La dècada dels anys seixanta va ser una època de forta ideologització, principalment d'una joventut que a Europa estava vivint el que es coneix com els Trenta Gloriosos, un període socioeconòmic que anirà des del final de la Segona Guerra Mundial el 1945 fins a la crisi del petroli de 1973. És un temps caracteritzat per dos processos: un creixement econòmic mai abans aconseguit i l'enfrontament entre les dues grans potències en el marc de la Guerra Freda.
Es tracta d'un temps en el qual es viu una pugna entre dos models de societat: la que proposen les democràcies occidentals, amb els Estats Units d'Amèrica al capdavant, i les anomenades democràcies populars que capitaneja la Unió Soviètica. Aquesta rivalitat determinarà que a Occident l'expansió del capitalisme serà acompanyada d'una forta presència de l'Estat, adjudicant aquest una enorme importància a les qüestions socials. Es tractava d'impedir qualsevol tipus de contagi que pogués venir de la mà de les organitzacions filo-comunistes occidentals, per la qual cosa era essencial assumir una bona part de les seues demandes en política econòmica i social.
Serà particularment la joventut europea la que -en aquesta nova realitat oberta després de la derrota del feixisme- comence a introduir demandes noves en l'agenda política. A Europa, al continent, aquesta joventut es mobilitza amb relativa autonomia a banda i banda del Teló d'Acer, lògicament més en l’oest que en l’est, però si París marcarà un abans i un després en l'evolució política de l'Europa Occidental, a Praga els tancs soviètics deixaran clars els límits del que es pot i el que no es pot fer en els països de l'anomenat Socialisme real. En general, es pot concloure que Occident s'endinsà en una època de forta acceleració de la realitat social, política i cultural, i això es percebrà amb claredat tant a Europa com als Estats Units d'Amèrica (des d’Alabama a Califòrnia), i també en els diversos països de l’Amèrica Llatina. En aquesta última regió, els moviments socials adquireixen cada vegada més importància, particularment a Xile, on en 1970 un govern socialista, marxista confés, arribarà al poder per la via democràtica amb Salvador Allende al capdavant.
En aquests anys sorgeixen als Estats Units d'Amèrica moviments socials o culturals com els hippies, que participen activament en les protestes anti-guerra del Vietnam, i es lliurarà definitivament la lluita pels drets dels afroamericans. Es produiran explosions de violència, de vegades extrema, en les què hi haurà víctimes mortals, la majoria de les vegades a mans de la policia o la Guàrdia Nacional, però seran això mateix, explosions carregades de ràbia i impotència, més que resultants d'un projecte de subversió mínimament estructurat. El mateix es pot dir de l'activisme violent d'una part dels joves negres, especialment després de l'assassinat de Martin Luther King. En el context del Moviment pels Drets Socials, en el qual sorgirà la reivindicació del Black Power, apareixerà el Partit Pantera Negra d'Autodefensa, una organització nacionalista afroamericana, socialista i revolucionària que pretenia protegir els negres de la violència, explícita i implícita, exercida contra ells pels blancs, particularment la policia.
No obstant això, es pot dir que, en termes generals, tant la joventut mobilitzada contra la Guerra a Indoxina com la que lluitarà pels Drets Civils dels negres, així com la majoria dels mobilitzats a Europa, poden ser considerats pacífics i molts d'ells pacifistes; és a dir, majoritàriament identificats amb la no violència.
El contrast amb el que passarà a Amèrica Llatina serà fortíssim: allà seran milers de joves els que conclouran que l'única eixida possible i desitjable per les seues tremendament injustes i insolidàries societats passa per organitzar-se i ensinistrar-se per a la lluita armada, per a ser membres actius de la insurgència guerrillera. Serà evident que aquests nous moviments revolucionaris estaran marcats per l'exemple de la Revolució cubana.
El 68 llatinoamericà va arrencar amb la mort del Che en el 67 i va acabar, si es vol fer una analogia amb la visió euro cèntrica (Paris / Praga), en el 69 amb el Rosariazo (3 morts) i el Cordobazo (més de 30 morts) argentí el 1969, passant clar pel Mèxic de Tlalteloco (el 1968, amb més de 300 morts segons una valoració conservadora).
La fortíssima repressió va empènyer a milers de joves a la insurgència armada, i no només a Mèxic o l'Argentina. També al Brasil, Uruguai, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Perú, Colòmbia... La victòria castrista a Cuba va fer pensar a molts en tot el Continent que emular Castro i Guevara assegurava l'èxit, i fer-ho era només qüestió d'atreviment i fermesa revolucionària. Regis Debray i Ernesto Guevara havien fet miquetes el vell dogma leninista, i havien afirmat amb gran desimboltura que no calia esperar a gaudir de condicions objectives per posar en marxa la revolució, sinó que el que calia era crear una consciència revolucionària mitjançant els incentius morals davant la injustícia social extrema. D’aquí l'elaboració del foquisme.
Per entendre, doncs, el desenvolupament dels processos polítics i socials durant la segona meitat de la dècada dels seixanta cal tenir en compte les grans línies del que passa en un món dividit en dos blocs antagònics, capitanejats per Washington i Moscou; un món en el qual, a més, s'estan produint les guerres d’alliberament nacional, des d'Àfrica al Sud-est asiàtic.
Aquest serà el context del procés fonamental que constitueix el fenomen més transcendental de la Amèrica Llatina del període: la Revolució Cubana. Un procés localitzat al Carib, però que cal connectar amb la guerra al Vietnam a l'Extrem Orient i amb la d'Algèria a l'Àfrica, i també amb les mobilitzacions dels estudiants europeus: els joves de París cantaran una consigna en les seues manifestacions que farà evident la seua admiració per dos ídols mundials indiscutibles del moment: ¡¡¡Gue-va rà / Ho-txi-min !!!
Podríem dir que -a diferència del que passarà a Europa o als Estats Units-, la joventut llatinoamericana no s'acontentarà amb realitzar grans manifestacions o grans concentracions de protesta, ni amb explosions més o menys potents de violència, ni amb exigir noves reivindicacions com la llibertat sexual, l'incipient feminisme o el matiner ecologisme. Els milers de joves llatinoamericans que voldran emular el Che Guevara desitjaran ser exemple de l'home nou aliè als incentius materials, sentiran com una realitat insuportable l'extrema desigualtat de les seues societats nacionals, i serà aquesta joventut fonamentalment provinent de la classe mitjana la que prendrà les armes per derrotar el capitalisme imperialista i assolir el somiat socialisme, una societat que imaginaven moralment superior, en la qual l'home no explotava l'home i no existia la propietat privada dels mitjans de producció.
És cert que també a Europa hi va haver qui es van inclinar per les armes, per la lluita armada, però entenem què, a diferència del que passarà a Amèrica Llatina, van ser experiències molt minoritàries com les de la Fracció de l'Exèrcit Roig alemany, o les Brigades Roges italianes. Hi ha dos casos que, a diferència dels anteriors, tindran més suport social en els territoris en què van actuar: un és l'IRA i l'altra és ETA.
En el context de la Guerra Freda, les potents insurreccions armades llatinoamericanes generaran la política contra-insurgent front el que en diuen l'enemic interior i la conseqüència més evident seran les dictadures militars propiciades per l'anomenada Doctrina de Seguretat Nacional, emanada des de Washington, com un corpus doctrinal militar que utilitzaran les forces armades dels diversos països, coordinades des de 1947 pels Estats Units mitjançant el Tractat Inter-americà d'Assistència Recíproca (TIAR) i ensinistrades a l'Escola de les Amèriques, a Panamà. Encara patim els estralls que van provocar les terribles violacions dels drets humans perpetrades pels militars.
Aquella llarga dècada va ser vertiginosa tant a Europa com a Amèrica. Tot semblava possible als ulls dels que van decidir apostar pel desafiament de l'ordre existent. Han passat cinquanta anys, i el balanç és complex. A Europa el sistema de representació política partidària d’aquella època viu hores molt baixes. L'indiscutible èxit que va significar la posada en peu del que avui és la Unió Europea també travessa a hores d’ara moments dificilíssims després del Brexit, el desequilibri i la desconfiança entre els països del nord i els països del sud, la dissonància de bona part dels països de l'Est, o l'emergència dels populismes que troba la seva expressió més recent en la formació de l'actual govern italià. A l’Amèrica Llatina, moltes de les raons que van impulsar a tants a la lluita segueixen dramàticament vigents. L'extrema desigualtat la manté com el continent més injust del planeta, ara amb altíssims nivells de violència lligada a la prevalença de l'anomenada indústria del crim i a la incapacitat dels governs de desenvolupar polítiques socialment inclusives.
Han passat cinquanta anys des d'aquells anys en què semblava que la joventut revolucionaria la vida d'Occident. En part ho van aconseguir, i alguns dels avenços assolits van resultar irreversibles. En algun moment la joventut occidental tornarà a somiar amb construir -de manera pacífica i democràtica- el seu propi futur trencant els frens i esmicolant els obstacles dels que –com sempre ha passat- els volen resignats i submisos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario