Enlaire en pau el puny i cride amb força: Salut i República, companys i companyes!!!

Fa més de dos anys que escric a aquest bloc, i aquest n'és el tercer text que dedique a la commemoració de la II República Espanyola. Enguany, però, la situació política general i el meu estat d'ànim polític en particular, li'n confereixen a aquest post un sentit més bel.ligerant, més reivindicatiu, més polític que sentimental.

El 14 d'abril de 2011 vaig escriure:

"En aquesta Espanya de tanta història de dolor, de tanta llàgrima, on els capellans han fet sempre costat als rics i als poderosos, aquell 14 d'abril de fa vuitanta anys milions de ciutadans i ciutadanes van creure que començava una nova era. La bandera tricolor i l'Hime de Riego van fer-se amos dels carrers i les places. L'alegria, totes les cròniques hi coincideixen, vessava els pobles i ciutats. Després passà el que passà, l'odi superlatiu de la guerra i l'horror sense límits de la dictadura, llarga, negra i cruel. Aquesta, però és una altra part de la Història. El que ara toca és conmemorar que avui fa vuitanta anys milions d'espanyols i espanyoles van creure's que podien ser feliços i viure dignament al seu país. Només que siga per eixe record... Visca la República!!!"

Fa un any, el 14 d'abril de 2012, el text era més reflexiu: 


"Per què serà que, tants anys després, la bandera tricolor és el nexe més important, més fort, més ferm que tinc amb Espanya? No és un lligam racional, és purament emotiu, sentimental. És clar que políticament parlant no puc ser altra cosa que republicà (i no sols perquè la monarquia es un anacronisme inclús a Suècia o Gran Bretanya; sinó perque a Espanya té una procedència indigna, més enllà del 23F, que la lliga a la Dictadura). La República, la tricolor, l'Himne de Riego, m'emocionen perquè em connecten amb la meua història, amb la de la meua familia, amb la de tots aquells que van donar la vida per fer d'Espanya un país més modern, més just, més habitable. I no ho van aconseguir".

Enguany, 14 d'abril de 2013, el juancarlisme està pràcticament desfet, ensorrat pel desgast de la figura d'un ciutadà que no està acomplint amb els seus deures com a primer funcionari de l'Estat. Un funcionari que -si més no- ni tan sols a casa seua ha sabut evitar la corrupció més escandalosa. La seua imatge d'aquella nit amarga i turbulenta del 23 de febrer de 1981 ha deixat de tindre valor per a mi, i és no res per a una joventut cada cop més majoritària que es pregunta què vol dir això d'un rei, o què vol dir que el fill del rei algun dia serà rei. Per quina raó? No ho entenen. I no ho entenen perquè no es pot entendre.

No sé si veuré o no el final de la monarquia i la proclamació de la III República Espanyola, però sempre viuré amb la il.lusió d'eixir al carrer a celebrar la seua arribada. És per això, que avui, 14 d'abril de 2013, enlaire en pau el puny i (amb l'Himne de fons) cride amb força una vegada més: Salut i República, companys i companyes!!!