Pedro Sánchez ha de continuar com a president per a defensar el sistema democràtic

Comprenc perfectament les raons personals, però no tant les raons polítiques de la carta i l'avís del president Pedro Sánchez.

La vida política espanyola és tòxica amb nivells insuportables, però la renúncia de Sánchez no va a canviar ni un centímetre el comportament indigne i agressiu de les dretes polítiques i mediàtiques. No cal més que escoltar Feijóo, o llegir les portades de l'ABC o El Mundo. No parlem de la judicatura.

Som els demòcrates els que hem de reaccionar. Com? Amb el vot. És l'única forma de parar els peus a les dretes extremes espanyoles. Aviat a les eleccions catalanes i poc després en les europees.

Confie en que reaccionem i que l'alarma que Sánchez va engegar dijous ens desperte i ens empente a activar-nos per parar les dretes que sols saben insultar, deslegitimar i deshumanitzar els seus adversaris.

És per això que si tinguera l'oportunitat, li diria al president Sánchez: "l'entenc, però no pot plegar". No ara, si més no.

No poden tombar un govern legítim amb retalls de libelos periodístics, amb insults i amb amenaces insuportables a la seua família. Som conscients que volen obligar-nos a tots a viure en el fang i la merda, i no van a deixar d'intentar-ho.

La resposta personal, President és humana i comprensible. La resposta política, però, no pot ser altra que liderar els demòcrates i defensar el sistema democràtic que està sent atacat per polítics indignes, per periodistes mercenaris i per jutges que són més fidels a la seua ideologia que a l'ordenament jurídic.

El No de Junts a la Llei d'amnistia.

No pensava dir ni pruna del NO de Junts a la Llei d'amnistia, perquè estic fart de les seues anades i tornades, cansat i avorrit d'eixa obsessió psiquiàtrica d'estar cada dia en les portades dels mitjans perdonant-nos la vida als qui sintonitzem amb el Govern de coalició que encapçala Pedro Sánchez.

Em resulta fastigosa la seua supèrbia de bufar en caldo gelat perquè tenen set diputats a Madrid i l'aritmètica parlamentària els ha convertit, per atzar, en la clau de la legislatura. Em provoca nàusees la campanya d'insults a tot allò que es relacione amb Espanya, i no comprenc com és que tenen tant d'interès a ofendre cada vegada que parlen, com si perseguiren fer-se més i més odiosos als ulls de l'espanyol mitjà. Em rebenta, a més, que els importe una bleda que les dretes extremes que tenim ad portas entren a governar i ens arrosseguen trenta o quaranta anys enrere.

Amb tot i amb això, ja ho he escrit més amunt, m'havia proposat no dir ni paraula sobre la qüestió, per no donar-los més cobertura a les bravates i els desvergonyiments, als desafiaments i a les mentides.

Ara bé, això de deixar la seua pròpia gent enrere, a benefici d'un Molt Honorable (?) que va deixar la cagada i va fugir amb una covardia que no sé com pot mirar-se a l'espill per afaitar-se; això de continuar mantenint l'angoixa de tots aquells dels seus partidaris que hi van creure, que van pensar què, efectivament, la República Catalana estava "a tocar de dits", i que havien d'arriscar desobeint, obrint col·legis, infringint normes bàsiques per als funcionaris, organitzant resistències cíviques, etc., etc. Que segueixquen mantenint aquesta gent, "la seua gent", en l'angoixa, em sembla que dóna la talla efectiva i real d'aquest dirigent i dels que formen al seu Estat Major, entre les quals destaque la diputada Nogueras, una dona que sembla l'encarregada obsessiva que la imatge de Catalunya i dels catalans siga cada cop més odiosa a la major part de les Espanyes.

12 d'octubre, festa de què i de qui?

Ja han escridassat Pedro Sánchez a la Castellana, abans el desfile militar. "Que te vote Txapote" és el més bonic que li han dit a l'home. Any rere any, quan no governen ells, passa el mateix cada 12 d'octubre. Una performance que cal suportar, fent (Sánchez i companyia) com que no sents la coreografia organitzada i fanàtica. Coreografia i molta bandera bicolor per tot arreu. Embafadora.

Ho diuen, s'ho creuen, i tots els seus altaveus -que en són la majoria- ho difonen amb el volum més elevat i amb la tipografia més alarmista:

"La calle es mía, la bandera, el himno, la lengua... todo es mío. El Ejército es mio, y las fuerzas de seguridad también. Madrid es mío y España es mía. Todo es mío, todo es nuestro, de los buenos españoles, de la gente de bien". 

Els etarres, els separatistes, els amics de Hamàs, les feminazis, els progres, el rogerio en general, sobren; i no sols no tenen dret a res sinó que haurien de ser preseguits d'ofici, Convindria tancar-los en presó, o inhabilitar-los, o expulsar-los d'Espanya, diuen; i són els moderats. Caldria afussellar 26 milions, es va escriure en aquell xat de militars jubilats (gràcies als déus), però hi ha qui ho signaria; són els radicals hiperventilats.

I així va tot. Si escridassen Pedro Sánchez o qualsevol altre membre del Govern, o de les esquerres en general, és perquè s'ho mereixen. "El pueblo no es tonto", diu Bendodo. Parla del "pueblo" que ell reconeix com a tal. Els altres no són "pueblo", son populatxo. Bendodo era, deien, un moderat. Com Juanma Moreno o Cuca Gamarra, igualts de moderats. El més moderat, però, n'era Feijóo. 

Ara diuen això de que el poble no és ximple. El CGPJ tampoc ho és, i a més és molt espanyol, no cal dir-ho. Per això no marxen ni amb aigua calenta. La CEOE o la Conferència Episcopal tampoc ho són, no cal dir-ho, de ximples. Caldrà resistir fins que la dreta extrema i l'extrema dreta puguen formar govern.

Si les protestes es fan contra Ayuso, Moreno Bonilla, Feijóo o contra la seua gestió (la sanitat madrilenya, per exemple; o Doñana) es tracta de gent manipulada, agents o mercenaris de l'esquerra, de l'anti-Espanya de sempre. Es tracta de sindicalistes, ecologistes, esvalatadors, militants finançats, igual que els activistes de causes diverses. Mala gent.

No diguem ja si parlem de llengües distintes del castellà. Llengua n'hi ha una en Espanya: l'espanyol. Les altres són dialectes, llengües de tercera per a les que no calen acadèmies (com la valenciana, per exemple). Ni tan sols una gramàtica o una ortografia unificada. Que cadascú parle i escriga en eixes llengües com millor le convinga, diuen el MHP Mazón i els seus consellers d'Educació i Cultura. 

Ara la matraca és contra l'amnistia als catalans del Procés. Que no és tema fàcil, està clar. Però no, i no, i no; que no, de cap manera. 

I què proposen? Res, de proposar no parlen. Les dretes hispàniques no són molt de parlar, ni de debatre, ni de raonar, són de manar, d'imposar, de negar, d'escridassar. I això fan, el que han fet sempre:

"España es mía, la calle es mía, todo, todito es mío". 

I per això celebren el 12 d'octubre, que també és seu. 

La que en diuen "festa taurina".

He trobat de la manera que passen cosses en la vida, per casualitat, un text de l'escriptor Paco Gonzalez Ledesma, un dels grans de la novel·la negra espanyola, mort fa ara deu anys. M'ha impressionat i per això he escrit unes ratlles sobre ell i vull reproduir-lo i fer-lo volar per les xarxes.

La cosa va de que n'hi ha més barbàrie de la que sembla, en allò que en diuen la "festa taurina". També n'hi ha trucs, mentides, enganys i, sobre tot n'hi ha tortura.

Al bou. Un suplici que comença per a l'animal molt abans de la correguda; dies abans ja és un turment executat per desalmats amb plena consciència del que estan fent.

Una tortura intensa, llarga, insuportable que no té més que un objectiu: fallir l'animal, trencar-lo, disminuir-lo, esgotar-lo per facilitar la teatralitat que afavoreix el lluïment del torturador principal.

La resta de la "cuadrilla" no tenen altre objectiu que assegurar i facilitar el triomf de "l'artista".

Art, valor, lluita honesta i valenta de l'home contra la bèstia?

No, de cap manera. Llegiu l'expert. Un breu fragment:

"La pica le rompe al toro los músculos del cuello, y a partir de entonces el animal no puede girar la cabeza y sólo logra embestir de frente. Así el famoso sabe por dónde van a pasar los cuernos y arrimarse después como un héroe, manchándose con la sangre del lomo del animal a mayor gloria de su valentía y su arte".

Bestiesa, tortura i goig de persones que haurien de preguntar-se per què paguen per veure un espectacle que embruta i degrada una societat del segle XXI.

El text de González Ledesma, publicat fa anys a El País, diu així:

"Perdonen si empiezo con una confidencia personal: yo, que soy contrario a los toros, entiendo de toros. Durante años, cuando me recogieron en Zaragoza durante la posguerra, traté casi diariamente con don Celestino Martín, que era el empresario de la plaza. Eso me permitió conocer a los grandes de la época: Jaime Noain, El Estudiante, Rafaelillo, Nicanor Villalta. Me permitió conocer también, a mi pesar, el mundo del toro: las palizas con sacos de arena al animal prisionero para quebrantarlo, los largos ayunos sustituidos poco antes de la fiesta por una comida excesiva para que el toro se sintiera cansado, la técnica de hacerle dar con la capa varias vueltas al ruedo para agotarlo... Si algún lector va a la plaza, le ruego observe el agotamiento del animal y cómo respira. Y eso antes de empezar.

Vi las puyas, las tuve en la mano, las sentí. El que pague por ver cómo a un ser vivo y noble le clavan eso debería pedir perdón a su conciencia y pedir perdón a Dios. ¿Quién es capaz de decir que eso no destroza? ¿Quién es capaz de decir que eso no causa dolor? Pero, claro, el torero, es decir, el artista necesita protegerse. La pica le rompe al toro los músculos del cuello, y a partir de entonces el animal no puede girar la cabeza y sólo logra embestir de frente. Así el famoso sabe por dónde van a pasar los cuernos y arrimarse después como un héroe, manchándose con la sangre del lomo del animal a mayor gloria de su valentía y su arte.

Me di cuenta, en mi ingenuidad de muchacho (los ingenuos ven la verdad), de que el toro era el único inocente que había en la plaza, que sólo buscaba una salida al ruedo del suplicio, tanto que a veces, en su desesperación, se lanzaba al tendido. Lo vi sufrir estocadas y estocadas, porque casi nunca se le mata a la primera, y ha quedado en mi memoria un pobre toro gimiendo en el centro de la plaza, con el estoque a medio clavar, pidiendo una piedad inútil. ¡El animal estaba pidiendo piedad...! Eso ha quedado en la memoria secreta que todos tenemos, mi memoria del llanto.

Y en esa memoria del llanto está el horror de las banderillas negras. A un pobre animal manso le clavaron esas varas con explosivos que le hacían saltar a pedazos la carne. Y la gente pagaba por verlo.

El que acude a la plaza debería hacer uso de ese sentido de la igualdad que todos tenemos y darse cuenta de que va a ver un juego de muerte y tortura con un solo perdedor: el animal. El peligro del toreo, además de inmoral como espectáculo, es efectista, y si no lo fuera, si encima pagáramos para ver morir a un hombre, faltarían manos y leyes para prohibir la fiesta.

Gente docta me dice: te equivocas. Esto es una tradición. Cierto. Pero gente docta me recuerda: teníamos la tradición de quemar vivos a los herejes en la plaza pública, la de ejecutar a garrote ante toda una ciudad, la de la esclavitud, la de la educación a palos. Todas esas tradiciones las hemos ido eliminando a base de leyes, cultura y valores humanos. ¿No habrá una ley para prohibir esa última tortura, por la cual además pagamos?

Perdonen a este viejo periodista que aún sabe mirar a los ojos de un animal y no ha perdido la memoria del llanto."

La columna de Cervera sobre la Memòria, així, amb majúscula

Cada diumenge espere la columna del meu amic Alfons a Levante-EMV. Fa molts anys que ens coneguem, molts, i compartim diverses militàncies totes elles nobles a més no poder.

Una d'elles és la lluita irredenta per la memòria. A estes altures de la vida, en aquesta època de revisionisme històric, del desig de fer una re-escriptura de la història que practiquen les dretes hispàniques, eixa batalla per la memòria de la guerra i la dictadura s'ha convertit en central per a nosaltres.

A la dreta extrema i a l'extrema dreta -cada dia que passa són més la mateixa cosa-, sempre li hem resultat un destorb els historiadors. Ells tenen la història d'Espanya escrita des de fa dècades, de Don Pelayo a Franco, i tota ella és una gesta en la que el bé sempre s'ha imposat al mal.

Estic enrrollat-me. Res, que volia cridar l'atenció sobre la peça d'avui de Cervera, molt intimista, però també reivindicativa de la memòria basca. En aquest cas escriu des d'Euskadi.

I ho fa des del Santuari d'Arantzazú, un paratge al que vaig passar uns dies fa anys i mai oblidaré. Intenta acabar una nova novel·la, però la búsqueda de l'aillament ha deixat espai per retrobar-se amb amics i per a participar en un acte de memòria, un recordatori i una crida a no oblidar mai aquells que van morir per la causa de la llibertat a mans dels que sempre l'han perseguit.

Soc dels que espera la novel·la. Per si de cas cal confirmar-ho.

Després del 23J: la realitat és molt tossuda, però cal afrontar-la.

 

Aquesta peça va ser publicada ahir al diari Infolibre, en castellà. 

Després de les eleccions del diumenge 23 de juliol, després d'haver fet el recompte del vot de l'estranger, convé anotar algunes coses.

1.    Com és de rellevant Catalunya pel que fa al seu pes efectiu en la política espanyola. Els 13 escons de diferència que el PSC-PSOE treu d'avantatge al PP (19 davant de 6) són radicalment determinants pel que fa a impedir que la dreta radicalitzada de Feijóo i l'extrema dreta d'Abascal governen en un futur pròxim a Espanya .

 2.    El bloc de dretes (PP-VOX) obté 170 escons (137 del PP + 33 de VOX; 171 si hi sumem el d'UPN; o 172 si afegim l'hipotètic de Coalició Canària, que ha cobrat importància després del CERA), mentre que el bloc de l'actual Govern de coalició en suma 152 (121 del PSOE + 31 de Sumar).

 3.    El conjunt dels 28 escons restants (que són el 8% dels diputats) està format per set partits. Ordenats pel nombre de vots obtinguts són ERC, Junts per Catalunya, EH-Bildu, PNB, BNG, UPN i C. Canària. Cal no oblidar que aquests 28 diputats, que són el 8% de la Cambra, tenen darrere 1.76 milions de vots, és a dir, el 7.11 dels vots comptabilitzats. Vots tan vàlids, democràtics i legítims com els de la resta dels electors.

 4.    El bloc de dretes, si hi afegim UPN i C. Canaria, suma 11,28 milions de vots.

 5.    Un possible bloc de progrés, com el de l'actual Govern de coalició liderat per Pedro Sánchez, n’ha obtingut 11.65 milions de suports. Si al PSOE i Sumar hi afegim les forces d'esquerra (ERC, AH-Bildu. BNG), la xifra de votants puja fins als 11.65 milions.

 6.    Si a aquest bloc els sumem els de les dues formacions nacionalistes conservadores (Junts per Catalunya i el PNB, que ha estat clau durant la legislatura passada i que en cap cas no s'alinearà amb les dretes espanyoles) el nombre de vots obtinguts puja a 12.3 milions .

 Una primera conclusió en clau binària del 23J: les forces progressistes, centrals i perifèriques sumen un milió més de votants que les conservadores i reaccionàries d'Espanya.

 Algunes dades globals d’Espanya.

1.    El PSOE ha guanyat el PP a Catalunya, Euskadi i Navarra, on ha tret 16 escons d'avantatge (13 a Catalunya i 3 a Euskadi). A Navarra, cal dir que UPN ha obtingut un diputat, però EH-Bildu un altre, cosa que fa que la majoria siga finalment de progrés.

 2.    PSOE i PP han empatat en escons a les Canàries, Cantàbria, Extremadura, les Balears i La Rioja.

 3.    A Cantàbria i Extremadura, VOX ha tret 1 escó i Sumar no ha aconseguit representació, cosa que fa que a les dues regions guanye el bloc de dretes. També a Múrcia, on PP i VOX sumen 5, i PSOE i Sumar, 4.

 4.    Les dretes han guanyat a Madrid (20 a 17), el País Valencià (18 a 15), Andalusia (31 a 30), Galícia (15 a 9), Castella-la Manxa (10 a 8), Castella i Lleó (18 a 13) ), Aragó (8 a 5), Astúries (4 a 3) i Múrcia (6 a 4).

 Una segona conclusió, en dues parts:

a)    Ni Madrid ni Andalusia, ni tan sols les Castelles, han votat aclaparadorament les dretes, com sovint pronosticaven els mitjans interessats, sempre conservadors o directament manipuladors a favor dels interessos del PP i VOX. Aquells que repetien incansables que a tot Espanya hi havia un clam: “derogar Sánchez”. La màxima diferència la trobem a Galícia i són 6 escons, i segueix Castella i Lleó amb 5.

 b)   Incomparables amb els 26 a 8 de Catalunya (19+7 del PSC i Sumar i 6+2 del PP i VOX).

 Algunes dades sobre Catalunya.

1.    El PSC-PSOE ha estat, amb diferència, la força política guanyadora, amb un 34,49%, més de 1,2 milions de vots i 19 escons. La segona força en votants va ser la representació catalana de Sumar, amb un 14,03%, 493 mil vots i 7 escons. Entre les dues formacions polítiques van sumar gairebé 1.7 milions de vots.

 2.    En 7 escons han empatat amb Sumar ERC i Junts. Els de Junqueras van assolir el 13.16 per cent, que són 462 mil vots; mentre que els de Puigdemont van rebre poc més de 390 mil vots, l'11.16 del total.

 3.    Això significa que els dos partits programàticament independentistes (la CUP ha quedat fora) sumen gairebé el 25 per cent dels vots emesos, arribant als 850 mil. És a dir, que entre les dues organitzacions han obtingut el suport del 24,32% dels votants: menys d'una quarta part del total.

 4.    Les dretes espanyolistes catalanes van treure 6 escons en el cas del PP (460 mil vots) i 2 els de VOX (amb 270 mil vots), 730 mil vots en total, el 21 per cent.

 5.    El 23J ha ofert a Catalunya un resultat clar: un quart escàs dels vots per als independentistes, un altre quart encara més escàs per a les dretes espanyolistes i una meitat curta (48.5) per a l'esquerra catalana no independentista.

 6.    L'espanyolisme ranci i agressiu del PP i de VOX s'ha vist, doncs, àmpliament superat per la resta de formacions polítiques, tant individualment com formant un bloc.

 Conclusions finals.

    a)    L'empenta aclaparadora de les dretes de què parlaven les enquestes ha estat frenada contundentment a l'Ebre, encara que també cal tenir en compte que les esquerres (PSOE i Sumar) han resistit molt millor del que estava previst a Andalusia, i fins i tot a Madrid.

 b)   Aconseguir governar Espanya amenaçant i espantant els electors catalans és una missió gairebé impossible. Si el PP i VOX hagueren arribat als 176 escons, però amb els mateixos resultats a Catalunya ia Euskadi, què farien exactament des de La Moncloa? Imaginar-ho tan sols espanta, i no només a la majoria dels electors catalans i bascos.

     c)    L'independentisme català, alhora, hauria de fer balanç de la seua força real. Més enllà de les legítimes aspiracions sobiranistes, resulta impensable que puguen arribar a materialitzar-les amb tres quartes parts dels electors catalans en contra.

     d)   La realitat és molt tossuda a la política espanyola.

        e)   L'Espanya uniforme i unitarista de què parlen sempre les dretes no existeix.

         f)    La Catalunya uniforme i separatista tampoc no existeix.

         g)    Espanya és un Estat plurinacional, agrade o no, i la normalització democràtica passa per reconèixer-ho. I això s'ha d'entendre a Salamanca, a Múrcia, a Sevilla o a Madrid. De la mateixa manera que convé comprometre com més forces partidàries millor en les responsabilitats de govern de l'Estat des del Parlament, com ha passat la legislatura anterior.

       h)   Davant d'un escenari tan complicat en l'àmbit polític com el resultant del 23J passat, l'únic que es pot fer es diu política. I política, en democràcia, implica negociar i pactar entre contraris, defensant amb honestedat i contundència les conviccions i el programa de cada actor polític, acceptant d'entrada que hi ha un terreny de joc i unes regles, i assumint que cap negociador no podrà obtenir una victòria completa.

      i)   Això té poca discussió excepte per als partidaris del “quant que pitjor, millor”, que haver-hi, n'hi ha .

         j)    Pel que fa a la resta dels actors partidaris, que són la immensa majoria, convindria que tinguren a bé considerar tres coses: 1) que en cap negociació pots exigir el que l'altra part no pot donar-te; 2) que allò que s'ha de pactar no han de ser [només] els interessos dels negociadors, sinó els de la immensa majoria de la gent; la que els ha triat, precisament, per atendre i resoldre els seus problemes més peremptoris; i, 3) que val més un mal acord que un bon plet.

Romandrem atents a l'evolució del procés de constitució del nou govern.

Els socis prioritaris de Català: els de VOX, amb un magnífic jornal per no fer res.

Cobrar sense treballar, en funció d'una nova categoria: la de "socis prioritaris", és allò que l'alcaldesa Català ha inventat per a comprar la complicitat de l'extrema dreta local.

Dic comprar perquè no trobe un verb més adequat. I n'ha comprat car, francament: 74.431 euros bruts a l'any per no fer res "amb dedicació exclussiva" és un balafiament de recursos públics que clama al cel.

Els regidors de VOX van a dedicar-se de forma exclussiva a no fer res, i això per a que siguen socis prioritaris, és a dir, que callen i aproven el que més li vinga de gust a la senyora Català. Això sí, la brillant i feliç iniciativa (per als de VOX) no la paga ella a l'estil del Capità moro, la paga tota la ciutadania del Cap i casal.

No és massa sorpresa, tanmateix. Així són les coses sempre amb el Partit Popular, encara que n'hi ha molta gent a la que estes coses se li obliden.

[Ho ha explicat molt bé @miguelrosg_ en Infolibre]