El raonament que jo volia desenvolupar pivotava sobre una idea central i una perifèrica o secundària. La primera és que en democràcia no es pot anar indefinidament en contra del que pensa i desitja la majoria. La segona em ve inspirada per l'experiència xilena, -tan recordada aquests dies- l'anomenada via xilena [al socialisme] i té a veure amb què és això de "la majoria". ¿Quanta gent fa falta per a que es puga parlar d'una majoria suficient per a poder prendre decisions de canvi estructural? Una minoría majoritària? La meitat més un? El 51 per cent?
Tornaré sobre aquest tema en un futur pròxim. És massa atractiu com per a oblidar-me'n: Via xilena i Via catalana.
En això estava jo, cavil·lós, quan -ja dic- ensopegue amb l'article de Cercas. Ell també parla del Tema. El Tema, clar, és la independència de Catalunya. L'article se m'havia passat divendres. Encara com que he pogut llegir-lo. És una excel·lent reflexió. Alguna afirmació és una mica discutible si em pose tiquis-miquis, però el text em sembla d'allò més assenyat que he llegit en aquesta fase del conflicte. I no està el pati sobrat de sensatesa, em sembla.
Ja he escrit en altres ocasions que no sols n'hi ha la posició A i la posició B. L'altre dia, quan jo afirmava que no volia ni la A ni la B, algú em proposava que em situara en la posició C. És una posición C la de Cercas? Podria ser.
Un dels problemes per a eixir-se'n de la lògica binària, perversa, al voltant del Tema és que ni els que estan en A ni els que estan en B t'ho posen fàcil.
Les bestieses que estan diguent-se -i escrivint-se- aquests dies, tan rotundes, tan axiomàtiques, deixen poc espai per a dissentir. Si reconeixes que els catalans no tenen per què romandre com a espanyols si no ne volen, els partidaris de l'Espanya "antes roja que rota" et disparen a ràfega. Si apostes per la bondat d'encaixar Catalunya dins Espanya tot reconeixent-la com una nació, amb tot el que això comporta, els sobiranistes convençuts et posen l'etiqueta d'"espanyol", t'assimilen a Sánchez Camacho, González Pons o a Expósito -el de l'ABC-, i ja no els importa res més del que digues o escrigues. I alguns, inclús, poden desqualificar-te absolutament.
Així que per no allargar-me massa vaig a dir la meua, en el ben entés que To be continued. Són sis apunts i una conclusió provisional.
El primer: Les Constitucions no són objectes contundents per a colpejar amb elles els que les qüestionen. I si s'han de canviar, cal modificar-les.
El segon: Si en una regió peninsular molta, molta gent demana separar-se, divorciar-se, com està passant a Catalunya, n'hi ha diverses respostes, diversos camins a seguir. L'únic que no és vàlid és fer com que no els sentim o amenaçar-los amb enviar-los la Guàrdia Civil.
El tercer: Catalunya és per a mi la regió més avançada d'Espanya, la seua locomotora gairebé en tot, i no sols en l'economia, però els seus pobladors tenen, -faltaria més-, tot el dret a explorar els camins de convivència que consideren i -si és el cas- a redefinir la seua realitat nacional.
El quart: El problema català, com el basc, va estar mal resolt a la Constitució de 1978. No acceptar que Catalunya i el País Basc són dues parts singulars d'Espanya, distintes de la resta, fou un error greu. El possibilisme, la por d'uns i la negació de l'evidència per la majoria ens ha dut on estem. Tard o d'hora havia de passar. I ja estem en un punt on les coses no es poden resoldre tancant els ulls o amb arguments exclusivament legals o jurídics.
El cinqué: Com a valencià de parla catalana, però també com a espanyol federalista, voldria que fora possible un acord entre Espanya i els catalans sobiranistes. Sé que molts no hi creuen que siga possible continuar junts, però jo voldria intentar-lo. Sincerament, no sé si encara estem a temps. El que sí sé és que, en el millor dels casos, ne queda molt poc. De temps per a l'intent.
El sisé: Em sembla una bona idea a desenvolupar la que proposa Javier Cercas: "En democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente. Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme. Yo no tengo derecho a decidir si pago impuestos o no: tengo que pagarlos (...) ¿Significa esto que los catalanes no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia? A mi juicio, tampoco: si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar. La pregunta se impone: ¿existe esa mayoría? Los partidarios del derecho a decidir sostienen que precisamente para eso, para saber si existe, es indispensable un referéndum (en este asunto, las encuestas no sirven, como comprobamos en las anteriores elecciones); pero, antes de usar ese recurso excepcional e imprevisible, cualquier político honesto y prudente usaría el recurso previsto por la ley: las elecciones. Quiero decir: unas elecciones en las que todos los partidos declaren, clara e inequívocamente, su posición sobre la independencia. En las últimas, los partidos inequívocamente independentistas (ERC más CUP) sumaron 24 diputados de 135: apenas un 17%. ¿Cuántos diputados sumarían los independentistas si en unas futuras elecciones el resto de partidos dijera con claridad si quiere la independencia o no? Eso es lo que deberíamos saber antes de tomar la vía azarosa del referéndum: si hay una mayoría de partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum; si no la hay, no".
Conclusió provisional: Coincidisc amb Cercas que hem de saber de quina majoria estem parlant. I per a això no val ni les enquestes, ni les manifestacions, ni les cadenes humanes. Sols les eleccions. Programes polítics sotmesos al veredicte dels ciutadans. Els independentistes i els que no ho són. Si despres les eleccions la majoria del Parlament de Catalunya està a favor de la independència d'Espanya, aleshores caldria convocar un referèndum... en Catalunya.
Continuarà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario