dissabte, 7 de desembre del 2019

Vox i la miopia poregosa de la dreta espanyola.



La Constitució de 1978, ja quarentona i amb evidents símptomes de vellesa, està sent utilitzada des de fa temps com una arma llancívola, una arma amb la qual agredir; una trinxera darrere de la qual s'ha parapetat la dreta espanyola: el PP i Ciudadanos. L’aparició de Vox no va ser ben analitzada per aquests dos partits, que van considerar els d’Abascal com un ariet controlable amb el que atacar l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. Aquestes dues forces encara no tenen la convicció formada de fins a quin punt pot perjudicar-los la seua incomprensible ceguesa. Però no només a aquesta dreta li costarà car amagar el cap a la sorra quant a l’amenaça dels post feixistes.

L'anti-constitucionalisme de Vox, en tàndem amb les tensions alimentades i mantingudes per l'independentisme confrontacionista català, poden cristal·litzar en què el partit d'ultradreta avance fins assolir cotes de poder encara impensables a la societat tensionada fins al crit en la qual vivim.

El partit de la dreta més extrema persegueix imposar una esmena radical tant al disseny autonòmic com a tot allò disposat en matèria de política social. Pot ser molt perillosa la negativa dels partits majoritaris a actualitzar el text constitucional, a re-sintonitzar-lo amb una realitat social, política i cultural -espanyola i internacional- que és molt diferent de la de 1978.

Ciudadanos ja ha patit una davallada que amenaça la seua supervivència com a partit. El PP ha decidit fugir cap al davant, cames ajudeu-me, i ignorar l’amenaça dels post feixistes. Cap de les dues organitzacions ha comprés que Vox no està donant-los suport allà on els resulten necessaris sols per a fer la política conservadora que elles desitgen. Vox no està per a proposar lleis o normatives, ni per a debatre en cap àmbit de govern; Vox està per a dinamitar tot el que combat: des dels consensos quant a la violència de gènere a les mesures en política mediambiental, des del marc normatiu de la política social a l’encaix de les regions i les nacionalitats dins l’Estat.

Si a això li afegim que una franja de l'independentisme català s'ha emancipat dels partits nacionalistes majoritaris, i ha decidit a tensar la situació al màxim, mentre que aquests no tenen valor de desmarcar d'eixa política de confrontació, coincidirem que la situació política és extremadament embullada, polaritzada i més que preocupant.

Ara per ara, tanmateix, sembla que els partits espanyols majoritaris han decidit que no és moment d’aventurar-se en una reforma constitucional tal i com la que seria necessària. La dreta sistèmica, el PP i Ciudadanos, que es neguen en redó, s’han erigit en els repartidors de l’etiqueta de constitucionalista i no sols li la neguen als nacionalistes perifèrics, sinó que també inclouen en el bloc contrari al PSOE i a Unides Podem. A més –per suposat- d’altres organitzacions d’àmbit regional com ara Compromís o el Bloc Nacionalista Gallec.

Sorprenent i perillosament afirmen, amb tantes evidències com n’hi ha en contrari, que Vox és un partit constitucionalista, constituït i dirigit per espanyols com cal; un partit que defensa el mateix que PP i C’s, tot i algunes diferències formals. Cada dia és més evident què, no sols electoralment, no sols pel que fa a la presència institucional, el PP i Ciudadanos li han posat una catifa per a que els d’Abascal i companyia avancen sense obstacles i amb vent favorable.

Les contradiccions del PP en general i les de Pablo Casado en particular estan resultant particularment evidents cada dia més. L’atemptat –fallit o simulat- amb una granada contra un centre d’acollida de menors immigrants a Madrid ha fet que Vox i el govern regional del PP s’hagen oposat a condemnar-lo. Ha sigut una mostra de la feblesa dels de Casado, de l’extrema fragilitat que senten davant els d’Abascal i Monasterio.

L’alcalde de Madrid va tindre una picabaralla amb el falangista Ortega Smith, era la segona en públic, i en totes dues ocasions al voltant del negacionisme del segon quant a la violència de gènere. Ara ha sigut la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, qui ha censurat la resposta dels de Vox a l’atemptat contra el centre de menors. Però, ni l’un ni l’altra s’han atrevit a ser conseqüents amb les seues paraules de denúncia de l’actitud dels post feixistes. En el pecat duran la penitència, però aquesta haurem de pagar-la tots els demòcrates.

Vox sols vol fer la política de l’anti-política. No l’interessa ni assolir els governs locals o regionals, ni el control de les institucions. Ara per ara es conforma amb ser imprescindible per a la dreta sistèmica; es donen per satisfets condicionant-la com està fent a Sevilla i a Madrid. Ells toquen la música i PP i Ciudadanos ballen.

Més ens val que quan més aviat millor es forme govern a Madrid. Més ens val que les majories heterogènies que poden treure endavant votacions importants al Congrés funcionen. Més ens val que cada organització política progressista sàpiga modular els seus objectius, i adaptar-se a la realitat política per garantir la seua eficàcia. La legitimitat dels programes que cada partit defensa no té res a veure amb la capacitat o la viabilitat per fer-los efectius. Els canvis legals sols necessiten majoria de vots, però els canvis culturals o els consensos amples a més necessiten temps. Convindria no oblidar-ho.

De la mateixa manera que seria un error suprem no tindre consciència que un partit depredador de la convivència política com és Vox constitueix una amenaça més que seriosa per a tots. La dreta partidària està tenallada per la seua miopia i les seues pors, així que no cap contar amb ells per a fer-los front. Són els partits progressistes, els d’àmbit estatal i els de les nacionalitats, tan heterogenis ells, els que estan obligats a col·laborar estretament per a que eixim victoriosos en el desafiament dels post feixistes.

Ara que venen eleccions, més preguntes que diumenge passat.

  Diumenge passat, al caliu d' un article del meu amic Joan Romero al diari Levante-EMV , escrivia jo unes ratlles per al meu mur de FB....