Ha fet un any
que Oriol Junqueras i d’altres dirigents de l’independentisme català són a la
presó, mentre que Carles Puigdemont i d’altres continuen fugits a distints
països europeus. Un temps que no es pot considerar judicialment raonable, sinó
tot el contrari. No n’hi ha cap explicació convincent de per què els líders
separatistes han de romandre en presó a l’espera del judici. La fiscalia de l’Estat
demana 177 anys de presó per als empresonats, emparant-se en el delicte de rebel·lió,
argumentant contra tota evidència que els acusats van actuar amb violència.
En els dotze
mesos que han passat, si mirem de prop, sembla que no ha passat quasi res, en
la mesura que l’enfrontament entre les posicions polítiques dominants a
Catalunya és explícit i ni els separatistes ni els unionistes són capaços de
seure a parlar sobre com eixir de l’atzucac i la paràlisi. El partit guanyador
de les darreres eleccions catalanes, Ciudadanos, liderat per Inés Arrimadas, ha
resultat d’una insolvència lamentable i ni ha fet ni dóna la impressió que farà
cap moviment per la negociació amb els seus adversaris. L’heterogènia majoria
parlamentaria que sustenta el govern de Quim Torra, pel seu costat, amb penes i
treballs no ha arribat a les mans. Tret de la unanimitat que suscita
l’existència de presos, la desconfiança entre ells és creixent i sols poden
mantindré la ficció d’una unitat que ja ningú pot creure repetint les consignes
més genèriques quant als seus objectius.
Des d’Espanya, la
mirada de proximitat ens diu que han passat algunes coses importants, la
principal de les quals és la jubilació forçada de Mariano Rajoy, un dels major
responsables, si no el que més, de que el Procés haja causat els danys que
encara no sabem ben bé avaluar. A més, l’arribada al poder de Pedro Sánchez,
sols amb 84 diputats, ha posat els socialistes –per convicció democràtica en
uns casos i, també, per necessitat en uns altres- en una lògica distinta de la
que sustentava el sector més jacobí del partit fins a que Sánchez es fera amb
la secretaria general. Quant a la dreta nacionalista espanyola, tant Casado com
Rivera, han continuat amb la seua competició particular per aparèixer davant
l’electorat com els més espanyolistes i, paral·lelament, com els més justiciers
en contra dels separatistes catalans. Una competició que, com més va més, està
convertint-se en el pal de paller únic del seu discurs polític, tant i més quan
l’extrema dreta de Vox els amenaça, embolicada en la bandera bicolor.
No obstant això
anterior, si prenem un poc de distància de l’objecte d’estudi –la crisi d’Estat
a Catalunya-, és evident que durant les cinquanta dues setmanes que Junqueras i
d’altres porten en presó han ocorregut algunes coses més que, ara per ara, és
difícil saber quina incidència tindran a mitjan termini.
Els canvis que
observem s’han produït són més explícits a Catalunya que no a Espanya, si
deixem de costat les darreres notícies judicials. Mentre que el PP i Ciudadanos
no tenen més objectius que fer caure el govern de Sánchez i castigar amb la
major duresa els secessionistes, el PSOE intenta mantindré una certa apertura
quant a l’abordatge del “problema català”. S’ha de dir que practica una posició
de funàmbul que, a més, realitza els seus exercicis d’equilibri mentre li
disparen per dalt i per baix; és a dir des de Castella i des de Catalunya. Si
la dreta nacionalista no li’n dóna treva a Sánchez, tampoc des de
l’independentisme se li ha deixat de fustigar dia rere dia amb exigències que,
en bona mesura –i ho saben els peticionaris perfectament- no estan en la mà de
Sánchez.
Contràriament, a
l’interior de Catalunya s’ha produït un gir tàctic i, tant de bo fora així,
també estratègic en Esquerra Republicana. Ara, els líders d’aquest partit afirmen
sense rubor que la correlació de forces no permet proclamar unilateralment la
independència i que cal eixamplar la base de l’independentisme. També al sector
menys fonamentalista del separatisme, el que té dificultats serioses per a
identificar-se amb la parella Puigdemont i Torra, s’admet amb idèntica absència
de rubor, que allò que va passar al Parlament de Catalunya fa un poc més d’un
any no va ser el que van dir que era i, a més a més, la gent [la gent
independentista, cal entendre] ja sabia que la proclamació de la República
Catalana no podia ser efectiva. La mirada candorosa de Toni Comín i la no tant
d’Artur Mas mentre ho explicaven al programa de Jordi Évole van ser ben
expressives. Dels partidaris de la Crida per la República, pocs canvis: tenen
un manament del poble de Catalunya, etc., etc.,
i ho volen tot i quan més aviat, millor.
La Fiscalia n’ha
demanat 25 anys de presó per a Oriol Junqueras i uns pocs menys per a la resta,
argumentant que els fets a jutjar van ser violents. L’Advocacia de l’Estat, al
seu tomb, no n’aprecia violència i rebaixa la petició de penes que, en
qualsevol cas, són encara molt elevades. Mal pinta, llavors, la situació en
l’àmbit judicial.
En una
entrevista a la Cadena SER, el president del grup parlamentari d’ERC al
Parlament de Catalunya, Sergi Sabrià, preguntat per la situació dels presos ha
respost: "Són absolutament innocents perquè el que vam fer és exercir el
nostre dret a l'autodeterminació que està reconegut internacionalment i que ens
és negat per l'Estat".
És evident que
les posicions no poden estar més allunyades. ERC, que és ara la veu més
realista en el costat independentista, demana l’alliberament dels seus
camarades exigint l’aplicació d’un dret que l’ONU sols reconeix en els
territoris colonials. El realisme que aquest partit ha demostrat darrerament no
està en consonància amb l’exigència de l’alliberament total i definitiu dels
presos amb un argument tan feble, tant per a la justícia espanyola com per a
l’europea. Respostes d’aquest tipus son d’aquelles que desitgen els qui no
volen que s’arribe a cap acord per tal de superar la crisi d’Estat que tenim a
Catalunya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario