Cròniques d'estiu 5: Serà possible? Pablo Iglesias aconsella no fiar-se dels polítics.

Les persones, tots nosaltres, de vegades no som especialment precisos quan emetem algun pensament, alguna idea, alguna hipòtesi, alguna proposta. És necessari, per tant, reservar una porció d’indulgència i de comprensió quan valorem paraules o expressions d’altres, especialment quan les considerem desafortunades. Amb tot, quan l’emissor rebla el clau i repeteix una idea que, objectivament, és un pilar central del seu discurs, aleshores estem legitimats per a jutjar eixe pensament amb la seguretat que l’emissor ha dit allò que vol que el receptor capte.

Així doncs, a l’entrevista d’ahir a un canal de televisió, Pablo Iglesias va dir, va reiterar una idea: els ciutadans no han de fiar-se dels polítics, ell inclòs. Convé ampliar allò que diríem el titular. El líder de Podem va dir els receptors del seu missatge que no es refien mai de la paraula d'un polític: "Fiar-se és el més imprudent" que es pot fer a la vida; "No es fien de cap; de nosaltres tampoc".

Em perdonarà el líder de Podem, en altres ocasions brillant en les seues intervencions, agraden o no les seues posicions, però ahir va cometre no sols una estupidesa impròpia d’un home de la seua preparació, sinó un error polític del tamany del Micalet de la Seu.

La cosa donaria per a una anàlisi multivariable, que podria començar pels excessos verbals que la personalitat del dirigent de Podem evidencia de tant en tant, resultants d’una supèrbia sovint descontrolada. Podria, també, afrontar-se el comentari a aquelles paraules des de l’anàlisi de la conjuntura en la que ell mateix acusa el PSOE i Pedro Sánchez del mateix que aquest i el seu partit acusa Podem: de no poder fiar-se d’ells. Altres opcions de reflexió serien possibles.

Tanmateix, el més irritant de les paraules d’Iglesias és per a un servidor que lluny d’emetre un consell que ningú li havia demanat i que, a tenor del que diuen les enquestes del CIS, ningú necessita, el cavaller abonés dues idees nefandes que els altaveus més reaccionaris difonen a diari: 1) que tots els polítics són iguals; 2) que els qui es dediquen a la política són gent de mal viure a la que no se li pot comprar un cotxe de segona mà.

¿Com és que en una democràcia representativa un líder de l’esquerra, amb milions de vots al darrere, adverteix que ni tan sols ell és un polític en el que es pot confiar? ¡Però si la representació se sustenta, precisament, en la confiança que l’elector diposita en el polític pel qual vota! ¿Com és possible que Iglesias digués el que va dir anit davant les càmeres de la televisió, el mateix dia que havia tornat a oferir un govern de coalició al PSOE del qual no es fia; el mateix dia en el que els socialistes havien dit ràpidament que de cap manera ho acceptarien, precisament perquè no es fien dels podemites?

Pablo Iglesias tirà anit pedres sobre la seua teulada, que és la nostra, la de tots aquells que aspirem a tindre en Espanya un govern de progrés que frene a la dreta corrupta, depredadora i casposa que somnia en fer arrere les fulles del calendari. Amb amics així no ens calen adversaris.