El Pla de la Doble V. Vela i Verdeguer, nova fase per a l’economia valenciana (I).

El diari Las Provincias publica a la seua edició d'avui, diumenge 3 de juliol, una llarguísima entrevista als dos consellers que s’han fet càrrec de l’economia valenciana: José Manuel Vela i Enrique Verdeguer, amb les carteres d’Hissenda i Economia, respectivamente. Són –segons el diari- els responsables del Pla de la Doble V.

Paga la pena llegir les declaracions, les respostes dels dos consellers a les preguntes, -en ocasions incisives, en ocasions complaents i lluidores-, del periodista (la notícia no va signada, si més no en l’edició digital). En el post que trobareu infra hi ha un molt extens extracte de l’entrevista, amb les idees més interessants, més sorprenents o més polèmiques, en negreta i subratlades. En aquest, uns comentaris d’allò que he trobat més destacable.

El to dels consellers és bastant més tècnic que no polític en el sentit convencional de la paraula. Són dos professors, sembla, davant un problema professional de dimensions siderals. Ara bé, dues de les sensacions més intenses que genera l’entrevista en aquest lector és que els nous consellers a) pateixen d’una mena d’adanisme segons el qual la política econòmica que ells van a dissenyar i executar és independent, no té res a veure ni parentiu de la desenvolupada pels governs del Partit Popular des de 1995 ençà; b) no són responsables del que s’ha fet fins ara en matèria econòmica i, per tant, no paga la pena la menor autocrítica.

Passem revista a alguns dels que podrían haver estat els titulars generats pels consellers, amb algun comentari de qui signa.

- Estamos en una crisis brutal que nadie auguró. Vamos a actuar muy rápido. Què ha fet el Consell, doncs, fins ara? Acabem de descobrir que hi ha una crisi? Ja era hora, llavors, que començarem a actuar.

- El presupuesto es fundamental con su análisis previo de coyuntura. A partir de ahí nos pondremos a buscar la recuperación económica y la generación de empleo. Roda i volta: que hem fet fins ara? Ens anem a posar, ara, a buscar la recuperación econòmica i els llocs de treball?

- [Van a pujar els impostos?] Rotundamente no. ¿Por qué? Porque el motor de nuestra economía es la demanda interna que es el consumo y lo que nos va a permitir ver brotes verdes que algunos ya ven. De esta salimos. El sector exterior y el turismo van a ser fundamentales en esa recuperación de la economía. Des de quan hem descobert això?

- El gasto corriente es sanidad, es educación. Deu de ser un error de transcripció, això. No quiero precipitarme pero vamos a estar en capacidad de reducir los gastos este año en más de 600 o 700 millones de euros. De aquí a final de año. Con medidas que muchas veces serán impopulares y nos tirarán piedras. Si el 85 per cent de la despesa de la GV és sanitat i educació, i anem a reduïr d’aquí, està clar que van a ser mesures impopulars. Però, sols impopulars o també contraproduents per a la recuperació econòmica?

- Nuestro margen está en la gestión y en lo micro para tratar de no duplicar organismos, ayudas, tender a modelos únicos de ayudas, ventanillas únicas, cofinanciaciones, buscar colaboraciones entre lo público y lo privado. Pedagogía. Si hay un recorte van a haber sectores, empresas, proveedores y clientes afectados. Amb els antecedents que tenim, en matèria d’educació i de sanitat, les col.laboracions entre públic i privat és mentar la bitxa.

- España es un país pobre donde la gente vivimos como ricos; (…) Las prestaciones que aquí se dan en ningún país del mundo se están dando. El gasto farmacéutico es brutal. En el tema universitario, por ejemplo, no puede ser que todas las titulaciones se impartan en todas las universidades. Hem nugat els gossos amb llonganisses, també durant els darrers 16 anys de govern del PP, i ara ens hem adonat que som pobres, ai!!!. Això de les duplicitats de les titulacions, ¿afectarà les privades que competeixen de manera discutible amb les universitats públiques, per exemple amb la concesió de terrenys o la utilització de recursos públics com ara els hospitals?

- Si nos vamos a Sanidad, lo que se ha trabajado durante los últimos años es en llevar la cama al enfermo. Lo que debería es empezar a llevar al enfermo a la cama. Racionalizar. Como veo que vamos a acabar en el copago eso tiene que ser una solución precedida de un pacto de Estado entre los principales partidos políticos. Mi ídolo, que es el profesor Barea, se le ocurrió decir: oiga en los hospitales el servicio es la sanidad pero esto no es un restaurante. La comida que se la pague el paciente. Y tiene razón. El professor Barea (i el professor Vela, sorry) té una idea absurda i retrògrada del que és assistència sanitària. Atendre un malalt no és sols cosa de bisturí, quiròfans, pastilles, ungüents i sutures. Confondre un hospital amb un restaurant perquè el malalt ha de ser alimentat d’acord amb les seues necessitats de salut és propi d’una mentalitat comptable.

- En la época socialista el Ayuntamiento era el polideportivo, la biblioteca o el auditorio. Luego llegaron los campos de césped artificial. Tu pueblo si no tiene todo esto no vale. ¿Tenemos la culpa de eso? Sí, pero los políticos estamos denostados. En l’època socialista? Però no han passat setze anys d'això? Està mal tindre poliesportius i biblioteques? Si és així, qui ha governat des de 1995 aquest territori? Què en pensarà la senyora Barberà d’aquesta concepció?

- Aquí en la Comunitat tenemos unas infraestructuras espectaculares: carreteras, polideportivos... puede ser discutible si hacían falta pero están ahí. El endeudamiento se ha utilizado para hacer cosas. Inversiones se han acometido muchas y por lo tanto ya no se van a tener que acometer en un plazo corto. Hay que aprovechar esas infraestructuras para hacer de la Comunitat un sitio muy atractivo desde el turismo, inversión y cooperación empresarial. Hay un estado de bienestar que la sociedad nos pide mantener. És veritat que algunes són molt discutibles, però ahí estan. Qui les va dissenyar i programar? Qui va dur la comptabilitat? Qui va elaborar els plans d’ús d’aquestes obres? A qui hauríem de demanar-li explicacions i comptes?

- Se va a pagar [als proveidors]. ¿Cuándo? Me comprometo a que si el fondo de competitividad se ingresa y la situación de los mercados se normaliza, la deuda se renueva y el Ministerio autoriza los niveles de endeudamiento, en el plazo de un mes ha cobrado todo el mundo. Quatre premises han d’acomplir-se i, pel que sembla, sols la quarta –emetre deute- està en mans de la GV i dels seues consellers econòmics. Malament anem.

- El tema de las televisiones autonómicas es insostenible. Para que los valencianos veamos el fútbol, los informativos o la pilota no hacen falta esas estructuras. Veurem que opina el negociat d’Agitació i Propaganda. Atents a les nostres pantallas.

- El mercado nuestro es muy pequeño. El que no haya explorado otros mercado está muy condicionado. Consejos entre comillas: uno, nuestro mercado limitado; dos, hay un elemento clave como es la formación y tres ¿cuál es nuestro problema?: somos malos vendedores porque está mal visto pero todo el mundo es vendedor de sí mismo. La formació [de la población activa] és clau, com sabem. Sabem? Ho sabien els governs de Zaplana i de Camps? Què hen fet els darrers setze anys en política educativa? I ara, anem a reduir despesa en educació? Llavors en què quedem, és clau o no és clau?

José Manuel Vela i Enrique Verdeguer són professors de la Universitat de València, col.legues meus al capdavall. Com a company i com a ciutadà no puc sinó desitjar-los bon vent i barca nova. I que tinguen molta sort. Les declaracions d’avui, no obstant, no m’han generat precissament una sobredosi d’esperança.

Vela i Verdeguer a Las Provincias. Nova fase per a l'economia valenciana (II)

 

A continuació una síntesi de l'entrevista als consellers Vela i Verdeguer, que ha originar el post anterior.

El Consell anunciará este mes recortes de 700 millones para 2011

Las Provincias, 03.07.11

Salir de la crisis es tarea de dos: del conseller de Hacienda, José Manuel Vela, y del de Economía, Enrique Verdeguer. Camps ha elegido a dos cirujanos de bisturí fino. Vela tiene la ingrata labor de abrir y operar; Verdeguer, la de suturar. Del alta al paciente ya se encargará el conseller de Empleo, José Ciscar, si el paro mejora. Vela y Verdeguer desvelan en LAS PROVINCIAS las claves para la recuperación.

-Lo que hacía antes Gerardo Camps ahora es cosa de tres. ¿Cuál es la fórmula para salir de la crisis?

José Manuel Vela. Este Gobierno busca concentrar esfuerzos de una forma más eficaz. La economía va unida al presupuesto. La primera tarea que se hace es una previsión de coyuntura económica, se fija el empleo que se va crear, si va a crecer el PIB... Economía hace ese informe. La labor de Hacienda es destinar los recursos. El resultado del presupuesto es cómo va a funcionar la economía. Uno de los efectos fundamentales es el empleo. Estamos en una crisis brutal que nadie auguró. Vamos a actuar muy rápido. Soy partidario de darme 50 días y no he tenido ni siquiera uno. Un sindicato ya ha dicho que aquí no se pagaba la nómina y se ha pagado. Me dicen que se tenían que pagar el día 23. A partir de ahora se va a pagar el último día hábil de cada mes que es cuando llega el dinero de la financiación. Anticipar el pago de una nómina, que son 600 millones de euros... no estamos para eso. Deben cobrar pero no antes que los demás trabajadores.

Enrique Verdeguer.  El presupuesto es fundamental con su análisis previo de coyuntura. A partir de ahí nos pondremos a buscar la recuperación económica y la generación de empleo. Ahí vamos a utilizar la austeridad, transparencia, racionalidad, eficiencia.... ¿Qué previsiones hay? Imprevisible. Los medios juegan un papel que es el psicológico. Transmitir un mensaje de serenidad es fundamental. Si transmitimos pánico se agravará la situación.

Vela. Yo llevo 14 años aquí. Iba en un barco pero no en el puente. Ahora ya voy arriba y ves el horizonte mucho mejor. Hay gente que quiere desestabilizar. Llevo años oyendo que la Comunitat está en quiebra y no hemos dejado de pagar un vencimiento jamás. Son momentos de serenarse. La clave son los mercados financieros internacionales. Se ha cerrado el grifo a gobiernos, a empresas, a particulares. Lo de Grecia pinta bien. Si se hubiera ido al traste hubiéramos pasado muchísimos problemas. La situación macrointernacional es delicadísima. En los mercados de deuda la Generalitat tiene muchas operaciones que vencen y se renuevan. Hasta que en Grecia pasó lo que pasó no nos preocupaba. Los bancos se peleaban por colocar su dinero pero hoy no hay mercado.

Verdeguer. Tuvimos la buena noticia de Grecia y eso nos da un margen de maniobra. Nosotros vamos a hacer nuestros deberes día a día para consolidar la situación pero lo que no se puede esperar son milagros de la noche a la mañana. Hay que ser optimistas pero realistas.

-La máxima de Camps es ahorrar para crecer. ¿Hay medidas concretas para ahorrar o generar ingresos? ¿Subirán los impuestos?

Vela. En economía es muy importante saber cuándo debes tomar la medida y saber cuándo va a surtir su efecto. ¿Van a subir los impuestos? Rotundamente no. ¿Por qué? Porque para eso necesito modificar la ley y llegar al nuevo presupuesto del año que viene. No puedo subir de hoy para mañana porque además lo que haces hoy tiene efectos mucho después de cuando se aprobaron. El contexto ha cambiado y se busca hacer otra cosa.

-La pregunta era una subida de impuestos a medio plazo.

Vela. Rotundamente no. ¿Por qué? Porque el motor de nuestra economía es la demanda interna que es el consumo y lo que nos va a permitir ver brotes verdes que algunos ya ven. De esta salimos. El sector exterior y el turismo van a ser fundamentales en esa recuperación de la economía.

-Las prestaciones sociales absorben la mayoría del presupuesto...

Vela: el 85%

-Y en personal nueve de cada diez son sanitarios o profesores. ¿Dónde está el margen de actuación? Si no viene por la recaudación y el presupuesto está cerrado ¿dónde se va a actuar?

Vela. En lo que podamos actuar y que no dependa de la legislación del Estado. ¿Se va a recortar el gasto? Por supuesto ¿El gasto corriente se puede recortar? Por supuesto. El gasto corriente es sanidad, es educación. Hay medidas de dos tipos: unas cualitativas para tomar otras más duras y otras que ahorran mucho y que te facultan para reducir el gasto de verdad. Mi cabeza está ordenada pero lo anunciaremos seguro antes de que concluya julio. No quiero precipitarme pero vamos a estar en capacidad de reducir los gastos este año en más de 600 o 700 millones de euros. De aquí a final de año. Con medidas que muchas veces serán impopulares y nos tirarán piedras. Trataremos que no nos hagan daño. Habrá gente enfadada y también otra contenta pero oigo lo que pide la calle.

Verdeguer. Los plazos son muy importantes. La urgencia acaba siendo contraproducente. Pan para hoy y hambre para mañana. Hay que ser sólidos y tener una estrategia clara. Las cosas no se van a resolver de aquí a una semana. El impacto de las medidas lleva su plazo. ¿Con más ahorro se pueden hacer más cosas? Por supuesto, es cierto que tenemos compromisos, que no controlamos cierta legislación, que la sanidad y educación están ahí con un 85% del gasto. Nuestro margen está en la gestión y en lo micro para tratar de no duplicar organismos, ayudas, tender a modelos únicos de ayudas, ventanillas únicas, cofinanciaciones, buscar colaboraciones entre lo público y lo privado. Pedagogía. Si hay un recorte van a haber sectores, empresas, proveedores y clientes afectados.

-Sanidad y Educación, ¿aquí también llegará la racionalización?

Vela. Por supuesto. España es un país pobre donde la gente vivimos como ricos; Estados Unidos es un país rico donde la gente vive como si fuera pobre. Las prestaciones que aquí se dan en ningún país del mundo se están dando. El gasto farmacéutico es brutal. En el tema universitario, por ejemplo, no puede ser que todas las titulaciones se impartan en todas las universidades. Yo no puedo darla en Alicante, Castellón, Valencia, Elche. No puede haber titulaciones en la que el alumnado es inferior al número de profesores que la imparten.

-Para recortar ahí hace falta valor

Vela. Total. Hasta los propios rectores de la universidad que dependen de un claustro beligerante eso lo entienden. Si nos vamos a Sanidad, lo que se ha trabajado durante los últimos años es en llevar la cama al enfermo. Lo que debería es empezar a llevar al enfermo a la cama. Racionalizar. Tipos de intervenciones poco habituales y muy caras, pues que se hagan en un solo hospital de la Comunitat.

-¿Pero esas medidas se atreverían a tomarlas en solitario?

Vela. Como veo que vamos a acabar en el copago eso tiene que ser una solución precedida de un pacto de Estado entre los principales partidos políticos. Mi ídolo, que es el profesor Barea, se le ocurrió decir: oiga en los hospitales el servicio es la sanidad pero esto no es un restaurante. La comida que se la pague el paciente. Y tiene razón.

-Pero los políticos han tenido mucha culpa de hacer creer a los ciudadanos que son ricos. ¿Cómo van a cambiar esa visión?

Vela. Con medidas ejemplarizantes. En la época socialista el Ayuntamiento era el polideportivo, la biblioteca o el auditorio. Luego llegaron los campos de césped artificial. Tu pueblo si no tiene todo esto no vale. ¿Tenemos la culpa de eso? Sí, pero los políticos estamos denostados. Mi sueldo y el de este señor (Verdeguer) son 57.000 euros brutos al año. Cada mañana me levanto y digo estoy aquí porque quiero. Nadie me ha puesto una pistola.

Verdeguer. Aquí en la Comunitat tenemos unas infraestructuras espectaculares: carreteras, polideportivos... puede ser discutible si hacían falta pero están ahí. El endeudamiento se ha utilizado para hacer cosas. Inversiones se han acometido muchas y por lo tanto ya no se van a tener que acometer en un plazo corto. Hay que aprovechar esas infraestructuras para hacer de la Comunitat un sitio muy atractivo desde el turismo, inversión y cooperación empresarial. Hay un estado de bienestar que la sociedad nos pide mantener. Muchas cosas se van a tener que hacer por consenso entre partidos, sindicatos y sociedad. Y volviendo a lo micro, que es mi obsesión, una manera clara es aplicar medidas de evaluación de seguimiento a todo lo que hagamos.

-¿De qué manera?

Verdeguer. Los presupuestos muchas veces se hacen por inercia. Eso ha acabado. La manera de tomar decisiones es evaluar y hacer seguimiento de las medidas. ¿Vale la pena determinada participación, ayuda y sector? Hay que priorizar.

-Una vez aclarado el pago de la nómina, ¿cuándo van a cobrar los proveedores?

Vela.  Siempre me ha gustado una frase: se cogen más moscas con una cucharadita de miel que con un barril de vinagre. A la hora de tomar medidas impopulares, que las va a haber, más miel que vinagre. Lo que hay que arreglar es que no haya parados; impagos no hay sino retrasos en los pagos. En los mercados financieros no podemos actuar pero sí tenemos margen en el presupuesto y en economía. Lo de Grecia es el punto de inflexión en los mercados financieros y la cosa va a cambiar. La prima de riesgo bajará 'poquet a poquet'. El mercado de deuda es donde la Generalitat tiene operaciones que van venciendo y si el mercado se cierra no la renuevas ni haciendo el pino. ¿No renovar una operación qué significa? Que la tienes que amortizar y si no lo haces incurres en default (impagos) y entonces los mercados te matan.

-¿Y qué tiene que ir al próximo Consejo de Política Fiscal y Financiera?

Vela. Pues la autorización de endeudamiento a comunidades. Aquí no hacemos barbaridades, aquí no se lleva el dinero nadie, aquí no se derrocha nada pero si yo tengo un endeudamiento déjame emitirlo que yo tengo que pagar a mis proveedores. Una nómina no se puede dejar de pagar, sería el caos. Y otra causa más por la que no hay liquidez es por decisiones arbitrarias.

-¿De quién?

Vela. No voy a ser victimista ni criticar al Gobierno central, no es mi abecé, pero ha tomado decisiones arbitrarias contra las comunidades como fue el famoso fondo de competitividad del modelo de financiación.

-¿Y cuál es el mensaje que quiere mandar a los proveedores?

Vela. Van a cobrar. Primero les diría: gracias por aguantar. Pero si la administración paga con mucha lentitud es porque esos mercados financieros están cerrados; porque ese fondo de competitividad de 633 millones de euros si la ministra me lo ingresa me permitiría reducir plazos de pago y que cobre mucha gente. Es un atraco a mano armada porque ese fondo está previsto para las comunidades con financiación per cápita es por debajo de la media.

-Se va a pagar. ¿Cuándo?

Vela. Me comprometo a que si el fondo de competitividad se ingresa y la situación de los mercados se normaliza, la deuda se renueva y el Ministerio autoriza los niveles de endeudamiento, en el plazo de un mes ha cobrado todo el mundo. Y si no es así me seguiré levantando todos los días y en vez de mirar a mis hijas miraré una web con el diferencial respecto al bono alemán para ver en cuánto está la prima de riesgo. También entono el mea culpa porque no hemos sabido lograr una financiación per cápita.

-¿Van a tomar medidas de ajuste en Canal 9?

Vela. El tema de las televisiones autonómicas es insostenible. Para que los valencianos veamos el fútbol, los informativos o la pilota no hacen falta esas estructuras. El Estado de las autonomías es bueno el problema es cómo se ha creado.

-Turismo y construcción. ¿Dos sectores con un futuro distinto?

Verdeguer. El turismo es una actividad que consumen todos los que no residen en la Comunitat. Es una exportación de servicios. En la construcción hay un exceso de oferta y hay que ofrecer esas segundas viviendas a inversores internacionales. Por mi trabajo anterior, hay que darle prioridad a las medidas de impulso a la internacionalización.

-¿Qué peso tiene en la recuperación la salida al exterior?

Verdeguer. Es una guinda a un pastel en la que entran muchos factores de competitividad. Detrás tiene formación, tamaño de empresas, cooperación e innovación. La internacionalización es generadora de empleo. Las empresas menos vulnerables son las que salen a los mercados exteriores. Las fronteras se han quedado estrechas.

-Hay empresas fuertes con problemas de liquidez. ¿Qué consejos les puede dar?

Verdeguer. Me resulta complicado dar consejos porque es una osadía decir lo que tienen que hacer. Tenemos que acompañarles. El mercado nuestro es muy pequeño. El que no haya explorado otros mercado está muy condicionado. No se internacionaliza de la noche a la mañana. Sacar tu producto lleva su tiempo. Consejos entre comillas: uno, nuestro mercado limitado; dos, hay un elemento clave como es la formación y tres ¿cuál es nuestro problema?: somos malos vendedores porque está mal visto pero todo el mundo es vendedor de sí mismo. Añadiría el tema de la cooperación empresarial con otros países e incluso internamente y luego vertebrar entre nuestra mediana y gran empresa y pequeña empresa.

-¿Cuál va a ser la posición respecto a las dos cajas CAM y Bankia?

Verdeguer. Estamos en ontacto con el Banco de España para tratar de dar una salida a la CAM. Todo lo que sea inyección de liquidez en la CAM es bien recibida. El tema Bankia (que ha salido a Bolsa) vamos a ver la respuesta minorista.

Vela, antes de terminar, desveló que cuando Camps le llamó pensó «menudo marrón». El presidente le dijo: «Estás en el mejor sitio y en el mejor momento para hacer cosas que no se han hecho". Vela dijo sí: «Creo que es verdad y creo que Camps ha hecho una cosa, ha buscado personas para los sitios y no al revés. El mejor ejemplo es Enrique Verdeguer». Comienza el plan de la doble V.

Que fem amb els militants crítics? Carregar-nos-els, com sempre.

No tinc ni idea de quantes són les intrigues que escanyen el PSPVde València després de l'últim desastre electoral , pel que fa als seus corrents, sensibilitats o famílies. Ho ignore tot respecte a la correlació de forces interna, els equilibris i les parcel·les repartides entre elles. Francament, és una qüestió que deplore però davant la qual no puc fer res. És una organització que, vista des de fora, porta quasi dues dècades practicant el canibalisme i els resultats no poden ser més explícits. En tot el País, però especialment a la ciutat de València, resulta una evidència que si perseveren aconseguiran el que sembla es proposen: desaparéixer, convertir-se en una partit residual, irrellevant.

He sabut avui que la direcció política del PSPV ha decidit prescindir dels serveis de Fran Sanz. Un immens error més i, pel que sembla, una indignitat. Crec que és un error perquè Fran Sanz és un militant "de los de antes", d'aquells que fan partit, que eixamplen el partit, que obrin el partit, que difonen el partit, que aconsegueixen sumar voluntats i col.laboracions en benefici del partit, perquè el partit és el conjunt d'homes i dones que treballen políticament perquè tenen un projecte de societat millor que la que patim.

Hem compartit militàncies dècades arrere, però Fran Sanz és un corredor de marató política i un crític lleial amb el seu partit (com ha escrit avui Justo Serna), qui fa prou d'anys va entrar al PSPV. Semblava la seua una opció no sols lògica, sinó raonable. Altres, no obstant, jo entre ells, no vam donar eixe darrer pas i ens vam anar a casa, políticament parlant. Malgrat tot, hem continuat en contacte, ens hem escrit, ens hem parlat i, fins i tot, en un parell d'ocasions va convidar-me a raonar a un acte de partit.

El darrer, va ser a les vespres de les eleccions de 2008, a propòsit de les quals jo havia escrit alguna cosa en benefici del vot a Zapatero. Va ser un sopar a Benimaclet, amb més de mig centenar de persones, on Justo Serna i jo vam intervindre en sintonia amb un text que ens havia demanat a cadascú amb antel.lació i que havia distribuït entre els assistents. Després de les intervencions, en acabar el sopar, hi hagué un debat ben interessant. Certament jo vaig argumentar que calia votar el PSPV-PSOE a les eleccions legislatives, però ho vaig fer amb un discurs molt crític amb el PSOE, tot insistint en el retorn dels 400 euros i amb el que jo entenia (i entenc) com una actitud entreguista amb l'Església Catòlica. Ni una cosa ni l'altra, entenia jo (i entenc) n'eren pròpies de la socialdemocràcia. Al remat, tanmateix, vaig dir, la millor opció era votar per les sigles que en cas de victòria mantindria a Zapatero com a president del Govern. Fran Sanz va rebre crítiques i desqualificacions per organitzar un acte pel qual hauria d'haver rebut la felicitació de la direcció del seu partit.

Molt més important va ser, recentment, el debat que va organitzar a l'Octubre del carrer Sant Ferran, sobre el llibre de Toni Judt, amb el mateix Justo Serna i amb Joan Romero. Un acte que va ser un èxit polític d'unes dimensions inimaginables per al PSPV de València, amb un saló a vessar de gent. Un debat, clar, que va ser lúcid i fonamentat, al voltant de la situació per la qual travesa la socialdemocràcia a Europa.

Més enllà, per tant, de la seua tasca interna, puc dir que -vist des de la perifèria partidària- Fran Sanz és un socialista format i compromés, que exemplifica allò que vol dir la paraula militant. Ara, han prescindit d'ell. Un greu error. Un pas més del partit socialista en la direcció contrària als seus interessos i els dels qui voldríem que el PSPV oferira una alternativa front a l'hegemonia del Partit Popular. Un pas més cap a la irrellevància política per part de la direcció del PSPV-PSOE.

I, a més, una injustícia amb un militant dels que ja en queden ben pocs.

Després les manifestacions del 15M, les declaracions. Compte en caure en la temptació populista.

Vaig escriure fa uns dies un post al qual afirmava que n'hi ha consens al voltant de la idea que els joves, la generació millor preparada de la història d'aquest país, són els més perjudicats per la mateixa crisi econòmica que ens està ofegant sense perspectives -segons sembla- de millora pròxima.

És per això i per altres raons (crec imprescindible que els partits polítics prenguen consciència de la desafecció ciutadana que generen, per exemple) que he considerat allò del 15M com una excel.lent notícia, com una mostra contundent que la nostra societat encara respira políticament, que la ciutadania no està completament anestesiada.

Ahir, la manifestació de València va ser un èxit i els que vam caminar els carrers de la ciutat vam tonificar la nostra musculatura cívica i democràtica, que falta ens fa.

Avui, però, unes declaracions a Carles Francino, en la SER, d'un portaveu del 15M m'han encés les llums d'alarma. A propòsit de les mobilitzacions  que es van produir a tot el territori espanyol ha dit, com a sentència, que  "el poble porta un mes parlant".

Convindria no anar tan apresa i no simplificar tant la realitat que és, per definició, molt complexa. No, milers de ciutadans han donat el seu suport més o menys tangible a unes concentracions propiciades pel 15M (servidor en persona i per escrit, sense anar més lluny), però ni els acampats assembleistes, ni els que hem acudit a les seues reunions o a la manifestació d'ahir som "el poble". És digne de reflexió eixe prendre la part pel tot.  Qui és "el poble"? Eixe “poble” és el conjunt dels ciutadans? Tenim drets individuals els ciutadans, o els drets són exclussivament “del Poble”? Forme jo part "del poble"? Òbviament sí, però jo no sols he parlat mitjançant el meu suport al 15M. Entre altres intervencions vaig parlar el passat dia 22, dipositant dues paperetes a sengles urnes al meu col.legi electoral de Sagunt.

És per això que si realment els amics del 15M volen apel.lar als que han parlat durant el darrer mes, coincidirem que no han sigut només uns milers, han sigut milions els que hem votat, i per a milions d'eixos que hem votat els polítics electes sí ens representen (de fet, són un reflexe bastant fidel de la nostra societat; mal que ens pese). A moltíssims dels que ahir vam desfilar per València no ens agraden els vencedors (pràcticament per tot arreu), ni bona part dels vençuts, però tenen una legitimitat representativa que el 15M no en té. Desconéixer eixa realitat, fer com que no existix, considerar-se "els únics legítims representants del poble", em genera una lleugera sensació d'"alarma per populisme".

Com sabem, el discurs populista es caracteritza, entre altres coses, per dividir a la societat en dos camps antagònics: el poble contra un enemic odiós (l'oligarquia, els polítics tradicionals, els banquers, el FMI, l'imperialisme, un enemic extern, etc.).  El neopopulisme que va sorgir a molts països durant la dècada dels noranta s'interpreta com una resposta funcional a determinades demandes socials no cobertes, donada la profunditat de la crisi econòmica, que encoratja el sorgiment de nous lideratges amb fort suport social. Es parla d'uns moviments dins de la generalitzada informalització de la política, marcada per l'eclosió de processos que es desenvolupen al marge i en contra de la política tradicional i de la institucionalitat democràtica, i que s'estenen al mig d'una crisi de la funció mediadora dels partits polítics i de l'aplicació de polítiques neoliberals. Una connexió i convivència, la de neopopulisme i neoliberalisme, que s'explica per la tendència recíproca a provocar i incrementar la desintitucionalització de la representació política.

El discurs populista es caracteritza, en primer lloc, per difondre la imatge d'una societat radicalment dividida en dos camps polítics antagònics: el poble front al seu enemic. En aquesta divisió maniquea, el poble és afalagat i reafirmat, perquè representa l'autèntic, el nacional, el moral, el just i el bo. S'exalta la pròpia identitat col·lectiva i la pertinència de les solucions per als problemes que es troben en la fidelitat a la tradició i la cultura heretada, mentre que l'enemic representa l'antipoble, a l'estranger i fals, injust i immoral. La radicalitat de l'enfrontament fa impossible l'acord o la sintonia, per la qual cosa l'oposició (els qui “no són poble”) queda privada de tota legitimitat i el discurs es converteix en profundament oposat al  statu quo. La supremacia de la voluntat popular genera i estimula formes de participació que mostren l'exaltació de les virtuts pròpies de la gent comuna, incorrupta i vertadera, i una profunda desconfiança en tot el que representen als altres, els antinacionals, corruptes i degenerats, materialitzats en l'oci elitista, la cultura i la política tradicionals.

Som molts els qui aplaudim la sacsejada que el 15M ha provocat, tot i que el començament no va ser precisament feliç per això de Movimiento (que encara ens espanta a molts). Som comprensius amb determinades simplificacions, amb alguns dels els excessos verbals, amb les sentències poètiques, amb les indefinicions. Val. D'acord. Però també tenim el dret de discrepar i d'alertar davant accions, propostes o discursos que ens resulten poc mesurats o, directament, censurables.

La situació és molt dura. Més que ningú per a aquells que han eixit al carrer a cridar que està ofegant-los la crisi, l'especulació i la poca vergonya de molts actors polítics i econòmics. Ull, però, en creure que la història de les mobilitzacions socials va començar el 15 de maig de 2011.  No inventem ara l'aigua tèbia, per favor. I sobre tot: compte en caure en la temptació de dividir la societat en bons i roïns. Molt de compte amb la temptació populista.

Els indignats del 15M no poden pedre la cobertura de l'opinió pública

El Moviment dels indignats que des de fa setmanes s'ha convertit en un referent polític que ningú no pot ignorar va captar des dels seus inicis no sols la benevolència, sinó la simpatia de l'opinió pública majoritària. Els del 15M han de ser conscients, però, que no poden perdre-la.

Tothom que té els ulls oberts i les orelles parades sap què està passant a l'Europa perifèrica, des de Grècia a Portugal, des d'Irlanda a Islàndia. És una certesa per tots els qui estem atents a la cosa pública que fa mesos que Espanya voreja el drama macroeconòmic, i que són milions les persones que travessen un drama micro que els està fent patir de valent. Els valencians, a casa nostra, sabem que la crisi presenta unes components que no fan sinó agreujar encara més la situació, en la mesura que durant anys la nostra economia ha viscut enganxada a l'especulació immobiliaria.

N'hi ha consens al voltant de la idea que els joves, la generació millor preparada de la història d'aquest país, -com està repetint-se fins al cansament darrerament-, són els més perjudicats per la mateixa crisi econòmica que ens està ofegant sense perspectives -segons sembla- de millora pròxima. Un quaranta per cent de la població activa entre 16 i 25 anys està sense faena. La franja més preparada, aquells que han rebut una educació universitària que, -en la mesura que està fortament subvencionada-, hem pagat entre tots, li ha tret la pols al verb emigrar i estan conjugant-lo a tort i dret. Els joves estan decebuts, desesperançats i indignats; molt indignats. I no els falta raó, perquè la tenen tota. I aquests joves manifestants que han decidit passar les nits a les places de les nostres ciutats, tenen pare i mare, avis, parents i amics.

Tots en tenim de fills sense faena. Tots en tenim de fills o d'amics dels nostres fills que estan preparant-se per a marxar fòra, o ja ho han fet, tot fugint a la recerca d'un horitzó laboral i personal. En la mesura que aquest consens existeix, les concentracions del 15M han gaudit, i gaudeixen, d'una molt elevada dosi de simpatia generalitzada.

Afegim-li alguns incidents greus, com ara la càrrega de la policia a Plaça de Catalunya (junt amb altres episodis afortunadament menors), i sumem-li el descrèdit dels polítics professionals i dels partits als que representen (el tercer problema dels ciutadans d'Espanya, segons el CIS), i tindrem un mapa bastant fidel del per què dels bons ulls amb els quals l'opinió pública ha donat suport i ha teixit un mant protector sobre les concentracions dels joves indignats.

El favor de l'opinió pública, -sense el qual els indignats farien malbé el microclima en el qual s'han desenvolupat-, s'ha de mantindre. Els indignats han d'entendre que hi ha una línia roja que no poden ultrapassar: la que separa la protesta legítima de la vulneració del Codi Penal.

És cert que hi ha una violència implícita en el sistema: la que et deixa sense treball, la que et paga un salari de misèria (per allò de l'oferta i la demanda), la de l'abús impune dels desaprensius que saben fer negoci del patiment d'altres. És cert, a més, que hi ha hagut episodis de violència a càrrec de les forces de l'ordre. És possible que algunes entre les violències implícites i entre les explícites hagen estat directament provocacions. També és cert que al costat dels indignats hi ha persones i grups, apenes grupuscles sense representativitat efectiva, que en són partidaris del vell "quant que pitjor, millor". Tanmateix, el contingent majoritari dels partidaris del 15M ha de mantindre la calma, i no hauria de caure en les provocacions. A més, pense, han de ser inflexibles i expulsar aquells que emparant-se amb ells, amagant-se sota la seua imatge, poden arribar a fer servir la violència, la coacció i l'amenaça.

Cal definir objectius tangibles, sí. Cal exigir-los, també; però, ull amb infringir el marc jurídic de l'Estat de Dret, especialment el Codi Penal. No sols seria èticament reprovable, seria un greuíssim error que podria fer malbé el favor de l'opinió pública amb el que conten, i sense ell el 15M no podria sobreviure. Allò que ha passat aquest matí al Parlament de Catalunya va, a la meua opinió, en contra dels objectius i dels interessos que defensa i representa, ara per ara, el 15M.

Roda i volta sobre la llengua, o de com no és possible despolitizar-la

Fa uns dies vaig penjar un post (- Mira pare, està escrit en valencià) que ha generat una resposta amable al seu bloc d'una persona a la que no tinc el gust (Jesús Pàrraga), i un debat al qual han participat diverses persones (alguna sí, coneguda i molt apreciada). He volgut sumar-me i he començat a escriure a l'apartat corresponent del seu bloc, però és tan incòmode redactar un text que no siga poc més d'un telegrama que he decidit traslladar-me al meu per a escriure'l en l'aire. Ahí va la meua participació.

Perdoneu-me per entrar tard al debat, que està interessant. Perdoneu-me a més, -i no serà una sorpresa si heu llegit coses que escric al meu bloc-, pel meu pesimisme.

Aquest tema de l'escola en valencià i del valencià a l'escola és per a mi un tema central de la nostra història recent, que es converteix en central-central i de màxima actualitat perquè el connecte amb el relatiu a l'Escola Pública. No vull, no obstant, extendre'm massa, així que faré alguns telegrames:

1) Molts vam arribar amb els nostres fills a la línia en valencià durant els primers vuitanta per militància valencianista, que no necessàriament nacionalista. Potser ací caldria definir què és ser nacionalista i, tal vegada, desenvolupar la idea que el valencianisme sempre és polític, però no ha de produir-se, per definició, una trasllació partidària.

2) Com alguns heu apuntat, la línia s'ha fet més plural, i ahí cal incloure els pragmàtics que han descobert que en la línia en valencià hi ha avantatges escolars per als seus fills.

3) La realitat de l'escola en valencià no es pot deslliurar de la de l'escola pública, la qual cosa fa que els pares i mares hagen de lluitar per drets que hauríen de ser satisfets d'ofici per l'Administració. Com que no ho són, malauradament, cal mobilitzar els ciutadans compromesos, la qual cosa espanta els pares i mares que no volen enredros ("ni política"), i els espenta cap a l'escola concertada. Els enemics de l'escola pública i del valencià a l'escola han aconseguit així matar dos tirs d'un pardal. I així anem.

3) Al meu parer, no és possible despolititzar la llengua, ni el seu ús, ni l'exigència de la seua presència pública. No és possible. Un argument d'uns quants que podríem citar: a València ciutat (una altra cosa és a comarques, i no t'ho cregues del tot) parlar valencià en públic (reunió de veins de l'escala, botiga del barri, assemblea del col.legi, ambulatori, comissaria de policia, taxi...) provoca que et classifiquen quasi automàticament com a nacionalista i catalanista (és a dir separatista, és a dir altres coses encara pitjors). Si a més el teu nom és Andreu, Pere o Empar, ja estàs perfilat del tot. I què hem de fer, sinó fer política i resistència cívica pera revertir aquesta situació.

4) Des de la Batalla de València molt especialment, l'ús social de la llengua va generar la desqualificació: catalanistes (és a dir, traidors a València) n'erem els qui l'exigiem. Una anècdota personal: vaig ser despatxat d'una faena que compatibilitzava amb els estudis (a una petita empresa familiar, anys setanta) per "rojo" i per catalanista. És cert que vaig ajudar a muntar CCOO i que vaig afiliar algun treballador al PCPV, però realment allò que em va condemnar, allò que em va penjar la soga al coll, va ser mantindre en públic i amb tossudesa que els valencians n'erem catalans i que jo parlava català. Era molt jove, i ara estic convençut que vaig cometre greus errors polítics..

5) Van aconseguir (amb la meua col.laboració innocent i la d'alguns milers més) dur el debat polític al terreny dels sentiments: bandera, llengua i territori. Tres batalles, tres derrotes. Què explicava Emilio Attard de la collonada de Comunitat Valenciana? Nosaltres parlant de raons, de gramàtica, de romanística, de ciència política, de geografia; i els instigadors de la Batalla de València fent populisme groller i sentimentaloide. No volien raonar, no volien consensuar res. Volien vèncer-nos. I ven fer molt, molta política, partidària i no partidària. Amb quins resultats?

6) La llengua és política. Era Josep Pla, si no recorde mal, qui deia que Catalunya és un país al qual si dius bon dia, et contesten bon dia. A casa nostra, i ho dic per experiència personal, si dius bon dia pots endur-te sorpreses. Algunes agradables; altres al contrari. Quan entres a una botiga i dius Bon dia!, estàs fent política.

7) Un amic meu insistia fa molts anys com el qui recita un mantra que la llengua no seria només una forma de comunicació normal mentre la Coca-Cola no realitzara publicitat en valencià. En fa? Sabrà de política la Coca Cola?

8) Una altra d'amics. En una reunió de professionals de l'ensenyament de tots els nivells educatius, un d'ells ens va demanar: alçeu la mà el qui estiga segur que els fills dels seus fills parlaran valencià. Com cantava Llach a El Bandoler: Ningú ho va fer.

9) Tercera d'amics. Un que és home reflexiu ha dit moltes vegades en públic que la llengua no podrà sobreviure si els valencianoparlants no som capaços de pactar amb els que són refractaris a ella, o directament contraris. El problema és greu: la majoria dels altres no tenen ni la menor intenció ni el menor interés en pactar res.

10) Així tot, jo crec que caldria pactar. És l'única possiblilitat de sobreviure. Ara, amb l'anglés que ningú no pot discutir quant a la validessa com a llengua útil i necessària, és més fàcil arraconar el valencià. Caldria fer un gran pacte per la llengua, pel seu ensenyament, pel seu ús. Per això es va fer una llei. De fet, hi ha una llei; però, no sols ha estat reiteradament incomplida, és que ara acaben d'anunciar-nos que van a donar-li la puntilla.

11) No sé com propiciar eixe pacte. No sé què caldria fer. Sí que sé, però, que començar a parlar de feixistes (tot fent un sinònim incorrecte amb autoritaris, vull entendre; o tot desconeguent allò que és el feixisme), i seguir amb la divisió desqualificadora entre espanyols i valencians, no és un bon camí. A més d'altres coses, és un greu error polític.

Lamente no tindre ni una idea amable.

Jesús de Natzaret a les Corts Valencianes?

Arran la constitució de les Corts Valencianes amb els nous representants elegits el passat 22 de maig, el nou president d'aquestes, el senyor Juan Cotino, ha tornat a fer alardó de les seues creences religioses, tot confonent el Saló Plenari del Parlament valencià amb un racó de casa seua. La foto del cavaller i el crucifix ha pegat la volta al món, i de nou els valencians hem estat notícia per a la broma, el sarcasme o, si més no, la sorpresa d'aquells que ens miren des de la distància.

Em pregunte el perquè de l'exhibició tan desubicada de les íntimes conviccions religioses del senyor Cotino. Que ens vol transmetre el senyor President de les Corts Valencianes? ¿Vol transmetre-li als seus companys de partit i/o als seus germans en Crist alguna cosa així com que Jesús de Natzaret ha entrat de la seua mà a la cambra legislativa valenciana? De ser encertada l'explicació, amb quina intenció ho hauria fet? La d'emparar-se sota la protecció de la creu per a legislar amb justícia i rectitud?

Com que és coneguda la profunda religiositat del senyor Cotino, no de bades es membre rellevant de l'Opus Dei, sembla supèrflua aquesta intenció de reforçar una adscripció que està sobradament demostrada.

Que pretenia Juan Cotino llavors? ¿Provocar o simplement molestar els aconfessionals, els agnòstics, els ateus, els creients d'altres confessions, els catòlics que viuen la seua fe sense imposar-se-la als demés?

Sí així fòra, -i no sóc capaç de trobar-ne una altra raó-, el ben cert és que no és allò que diríem un bon començament de la legislatura sota la presidència del senyor Cotino. El coneixíem per la seua militància fervorosa contra la Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaraç, i per haver fet el possible i l'impossible per a afavorir les ordres religioses en el camp de l'educació i la sanitat valenciana. Ara, però, sembla que el seu integrisme catòlic ha de fer-se més visible, més palés, més explícit en les formes, encara.

És una pena molt de lamentar, -si més no per a aquells que voldríem que la simbologia religiosa no entrara ni en els òrgans de representació popular, ni en altres escenaris de la vida pública (com ara les escoles, per exemple)-, que el catolicisme més integrista triomfe indefectiblement sobre aquell altre que més i millor connecta amb la doctrina predicada per Jesús de Natzaret.

Fa uns anys, tres aproximadament, el teòleg Juan José Tamayo escrivia, a propòsit de la presència dels símbols religiosos en l'àmbit de la política, i dèia: “Jurar o prometre els càrrecs públics davant el crucifix em sembla una contradicció. La mort de Jesús de Natzaret en la creu no va respondre a la voluntat de Déu, com freqüentment han predicat les esglésies cristianes, sinó que va ser l'aplicació d'una condemna imposada per les autoritats religioses i polítiques per la seua afilada crítica de la religió, la seua transgressió sistemàtica de la llei, el seu permanent conflicte amb el poder polític i la seua pràctica alliberadora, socialment revolucionària, políticament desestabilitzadora de l'ordre establit, religiosament subversiva i desacralitzadora del poder”. Fa tota la impressió que el senyor Cotino es troba a les antípodes evangèliques del senyor Juan José Tamayo. No sembla que aquest Jesús de Natzaret siga el que el senyor President de les Corts va dur al Plenari.

El teòleg, a més, afirmava que “És necessari preservar el crucifix, símbol d'un cristianisme alliberador i compromès amb els exclosos, de qualsevol ús i abús polític, manipulació partidista i legitimació del poder. Em sembla un sarcasme que qui fora crucificat per blasfem, heterodox i subversiu servisca de legitimació de les actuacions polítiques de qui van a exercir el poder. És una contradicció en tota regla i una desnaturalització de la mort de Jesús de Natzaret. Els dirigents eclesiàstics i els creients de les diferents esglésies cristianes haurien de ser els primers a alçar la veu contra l'ús i abús del crucifix en cerimònies de caràcter polític i de reclamar la seua supressió en actes institucionals”.

De moment, a les Corts Valencianes els únics que van aixecar la veu en contra de l'actitud del senyor Juan Cotino van ser el senyor Enric Morera (Grup Parlamentari de Compromís) i la senyora Marga Sanz (Grup Parlamentari d'Esquerra Unida). El senyor Jorge Alarte (Grup Parlamentari Socialista), va ser molt més tebi i quasi legitimà l’ostentació religiosa, tot tirant mà de la llibertat per a expressar les idees. No és, certament, un bon començament tampoc per a qui vol ser el referent de l'oposició de l'esquerra política al Parlament valencià.