Vaig escriure fa uns dies un post al qual afirmava que n'hi ha consens al voltant de la idea que els joves, la generació millor preparada de la història d'aquest país, són els més perjudicats per la mateixa crisi econòmica que ens està ofegant sense perspectives -segons sembla- de millora pròxima.
És per això i per altres raons (crec imprescindible que els partits polítics prenguen consciència de la desafecció ciutadana que generen, per exemple) que he considerat allò del 15M com una excel.lent notícia, com una mostra contundent que la nostra societat encara respira políticament, que la ciutadania no està completament anestesiada.
Ahir, la manifestació de València va ser un èxit i els que vam caminar els carrers de la ciutat vam tonificar la nostra musculatura cívica i democràtica, que falta ens fa.
Avui, però, unes declaracions a Carles Francino, en la SER, d'un portaveu del 15M m'han encés les llums d'alarma. A propòsit de les mobilitzacions que es van produir a tot el territori espanyol ha dit, com a sentència, que "el poble porta un mes parlant".
Convindria no anar tan apresa i no simplificar tant la realitat que és, per definició, molt complexa. No, milers de ciutadans han donat el seu suport més o menys tangible a unes concentracions propiciades pel 15M (servidor en persona i per escrit, sense anar més lluny), però ni els acampats assembleistes, ni els que hem acudit a les seues reunions o a la manifestació d'ahir som "el poble". És digne de reflexió eixe prendre la part pel tot. Qui és "el poble"? Eixe “poble” és el conjunt dels ciutadans? Tenim drets individuals els ciutadans, o els drets són exclussivament “del Poble”? Forme jo part "del poble"? Òbviament sí, però jo no sols he parlat mitjançant el meu suport al 15M. Entre altres intervencions vaig parlar el passat dia 22, dipositant dues paperetes a sengles urnes al meu col.legi electoral de Sagunt.
És per això que si realment els amics del 15M volen apel.lar als que han parlat durant el darrer mes, coincidirem que no han sigut només uns milers, han sigut milions els que hem votat, i per a milions d'eixos que hem votat els polítics electes sí ens representen (de fet, són un reflexe bastant fidel de la nostra societat; mal que ens pese). A moltíssims dels que ahir vam desfilar per València no ens agraden els vencedors (pràcticament per tot arreu), ni bona part dels vençuts, però tenen una legitimitat representativa que el 15M no en té. Desconéixer eixa realitat, fer com que no existix, considerar-se "els únics legítims representants del poble", em genera una lleugera sensació d'"alarma per populisme".
Com sabem, el discurs populista es caracteritza, entre altres coses, per dividir a la societat en dos camps antagònics: el poble contra un enemic odiós (l'oligarquia, els polítics tradicionals, els banquers, el FMI, l'imperialisme, un enemic extern, etc.). El neopopulisme que va sorgir a molts països durant la dècada dels noranta s'interpreta com una resposta funcional a determinades demandes socials no cobertes, donada la profunditat de la crisi econòmica, que encoratja el sorgiment de nous lideratges amb fort suport social. Es parla d'uns moviments dins de la generalitzada informalització de la política, marcada per l'eclosió de processos que es desenvolupen al marge i en contra de la política tradicional i de la institucionalitat democràtica, i que s'estenen al mig d'una crisi de la funció mediadora dels partits polítics i de l'aplicació de polítiques neoliberals. Una connexió i convivència, la de neopopulisme i neoliberalisme, que s'explica per la tendència recíproca a provocar i incrementar la desintitucionalització de la representació política.
El discurs populista es caracteritza, en primer lloc, per difondre la imatge d'una societat radicalment dividida en dos camps polítics antagònics: el poble front al seu enemic. En aquesta divisió maniquea, el poble és afalagat i reafirmat, perquè representa l'autèntic, el nacional, el moral, el just i el bo. S'exalta la pròpia identitat col·lectiva i la pertinència de les solucions per als problemes que es troben en la fidelitat a la tradició i la cultura heretada, mentre que l'enemic representa l'antipoble, a l'estranger i fals, injust i immoral. La radicalitat de l'enfrontament fa impossible l'acord o la sintonia, per la qual cosa l'oposició (els qui “no són poble”) queda privada de tota legitimitat i el discurs es converteix en profundament oposat al statu quo. La supremacia de la voluntat popular genera i estimula formes de participació que mostren l'exaltació de les virtuts pròpies de la gent comuna, incorrupta i vertadera, i una profunda desconfiança en tot el que representen als altres, els antinacionals, corruptes i degenerats, materialitzats en l'oci elitista, la cultura i la política tradicionals.
Som molts els qui aplaudim la sacsejada que el 15M ha provocat, tot i que el començament no va ser precisament feliç per això de Movimiento (que encara ens espanta a molts). Som comprensius amb determinades simplificacions, amb alguns dels els excessos verbals, amb les sentències poètiques, amb les indefinicions. Val. D'acord. Però també tenim el dret de discrepar i d'alertar davant accions, propostes o discursos que ens resulten poc mesurats o, directament, censurables.
La situació és molt dura. Més que ningú per a aquells que han eixit al carrer a cridar que està ofegant-los la crisi, l'especulació i la poca vergonya de molts actors polítics i econòmics. Ull, però, en creure que la història de les mobilitzacions socials va començar el 15 de maig de 2011. No inventem ara l'aigua tèbia, per favor. I sobre tot: compte en caure en la temptació de dividir la societat en bons i roïns. Molt de compte amb la temptació populista.
2 comentarios:
La veritat és que no sé com pot evitar-se la visió de dos camps enfrontats en la situació actual. Un grup reduït de poderosos està sotmetent a la gran part de la població a l'atur i la precarietat vital, i pretenen continuar estrenyent, tan sols per mantindre i incrementar els seus beneficis i privilegis,
imposant sacrificis innecessaris. Ara i ací està prou clar que hi ha dos bàndols i quin és el dolent.
Bé, efectivament, tenim una discrepància central. Jo crec, precissament, que la societat no pot dividir-se en dos bàndols: els bons i els roïns. Crec que la cosa és molt més complexa. Tothom, quasi tothom, està d'acord en focalitzar la seua indignació en els bancs i en els polítics professionals. No sóc capaç de dir ni una paraula a favor dels bancs i els banquers. Dels polítics diré, això sí, que no tots són iguals. En qualsevol cas, eixe consens en designar qui són els dolents no ens assegura quasi res pel que fa als objectius dels que ens sentim en sintonia amb els origens del 15M. I els que ens sentim en sintonia amb el 15M som molts i molt plurals. Tenim una idea clara del que no volem, però moltes discrepàncies quant al que volem i com aconseguir-ho. En aquest escenari, pense, simplificar massa (blanc i negre) és un error. Però, és sols la meua opinió.
Publicar un comentario