important taca de la
corrupció, ha aconseguit reduir notablement els nivells d'extrema pobresa del
país.
En
conclusió, una pregunta comuna per a les dues vores de l’Atlàntic: quin pes van
a donar-li els electors a la corrupció política?
No hay comentarios:
Publicar un comentario