Els himnes i les banderes
emocionen i encoratgen a qui les sent com a representació tangible d’una
identificació amb la terra i la gent de la que són i se senten part. És, això
del patriotisme, un sentiment que necessita una mena d’ingenuïtat juvenil per a
preservar-lo indefinidament.
Els himnes i les banderes, és
cert, permeten fer explícita i compartida eixa adscripció al grup d’aquells que
se senten membres d’una comunitat. Tanmateix, càntics i ensenyes han estats
emprades tant per mobilitzar les energies positives del grup com en benefici
d’interessos bastards. Els exemples que es poden fer servir de totes dues
possibilitats són infinits, i la història ens ho ha demostrat abastament.
Ara, en la nostra actualitat més
pròxima, arran la crisi d’Estat provocada per la situació a Catalunya, estem
assistint a un rosari de fets i circumstàncies en les que particularment les
banderes –i tot allò que poden representar- estan utilitzant-se per amagar les
misèries dels qui més alardó fan de patriotes. Tant des de l’ampli segment dels
votants del Partit Popular com del d’aquells que adscriuen a l’independentisme català
està evidenciant-se una extraordinària indulgència al valorar les actuacions
dels seues representants.
Clar i ras. Resulta cridanera la
capacitat dels seguidors de Rajoy per a acceptar la pandèmia de corrupció a
tots els nivells del partit que comanda, de la mateixa manera que sorprèn de
manera extraordinària la capacitat dels votants independentistes per a acceptar
l’incomprensible irresponsabilitat que ha evidenciat tot allò que ha convergit
a la fallida DUI del 27 de setembre passat. L’única explicació possible és que
uns i altres han aconseguit embolicar-se en les respectives banderes, i els
seus afins els han eximit de tots els pecats que han comés.
El Partit Popular s’ha finançat
de manera il·legal i corrupta, i ha concorregut a les convocatòries electorals
dopat amb diners delictius. Compta amb bona cosa de màxims dirigents en presó,
en llibertat condicional o pendents de judici. A més, acabem de saber que haurà
de seure com a partit polític a la banqueta dels acusats per primera vegada en
la història política espanyola, sota l’acusació de destrucció de proves
judicials. Per si no fora prou, el seu
màxim dirigent, M. Rajoy ha rebut diners il·legals i il·lícits, segons ha
conclòs la investigació de la Unitat Central Operativa [la UCO, el Servei de Policia
Judicial de la Guàrdia Civil]. Doncs bé,
tant el Partit Popular com el seu màxim dirigent fan alardó continuat davant la
ciutadania de ser els millors custodis de la Constitució i de la unitat
d’Espanya.
La proliferació de banderes als
balcons dels pobles i ciutats espanyoles indiquen, és clar, una identificació
amb eixa missió defensiva davant allò que expliquen com un atac dels
separatistes catalans a ambdues coses defensades i protegides amb tant de zel
pels de Rajoy. La pregunta és, llavors,
¿com s’ho fan aquestes persones per dissociar les activitats delictives de les
accions de govern del mateix Rajoy? ¿Com s’ho fan? Com és que no demanen
responsabilitats o, si més no, els abandonen electoralment en massa? Com és que
poden continuar votant-los?
A les terres de més enllà de
l’Ebre, al seu tomb, estem assistint aquests darrers dies a un exercici que
alguns en diuen d’autocrítica per part dels dirigents que van engegar el procés
envers la independència, en el qual van aconseguir mobilitzar de forma modèlica
milions de persones. Modèlica sí, però deixant de costat que uns altres milions
de catalans, pam amunt pam avall respecte dels primers, estan radicalment en
contra de la secessió.
L’aventura que alguns han
qualificat d’irresponsabilitat majúscula està, ara per ara, en les seues hores
més baixes. Catalunya pateix tres crisis internes inimaginables fa no gaire
temps. Una crisi econòmica determinada per una desconnexió inexplicable entre
els dirigents del Procés i les elits financeres i empresarials catalanes. Una
crisi política d’incerta evolució en la que l’antiga Convergència, partit de
govern durant dècades [33 anys dels darrers 40], reconvertida en PDCat fugint
de la seua corrupció sistèmica, ara ha decidit que no es presentarà a les
eleccions, sinó que ho farà de forma semi clandestina dins “la llista del
President”. En les mans d’aquest delega el fer i el desfer de posar i llevar
noms segons li plaga, deixant de costat els òrgans interns del partit. Finalment,
una crisi social que ha fet malbé la sòlida convivència en una societat
mestissa [com totes les europees occidentals] en la que el pacte era aquell de
que era català el que vivia i treballava a Catalunya; una situació de fractura
i incomunicació de la que no es poden avaluar els danys encara.
Els dirigents sobiranistes i els
mitjans que els hi són fidels argumenten, com feia un editorial de l’ARA, que
“l’aprovació de la declaració d’independència es va fer sabent que seria un
gest merament simbòlic, com han admès els membres de la Mesa del Parlament davant
del jutge, perquè no es disposava de la força coercitiva per implementar la
República”. L’explicació de per què es va fer una passa tan tremenda quan se
sabia impossible és, encara, més sorprenent: “el país i el Govern no estaven
preparats per fer front a un estat autoritari sense límits a l’hora d’aplicar
la repressió i la violència” [sic].
Segons l’ARA: “Aquesta anàlisi de
la realitat partia d’un desconeixement bàsic del funcionament dels estats en
general, i de l’espanyol en particular. I si ho sabien, van preferir continuar
endavant sense explicar tota la veritat als ciutadans, fent creure que tenien
previstos tots els escenaris possibles” [sic].
Hem llegit bé: els dirigents van
fer creure els ciutadans, és a dir als partidaris i als detractors, a tots dos
grups, que no sabien o que sabien i no ho explicaven, però què en qualsevol cas
no tenien avaluades les conseqüències d’una decisió del calat i la
transcendència de declarar la independència del territori de manera unilateral.
És inversemblant.
Doncs bé, comptat i debatut, a les
dues realitats, espanyola i catalana, ¿com s’ho fan tantes i tantes persones a
l’hora de continuar recolzant els corruptes i els irresponsables? Doncs pels
himnes i les banderes. Molts continuaran votant per Rajoy o per Puigdemont i
pel que representen perquè els hi pesen més les emocions que la raó. Perquè les
banderes també aprofiten per amagar coses dolentes i per a absoldre pecats que
haurien de ser imperdonables. A Espanya amaga i absol –si més no- la corrupció
sistèmica d’un partit i uns dirigents; mentre que a Catalunya permet amagar i
absoldre –si més no- uns comportaments entre negligents i irresponsables d’uns
partits i uns dirigents que, tampoc, no haurien de merèixer cap
justificació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario