Vistas de página en total
sábado, 4 de abril de 2020
Que s'enfonse Espanya.
No és que abans que esclatara la crisi sanitària i social el debat polític es caracteritzara, precisament, per les seues formes educades i respectuoses. Ara bé, l'espectacle al què estem assistint des de mitjans de març provoca molta irritació i molta vergonya a qualsevol observador mitjanament informat. Des de fora, des dels països veïns, segons llegim a la premsa, se'ns veu com sempre: agressius, busca-raons i, molt especialment, desunits fins al crit. Això és el que hi ha, així que els que ens penedim per això no aconseguim més que fer-nos mala sang. I no hauríem de fer-ho.
Dic que no hauríem de fer-ho perquè ja hauríem d'estar acostumats: la dreta realment existent en aquest racó de la vella Europa és així: agressiva, tremendista, virulenta i sempre disposada a no estalviar-se mai una discussió, per agra i desagradable que aquesta siga. La seua obsessió és manar, i quan es veuen fora del poder es trasbalsen.
És cert que des que van perdre el govern el 2018, després de la moció de censura a Rajoy, enfonsat, aïllat i dimitit per l'allau de casos de corrupció del seu partit, la dreta política no té altre objectiu que recuperar-lo com siga. Va començar un altre episodi paregut al viscut el 2004, quan després de l’11M, de l’atemptat d’Atocha, van veure com el PSOE de Zapatero els arrabassava La Moncloa. Llavors van respondre amb la campanya de la conspiració de tot el món contra ells; tothom era d'ETA i, és clar, ells eren les víctimes de la perfídia del separatisme i el marxisme, com sempre en estreta aliança. Mai van aixecar del tot el peu d'aquest accelerador.
Anys més tard, quan la crisi econòmica causava estralls al país, concretament el 2011, abans de les eleccions que guanyaria Rajoy, es va produir una conversa entre una diputada canària, Ana Oramas, i el que poc després seria ministre d'hisenda del govern Rajoy, Cristobal Montoro.
Com ara, en 2011 el PP atacava el govern Zapatero per terra, mar i aire. Tant dins com fora d'Espanya, fins i tot en els escenaris financers internacionals; també davant les institucions europees. L'objectiu era fer caure el govern socialista i fer-se amb el poder. Aquest i només aquest.
S’acusava Zapatero de tot el dolent conegut i per conèixer. De incompetent a malgastador, de mentider a oportunista, d'enemic de la democràcia a aliat amb foscos interessos contra la unitat d'Espanya. La prima de risc estava pels núvols, i aconseguir finançament al mercat exterior era caríssim, però el Partit Popular era una mena de Gran Berta picant amb foc artiller les posicions internes i externes del govern.
Va ser llavors quan, en veure’s recriminat per Oramas, Cristobal Montoro va pronunciar una frase que és la millor definició del que és l'estratègia política de la dreta espanyola: "Que caiga Espanya que ja l'aixecarem nosaltres".
Que caiga Espanya, que s'enfonse, que s'ofeguen els que hagen de ofegar-se, que ja arribarem nosaltres a aixecar-la, a reflotar-la, a fer un funeral d’Estat pels caiguts, i aquí pau i després glòria. Aquesta és, ha estat i segueix sent l'estratègia de la dreta.
Quan, uns mesos després, Montoro es va veure obligat a reconèixer que havia dit aquella barbaritat va llançar -a manera d'explicació pretesament atenuant- un segon argument menys recordat, però del mateix calibre, un altre morter del Gran Berta: "Si Zapatero hagués escurçat la legislatura, ens hauríem estalviat molt de patiment a tots els espanyols".
Conclusió: calia enfonsar Espanya perquè Zapatero dimitira, i com el líder socialista es va resistir, com va tardar a convocar eleccions, el PP va decidir que calia fer patir els espanyols per obligar-lo a marxar.
Estem en una situació molt semblant. Davant d'una crisi sanitària amb milers de morts, davant d'una crisi econòmica i social d'una grandària que encara no sabem avaluar, el PP no té altra política que atacar, desgastar, difamar i minar al govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem. Cal veure el que es pot llegir i el que es pot sentir en els mitjans d'intoxicació afins al PP i a l'extrema dreta de Vox, dos partits que costa treball distingir. I no és només en els mitjans, és en les xarxes, on persones afins i persones espantades, vulnerables davant la manipulació, repeteixen de manera mecànica els argumentaris i el to groller que eixen de l’Estat Major del PP i del de Vox.
"El Govern anteposa la ideologia a la recuperació", titulava en portada el diari ABC, i acusava el govern d’"anunciar una allau de mesures socials per a "rescatar" [sic, amb cometes] als més vulnerables", i afegia "prohibeix desnonaments, ofereix microcrèdits als inquilins i ajuda a les empleades de la llar". Mesures que "provocaran més atur". Això sí, crítiques totes; però propostes en positiu per pal·liar la tragèdia social, ni una.
Catalunya, ETA i Veneçuela ja no són munició per al Gran Berta contra el govern que presideix Sánchez. Ara en els atacs d'artilleria pesada ho acusen de ser un líder incapaç, un social-comunista bolivarià, una titella de Pablo Iglesias, un mentider compulsiu, un superb arrogant, un avantagista insuportable que només causa “angoixa nacional”.
Una altra vegada el mateix comportament de 2004 i la mateixa tàctica de 2011 [per cenyir-nos a aquest segle]: "que caiga Espanya que ja l'aixecarem nosaltres"; i si no cau, doncs que segueixen patint els que hagen de patir.
No estan disposats a concedir ni treva ni quarter ni la mínima col·laboració per a un govern que, amb encerts i errors, grans i menuts, està enfrontant una crisi sanitària i social mai vista improvisant sobre la marxa, perquè no hi ha manuals ni protocols enlloc.
Davant aquest panorama, sembla que l'únic que podria calmar aquesta dreta bronca i bel·licosa seria que els cediren el govern, que els deixaren pas una altra vegada per a que no seguiren enfonsant el país i fent patir a la gent. Això sembla, i la veritat és que hi ha arguments en el passat recent que avalen la hipòtesi.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario