Torna hui Cervera a Mazón, en la columna dominical de Levante-EMV, i és d'agrair. Sí, és d'agrair perquè és necessari que persones respectades com ell, respectades i compromeses amb la veritat des de les pàgines dels diaris, ens recorden sovint que el Molt Indigne President continua mentint i mentint i tornant a mentir sobre què i com va fer i va estar aquella trista i tràgica vesprada del 29 d'octubre de 2024.
En cap moment he escrit sobre la periodista que va tindre la mala sort d'haver quedat a dinar amb Mazón aquell dia al Ventorro dels nostres pecats. Ni sé ni m'importa la relació personal o professional que la periodista poguera o puga tindre amb el polític. El que passe entre dos persones adultes amb acord entre elles no és cosa meua.
Però és que ara, quasi un any després, la periodista s'ha despatxat amb una carta oberta en la que posa en solfa la que, després de dir que si sí, que si no, que si a una hora, que si a una altra, que si comunicat, que si incomunicat, etc., etc., era la darrera versió de Mazón.
Ara, tants mesos després, la senyora en qüestió diu dues coses: Mazón va atendre el telèfon durant tot el temps que durà el dinar i, segona, que van eixir del Ventorro passades les 18.30, quasi les 18.45. S'ha ensorrat així el relat del polític i, com a reacció en cadena, el del Consell de la GVA i el del propi Partit Popular espanyol, el de Feijóo.
Després de la carta de Vilaplana, TVE ha difundit unes imatges gravades al CECOPI aquella vesprada infausta. Ah mare!
Resulta que no sols s'ha ensorrat la línia de defensa de la consellera Pradas, que espanta per la seua frivolitat de confessar que no li abellia cridar a la Confederació del Xúquer, sinó que resulta feridorament evident que allò del CECOPI va ser un desastre rere desastre, i que estàvem (no sé ara) en mans de persones tan incompetents per a fer front a la tragèdia.
El president, de dinarot i sobretaula de les que fan època; la responsable de les emergències que ni donava ni prenia i només feia el que li abellia; i la consellera Camarero, responsable de les residències de majors, de festorra amb uns empresaris de nosequè mentre homes i dones se li ofegaven a l'Horta Sud.
De rellotges va la columna de Cervera. Sí, però també de ràbia, de dolor, d'espant, i da fàstic. No sé si ells i elles poden dormir i descansar per les nits. Ho dubte molt.
Ara recorde Campanades a morts, que cantava Lluís Llach, i deia "que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies". Si més no mentre no paguen pel que van fer i pel que no van fer aquella tràgica vesprada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario