domingo, 30 de mayo de 2021

La cara més lletja de l’Espanya actual.

La cara més lletja de l’Espanya actual és la que mostra amb tossudesa els pitjors defectes de sempre: la supèrbia autoritària, uniformitzadora i absolutament mancada de respecte per tot el que no siga un ideal anacrònic de cartró pedra. És l'Espanya ultranacionalista, reaccionària i autoritària alhora. L'Espanya que resulta d'un cert complexe d'inferioritat que, disfressat d'orgull, practiquen de forma impúdica des del centre envers les perifèries peninsulars. Un complexe compartit per les rodalies regionals de la capital de l'Estat, i que és lloc d’encontre més enllà de les sigles partidàries: des de Casado i Ayuso a Felipe González o García Page, per no parlar d'altres i deixant al tinter els neofeixistes que aspiren a liderar el "macizo de la raza" del que parlara Antonio Machado.

Voldrien fer que la seua visió d’Espanya fora única i assumida sense cap objecció, i per això omplin qualsevol espai amb metres i metres de bandera, imposen l'himne nacional a les escoles, i volen de nou la foto del cap de l'Estat a les aules. A més, i la cosa no n’ha fet més que començar, han decidit erigir un monument de 3 metres d’altura a la Legión espanyola en el pur centre de Madrid, i amenacen en replicar-lo a tot arreu. Però, és que no tenen memòria històrica? No han comprés que Franco va fracassar amb allò de la “España Una”? Encara més: que no han aprés res durant la darrera dècada?

El conflicte amb Catalunya, convindria no oblidar-ho, va adquirir proporcions mai no vistes, insospitades, per la innacció d'aquesta dreta furibunda, que és incapaç de veure més enllà del seu melic. No van voler actuar políticament, i fidels a l’estil de Rajoy, van decidir allò de “la Fiscalia te lo afina”. Doncs va ser que no. No sols no ho va afinar, sinó que el Tribunal Suprem va apuntar-se a allò del “quant que pitjor, millor”. Exactament igual, mira per on, que el sector més intransigent de l’independentisme català.

La gran part del Poder Judicial, a la vista està, connecta amb la posició i la visió de les dretes hispàniques, i procura tombar qualsevol decisió dels poders polítics –de qualsevol nivell- que qüestione la seua concepció de com ha de ser Espanya.

Van castigar els líders de l’independentisme –que van anar molt més enllà d’on era raonable, i que no poden dir que són absolutament innocents- amb unes penes que estan més prop de la venjança que de la justícia, i ara que Pedro Sánchez parla d’indults s’han posat histèrics, treballant en tàndem, en un “vinga i dale” continu amb els Casado, Abascal i companyia. Amb la Brunete mediàtica, clar, com sempre, bramant inclús per damunt de com acostumen.

Veritat és que des de l’independentisme n’hi ha massa tossuderia i un cert desig de provocació quan apunten allò de “ho tornarem a fer”. Costa treball d’entendre què volen i on van. 

Doncs bé, comptat i debatut, malgrat tot, malgrat tots els que estan en contra d’afluixar la corda tensa i tirant entre Catalunya i la resta de les Espanyes, pense que cal arriscar per rebaixar el risc de fractura total. 

És per això que espere que el president Sánchez tire endavant amb la idea de l’indult. No en queda altra. No sols és una forma de reconduir la sensació de venjança molt estesa entre els catalans, és que políticament és l’única opció possible per a enfrontat –per a enfrontar, per a abordar, no per a resoldre- el problema entre Catalunya i la resta d’Espanya. 

Contràriament a aquells que són partidaris de derrotar a l’independentisme català al preu que calga [si això fora possible així, simplement amb mà dura], soc partidari de la negociació i el pacte per la convivència, pel reconeixement mutu, per unes noves pautes de relació entre les nacions de les Espanyes en el marc de la Unió Europea. Llavors la meua conclusió seria: “Senyor President, avant amb els indults”; conscient, això també, dels riscos immensos que correm. Paral·lelament, pregaria al sector més pragmàtic de l’independentisme que apostara igualment per la distensió i la convivència. El clima en el que estem instal·lats, cadascú amb el seu nivell de responsabilitat, no condueix més que a l’abisme per el que tots plegats ens despenyarem si no som capaços de canviar el rumb.


No hay comentarios: