Sí, a mi també em va colpir veure la foto de Boan Callejas. No coneixia eixe nom, ni tan sols recorde si Martí Domínguez el cita a la seua magnífica novel·la Ingrata Pàtria, que vaig llegir fa unes setmanes. Alfons Cervera el rememora al seu article dominical a Levante-EMV.
Óscar Boan Callejas va ser el militar que va presidir la pantomima de judici que va condemnar el Dr. Peset Aleixandre a mort. No sabia res del sinistre militar gallec, i la columna d’Isabel Olmos, al mateix diari, em va il·lustrar sobre aquest assassí vestit d’uniforme que va deixar rius de sang i de llàgrimes a les terres valencianes en acabar la guerra.
Pocs el recorden hui, ni tan sols al seu poble, on va ser alcalde. Una foto seua embruta la galeria de fotos que recorden els alcaldes que ha tingut la localitat. Pocs el recorden tot i que l’home va ser el responsable dels onze assassinats coneguts com Os màrtires de Anguieiro, en agost de 1936.
No sols a Galicia va desplegar l’horror. També al País Valencià va ser el responsable de desenes d’assassinats, incloent-hi dones embarassades, als paredons que materialitzaven la voluntat dels facciosos de Franco de construir el seu règim sobre el terror i l’extermini dels seus enemics. Boan Callejas va ser un entusiasta de la idea d’eliminar-los al preu que calguera. I ho va fer presidint un tribunal que, en paraules del jutge Joaquim Bosch, no era més que una escenografia suposadament jurídica.
És difícil conciliar el personatge sanguinari que podem imaginar presidint eixa farsa de judici, amb la fotografia que hem conegut. No, no és la imatge de mirada febril i d'una pal·lidesa malaltissa que camina de forma furtiva pels carrers amagant-se per no ser reconegut com un ser menyspreable, a la forma dostoievskiana.
De jove sempre imaginava així els assassins, tenebrosos i amargats per la culpa, sempre fugint de si mateixos, avergonyits i espantats de ser descoberts, maleïts pels seus veïns i coneguts, purgant en vida l'horror dels seus crims. Era molt ingenu.
No, els assassins de novel·la russa eren només un tipus, com vaig saber aviat. N’hi havia altres amb vestit, barret i corbata, amb uniforme de gala o amb uniforme de campanya, o amb robes de clergue.
Ara, mire la foto de Boan Callejas i veig el rostre d’un adult major que ben bé podria correspondre a un familiar llunyà, a un funcionari jubilat o un veí al que saludem sense saber exactament per què. I no, no sempre és veritat allò de la foto i les mil paraules.
Aquest lamentable exemple de ser humà va ser un més dels responsables de la implantació d'una dictadura negra i cruel construïda des de la mort i el terror. Que el seu aspecte, el de la foto, no ens enganye. Que tampoc ho facen els qui avui dia reivindiquen aquell règim que va costar tanta sang i tant de dolor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada