La ressaca del 20N i la socialdemocràcia: serà Joana o la seua germana?

            Uns dies després de les eleccions municipals i autonòmiques del passat mes de maig, escrivia jo en aquest bloc que les reflexions que els resultats em provocaven no em permetien ser optimista. Anotava que el futur pròxim el veia  “blau fosc, quasi negre”. Han passat els mesos i després les eleccions legislatives del 20N la situació és, com diuen a Cuba, “negra color teléfono”. El Partit Popular no és que ha aconseguit la victòria, és que ha massacrat el Partit Socialista i s'ha fet amb el poder quasi total sense restriccions. La ressaca del que se suposa és la referència socialdemòcrata espanyola és i va a ser de les que fan època.

            Des de la nit de la derrota, amb alguna notable excepció, els responsables socialistes [alguns han destacat, com en maig, pel seu patètic rebuig a acceptar la realitat] s'han afanyat en reiterar un munt de ximpleries autoexculpatòries i –en algun cas notori-- en realitzar declaracions  que no és difícil emparentar amb el cinisme.

            El resultat electoral, no obstant, no sembla massa complicat d'entendre: el PP ha mantingut amb fidelitat el seu vot (+ 400 mil) i el PSOE n'ha perdut 4.5 milions de vots. Per la crisi? Per la [pèsima] gestió de la crisi. Pocs dubtes hi ha que Rubalcaba és home de més talla política que Rajoy, però durant la campanya electoral ja no importava el que diguera com a candidat: el seu discurs no era creïble, milions de persones no volien ni escoltar-lo, no podien creure en les seues propostes. Apareixia com a  coresponsable dels dèficits i els errors del govern de Zapatero. Una bona part dels quatre milions i mig de vots que ha perdut el PSOE corresponen a votants que han decidit castigar-lo, bé amb l'abstenció, bé apostant per altres sigles progressistes millor definides.

            En qualsevol cas, passats uns dies de la desfeta electoral, potser preocupa més la realitat estructural que la pura conjuntura. A casa nostra, per exemple, és alarmant la nul.la resposta de la ciutadania  davant la gestió dolenta (i en molts casos delictiva) de la cosa pública. Com s'han gestionat les nostres (és una forma de parlar) entitats financeres? Bancaixa desapareguda en Bankia, la CAM i el Banc de València en fallida!; qui són els responsables de l'endeutament en relació amb el PIB valencià? És impressionant la quantitat d'empreses tancades en relació a les que han fet fallida a Espanya i la taxa d'aturats que patim; tant com la cartera de deutes impagats a proveïdors.  Quants recursos es dediquen a la col.laboració amb l'ensenyament i la sanitat privada? On està la línia de pobresa i quanta gent tenim per sota? Quines són les xifres d'abandonament escolar prematur i quin el nivell de formació de la nostra població activa? Les xifres d'atur ens situen a la cua d'Europa, però espanta la quantitat de joves formats que estan eixint a l'emigració.  Què fa el Govern valencià a propòsit dels casos de corrupció com ara Gürtel, Brugal, EMARSA et alli?

            Certament l'escenari valencià és un dels pitjors per a avaluar l'activitat política dels socialistes. Venen perdent elecció rere elecció des de 1995, per no parlar de l'alcaldia de València, i semblen no haver trobat una direcció adequada, ni una implantació eficaç en la societat valenciana. Darrerament, però, les coses han anat a pitjor. Quin és el balanç d'Alarte com a secretari general i el de la seua direcció? Quins mèrits sustenten que Císcar o Ábalos anaren de dos i de tres en la llista del 20N al Congrés per València? Qui es qui encapçalava la llista? La idea de posar-los en llocs d'eixida era que havien de fer creïble el projecte encoratjador de Rubalcaba a casa nostra? Segurament, com l'operació de fer aspirant a l'alcaldia de València a Joan Calabuig va eixir tan bé, els estrategues de Blanqueries han continuat per la mateixa línia. Fins a quan?

            No obstant, propis i estranys coincideixen que no és un problema de noms. Potser els socialistes, els d'ací i els de més enllà, haurien de prendre compte de la capacitat de mobilització del PP, del grau de compromís de la seua militància, de l'enganxe que tenen amb sectors molt amples de gent jove, dels canvis d'imatge partidària que han aconseguit, de la renovació que han fet a les seues files. I és que hi ha molta gent ideològicament ubicada en l'ampli territori pepero. El PP té estratègia, sap on va, i malgrat les ocultacions, les ambigüitats, les simplificacions i les desqualificacions dels contraris, aconsegueixen mantindre la cohesió electoral d'un ventall sociopolític que va des de l'extrema dreta i l'Opus Dei a la dreta liberal europeitzada. I aquesta gent vota com si els cridaren a taula o al llit: al primer crit.

            Que s'ha fet de la socialdemocràcia espanyola, què s'ha fet de la valenciana? De moment està en caiguda lliure i potser per a detindre-la i començar a recuperar terreny  convindria tornar a una adaptació als nostres temps dels principis clàssics: apostar pel desplegament més ampli de les  llibertats individuals sense renúncies, i preservades dels integrismes religiosos, inclús del de l'Església Catòlica; exigir una fiscalitat progressiva i sense marges per al frau; defensar una sanitat i una escola pública de qualitat, no de beneficència; generar la solidaritat intergeneracional i la protecció per als més dèbils; recolzar la cultura per combatre la ignorància; lluitar per l'eixamplament del mercat laboral per als joves, que han tornat al Vente a Alemania, Pepe [o a Xina, o a Austràlia, o a Brasil]. I tot això en un clima d'honestedat política i amb les mans més que netes en la gestió de la cosa pública.

      La discussió no hauria de limitar-se a decidir  si ha de ser Joana o la seua germana, qui encapçale el partit. Molts dels que no hi som i probablement mai no hi serem, agrairíem que l'organització dels socialistes tornara a ser una gran força progressista a Espanya. En cas contrari, amb un PP com el d'ara i amb l'atomització dels progressistes en partits i partidets, ens quedarem molts anys al barranc.

          Molt del que ha costat dècades de construir amb sang, suor i llàgrimes pot ser destruït en una legislatura.         

NO VOTAREM AL SENAT

Una derrota bíblica, una victòria efímera?

Què passarà diumenge? Les enquestes coincideixen en donar la victòria al Partit Popular i anuncien la que pot ser una derrota bíblica del Partit Socialista. No n'hi ha a hores d'ara més tensió electoral que la que se'n deriva de les dimensions finals d'aquesta desfeta històrica de la socialdemocràcia espanyola. Tot amb tot, a poques hores d'allò que en diguem la cita amb les urnes, el tema central no és qui guanyarà, ni tan sols per quant guanyarà, sinó que és LA CRISI, la Prima de risc, el diferencial del Bonus espanyol envers l'alemany, i els tipus que cal oferir per obtindre efectiu als mercats financers.

Quant a les eleccions, les previsions del CIS, i les que han fet els mitjans de comunicació, auguren un ensorrament del PSOE en Andalussia i una pèrdua significativa de pes electoral a Catalunya, les dues regions a les quals va sustentar la seua victòria de 2008.

De cara al diumenge pròxim, els 17 escons d'avantatge que el PSC-PSOE va treure al PP en 2008 poden reduir-se a 2 en 2011. A més, els de Rajoy i companyia, tot i la llarga campanya anticatalana dels darrers anys, poden veure's recompensats per una part significativa de l'electorat del Principat: podrien, diuen les enquestes, arribar a superar a Convergència i Unió en nombre de vots. Què voldria dir això?

Entre Andalussia, Catalunya i el Pais Basc, el PSOE va treure 34 diputats més que el PP en 2008 (70 front a 36). Com que en la resta d'Espanya la diferència va ser de 19 en benefici del PP, podem afirmar que els socialistes van fonamentar la seua victòria en aquells tres territoris. Les previsions per a diumenge diuen que al triangle Catalunya-PaísBasc-Andalussia el PP pot treure entre 7 i 9 escons més que el PSOE. Mantenint les distàncies de 2008 (o incrementant-les a Madrid i el País Valencià), la victòria del PP està assegurada i la desfeta socialista esdevindrà clamorosa. Treuran alguna conclusió els socialistes?

Als cercles que jo freqüente no es parla gaire, però, de les eleccions. Fa dies que estem pendents de l'evolució de l'economia. Fa mesos que els pobles de la Mediterrània estem oferint donzelles socials en sacrifici als Déus dels Mercats, i no som capaços d'aplacar la seua voracitat. Frau Merkel és qui interpreta, sembla, els seus designis, i ens exigeix més i més i més sacrificis. Rubalcaba diu avui a El País que li preocupa el poder absolut del PP. Poder absolut? El tindrà el de Pontevedra?

Avui Rajoy declara a La Vanguardia: “No hay pócimas milagrosas: no sé cuántos parados habrá en un año”. Ai, mare!!! Però no era allò del PP com a bàlsam que tot ho curava? No era que el PP faria un encanteri, el de la bona gestió, el d'aplicar “el sentido común”, el de “hacer las cosas como Dios manda”, i tornaria a lluir el sol de la felicitat sobre la trista i desgraciada Espanya de Zapatero?

I si les coses no milloren i la donzella que els Déus exigeixen en sacrifici és don Mariano? I si ha de vindre ràpidament a rellevar-lo don Rodrigo Rato, per exemple, eixe tècnic amb currículum d'excel.lent gestor que és tant del gust dels Déus dels Mercats, i el senyor Rajoy es converteix en Mariano el Breve?

Espere i desitge que no siga així. Espere que Rajoy i el Partit Popular tinguen la sort que no es mereixen, i la conjuntura aviat inicie el canvi a positiu. Desitge que la crisi comence a remetre, i que comencen a crear-se milers de llocs de treball.

El Partit Popular ha practicat durant tota la legislatura la política del quant que pitjor, millor. Desitgem-los, no obstant, molta sort en la seua tasca de govern, per mínim que siga el marge d'actuació que tindran. Que triomfen per que millore la vida dels cinc milions de persones que estan patint la falta d'un jornal que dur a casa.

L'home que sols sap llegir allò que altres li han escrit.

Ho ha dit Iñaki Gabilondo: en qualsevol país avançat un candidat que en un debat com el d'ahir llegira papers preparats per altres tant com ho va fer Rajoy, estaria políticament acabat. A Espanya, tanmateix, les coses poden ser a l'inrevés; és a dir, anormals. ¿Serà possible que un home que no sap ni parlar tres minuts davant una càmera, explicant perquè cal votar-lo, guanye les eleccions i passe a ser president del Govern? Serà possible? 

Com hem pogut arribar a aquesta situació? Qué és allò que els electors demanem dels qui aspiren a ser governants? Capacitat i honestedat, en última instància. Va transmetre cap de les dues coses el candidat del Partit Popular? Va apuntar traça de líder capaç de pilotar el vaixell al bell mig de la galerna? Va semblar una persona honesta?

Més enllà del que és apel.lar al sentit comú, prometre fer les coses "como Dios manda" i augurar-nos la felicitat, poca cosa ha aportat Mariano Rajoy durant el que portem de campanya. I si és així, per què les enquestes donen per aconseguida la victòria dels seus colors el proper 20N? 

Doncs perquè el tiró de Rubalcaba, un candidat de molta més qualitat política, no ha estat suficient per a pal.liar la desastrosa gestió que el govern de Zapatero ha fet de la crisi econòmica. I ara ja no és un problema de missatges, de programes, és de credibilitat. I el candidat del Partit Socialista no en té més que la que aporta la seua figura. I és insuficient. L'elecció no és entre Rajoy i Rubalcaba; n'hi ha molt més al darrere. 

La missió encomanada a Rubalcaba pel seu partit és impossible d'acomplir: revertir la pèrdua de confiança i la pèsima imatge d'un govern que ha fet malbé la seua credibilitat en tres anys de crisi; un govern que ha provcat la irritació i el la fatiga de bona part dels seus votants tradicionals. Veurem si encara és capaç d'aconseguir una derrota que no siga humiliant. El dia 20 tindrem la resposta. 

De tota manera, ja en parlarem del resultat electoral. Ara, no obstant, torne al principi i anote un problema important d'aquesta societat nostra: és possible que arribe a primer ministre un home que no és capaç ni de demanar el vot mirant als ulls dels ciutadans a través de la càmera, i ha de fer-ho llegint allò que altres li han escrit. 

Malament comença la festa. 

Poc podem fer amb els banquers, fem alguna cosa amb els polítics

Massa dies sense escriure a aquest mur virtual, asfixiat per les obligacions i colpit per la crisi que no cesa, impertèrrita, sòlida; i encara més, acovardit per la incompetència i per la poca vergonya dels qui governen arreu Europa (de més enllà, què podem dir?), que ens enganyen com a borregos (Iñaki Gabilondo dixit). Avui, a El País,  un article del meu amic Ignacio Carrión, mestre del periodisme incòmode, em treu de la boira i del fàstic i m'encoratja a escriure unes ratlles. 

Parla Ignació avui d'on estem i de com estem, a propòsit de la realitat econòmica, i cita Almudena Grandes, Manolo Vázquez Montalbán (com el trobe a faltar, en la seua lucidesa, després de tants anys!), per parlar de bancs, de banquers, del capitalisme, del socialisme democràtic, dels globalitzadors i els globalitzats i de diverses coses més amb les quals coincidisc. Rememora Carrión un article de fa una dècada en el que Vàzquez Montalbán contava la visita d'Oskar Lafontaine, qui va ser líder per un dia de la socialdemocràcia alemanya. Montalbán va escriure que “Oskar Lafontaine consiguió transmitirnos la evidencia de que el socialismo democrático puede seguir siendo una pasión útil si se enfrenta a lo que repetidamente llamó capitalismo feroz o capitalismo asilvestrado". Fa molt de temps, ai!, que això no és així. 

La socialdemocràcia fa temps que va seure a la taula dels poderosos, tot creguent-se que era un convidat important, que hi havia finalment assolit la modernitat plena. No era així, no és així. Aviat va oblidar els vells principis, tot creguent que no n'eren més que anacronismes d'un passat en blanc i negre. Va oblidar, tal i com Toni Judt explicava no fa molt, que la socialdemocràcia ve ser sempre una política híbrida; una proposta que barrejava el somni socialista d'una utopia poscapitalista amb la convicció pragmàtica de la necessitat de viure i treballar a un món capitalista que, objectivament, no estava en fase terminal ni pareguda. 

Eixe capitalisme a hores d'ara no és sols ferotge i asilvestrat, és cruel i depredador com una maledicció bíblica, però el socialisme democràtic és incapaç de fer-li front, és incapaç de propiciar aquell sistema que, tal i com el describia Beatrice Webb, consistia en educació pública, provisió pública de serveis sanitaris i assegurança mèdica, parcs i camps de joc públics, atenció col.lectiva per als ancians, els malalts, els aturats... Afegiria jo ara que eixe socialisme ha de tindre al front homes i dones capacitats, treballadors i honestos. Persones honrades i convençudes que és necessari --i gratificant-- treballar mancomunadament, conjuntament, pel bé de tots, per una societat més justa i més lliure. 

El pesimisme lúcid d'Ignacio Carrión li fa escriure "Los banqueros, aquí y fuera de aquí, anteponen su negocio a cualquier consideración política y social. Con tal de que no nos roben -que todo puede llegar- nos conformamos. Y sospechamos que ya es tarde para que ningún político decente les plante cara". Lamente molt haver de coincidir. No obstant, no vull resignar-me.

Amb els banquers poc podem fer, Ignacio, però amb els polítics sí que hauríem de fer alguna cosa. Com a mínim apartar amb contundència els inútils i els deshonestos.

L'Espanya devota de Frascuelo i de María.

La campanya electoral, a una distància encara de dos mesos, resulta ja insuportable. Si més no, per a un servidor. I tot fa pensar que la dreta espanyola va a posar molta carn a la graella. Tinc la impressió que el pal de paller de la campanya va a ser.... ¡Espanya!

No cal més que veure les primeres d'avui de cinc diaris que cobreixen el ventall informatiu espanyol..

La Vanguardia va a cinc columnes amb la crisi, i l'advertència nord-americana del risc que està patint Europa, eixa Unió Europea més que desunida esmicolada, quasi ensorrada, per manca de lideratge i  de conviccions continentals que està subordinada a les petites mesquineses domèstiques de cada país.


 El País, mentrimentres, dedica un mòdul a l'avís de Washington  que els europeus amb les nostres misèries anem a la fallida. Però, la primera d'avui va fonamentalment de temes "nacionals": dues columnes a l'arrepentiment d'alguns etarres i a les primeres llavors del que, -tant de bo siga així-, podria ser un reencontre entre els bascos. Al costat, a tres columnes, el líder del PP, Mariano Rajoy, amb una fotografia més que benevolent i molt amable, vol inspirar-nos confiança mentre "mira a la Moncloa".

ABC, i els seus lectors, pel que sembla, viuen en una altra dimensió, en una altra realitat. ABC i els seus lectros viuen a l'Espanya eterna, la inconfundible, la de "la tomas o la dejas, como las lentejas", la rància, la de "ordeno y mando", l'Espanya sense fisures, la "devota de Frascuelo y de María", la que "llega con la espada donde no llega con la mano". El ABC, en primera, dedica un modulet a l'amenaça d'Otegi al Govern de Zapatero que ETA pot tornar a matar. La resta de la primera, tanmateix, és per a un torero català, Serafín Martín [sic], qui afirma "Les molesta todo lo que huele a España".

Ahir va tancar la plaça de bous de Barcelona, d'acord amb la llei de supressió de corregudes taurines que va promulgar el Parlament de Catalunya, i aquesta és la gran notícia d'avui diumenge per a l'ABC. El subjecte de la frase del torero, aquells als que els molesta "todo lo que huele a Espanya" està implícit, i sembla que ni per a l'ABC, ni per als seus lectors calen més aclariments.

Així és la dreta espanyola imperecedera: al que no li agraden els bous no és espanyol, per molt que ho diga el passaport. Com és cosa sabuda, a tots els bascos els agrada tocar el txistu i dur txapela, els andalussos són tots molt graciosos i tremolen amb el flamenc, com als valencians ens agrada el bou embolat i plorem amb la cremà.  Al final, la dreta espanyola entropesa amb el problema de sempre: què fer amb els espanyols que no són espanyols "como Dios manda"?

El Mundo, sota la batuta de PJ Ramírez, també arranca en primera amb els bous a Catalunya, i uns titulars suculents: "A hombros al grito de libertad. Apoteosis en la Monumental" i "Hoy se mata al último toro en Barcelona", aquest darrer il.lustrat amb quatre barres vermelles atravesades per un "estoque" que no sóc capç d'interpretar. La grossa, no obstant, és la gran notícia del dia: la del comunicat dels pressos d'ETA. El Mundo, fidel a la consigna de llenya al mono fins que parle en francés, fueteja Rubalcaba, atés que segons el titular, aquest "celebra los 'pasos' de ETA que dan votos a Bildu". I aquest titular va al peu d'una doble foto  que enfronta manifestants que són vícitmes del terrorisme d'ETA i familiars de pressos etarres. Que la caldera no perda pressió.

La Razón, que busca un lector ubicat en la dreta extrema, és una finestra publicitària del tàndem Rajoy-PP, i sense subtileses de cap tipus, i amb gran alardó tipogràfic, informa i sentència: que el canvi [el 20N] és necessari per a "Recuperar la marca España". Tot això a cinc columnes i a la part de dalt. A sota, amb la mateixa distribució d'espai, una gran foto de dos toreros que ixen triomfadors de la plaça de bous de Barcelon, amb la senyera a l'aire o al coll, sota un titular que diu "Clamor por la libertad".

Llibertat i senyeres, no sé com ho veuran això des de l'"España cañí". Anècdotes a banda, tot fa pensar que anem a patir una sobredosi d'allò que deien fa anys: "España, lo único importante!

La crisi i la pluja a Macondo

Al Macondo garciamarquiano va ploure durant quatre anys, onze mesos i dos dies. Va ploure fins que els homes tenien la pell "verde de alga". Alguna cosa així sembla que ens va a passar amb la crisi. Són ja unes quantes les ocasions en les que semblava, anunciaven, que anava a escampar; però, tot seguit una manta de pluja interminable continua caiguent sobre nosaltres. 

Poca cosa efectiva estem fent contra aquest diluvi bíblic que patim. Retallades, estrenyades de cinturó, càrregues com més va més oneroses, destrucció de llocs de treball, tancament d'empreses, reduccions salarials, increments de jornada laboral, interins despatxats, retardament de l'edat de jubilació, escanyament dels serveis públics i... plou, i plou, i plou. Com a Macondo. 

Què podem fer contra aquesta pluja que no porta traça de parar? Cada cop l'activitat econòmica és menor, la qual cosa fa que la recaptació fiscal minve. Amb menys recursos propis, fan falta més recursos aliens, la qual cosa ens obliga a elevar els tipus per a fer-nos atractius per als inversors. Aquests desconfien de que paguem i ens demanen interessos més elevats. Cada cop, per tant, hem de dedicar més recursos a atendre les exigències financeres d'aquest endeutament, per a la qual cosa hem de tornar a ajustar la despesa, i així de retallada en retallada fins a la desfeta, fins a la fallida, final. 

El govern espanyol és impotent, amb o sense l'impost sobre el patrimoni que ha dividit al propi Executiu i al Partit Socialista. La dreta que vindrà serà igual d'impotent, però ho serà sense complexos per a jibaritzar l'Estat de Benestar, per a "externalitzar" els serveis públics bàsics. Per a carregar definitivament contra l'escola i la sanitat pública, tot convertint-la en un remake de l'antiga Beneficència per als pobres. Els que no ho siguen, de pobres, que es contracten amb les sanites, les adesles i demés empreses, o que matriculen els fills en col.legis privats o concertats, on no hauran de compartir aula amb la xusma immigrant, ni patir la dictadura lingüística dels separatistes de sempre.

Felipe González (com és que Zapatero va ser el succesor?) diu que el dol veure el partit amb els braços caiguts. Tot fa pensar que ja tenen la pell "verde de alga". Potser des de l'esquerra estem tots recitant el monòleg "Isabel viendo llover en Macondo": "En la expresión de los hombres, en la misma diligencia con que trabajaban se advertía la crueldad de la frustrada rebeldía, de la forzosa y humillante inferioridad bajo la lluvia. Yo me movía sin dirección, sin voluntad. Me sentía convertida en una pradera desolada, sembrada de algas y líquenes, de hongos viscosos y blandos, fecunda por la repugnante flora de la humedad y de las tinieblas. Yo estaba en la sala contemplando el desierto espectáculo de los muebles amontonados cuando oí la voz de mi madrastra en el cuarto advirtiéndome que podía contraer una pulmonía. Solo entonces caí en la cuenta de que el agua me daba en los tobillos, de que la casa estaba inundada, cubierto el piso por una gruesa superficie de agua viscosa y muerta".

I què farem mentre no deixa de ploure?