Pel dret a condemnar-nos al foc etern de l'infern

Escribia jo al Facebook a propòsit de la Conferència Episcopal Espanyola. Relativament sorprés (sols relativament) com estic pel seu silenci durant aquesta fase tan crua de la crisi, en la que tantes famílies estan passant-les de tots els colors, majoritàriament foscos. 

Algú sap res de la Conferència Episcopal? - em preguntava jo- ¿I de monsenyor Martínez Camino, eixe defensor aferrisat de totes les causes nobles, com ara la família i els nasciturus? Fa temps que no tinc notícies d'ell, i em té intrigat. Serà que no li preocupen les families sense faena i sense ingressos? I del cardenal Rouco Varela, sabeu alguna cosa? Tantes manifestacions abans, amb el Papa de Roma i tot, i tant de silenci ara.

A tomb de les meues paraules al mur de Facebook, l'amic Jesús Pàrraga, que sempre respon als meus comentaris sobre l'Església Catòlica, va convidar-me a debatre sobre temes que estan més enllà dels meus sabers. I és que jo no tinc formació per a debatre qüestions doctrinals. A més, són coses que no m'interessen. Si els de la HOAC o els de Caritas se senten o no Església és un assumpte que està més enllà de les meues preocupacions. Allà ells. Caritas és una entitat confessional que em mereix el màxim respecte, com tants altres organismes o persones que estan més prop del Jesús de Natzaret i dels Evangelis (fins on jo conec) que de la Cúria Romana o de la pròpia Conferència Episcopal.

Dit això, he de manifestar que respecte les conviccions religioses de tothom mentre que -en funció dels seus dogmes o de les seues conviccions íntimes- no em diguen el que està bé o el que està mal, el que puc fer i el que no, el que és ètic i el que no ho és. I això és, justament, allò que l'Església Catòlica ha fet, fa i farà a tot arreu; però a Espanya, corregido y aumentado. És per això què, respectant les supersticions de cadascú,  em sobta (relativament, sols relativament; per estètica, més aviat) tanta bel.ligerància abans contra un govern (moderadament) d'esquerres, i tant de silenci (còmplice) amb un (radical) de dretes. 

Més enllà d'això, de l'Església no m'interessa més que s'obliden de mi, que no em parlen, que no em diguen. No vull veure un capellà ni de lluny. Han fet tant de mal en aquest país que mai no he comprés que gent valuosa, compromesa, solidària i valenta accepte formar part de l'estructura anacrònica,  autoritària i al servei dels poderosos que és l'Església Catòlica.

Per exemple, i podríem posar-ne uns quants: ¿Com és que hi ha algú, al món al que vivim, que accepta l'exclussió i la submissió de les dones que predica el Catolicisme actual? On està la diferència entre aquests integristes i els altres integristes que coneguem?

Conclusió: propose que aquell que vullga capellans, que se'ls pague. I que als qui no participem de les seues  creències, que ens deixen tranquils per a que ens condemnem al foc etern de l'infern.

Del Levante Feliz a la Terra Mítica, o què s'ha fet de la Russafa

Una foto d'aquelles del aquí comenzó todo. Es tracta -la publica avui Levante-EMV- de la parella ideal, dels campions de la política valenciana; els que van posar-nos en el mapa, aquells que van aconseguir convertir-nos en l'enveja de la Galaxia. La nostra, tota, n'era una Terra Mítica. El mite del Levante Feliz elevat a l'enèsima potencia però, exultant de modernitat, insultantment exultant. No debades n'hi havia, deien, dotze milions d'europeus (dotze, ni un menys!) que volien vindre-se'n a viure a casa nostra. Calia fer-ne xalets, adosats, bungalows, apartaments, per milers; vinga el PAI, a tort i dret; no podíem fallar-li a Europa, al Món. Era el temps del Poder Valenciano en Madrid, Van ser els anys d'Eduardo i de Paco, un darrere de l'altre.

California, La Florida? No, home no, València! Visca València, per ofrenar noves glòries a Espanya!!!

Paco i Eduardo apareixen a la foto i queda clar allò de la cara espejo del alma. Soy un truhán, soy un señor, sembla tindre en ment l'amic de Julio Iglesias; mentre que l'altre mostra el rostre del qui viu una mena d'experiència mística: Gracias, Señor, por hacer de mi, pobre pecador, el referente espiritual de esta tierra de impíos. [Com podia ell imaginar que, passats els anys, no podría ni anar tranquil al Club de Tenis València].

I és que, efectivament, des del dia d'aquella foto que il.lustra aquest post han passat moltes coses. Han passat els anys, i ni els Te Deum en la Basílica de la Maredeueta ens han salvat.

Carles Dènia -al seu disc El Paradís de les Paraules- va posar veu i música als poemes d'Ibn Al-Abbar que Josep Piera havia treballat, i d'un d'ells rescatem un fragment "Tot s'ha perdut./ S'ha perdut el pont i la Russafa, / S'ha perdut Mislata i Massanassa / Tot s'ha perdut (...).

Tot s'ha perdut, efectivament. I no sols les entitats financeres i de crèdit, la Ràdiotelevisió Pública, la qualitat en l'Ensenyament i de la Sanitat...; fins i tot hem perdut el bon nom dels valencians, que ara som -per tot arreu- causa d'escarni, burleta, i sinònim de xanxullo, golferio i corrupció.

Què s'ha fet de la Russafa?

Alta política: Habermas, la crisi sistèmica i la re-construcció europea.

Habermas i altres publiquen avui a El País un article que cal llegir dues o tres vegades -és el meu cas, si més no- per a treure-li el màxim de profit. Aporten una avaluació del procés de pre-fallida econòmica en el que ens trobem, denuncien els errors d'anàlisi realitzats i, en conseqüència, censuren l'errònia política d'abordatge de la crisis, que és sitèmica i no de deutes nacionals. Com a primera conclusió, els autors demanen a Alemanya que lidere una re-construcció de la Unió Europea. Eixa re-construcció ha de vindre determinada –i és difícil no coincidir amb ells- per la posada en funcionament d'una democràcia supranacional que permeta un govern comú per a la UE que no ha de ser necessàriament un govern federal.

El raonament m'ha semblat impecable, i el reproduisc: "El Estado federal es un modelo erróneo y excede el grado de solidaridad admisible por pueblos europeos históricamente independientes. La profundización, hoy necesaria, de las instituciones podría ser regida por la idea de que un núcleo europeo democrático ha de representar a la totalidad de los ciudadanos de los Estados miembros de la Unión Monetaria Europea, pero a cada uno de ellos en su doble cualidad de ciudadano directamente participante de la Unión reformada, por un lado, y, por otro, como miembro indirectamente participante de una de las naciones europeas participantes".

Alta política. Lluny per tant de les petites misèries peninsulars, lluny inclús de les picabaralles sobiranistes de confrontació entre els distints estats europeus. Molt més enllà de la confrontació interessada entre un nord virtuós i un sud pecador. Extraordinàriament més lúcid que els discursos dictats per la miopia amb la que cadascun dels governs actuals –regionals i estatals- s'afanyen de manera preferent en no pedre les eleccions més pròximes.

La solución de la cris no pot ser més que política. I eixa política ha de pasar, obligatòriament per la conformació efectiva d’una Europa unitària i potent. Habermas i els seus amics ho diuen amb una claredat que no admet confusió: “las proyecciones estadísticas auguran a Europa el destino de un continente de población menguante, peso económico decreciente e importancia política en disminución. Las poblaciones europeas deben aprender que, en este momento, solo de forma conjunta pueden afirmar su modelo de sociedad apoyado en un Estado social y la diversidad de Estados nacionales de sus culturas. Deben aunar sus fuerzas si quieren seguir siendo influyentes en la agenda de la política mundial y en la solución de los problemas globales. La renuncia a la unificación europea sería una despedida de la historia mundial”.

És a dir, ens estem jugant, ni més ni menys, que el ser o no ser d’Europa. El territorio socialment més avançat del planeta pot esdevindre, en el millor dels casos, una destinació turística, un parc temàtic gegantesc per a ser visitat pels orientals, els nord-americans o els ciutadans d’altres països emergents. Europa unida potser un actor mundial, fragmentada será irrellevant. 
En què estarán pensant els nostres dirigents actuals?

Crisi, tensions regionals i federalisme a Espanya

La crisi econòmica i la pèssima gestió que està fent el Govern Rajoy aguditzen les tensions territorials a Espanya. Antonio Elorza reflexionava ahir ("Quo vadis Hispania, al diari El País) a propòsit de la necessitat d'avançar cap a un federalisme que permeta conjurar -o reduir- els perills d'ensorrament d'Espanya com a entitat unitària:

En opinió d'Elorza: "Desde el principio, [des de la Transició i la Constitutució de 1978] faltó articulación y se sucedieron conflictos verticales: “En pocos años —constataba Eliseo Aja— se han planteado ante el Constitucional 10 veces más conflictos de competencias que en cuatro décadas en la República Federal Alemana”. Con el complemento de la duplicidad administrativa y la ausencia de corresponsabilidad fiscal, los nacionalismos se presentaron como portadores auténticos de los intereses propios, sin que en los años dorados pudiera percibirse el riesgo de un gasto excesivo que ahora ha estallado con la crisis. Con tanta mayor incidencia sobre las élites nacionalistas, cuanto que antes no era posible renunciar a la unidad de mercado y ahora siempre cabe abrigar la esperanza de un despliegue de la potencialidad vasca o catalana en el seno de Europa, libres de la camisa de fuerza española".

Entenc que el debat és necessari en un moment en el que -des d'Europa observats- n'hi ha nul.la condescendència envers els particularismes ibèrics. Una resposta re-centralitzadora, per la via de la intervenció per part del Govern central podria tindre efectes insospitats i indesitjables en la dèbil estructura institucional que és allò que en diguem l'Espanya de les Autonomies. I el Govern Rajoy sembla temptat per aprofitar que la crisi exigeix una resposta d'Estat per a reconvertir el disseny quasi federal -quasi, sols quasi; amb inconvenients i pocs dels avantatges del federalisme real- per a reconvertir el mapa autonòmic en un mapa estrictament administratiu.

Caldrà que tots anem amb compte.

Cal ser indulgents amb els indecents?

Seré un ingenu, a la meua edat? És la indecència política, ètica, intel.lectual, una cosa que hauria d'acceptar? ¿Hauria d'haver-me fet més indulgent amb els impostors desaprensius que juguen amb els interessos i amb les il.lusions de les persones? ¿No he deprés res, tants anys com han passat, de com funciona la vida política a Espanya? ¿Poden dormir raonablement bé aquells que tenen la responsabilitat de governar, quan són conscients que no estan preparats per a fer-ho?

Aquestes i moltes altre preguntes venen provocades per l'article d'Enric Juliana avui a La Vanguardia. Serà possible el que conta? Un resum apresat: a una entrevista de 2003 a Miguel Sebastián, a les vespres de les eleccions legislatives del 14M en 2004, aquest dirigent socialista, membre destacadíssim de l'equip de Zapatero i després ministre, diu que ells han fet un programa electoral que no és per a governar, sinó per a que José Luis obtinga un resultat decent que li permeta repetir com a secretari general del PSOE. Literalment confesa que la que s'acosta és ben grossa, i que la realitat espanyola és "Peor que mal, tenemos una burbuja inmobiliaria y es inevitable que estalle, y cuando esto ocurra se lo va a llevar todo por delante, incluyendo los bancos".

Sebastián té clar que la irresponsabilitat del PP primant l'activitat immobiliaria conduirà l'economia espanyola al desastre, i espera que --convençut que els popularistes van a guanyar-- ells tinguen temps per a fer un programa de govern per a les següents eleccions.

Preguntat per l'eventualitat que ells obtinguen la victòria, el protoministre diu: "¡Qué horror! Eso sería muy malo para mí , porque [Zapatero] trataría de implicarme... y no podría negarme. No estamos preparados ninguno de los dos para gobernar este país..."

"No estamos preparados ninguno de los dos (Zapatero i ell) para gobernar este país". La sinceritat és tan rotunda que quasi provoca la tendresa. Quasi. El que finalment genera és fàstic!

La resta de la història ja la coneguem. Guanyaren. Governaren amb un programa que no era sinó un manifest d'ús intern, i sense tindre la preparació mínima aconsellable per a assumir aquella responsabilitat. Conclusió, en 2004 vam elegir un inepte com a president, acompanyat per un grup d'irresponsables. Indigència política en dosis letals. Com hem pogut comprovar.

I no millorem, amb el pas dels anys. A finals de 2011 ha tornat a repetir-se el desencert electoral: un altre indigent polític, potser més que l'anterior, --que ja era difícil--, acompanyat per uns altres irresponsables sense la mínima qualificació (Mato, Báñez, Guindos, Montoro, Wert...). La diferència és que els d'ara s'han fet amb el timó al bell mig de la tormenta perfecta, i estan disposats a tirar per la borda qualsevol cosa per tal de salvar-se, ells i el seu vaixell (que no és el de tots). I si, a més a més, poden fer negocis a resultes d'allò que tiren al mar (l'educació i la sanitat pública, per exemple), doncs millor que millor.

¿Quan assolirem una societat que sàpiga barrar el pas a aquests pirates de la política, que no busquen més que el benefici personal o de grup? Mentrimentres, ¿sols la història depurarà responsabilitats?

La veritat també ha de ser rescatada

Fa mesos que no sé quants mesos fa que ningú diu la veritat d'allò que ens està passant amb la crisi eterna que patim. Ningú, -i parle dels actors polítics i socials-, diu més que allò que l'interessa en els propers cinc minuts. Mentia Zapatero quan negava la crisi i quan parlava dels "brotes verdes", i mentia Rajoy quan afirmava que tot era un problema de confiança i que en arribar ell a La Moncloa el problema estaria resolt. Mentia el Rei de les Espanyes quan callava davant les tropel.lies del gendre i la filla, i quan afirmava no poder dormir per l'atur juvenil mentre somniava en anar-se'n amb la seua parella de facto a matar elefants. Mentia Díaz Merchan el gran empresari expert en enfonsar empreses i menteix el senyor Rosell quan afirma que tot és un problema de salaris i de llibertat per a despatxar treballadors. Mentia i menteix l'Església Catòlica, una institució que fa segles que no sap el que és dir la veritat: ni en matèria moral ni en matèria material. Mentia Rodrigo Rato com un trilero de la banca, i ni mentir sabia José Luis Olivas, un expert en no se sap quina habilitat que ha estat suficient per a ser president de tantes coses. I què dir de la Justícia, amb majúscula? Què dir de l'inimaginable Dívar, o de la Gran Esperança (és un acudit) Blanca Alberto Ruiz Gallardón, sinó que encadenen mentida rere mentida cada cop que tenen un micròfon al davant. Mentia el senyor MAFO, tan simpàtic de nom, que pontificava sobre la faena d'altres mentre oblidava (deliberadament?) les seues reponsabilitats. Mentia el ministre Wert quan donava dades falses sobre Educació per a la Ciutadania o sobre la realitat de la Universitat espanyola. La mentida, a més a més, és ama i senyora als mitjans de comunicació, que són majoritàriament transmissors dels arguments i les consignes que interessen els seus promotors més o menys en l'ombra. 

És necessari recuperar el significat de les paraules. És imprescindible recuperar la confiança en les institucions i en les persones que les encapçalen. Cal parlar clar i amb la veritat per davant, perquè és l'única manera decent de demanar-li sacrificis a les persones. S'ha d'explicar on estem, per què estem així, què hem de fer per a millorar i amb molta claredat que eixa millora és incompatible amb desmantellar l'Estat de Benestar. Que caldrà re definir-lo, que no podrem estirar més el braç que la mànega, però que la despesa en intervenció social, en sanitat i educació públiques de qualitat, i la garantia de condicions de treball dignes seran una prioritat inajornable dels governants. A més, s'ha de deixar clar que, més prompte que tard, els més que presumptes responsables de la debacle passaran pels tribunals a retre compte de la seua actuació. 

Caldrà rescatar el sistema finançer, però també caldrà rescatar les paraules, també la moral pública i caldrà posar en valor una cosa tan senzilla com la veritat. Mentir no sols és un fet immoral, en segons quines circumstàncies és un delicte. 

Boicot a Mercadona

La veritat és que em sembla una excel.lent idea, aquesta de fer-li un boicot a Mercadona, l'empresa del senyor Juan Roig. Aquest bon cavaller no para d'anunciar-nos l'Apocalipsi; ni d'amonegar-nos matí, vesprada i nit per malfaeners, per balafiadors, per panxacontents, per babaus, per no saber on tenim la mà dreta..., tot prevenint-nos que si no fem allò que ell predica anirem a l'infern en vida. És a dir, ens quedarem sense faena, pedrem tot el que tenim i tornarem a la immediata postguerra. No tindrem ni casa, ni cotxe, ni un carret, ni escoles, ni hospitals.  Res. Caram amb el senyor Roig!

Tanmateix, no li he sentit ni una paraula contra els polítics corruptes, contra els banquers que han dut el sistema bancari i financer valencià (i l'espanyol) a la ruïna. Ni una paraula del maleït aeroport sense avions, ni una paraula de les Terresmítiques, ni una paraula dels PAI's dels nostres pecats, ni una paraula de la despesa elèctrica ni de la política de fastos de Rita Barberà, ni de Calatrava, ni d'Emarsa, ni de Carlos Fabra, ni d'Enrique Crespo, ni de José Luis Olivas, ni d'Eduardo Zaplana, ni de Francisco Camps, ni del Bigotes, ni de Rick Costa...  Som els que vivim d'un jornal els que hem abusat de tot, els que ens hem emborratxat de consumir, els que no som productius, els que no tenim la dedicació laboral dels xinesos. Resulta que ens falta cultura del treball, ai!

Ja n'hi ha prou, doncs. Sí, senyor. Faré boicot, és a dir, NO COMPRARÉ a Mercadona mentre el seu propietari no canvie eixe discurs classista, prepotent i insultant per als que ens guanyem honestament el jornal. En el meu cas, fins ara, una part el gastava a Mercadona.

No estaria de més que els seus treballadors li demanaren una rectificació pública. De moment, jo vaig a telefonar al 900 500 103 per presentar aquesta queixa verbalment. Anime als que estigueu en sintonia a fer-ho.