La crisi catalana es manifesta amb cruesa aquests dies a Madrid, concretament al Tribunal Suprem, on sota la presidència del jutge Marchena un grup d’ex alts càrrecs del govern de la Generalitat catalana i dos ex responsables d’entitats cíviques [Omniun i ANC] estan jugant-se molts anys de presó sota dues acusacions principals: la de rebel·lió i la de sedició.
Estem assabentem-nos de moltes coses a aquest judici. Tant pel que fa a allò que expliquen els acusats, com pel que estan fent i diguent des de la Fiscalia. Tot plegat, amb les preguntes dels uns, les respostes dels altres, els silencis, les omissions, les ignoràncies i els oblits voluntaris de tots, s’està generant una impressió bastant tangible de que estem davant d’un judici en el què, rememorant aquella cèlebre intervenció de Mariano Rajoy, podríem arribar a concloure que tot [allò que fins ara sabíem] és fals... menys alguna cosa.
La Fiscalia no està preguntant, pràcticament, per res que tinga a veure amb les dues acusacions més dures, la de rebel·lió i la de sedició. Les raons d’això, més enllà de la sufocació que cada dos per tres acusa la fiscal Madrigal, tenen dues explicacions de part dels experts: la més que deficient instrucció realitzada pel jutge Llarena i la de que no n’hi ha forma jurídica d’argumentar per tal que als processats se’ls puga provar que van liderar cap rebel·lia, ni cap sedició. És per això que els fiscals estan centrant-se en les altres dues acusacions, la de malversació i la de desobediència.
Siga com siga, és evident, si més no ara per ara, que ni la Fiscalia ni l’Advocacia de l’Estat pregunten per cap acció violenta o cap amenaça de violència que demostre que, efectivament, des del govern català es pretenia una insurrecció convencional contra l’ordre establert. I si no pregunten és, lògicament, perquè no volen veure’s superats argumentalment pels acusats i els seus advocats. Conclusió provisional, llavors: tant de colp al pit, tant d’esquinçar-se les vestidures, i va a resultar, sembla, que tot el muntatge polític que n’hi ha hagut darrere del judici, tanta soflama patriòtica espanyolista, no tenen suport legal, ni jurídic, ni judicial. És una sospita que caldrà confirmar.
Clar que els excessos verbals i l’agitar virulent de les banderes van produir-se pels dos costats. Expliquen la major part dels que seuen a la banqueta dels acusats, tret de Junqueras i Romeva, per cert, que allò que es va fer, aquella proclamació de la república, aquell referèndum, aquella política de gestos insolents envers l’Estat per part dels sobiranistes, no eren sinó actuacions teatrals per atemorir el govern de Madrid i obligar-lo a negociar.
Segons l’ex consellera de treball, Dolors Bassa, l'1-O no va ser "l'instrument per fer efectiva la voluntat popular", contradient allò que abans que ella havia declarat Oriol Junqueras. Per a Bassa va ser "un acte per arribar al diàleg i a la negociació" amb el Govern [de Madrid]”. És a dir que "L'1-O mai es va plantejar com un acte concloent per a la independència, sempre es va intentar el pacte". Clar que en eixa posada en escena van actuar molts milers de figurants que, aliens al que realment estava passant, estaven convençuts que allò que els dirigents els explicaven de la Declaració Unilateral d’Independència [DUI] i demés era la veritat vertadera. Ara sabem que no era exactament així, ni de bon tros.
De fet, tots els acusats, incloent-hi Oriol Junqueras i Raül Romeva, han coincidit en que la DUI va ser fonamentalment una "expressió de voluntat política". Fins i tot, Josep Rull va ser més explícit en afirmar que el Govern no va desenvolupar la declaració, que "es va teoritzar" sobre la independència, però que mai no la van implementar. Inclús a preguntes de la fiscalia, l’ex conseller Rull va declarar que el govern de Puigdemont en cap cas va impulsar l'agència nacional d'intel·ligència catalana com tampoc va intentar aixecar o un nou sistema judicial català.
El gran públic, catalans i ciutadans de la resta d’Espanya, hem viscut molt enganyats pel que sembla. Pels responsables polítics i, també, per una campanya sistemàtica de desinformació desenvolupada des de determinades i conegudes capçaleres de diaris, i també des de diverses cadenes de televisió, incloent-hi les públiques, com ara TVE [en mans del PP] i la TV3 [en mans de l’independentisme].
L’exconseller Santi Vila ha declarat davant el Tribunal Suprem que "hi havia molta més moderació en els dos Governs [l’espanyol i el català] del que es relata en els mitjans", i ha afegit dues informacions de gran rellevància. Que el Govern de Rajoy va mantenir les línies de diàleg obertes amb el de Puigdemont fins a l'últim moment, afegint que l'executiu de Rajoy va tindre "gran interès a evitar el xoc" amb el Govern després de l'1-O. A més, per si n’hi havia dubtes a la Sala, va aclarir que dins el mateix Govern de la Generalitat hi havia serioses discrepàncies entre els seus membres sobre reconèixer o no l'1-O com un referèndum assumible del qual havien de derivar-se resultats tangibles, mentre que d’altres com ell entenien que la votació d’aquell dia no passava de ser una mera "mobilització i exhibició política sense cap altre valor”.
Per a donar consistència a aquesta tesi de la manca d’efectivitat real de la DUI, així com de les actuacions anteriors i posteriors del govern català, cal parar compte en la informació que oferia dies arrere el periodista Ernesto Ekáizer al diari El País.
Segons Ekáizer, un home sempre ben informat en els assumptes jurídics i judicials, a petició de la lletrada de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Maria Antònia Cao, el director de gabinet de la Presidència del Govern, Iván Redondo, va respondre tot remetent el passat 13 de febrer un certificat segons el qual, revisades les actes de les reunions del Consell de Ministres, l'Executiu de Mariano Rajoy no va declarar l'estat de setge amb motiu del procés sobiranista català. Una declaració que hauria estat obligada en compliment d’allò disposat a la Llei d'Estats d'Alarma, d’Excepció i de Setge. ¿Si tan evident era la rebel·lió i la sedició, com és que el Govern no va actuar d’acord a allò previst legalment?
És a dir que ara, quan el judici només porta una setmana en marxa, hem estat informats de diverses qüestiones transcendentals. Recapitulem.
Sabem que des dels dos governs es va fer el possible per evitar el xoc de trens, i que a Madrid i a Barcelona va treballar-se fins al darrer moment en aquest sentit. Sabem que el Govern de la Generalitat catalana mai va desenvolupar cap instrucció que donés contingut efectiu a la DUI, i que bona part dels seus membres mai van creure que aquella tingués altre objectiu que fer servir les mobilitzacions com a eina de pressió sobre el govern de Madrid. També hem conegut que el govern Rajoy mai no va creure que hi hagués un vertader perill de secessió a Catalunya, atés que mai va activar l’estat d’excepció, tal i com la llei exigeix en cas de perill real. Finalment, tenim sospites fundades que la Fiscalia no creu poder demostrar que els acusats puguen ser objecte de condemna per rebel·lió ni per sedició, uns càrrecs en els que els fiscals semblen no creure en absolut.
Molta falsedat, però també un parell de coses certes. Sabem que una dotzena de persones han passat un any de presó preventiva i encara estan sota una tremenda acusació. També som sabedors, per a concloure, que aquest empresonament continuat i injustificable segons l’opinió d’una ampla majoria de juristes experts ha provocat uns danys qui sap si irreparables en la societat catalana; paral·lels als que el sobiranisme ultra ha provocat en la societat espanyola.
Mentrimentres, el Partit Popular, Ciudadanos i Vox continuen amb la matraca de la unitat d’Espanya amenaçada, de la traïció dels socialistes de Pedro Sánchez i de com s’ha venut als independentistes catalans. De l’altre costat, el sobiranisme manifesta un discurs públic que es contradiu amb el que estem coneixent a Madrid; un relat que controlen els sectors més radicals i que prioritza el suposat manament de l’1-O àdhuc per damunt del marc legal del sistema democràtic.
Són els partidaris del quant que pitjor, millor de les dues ribes de l’Ebre els qui tenen la paella pel mànec, i no vacil·len a mentir i a manipular a tothom en el seu benefici. Algun dia caldrà que la part majoritària de la societat –espanyola i catalana- reaccione i, a més a més, demane responsabilitats per tant de mal com han causat i volen continuar provocant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario