Jutges, jutgesses i Justícia, amb la DANA al fons.

 

Foto Germán Caballero. Levante-EMV.

Quines ganes tenim la gent de progrés d'escriure i llegir sobre un poder judicial que treballe per la Justícia, així, amb majúscula. Alfons Cervera, hui a la seua columna de Levante-EMV, rescata una idea de la concentració contra Mazón a Catarroja, fa més d'un mes: la de fer costat a la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra.

Dia sí dia també estem rebent notícies relacionades amb allò que en diguem la Judicatura. Molt majoritàriament emanades de les seues més altes institucions, com ara el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem o el Consell Superior del Poder Judicial, allò que en diuen l'òrgan de govern dels jutges i les jutgesses.

Eixes notícies són, les més de les vegades, difícils d'entendre, difícils d’empassar en un país que hauria de ser una democràcia d'alta qualitat.

Hem aprés què és això del Lawfare, una utilització bastarda del sistema judicial contra un enemic polític i/o partidari, perjudicant-lo i deslegitimant-lo i, en última instància, condemnant-lo.

Ens hem familiaritzat amb noms de la carrera judicial com ara Marchena, Llarena, García-Castellón, Peinado o ["nuestra querida Concha"] Espejel. A més, parle en singular, he aprés que del Poder Judicial d'Espanya puc esperar ben poca cosa bona. No puc oblidar Baltasar Garzón i el que li van fer, i continuen.

No parle de tot el sistema judicial, que quede clar. Parle de les estructures de poder. Trobe lògic que el gros dels que conformen la carrera judicial siga conservador, atesa la procedència social que determina la forma de selecció i entrada en eixa elit de funcionaris de l'Estat. Però ser conservador és una cosa i prendre partit inevitablement pel poder i els poderosos és una altra. Clar que n'hi ha de jutges i jutgesses que apliquen la llei de manera professional i amb voluntat de fer justícia. Però, el lawfare, que com les bruixes, existeix, n'és una altra cosa.

Doncs bé, una dona que honora la seua professió i el seu compromís amb l'administració de justícia és la senyora de la que parla hui el meu amic Cervera.

Van a per ella, ja ho sabem. En diuen de les més grosses contra la seua persona, contra la seua capacitat i contra la seua professionalitat; demanen que l'aparten de la causa, que la inhabiliten, i alguns voldrien, no sé, que l'afusellaren. Espere que no puguen amb ella.

No sols per Ruiz Tobarra com a persona, sinó perquè estic convençut que si la magistrada de Catarroja no poguera dur a port la seua instrucció sobre la DANA seria una bomba de neutrons per al sistema democràtic espanyol, i per a la ja deterioradíssima realitat del Poder Judicial.

Seria terrible per a les víctimes directes i indirectes de la catàstrofe del 29 d'octubre de 2024. No podem oblidar que n'hi ha responsables, i que eixos i eixes responsables han de comparèixer davant els tribunals i han de pagar per la mort de més de 229 persones. Mortes o assassinades, no ho sé, però evitables en la seua majoria, d'això sí estic segur.

Escoltar el seus noms de bateig dijous passat a la concentració de cada dia 29 a la Plaça de la Marededéu, un darrere de l'altre, en un llistat insuportable, inacabable i feridor, va ser molt amarg i dolorós. Eixes morts no poden quedar sense que es faça justícia. Pel bé de tots, que així siga.

Adéu, encara que el viatge continua... malgrat la jubilació

 

Doncs bé, ha arribat la meua jubilació, ma non troppo. Des de l’1 de setembre seré catedràtic emèrit, un gran honor sens dubte que la meua Universitat va acordar en el seu Consell de Govern del juny passat. Tot amb tot, ja no seré un professor de plantilla a temps complet com ho he sigut des de fa quasi 42 anys. 

Eixe temps és el que n’hi ha entre les dues fotografies que acompanyen esta nota. Més de quatre dècades en les que han passat moltes coses en la meua vida professional, la immensa major part d’elles grates de recordar. Em compte entre els treballadors privilegiats que reben un salari digne per fer allò que més els agrada; en el meu cas, estudiar, escriure i explicar història.

Amb molta modèstia he de dir que els resultats de la meua investigació i de la meua docència han estat valorats molt positivament per les entitats corresponents.  He publicat llibres i articles acadèmics en distints països; he impartit cursos, seminaris i conferències a diverses universitats espanyoles, europees i americanes, i a més vaig tindre l’immens honor de ser pèrit de l’acusació davant l’Audiència Nacional d’Espanya, en el Sumario 19/97 Terrorismo y Genocidio 'Chile-Operativo Cóndor', que instruia el jutge Baltasar Garzón contra Augusto Pinochet Ugarte i altres por genocidi, terrorisme i tortures.

Pel que fa a càrrecs de gestió he estat Vicerector de Professorat de la Universitat de València, Vicedegà de la Facultat de Geografia i Història, Director de la Universitat d'Estiu de Gandia i Director del Centre Internacional de Gandia. Fins hui he estat Director Delegat per al Campus de Gandia de la Universitat de València, i encara mantindré durant un temps la meua vinculació activa amb la Càtedra de Pensament Territorial Joan Noguera, que quedarà en les millors mans.

El jove de la primera foto no hauria pogut ni imaginar, ni somniar tan sols, que el cavaller de la segona pogués fer un balanç semblant al que acabe de retre quatre dècades després. Podríem dir que he tingut sort, molta, en la meua vida professional. Hauríem d’afegir, també, que eixa sort sempre m’ha agafat amb el cabet en la faena i les manetes actives, com recomana una dita valenciana que vaig ensenyar-me de jovenet.

A partir de setembre, tanmateix, s’obri una nova etapa per a mi. 

Serà molt distinta, sí, però l’encete amb entusiasme. I continuaré amb aquest mur i amb altres formes de participació en el debat públic. Si no puc canviar el món, com desitjava quan era més innocent que no ara, si més no m'esforçaré en denunciar tot el que deteste que passa en ell.

Com Kavafis també puc dir que el viatge és més important que arribar a la meta, així que si hui he arribat a la meua Ítaca laboral, el viatge personal continua. Mentrimentres, sols puc dir, amb la gran Violeta: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto”.

No, no són imitadors de Mazón. És que són com ell.

El títol de la columna de Cervera diumenge passat en Levante-EMV és com per a raonar molt. Sobre què podem pensar què pensen els altres sobre el que fem o no fem, sobre la canço de l'estiu, sobre Netanyahu, sobre la presidenta de Corts Valencianes, una tal Masó, sobre l'existència de les estacions, o sobre si el pobre Vivaldi, que diu Cervera, faria o deixaria de fer la més popular de les seues composicions.

Això de Masó és de traca. De veritat, de veritat que em faig creus de què en pensen els votants del partit de la senyora quan l'escolten o lligen tonteries, estupideses com aquella de la que parla hui el meu amic.

No podem, ni Cervera ni jo, ai, oblidar-nos del tio Bulla ni en l'estiu. Si mires els incendis que arrasen terres, pobles, cases, negocis i vides, tropeses amb el tio Bulla.

Si escoltes el que es diu d'ells i el que no es diu, especialment pels Mañueco, Rueda, Guardiola, Moreno, Bendodo, Gamarra i, en el paper estelar, Feijóo, el tio Bulla et pega un cop de puny a l'ull esquerre. A més, per rematar-te i deixar-te KO, caus en el compte que Mazón no està a soles, que té imitadors.

Però no, no són imitadors. És que els tallen a tots ells pel mateix patró. Això, que mires pande mires, to es mortífero. Però... haurem de resisitir-los.

Anti-semita a la força?

Netanyahu sembla capficat en convertir-me en anti-semita, però jo em negue a donar eixe pas. Ara bé, he de reconèixer que n'hi ha moments, dies, en els que em fallen les forces. 

Ell, Netanyahu, i tots els que formen part del seu govern són uns genocides als que algun dia jutjarà un tribunal internacional. Pense que són unes persones que més aviat semblen animals salvatges, ferotges i sanguinaris. 

Em pregunte com és que l'Exèrcit d'Israel, que passava per ser un dels més poderosos i efectius del món, és tan insolvent que per a neutralitzar un terrorista necessita assassinar sis persones innocents, sense parar-se a pensar si són homes, dones, xiquets, nadons o ancians. 

Ja van demostrar que tanta fama d'excel·lència militar trontollava el 7 d'octubre de 2023, quan Hamás va perpetrar una acció terrorista a gran escala, una massacre que va ser una orgia de sang. Van assassinar i segrestar ciutadans israelians i les forces armades de Netanyahu van evidenciar la seua incapacitat. 

La resposta dels responsables governamentals i dels militars, amb Netanyahu al front, ja sabem quina va ser, encara és: perpetrar el genocidi de la població palestina. Una mena de “solució final al problema palestí”, si fem servir l'eufemisme que els jerarques nazis empraven per a referir-se a l'assassinat en massa dels jueus.

Ara, desenes de milers de morts després, un recompte que dia rere dia s’incrementa, em sorgeixen preguntes noves. Em referiré a una només.

¿Com és que els milers de joves que conformen l’exèrcit israelià executen sense problemes coneguts les instruccions que reben dels seus comandants?

Una guerra és un combat per la vida, una lluita per sobreviure front a un enemic que vol matar-te. Però, quina guerra és eixa en la que el balanç de víctimes és el que coneguem? Quina guerra és eixa en la que es bombardeja escoles i hospitals? Quina guerra és eixa en la que s'assetja a una població civil negant-li l'aigua i el pa no perquè es rendeixen, sinó perquè moren?

¿Quina joventut és eixa que està assassinant persones manifestament innocents de manera tan brutal com impune? Quins són els valors que els han inculcat a casa i a l’escola? Què serà d’eixe jovent quan torne a casa, a la vida civil? Com podran viure amb el record del que han fet? ¿Com va a ser la societat israeliana dins deu, quinze o vint anys, amb aquesta insuportable càrrega d’haver sigut partícips d’un genocidi? 

Com serà la nostra societat europea, tan horroritzada com incapaç de posar final a la matança?

Saltar-se els procediments d'anticorrupció, segons qui és i com li diuen?

N'hi ha dies que Cervera va en obert al Levante-EMV, i dies en els que no. Ignore la raó i, la veritat, em desperta la curiositat. En les edicions digitals de mitjans que treballen des d'eixa doble possibilitat, els col·laboradors de més prestigi sempre van en tancat per a suscriptors. En eixe cas ho entendria, Alfons té molta audiència. No pense mal, però. Quan Cervera toca la realitat concreta, sovint la contingència política o partidària, és contundent sempre amb el Poder, així amb majúscula. En moltes ocasions la peça està en obert. 

És a dir, que no veig cap mà negra, ni blau fosca darrere del fet, però tinc curiositat. Veges tu, en quines coses m'encante. 

L'article de hui va sobre el cas de Josep María Àngel, i no ho fa des de l'amistat que els uneix, sinó sobre un assmpte -a parer d'Alfons i també d'un servidor- de gran transcendència que, malgrat això, a penes ha estat ressenyat pels mitjans periodístics, excepció feta d'eldiario.es

La bona qüestió és que els organismes que començaren a actuar després, diuen, de rebre una denúncia anònima sobre l'expedient com a funcionari del senyor Àngel Batalla, l'oficina o servei Antifrau i la pròpia Diputació de València, sí la del senyor Vicent Mompó, el de la Dana, s'han passat per on millor han considerat els drets de la persona investigada.

Més enllà de tantes coses que sobten en el cas (qui, per exemple, clavat a falsificador, posa en circulació un bitllet de 70 euros?), moltes, resulta que no és sols que treballen amb una celeritat abans no coneguda, que contrasta amb altres casos que fa dos anys que dormen en algun calaix d'Antifrau. A més, tanta rapidesa, per a després demorar quasi dos mesos en fer esclatar la bomba i, curiós sí que és, difondre la notícia a bombo i plateret el 29 de juliol, tot coincidint amb el nové més després de la Dana. 

Però, el més greu, no sé si delictiu, com diu Cervera. El més greu, i el que fa feredat de pensar-ho, és que la investigació arriba als mitjans, a la ciutadania, sense haver informat, sense haver advertit, sense haver-li donat audiència a la persona acusada. 

Em direu tiquis-miquis? Potser sí, algú ho pensarà; però en un país en el que passa el que a diari trobem que n'hi ha "quien puede hacer y hace", servidor ja no sap fins a què podem arribar a viure i a veure.

 

¿Com és això que s'investiga un suposat delicte (una falsificació de document públic, poca broma), i l'investigat s'entera per la premsa i sense instància de defensa o rectificació?

Més enllà de la pressumpció d'inocència i de la pena del telediari, n'hi ha procediments que cap entitat democràtica pot saltar-se a la torera. O sí, segons qui és i com li diuen?

El que és i significa Trump

Una columna d'opinió al New York Times sobre el que és i significa Trump en la política del seu país i en el món. Com diu l'autor de la peça, Trump encarna una cultura en la què els diners ennobleixen, els éssers humans són marques i la capacitat d'avergonyir-se és una debilitat.

Sembla un mono taronja, encantat d'haver-se conegut, patològicament vanitós, no sols incapaç de mostrar empatia per res ni ningú, sinó arrogant, cruel i despietat amb els qui considera dèbils o inferiors. Mentrimentres, com acaba de demostrar a Alaska, és incompetent i banal, mentider compulsiu i un estafador de pel·lícula de serie B.

Però, com s'afirma a la columna, en la veu d'una congressista demòcrata, "Veiem tota la destrucció, però el que no veiem és que per al votant de Trump es tracta d'una estratègia de recuperació de la grandiositat".

Eixe és el corolari del drama. Per a molts és un mono taronja al que li han donat l'ametralladora, però per a d'altres, molts d'ells persones normals i corrents, Trump és el profeta que reviscolarà Amèrica, com ells diuen, i la farà great again.

En el pecat duran la penitència. I nosaltres, els europeus, si no reaccionem, patirem de valent.

Copie alguns fragments rellevants de l'article del NYT.

"Durante la década en que ha dominado nuestra política, [Trump] ha sido causa y síntoma del desmoronamiento de nuestra sociedad [la de Estats Units]. Su ascenso dependió del matrimonio entre el capitalismo desenfrenado y la tecnología no regulada, que permitió que las redes sociales demolieran sistemáticamente nuestra capacidad de concentración y nuestra experiencia de la realidad compartida. Y encarnó una cultura en la que el dinero ennoblece, los seres humanos son marcas y la capacidad de avergonzarse es una debilidad.

[...]

Como era de esperarse, el segundo gobierno de Trump se ha atiborrado de “victorias” a corto plazo a expensas del futuro. Ha creado billones de dólares en deuda prospectiva, ha intimidado a todos los países de la Tierra, ha desregulado la expansión de la inteligencia artificial (IA) y ha negado la realidad científica del calentamiento global. Ha ignorado las cuentas que no cuadran, las guerras que no terminan en los plazos de Trump, a los directores ejecutivos que pronostican lo que podría ser una enorme pérdida de puestos de trabajo si la IA transforma nuestra economía y las inundaciones catastróficas, heraldos de un clima cambiante. Trump declara la victoria. La cámara se centra en el siguiente objeto brillante. Las consecuencias negativas pueden ocultarse hoy y atribuirse a otros mañana.

[...]

El segundo gobierno de Trump ha normalizado por completo el ethos del cortoplacismo. Trump tiene una promesa general sobre el futuro. Pero se basa en lo que está destruyendo, no en lo que está construyendo. Al desmantelar el Estado administrativo, privar al gobierno de fondos, desregular la economía, desmoronar el orden internacional, castigar a los países con aranceles arbitrarios y blanquear la nación mediante deportaciones masivas, dará marcha atrás a la globalización que ha dado forma a nuestras vidas y al gobierno que se construyó durante la Guerra Fría. Ha dicho que, al otro lado de esta destrucción, nos espera una nueva “edad de oro”.

A Ro Khanna, congresista demócrata de Silicon Valley, le preocupa que los demócratas no comprendan la resonancia de esta visión. “Vemos toda la destrucción”, me dijo, “pero lo que no vemos es que, para el votante de Trump, se trata de una estrategia de recuperación de la grandiosidad”.

Precisamente porque esto es correcto como diagnóstico político, los demócratas deben transmitir cómo el planteamiento de Trump es más una estafa piramidal que un plan. Los recortes a la investigación matarán de hambre la innovación. Es probable que los aranceles impulsen el comercio hacia China. Casi con toda seguridad, los recortes fiscales aumentarán la desigualdad. Las deportaciones masivas dividirán previsiblemente a las comunidades y reducirán la productividad. La ausencia de orden internacional conlleva el riesgo de más guerras. La desregulación elimina nuestra capacidad para abordar el cambio climático y la IA. Trump está intentando por última vez sacarle algo de jugo a un imperio en declive mientras traslada los costos a las generaciones futuras. Más allá de los atropellos cotidianos, esa es la realidad con la que deben lidiar los demócratas".

La noble passió per la igualtat, distintiu històric de les esquerres de tot temps

 

No van ser poques les reaccions al text que vaig publicar ahir a diverses xarxes sobre l'anomentat wokisme, com un virus nociu per a les esquerres polítiques i sociològiques.

El primer que he de dir és que estic segur que n’hi ha un problema generacional quant a la polèmica oberta. Jo, i molts dels qui hem coincidit ahir i hui en valorar l’article d’El Punt, passem o frissem els 70 anys. És a dir, que som gent que vam viure els nostres primers vint anys sota una dictadura que hui en dia és difícil d’imaginar, tan bèstia de com era. Ara, a més, ens preguntem si caurem en una altra, sota altre disfressa, sense corratges ni baços a la romana, el que ens reste de vida.

Connecteu això a l’obsessió que tenim envers l’actuació política dels partits, les organitzacions i les entitats de tarannà progressista. Hem estat derrotats massa vegades en la vida per a no ser sensibles a l’eventualitat de que tornen les dretes, en versió extrema, trumpista, i ens amarguen el que ens reste de vida.

Fa ja massa temps que allò que genèricament, molt genèricament podem denominar “les esquerres” no ne donen ni una; no encerten ni per casualitat. No cal que demostre aquesta afirmació, crec. Derrota rere derrota en el món, en Europa, en Espanya i en el nostre País també. [Nota: no cal que m’allargue en com anem des de 2018 en política parlamentaria espanyola: precària, inestable i esquifida. I encara com! Tot amb tot, que dure! Em terroritza pensar que la pandèmia de 2020 l’haguera gestionat el PP, i què pot passar en endavant amb el tàndem PP-VOX a Moncloa].

Parlem de derrotes. Es pateix una derrota quan es fa front a una força superior, i se sucumbeix davant d'ella per pura lògica de combat. No obstant això, es fracassa quan no se sap plantejar aquest combat, quan s'usen mètodes i formes que corresponen a combats d'un altre temps o d'un altre tipus; es fracassa quan es prescindeix de l'anàlisi complexa i s'abandona el principi de realitat. Es fracassa quan s'atomitzen les campanyes reivindicatives des de les esquerres, quan s'abandonen banderes majoritàries en benefici de particularismes, potser molt legítims, però absolutament minoritaris i desconeguts o incomprensibles per a bona part de la ciutadania que ha de ratificar les propostes partidàries a les urnes. L’atomització que ha generat el wokisme i l’anti-wokisme és l’exemple paradigmàtic de l’atomització de la que parle. Per això allò de que el wokisme dinamita l’esquerra des de dins.

Una pregunta em resulta obsessiva: podem caure una altra vegada en el parany de 1936? És a dir: guanyar la guerra o fer la revolució com a opcions irreconciliables? El resultat ens va llastar durant 40 anys.

Es fracassa quan les esquerres no saben seqüenciar els programes mínims i els màxims; es fracassa quan s'anteposen els interessos partidaris als dels electors a qui es deu representar, i se'ls defrauda una vegada i una altra; es fracassa quan és difícil distingir l'aplicació vergonyant de les polítiques que la dreta implementa sense complexos o quan se cedeix temorosos als xantatges; es fracassa quan els líders semblen abandonar-se a la pulsió de voler entrar a la història, oblidant que les veritables transformacions socials exigeixen consensos amplis i, per tant, temps i persuasió. Alerta amb això dels consensos amplis, que Enrico Berlinguer i el PCI ja ens ho van explicar des de 1974, arran el colp de Pinochet a Xile. Eixa lliçó sembla no recordar-la ningú. Jo en classe la matxaque curs rere curs.

Es fracassa sense pal·liatius quan es devaluen les institucions, es mina la confiança entre representants i representats i quan no és capaç d'explicar que només l'Estat és capaç de llimar les grans desigualtats del sistema mitjançant la seua capacitat redistributiva, cosa que convé a tots els que no vulguen viure en una selva, ara en el seu format digital. Finalment, es fracassa quan es vol respondre des d'anacròniques trinxeres nacionals a problemes planetaris, atacs cibernètics, intromissions algorísmiques o decisions d'àmbit global preses en instàncies que ningú no coneix, ni tria, ni controla. ¿Què fer davant les amenaçes globals, o sobre els genocidis, o sobre les agressions bèl·liques al marge de qualsevol legislació internacional?

Es fracassa, en suma, quan les esquerres no són capaces d'oferir propostes tangibles i creïbles que combinen de manera raonable igualtat, llibertat i solidaritat.

La noble passió per la igualtat, distintiu històric de les esquerres de tot temps, no pot acceptar l'existència de societats duals en què conviuen dins d'una mateixa frontera nacional el primer i el tercer món; però tampoc no pot acceptar un planeta d'inclosos protegits per fossats i murs electrificats, en què s'ature a qualsevol preu els exògens exclosos que pretenguen entrar a la fortalesa. La magnitud de les grans injustícies i els grans desafiaments que enfronta la nostra societat exigeixen, per pura supervivència, aixecar els ulls cap a la ratlla de l'horitzó, oblidant els melics i les pors de cadascú. Un impuls ètic potent és necessari, però no només; també el realisme més cru podria actuar com a propulsor.

Al final, moltes dècades després segueix vigent la gran consigna de la França revolucionària de finals del segle XVIII, ara amb caràcter planetari. S'ha avançat molt políticament i socialment des d'aleshores, i gairebé tot és degut als que no es van conformar, als que es van rebel·lar davant les injustícies. Però la vida segueix i cal continuar lluitant.

A l'últim temps curt vivim una època de derrotes continuades, de decepcions i de desconfiances, de fracassos fins i tot; així que sembla necessari fer balanç del que s'ha fet durant moltes, moltes dècades i tornar a aixecar amb orgull la bandera de la llibertat, la igualtat i la solidaritat universal. En el ben entès, això sí, que no n'hi haurà prou amb enarborar bells estendards, sinó que serà imprescindible no confondre el voluntarisme militant amb la veritable i necessària transformació social.

Connecteu aquesta darrera idea amb una cita del meu venerat [historiador] Eric Hobsbawm, que fa més de tres dècades va escriure una sentència que jo explique any rere any a les meues classes: "A aquells que consideren que no només és més senzill sinó també millor mantindre ondeant la bandera vermella, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d'un projecte polític". Servidor associa, associe, no identifique, el anomentat wokisme a aquesta mena de posicionament des de una part de les esquerres.

    

Alguns apunts sobre wokisme i anti-wokisme

Un article que serà polémic, segur, ha estat publicat a El Punt. Es tracta d'una peça signada per un historiador al que no conec, Xavier Díez, sota el títol El ‘wokisme’, o com destruir l’esquerra des de dins.

Crec que és un text valent i pot ser profitós en el debat sobre l'estratègia de les esquerres. Escric unes ratlles apresades perquè pense que el text pot ser provocatiu, però també de gran interés per a pegar-li un parell de voltes al que planteja.

Un amic a qui he enviat la peça em diu "Havia pensat que el wokisme era d'esquerres". Com molta gent, senzillament perquè Trump, Orban, Milei i tants altres caps de quadrilla de l'extrema dreta occidental són anti-woke militants. Si Trump vol acabar amb el pensament o la praxis política woke fer-nos partidaris d'ella és una resposta lògica.

Però, la cosa és més complicada, i d'ahi l'interés de l'article de Xavier Díez.

L'anti-wokisme és bandera de l'extrema dreta internacional, des de Washington a Sòfia, però això no significa necessàriament que allò que s'enten per wokisme siga una posició de progrés, que permeta o facilite els objectius estratègics de les esquerres polítiques, tan diverses elles, però històricament coincidents, amb les actualitzacions corresponents, en allò substancial.

En bona part del pensament o la praxis woke darrere de la defensa d'idees i de col·lectius minoritaris s'amaga una concepció reaccionària de la societat cap a la qual proposen avançar. Eixò em resulta evident en alguns dels postul·lats que ofereixen com el no va més del progressisme, la desqualificació del feminisme tal i com el coneixiem, el que ha vingut de la mà és la fractura del front que eixe moviment havia aconseguit organitzar com a la resposta més contundent en defensa de la igualtat de les dones.

A parer meu, l'extrema dreta trumpista ha instal·lat la idea que l'esquerra, en el seu conjunt, és woke. La qual cosa els ha proporcionat una legitimitat en part de l'esquerra sociològica que es posa les mans al cap perquè no entén que les grans batalles tradicionals hagen perdut terreny en benefici de conflictes que semblen parcials o reduccionistes.

En bona mesura, l'actual escenari en el que l'extrema dreta negacionista i reaccionària avança cada dia més, és un procés amb diverses variables. Una d'elles, una, és l'emergència d'una nova esquerra adanista que va renegar de forma completa i absoluta del balanç de les esquerres que l'havien precedit. No és que no tingueren moltes raons per al qüestionament, el problema va ser que van tirar el xiquet amb l'aigua bruta.

Mazón no pot empatar el partit que està jugant des del 29 d'octubre de 2024

 

Un conte de terror, sí. Diumenge passat, Alfons Cervera recordava a la seua columna de Levante-EMV una novel·la que va impactar-lo fa anys. Contes, novel·les, pel·lícules, històries que ens van terroritzar en el seu moment tots en tenim.

Com terrors nocturns de quan erem infants, o adults, ves a saber. Encara recorde moments d'angoixa en la meua habitació de xiquet, on les ombres o els sorolls m'espantaven; com mirava algunes nits sota del llit, no sé buscant exàctament què. Confirmant, crec, que no res em podia passar a casa, però les pors estaven i tantes dècades després les recorde vivament.

No és la primera vegada que em pregunte, com milers de persones, si Mazón pot dormir per les nits. Hui, tanmateix, és la primera vegada que allò que pense és que potser pateix terrors nocturns. Malsons, dels grossos.

Despertarà en la meitat de la nit amarat de suor, incorporant-se al llit com un resort, i amb el rostre espantat? Com hem vist sovint al cinema.

Nou mesos llargs després i l'home, com diu Cervera, s'ho ha de pensar dues voltes abans d'eixir al carrer. Però, i a casa seua, regna la pau, la calma i es troba a gust? O no, especialment quan el cansament el fa tancar els ulls al llit, vençut per la son?

O sentira la remor, el soroll creixent de les rates folles i agressives sota del terra, com li passava al mariner del conte que ens ha dut Cervera hui a la seua peça?

Em negue a creure que Mazón no és un ser humà, de baixa qualitat si voleu, però és un ser humà com un servidor. Com pot dormir algú amb 228 morts a les esquenes, per acció o per omissió? Només que siga perquè, diga el que diga en públic, ell no estava on tenia que haver estat. I era el capità del Titànic quan impactà contra l'iceberg.

- Ai si jo hagués estat al CECOPI des del matí, haurà de preguntar-se de manera obsessiva. - Ai si jo hagués estat, hauria ordrenat, hauria fet... - Ai si jo hagués fet el que calia, potser els morts no haurien estat 228.

228, 228, 228, 228...

No, 228 no és una xifra qualsevol. Con 7.291, tampoc. Són víctimes que en bona mesura, com expliquen els que en saben, haurien pogut ser moltes menys.

¿Voldrà, voldran, Mazón o Ayuso per exemple, conjurar els terrors nocturns que imagine amb alguna letania, amb algun encanteri de la mà dels argumentaris del PP?

Delictes són delíctes, però, alerta amb l'intent de colar Mazón com un pobre home víctima de la Llei de Linch a les xarxes o als carrers. No, no n'hi ha forma que Mazón, o Ayuso, empaten amb ningú que, pressumptament o no, haja pogut cometre un delicte sense cap víctima innocent.

No, Mazón no pot empatar el partit que està jugant des del 29 d'octubre de 2024.