- Mira pare, està escrit en valencià!

Era menut un dels meus fills, el segon, quan, sorprés, caminant pels carrers de Benimaclet, va trobar un rètol d'una sabateria que deia això: "Sabateria". Estava aprenent a llegir a escola, i era ja un xiquet que anava per davant del que era l'exigència a l'aula. Tenia fam de saber, i en eixir del col.legi anava llegint cada tanca publicitària, cada rètol de botiga, que trobavem pel camí. Així eren les coses a aquest País: un xiquet escolaritzat en valencià, s'admirava de trobar la llengua de casa i de l'escola a l'espai públic.

Això era al principi dels anys noranta, i no sols no hem millorat sinó que anem cap arrere. Amb el decret que el conseller Font de Mora ha anunciat, acabarem d'arrodonir la dita marxiana: arrancant del no res, hem assolit les més elevades quotes de la misèria.

Uns anys abans, el major dels meus fills havia inaugurat la línia en valencià al col.legi Sant Calze de València. Va ser el segon centre que la va posar en marxa, després del Saler. Era, si la memòria no m'enganya, l'Any del Nostre Senyor de mil nou-cents vuitanta set.

Vint-i-quatre xiquets van incorporar-se aquell any al primer grup de primària en valencià. Allí es van afegir a un col.lectiu de més de set cents xiquets, tots escolaritzats en castellà. Els pares i mares, però, erem militants de moltes coses i també de l'escola pública i de la defensa de la llengua. Escola en valencià era la idea força en la que tots coincidiem. Prompte vam ser bona part dels membres de la Juntat de l'Associació de Pares, i des del primer dia vam començar a fer valdre els nostres drets. N'erem joves i estavem carregats de raons i, si això no era prou, estavem defensant el dret dels nostres fills a aducar-se i aprendre en valencià.

El grup de xiquets era bo, i es parlava al centre que, clar, amb el nivell sociocultural dels pares i mares, això era fàcil. Vam trobar mestres tant compromesos com nosaltres, i d'altres que en les nostres propostes i demandes no trobaven sinó elitisme i recerca de privilegis. El balanç d'aquells anys és, -valoran-t'ho més de dues dècades després-, bastant decebedor pel que fa a la presència social de la llengua a aquell col.legi.

No vam aconseguir trascendir allò del nom del col.legi: Santo Caliz, i punt. No vam aconseguir que la megafonia que cada dia convocava els diversos cursos al menjador ho fera, de tant en tant, en valencià. Vaig viure, personalment, una de les situacions més surrealistes de la meua vida. Hi hagué una vaga de mestres. I una assemblea de pares i mares per a tractar l'assumpte. En un moment determinat, vaig prendre la paraula. ¡En castellano!, digué una veu, i després moltes. I vaig haver de parlar amb traducció simultània. Una mare, companya a la Universitat de València, va anar traduint el que jo deia, frase per frase, al castellà.

Moltes festes de les escoles en valència després, el meu fill menut va ser escolaritzat al Col.legi Públic Pare Català. "La línia", malgrat tots els entrebancs i les mancances, s'havia consolidat. Parelles de parla castellana, inclús parelles immigrants, matriculaven els seus fills en la línia en valencià, pel prestigi que aquesta havia assolit. No ens regalaven res, però; el suport institucional a la llengua continuava estant sota mínims, i la presència d'aquesta als cartells del carrer era similar a la que havia generat la sorpresa del segon dels meus fills.

Ara "la línia" va a desaparèixer. Poc teniem i ho perdrem. Ara farem tres terços: castellà, valencià i anglés. Això diu el Conseller, i el bon cavaller ens explica que la mesura és fantàstica.

En llegir el Decret, tanmateix, les sospites més negres es confirmen. Devalua el valencià, viola la Llei d'Ús i Ensenyament, manté l'anglés en la quota marcada per la Ley Orgánica de Educación, i confon paràgraf si i paràgraf també l'ensenyament del valencià i l'ensenyament en valencià.

Això és el que n'hi ha. Un exemple més que cal no baixar mai els braços. A la que t'encantes, un dret que pensaves consolidat... te'l furten. Hem anat cap arrere, i encara recularem més sinó plantem cara al poder. Així és la vida, cal defensar el que millor considerem, cal que busquem aquells amb els que coincidim, i cal que -tots junts- exigim allò al que tenim dret. No n'hi ha més. És de veres que potser estem cansats de defensar allò que haviem aconseguit, i pensavem consolidat, assegurat. Però, no ens queda una altra. Mireu arreu i comprovareu quants drets, quantes conquestes estan en perill en aquests moments.

Si ens encantem, pedrem fins la camisa.