Saltar-se els procediments d'anticorrupció, segons qui és i com li diuen?

N'hi ha dies que Cervera va en obert al Levante-EMV, i dies en els que no. Ignore la raó i, la veritat, em desperta la curiositat. En les edicions digitals de mitjans que treballen des d'eixa doble possibilitat, els col·laboradors de més prestigi sempre van en tancat per a suscriptors. En eixe cas ho entendria, Alfons té molta audiència. No pense mal, però. Quan Cervera toca la realitat concreta, sovint la contingència política o partidària, és contundent sempre amb el Poder, així amb majúscula. En moltes ocasions la peça està en obert. 

És a dir, que no veig cap mà negra, ni blau fosca darrere del fet, però tinc curiositat. Veges tu, en quines coses m'encante. 

L'article de hui va sobre el cas de Josep María Àngel, i no ho fa des de l'amistat que els uneix, sinó sobre un assmpte -a parer d'Alfons i també d'un servidor- de gran transcendència que, malgrat això, a penes ha estat ressenyat pels mitjans periodístics, excepció feta d'eldiario.es

La bona qüestió és que els organismes que començaren a actuar després, diuen, de rebre una denúncia anònima sobre l'expedient com a funcionari del senyor Àngel Batalla, l'oficina o servei Antifrau i la pròpia Diputació de València, sí la del senyor Vicent Mompó, el de la Dana, s'han passat per on millor han considerat els drets de la persona investigada.

Més enllà de tantes coses que sobten en el cas (qui, per exemple, clavat a falsificador, posa en circulació un bitllet de 70 euros?), moltes, resulta que no és sols que treballen amb una celeritat abans no coneguda, que contrasta amb altres casos que fa dos anys que dormen en algun calaix d'Antifrau. A més, tanta rapidesa, per a després demorar quasi dos mesos en fer esclatar la bomba i, curiós sí que és, difondre la notícia a bombo i plateret el 29 de juliol, tot coincidint amb el nové més després de la Dana. 

Però, el més greu, no sé si delictiu, com diu Cervera. El més greu, i el que fa feredat de pensar-ho, és que la investigació arriba als mitjans, a la ciutadania, sense haver informat, sense haver advertit, sense haver-li donat audiència a la persona acusada. 

Em direu tiquis-miquis? Potser sí, algú ho pensarà; però en un país en el que passa el que a diari trobem que n'hi ha "quien puede hacer y hace", servidor ja no sap fins a què podem arribar a viure i a veure.

 

¿Com és això que s'investiga un suposat delicte (una falsificació de document públic, poca broma), i l'investigat s'entera per la premsa i sense instància de defensa o rectificació?

Més enllà de la pressumpció d'inocència i de la pena del telediari, n'hi ha procediments que cap entitat democràtica pot saltar-se a la torera. O sí, segons qui és i com li diuen?