De Manuel Castells al Gran Wyoming, transitant cap a l'optimisme

Em semblen  de molt de profit les reflexions que avui ha fet Manuel Castells en una entrevista que ha tret El País. Diu que l'Esquerra ha desaparegut, i ha de ser veritat perquè la realitat real és que fa temps que no em trobe. I tinc amics i coneguts, -bastants-, tan perduts com jo. 

Vertaderament. Castells m'ha obert avui una finestra per la que pense continuar analitzant-me i analitzant-nos. Ell l'ha ha expresat així: "La primera emoción que aparece es la indignación. El miedo atenaza a la gente. Miedo a perder lo poco que le queda. El miedo y la resignación paralizan a la gente. Esto salta cuando no se puede más. En ese momento se supera el miedo. La esperanza llega cuando superas el miedo y encuentras en las redes, en la calle, mucha gente que está como tú. Empieza al hablar con otro, al sentir con otro. Al percibir que no tenemos el poder pero estamos juntos y tenemos la razón con nosotros. Ése es el paso del miedo a la esperanza. No se producen efectos a corto plazo, pero aun así la gente se siente mejor protestando que quedándose en casa".

Fa un ratet he escrit al meu mur del Facebook el següent: Resistir, resistir-los, ja no sols és una exigència moral; és una obligació ètica i política. I la sentència venia de la mà del link amb el vídeo que el Gran Wyoming i la seua gent van oferir ahir a El Intermedio, una versió actualitzada de la seua canço premonitòria que tant d'èxit va tindre abans la victòria electoral del President més mentider de la història d'Occident. 

Conclusió: que entre la finestra de Castells i l'himne de Wyoming me he venido arriba, que es diu ara. Així que d'ara en endavant s'ha d'acabar la indignació, la irritació i el pesimisme. Hem d'afegir-hi esperança, resistència i, fins on siga possible, humor. La batalla està sent molt dura, però, que ningú ho dubte: en som molts més dels que ells volen i diuen.