Els altaveus que proclamen l'ideal de la gestió asèptica, sota el control dels qui van repetir fins al fàstic que les ideologies eren un anacronisme del passat, són molt potents i arriben a tots els llocs. Cerquen, promouen, inciten la política de la antipolítica: la política és una cosa dolenta, bruta, quasi depravada. El seu antídot és la gestió; cal gestionar bé, oferir un bon producte i a bon preu. El mercat és la mesura de totes les coses: el que és bo, com a producte, es vendrà; i el que és roïn, fracassarà.
Per això no importa en quines mans estan la sanitat o l'educació, importa l'eficàcia, la qualitat del producte sanitari o educacional. Són mentides bastes, inconsistents, de vegades fins i tot puerils. Però calen per la potència dels altaveus des de les quals són repetides una i una altra vegada a una població endormiscada, espantada o senzillament crèdula.
Els ciutadans que no combreguem amb aquestes faules no tenim més remei que organitzar-nos i cooperar, aprofitant els canals partidaris progressistes, els sindicals, els dels moviments socials, -els vells i els recents, els ortodoxos i els heterodoxos-; i construir, tot plegats, una trama social cada cop més densa que propicie una resposta cívica contundent a cada agressió que el Poder, -els poders de diferent índole-, perpetren contra nosaltres. Contra nosaltres i contra la memòria d'aquells que van lluitar per una societat millor que la que ells vivien, i contra els nostres fills que heretaran només el que nosaltres sigam capaços de mantenir. Cal pactar allò en el que tots estem d'acord, i resistir, perquè a hores d'ara resistir és vèncer.
2013 pot ser un bon moment per a prosseguir amb més força (o per a començar, aquells que estaven absents o anestesiats) a tornar-li als Poders colp per colp. Cap agressió, sense resposta cívica.
Recorde haver-li llegit fa molts anys a l'enyorat Manolo Vázquez Montalban que si el fort abusa del dèbil i el colpeja immisericorde, el dèbil ha de tornar-li una puntada de peu a la canyella. De cap manera ha de permetre a l'abusador -escrivia- confiar-se i creure's impune. Ell et colpejarà, però no l'eixirà de franc.
Acceptem la metàfora de MVM: Si els Poders ens colpegen i cada cop en som més els que els hi fotem respostes de resistència, de protesta, d'arreplegada de signatures, d'iniciatives legals de defensa, de denúncia davant organismes internacionals, si els esbronquem en públic cada vegada que apareguen..., potser a la pròxima o a la següent s'ho pensaran dues vegades abans d'agredir-nos, abans de retallar, abans de legislar en contra dels nostres interessos, abans d'abusar de la seua força en contra de nosaltres, que som la majoria.
Avant, doncs, amb el 2013 i amb Vicent Andrés Estellés, Manolo Vázquez Montalban i Ovidi Montllor en la memòria, PLANTEM CARA A LA VIDA.
El vi.
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
Vicent Andrés i Estellés
3 comentarios:
Una bona puntada de peu al canell, o més amunt, aquesta és la resposta que hem de visualtizar per al 2013, un bon propòsit.
M'apunte.
M'apunte.
Publicar un comentario