Ha mort el Papa Francisco, nascut Jorge Bergoglio, i premsa, ràdio i televisió estan saturant l'audiència amb el tema. Encara ens esperen dies de notícies, valoracions i balanços sobre Bergoglio, sobre el seu pontificat i sobre la seua successió.
Ara, tot són flors i violes per al que en diuen Sant Pare. En les files progressistes es canten les virtuds del Papa mort, i de forma tendencial s'amaguen les actituds i els posicionaments inassumibles des del centre-esquerra en avant. Les dretes obliden que van acusar Francisco de pèrfid comunista, però es freguen les mans tot esperant que els cardenals trien un nou Pontífex que s'ublique clarament amb les posicions més reaccionàries en matèria social i cultural, i que siga el més tradicional possible en les qüestions pastorals de l'Església.
En 2018, Bergoglio va viatjar a Xile. Amb eixe motiu vaig escriure una columna que ara recupere. El Papa de les dues cares, la vaig titular. Crec que el text ha envellit bastant bé, però al judici dels lectors ho deixe.
Un comentari he d'afegir. Diuen, i no són pocs, que Bergoglio ha posat l'Església Catòlica en el segle XXI. M'alegraria molt enganyar-me, però em tem que els canvis en la mastodòntica Institució no han estat profunds, sinó més aviat superficials.
Bergoglio ha dit molt, però ha fet molt però que molt menys. Algú ha dit que Francesco vivia entre llops, allà al Vaticà. Ho crec. Eixos llops, que no han estat ni domesticats ni neutralitzats, ara estan preparant la revenja.
Veurem qui és l'elegit quan la fumata blanca ixca del Conclave. Sospite que el nom del nou Papa deixarà clar que l'Església Catòlica és el que és, i que les reconegudes virtuds de Bergoglio desapareixeran com les llàgrimes sota la pluja.
Ho torne a dir: m'agradaria molt enganyar-me.
No hay comentarios:
Publicar un comentario