El Papa de les dues cares, l'Església espanyola i el franquisme.

El recent viatge del Papa Bergoglio a Xile ens ha deixat, com en l'eclesiàstic és habitual, una de freda i una de calenta; un senyal esperançador del que hauria de ser habitual en el màxim representant dels cristians catòlics, i una altra amarga en tant que confirma que a l'Església de Roma tot segueix, dalt o baix, com sempre des de fa segles.

El jesuïta argentí, que va accedir al papat amb el nom de Francesc I, com a homenatge i desig d'identificació amb el sant d'Assís, ho va tenir fàcil per acaparar portades, titulars i reconeixement. Després del bel·licós Wojtyla i de l'agre Ratzinger, Bergoglio exhibia la seva condició de ser el primer papa no europeu en molts segles, llatinoamericà per més dades, i un caràcter trempat molt allunyat de les rigideses dels seus predecessors, polonès i alemany.

Els afins al nou Papa sempre van destacar -i continuen en això- la seua humilitat i la seva senzillesa vital, molt distant dels luxes tradicionals de la Cort Vaticana, i el seu compromís amb els de baix: és a dir amb els pobres, els exclosos, els migrants, els perseguits. No obstant això, un balanç del seu papat ens diu que hi ha punts negres importants: ha trobat una fortíssima oposició interna a alguna de les seues línies de treball, i el seu discurs està molt lluny de ser eficaç en assumptes com ara les reformes financeres en l'Església o en qüestions d'ordre moral en qüestions com l'avortament, l'ús d'anticonceptius o el matrimoni entre persones del mateix sexe. Però si en algun problema aquesta distància és abismal és en el dels abusos sexuals practicats sobre xiquets i menors per clergues catòlics de tot rang, des de simples capellans de poble a cardenals. En aquest apartat, Francesc I ha estat o bé un lamentable impotent o bé un cínic impenitent.

Dos botons de mostra d'aquesta doble cara del Papa Bergoglio: un, en aquest recent viatge a Xile, va condemnar des del Palau de la Moneda la pederàstia a l'Església xilena, denunciada i documentada en abundància, mentre que en un acte posterior al Parc O'Higgins va ser acompanyat des de llocs de privilegi per dignataris d'aquesta mateixa Església acusats de pedofília; dos, l'últim acte de la seua estada a Xile, Francesc el va dedicar a rebre a dos representants de les víctimes de la dictadura de Pinochet, els qualsi li van demanar ajuda per a l'aclariment de les circumstàncies viscudes per milers de detinguts desapareguts.

Una reflexió final, al fil del que s'ha dit, en relació amb l'Església catòlica espanyola. ¿ Per què aquí no hi va haver cap reunió del Papa Francesc amb els fills i els néts de les víctimes de la dictadura de Franco? ¿Per què aquí no hi ha una posició de condemna de la jerarquia catòlica a la política d'un govern que es nega a rescatar les restes de milers de cadàvers d'executats pels franquistes que jeuen a les cunetes de tota Espanya? ¿Per què en Cuelgamuros una Companyia Benedictina custòdia la major fossa comuna d'Espanya, amb 33.000 cadàvers, i la tomba de Franco està en el lloc que el dret canònic reserva per papes i bisbes?

¿Què en pensa Francesc I, el que acaba de reunir-se amb les víctimes de la dictadura militar xilena, d’allò que els seus catòlics seguidors fan a Espanya amb les víctimes de la dictadura de Franco?