A propòsit de Veneçuela. Mirades honestes i mirades que no ho són.

Veneçuela fa setmanes que està a les primeres dels mitjans de comunicació. Particularment, després la mort del Comandant Hugo Chávez i de les eleccions guanyades pel seu successor Nicolás Maduro, tot i que per un marge estretíssim. No vaig a parlar ara sobre l'actual conjuntura del país caribeny. Ho vaig fer fa dos dies al programa A2 Internacional, que dirigeix Vicent Montagud a RTVV, i que encara està en re difusió. M'interessa, tanmateix, un aspecte colateral.

Fa setmanes, doncs, que no pare de llegir coses sobre el que ha passat i està passant a Veneçuela. Unes assenyades (com la de Fernando Flores, per exemple) i d'altres, moltes, massa, absolutament desenfocades: bé pel seu sectarisme anti-xavista, bé pel seu papanatisme i/o el seu sectarisme pro-xavista. D'aquestes no en donaré ni una referència. Només faltava.

Un altre dia escriuré sobre Veneçuela i el post-xavisme, però avui sols vull fer dues referències a dos textos que vaig escriure fa més d'una dècada. Un és de 2001, i parla de l'EZLN xiapanec, del subcomandant Marcos i d'alguns intel.lectuals d'esquerra europeus respectadíssims per mi. L'altre és de 2002, i va estar motivat per una novel.la molt venuda, signada per l'escriptora xilena Marcela Serrano, ambientada també a Xiapas. Xiapas venia molt en aquells anys. Ara, qui se'n recorda de Xiapas, de l'EZLN o de Marcos?
En 2001, jo escribia: "En España, concretamente, persiste aún entre los sectores políticamente progresistas una visión quizá romántica, quizá ingenua, quizá, simplemente, desinformada, que parece percibir a la América Latina como un espacio geopolítico en el que sólo una revolución transformadora –no necesariamente emparentada con el canon leninista-, se intuye como remedio a los males del subcontinente. Pensemos que América Latina es primera página de los informativos las más de las veces por noticias dramáticas: los desastres naturales y las grandes injusticias políticas, sociales y económicas. En un territorio en el que, según se puede percibir desde aquí, prima la desigualdad, la opresión, los resabios autoritarios y el protagonismo militar; pareciera que la democracia fuera un lujo casi suntuario y, lo que es peor: inútil".

En 2002, a propòsit de la novela de Serrano, vaig escriure: "Lo que está en mi corazón (como otras novelas antes) se venderá en Europa porque muchos lectores y lectoras se identifican con una imagen de América Latina que sintoniza con la que ellos tienen, con sus luces y sus sombras. Se trata de una imagen muy simplista (deudora de esquemas políticos de los años setenta), confeccionada con trazos gruesos de injusticia insoportable, bellísimos parajes, horizontes de liberación, causas nobles e incontaminadas, gente abnegada y valiente, cosmopolitismo y posibilidad de redención. La decadente política europea, decepcionante por reiterativa, aburrida, cuando no mendaz y tramposa, contrasta con la supuesta posibilidad de participar –siquiera sea como lector, desde el sillón de casa-, en la lucha mundial por la justicia".

Han passat més de deu anys, i tornaria a escriure els dos paràgrafs. Des de l'esquerra política autòctona, la complexitat veneçolana es vista -al meu parer- de dues formes distintes: una honesta i altra que no ho és. La primera és més moral que política, i està tan carregada de bons sentiments com desprovista de coneixements i de capacitat d'anàlisi. La segona és particularment irritant, per manipuladora, per simplificadora i -fonamentalment- perquè -com diria Pierre Vilar- se diu objectiva quan se sap partidària. I aquest nivell de deshonestedat em resulta inadmissible.