A propòsit de pactes [postelectorals de govern], una història xilena.

Anem a entrar en un any electoral. La cita amb les urnes és sempre transcendental en democràcia, i ho és més quan un país està en situació crítica com és el nostre cas. La crisi econòmica, política, social i ètica en la qual portem instal.lats més de set anys no remet; amb prou faenes milloren les xifres macro, la qual cosa sense ser cosa menor no oculta el 25 per cent de treballadors sense ocupació, la corrupció sistèmica, l'eixamplament de la bretxa de la desigualtat, la patètica incapacitat del govern presidit per Don Tancredo Rajoy, l'acarnissament amb el sistema públic sanitari, educacional i assistencial, i un seguit de desgràcies i desastres més que no és necessari referir.

Primer vindran les eleccions locals i autonòmiques, quan la primavera ja estiga en la seua recta final, i quan s'assente la tardor arribarem a les generals. Això si el calendari no pateix modificacions, cosa que no es pot descartar.

En uns i altres comicis són previsibles resultats que faran difícil la constitució de majories de govern fortes i solvents. Els pactes es faran imprescindibles, tant i més si la majoria dels ciutadans es decanta per recolzar opcions partidàries que tinguen com a objectiu apartar al Partit Popular de qualsevol instància de poder, ja siga local, regional o estatal. El PP de Rajoy és per a una majoria dels ciutadans una barreja insuportable d'incapacitat, despotisme i corrupció, i no són pocs en les seues pròpies files els que intueixen el desastre electoral que se'ls hi acosta.

A Espanya no existeix una cultura del pacte polític entre partits. Aquesta és una evidència que demostra que un sistema democràtic de qualitat necessita temps, molt de temps per a que els canvis legislatius permeabilitzen la cultura política d’una societat. No hem tingut suficient temps, malgrat les dècades transcorregudes des que superem la dictadura franquista. Particularment la dreta política espanyola, encara que no solament ella, té encara massa regustos autoritaris, sectaris, quasi tribals. La percepció de l'altre més com a enemic que com a adversari és el resultat de moltes coses que es troben en la nostra història, però sens dubte una d'aquestes variables és que la dreta sociopolítica espanyola és incapaç, genèticament, de col.laborar en la construcció de res d’allò que no siga propietària, arquitecta i gerent vitalícia.

L'oposició a aquest govern arbitrari, superb, insolidari i protector de lladres de diversa mena, és plural; molt, massa. Entre els seus variats dèficits, aquesta oposició política té una dificultat quasi insalvable per al pacte, per a la col.laboració lleial entre els seus components. L'experiència recent demostra que l'única solució que eixa oposició troba per a superar la seua fragmentació i constituir majories de govern és establir quotes en el repartiment del poder [dit siga això de poder en la seua accepció més col.loquial, que després resulta que la distància entre govern i poder és ben gran].

Les quotes s'imposen ja des del repartiment dels llocs d'eixida en les llistes electorals; ja siga entre partits en coalició, ja siga entre famílies polítiques quan es tracta de partits que concorren en solitari. I és clar, després aquest repartiment es reprodueix, cas d'aconseguir la victòria, en la constitució dels diversos nivells de govern.

Es dedueix, per tant, que el problema més complex no és el de les eleccions, el de les llistes amb els seus equilibris i els seus repartiments; el problema més important és el del dia després. La pregunta a l’endemà dels comicis previstos per a 2015 ben bé poguera ser: i ara, què fem?

Modestament proposem una resposta: el quoteig de nou, no.

En un passatge d'un llibre que vaig publicar farà amb poc més d’un any, Xile en la pantalla, arreplegue l'experiència de Miguel Littin, el famós cineasta xilè, a propòsit dels seus problemes amb les quotes durant els primers mesos del govern de Salvador Allende, aquells en els quals regnava l'entusiasme i tot semblava possible.

Littin va ser convocat pel President per a oferir-li l'adreça de Chile Films. El cineasta, molts anys després, confessava el que li va dir a propòsit Pablo Neruda: “No cometa eixe error. Eixe elefant no l’alça ningú”. No obstant això, desoint el consell del poeta, va acceptar el repte de comandar ―ad honorem― l'empresa pública del cinema xilè. Recorda Littin que va viure moments apassionants, com quan es van constituir els tallers de cinema, en els quals van participar la pràctica totalitat dels actors i actrius del moment, així com cantautors de la talla d'Ángel Parra o Víctor Jara. Es va tractar de tallers de creació dramàtica o documentals, un d'ells dirigit per Patricio Guzmán. També es van fer pel·lícules dirigides per Raúl Ruiz, per Aldo Francia i, recorda Littin, “hi havia un moviment molt fort que ho volia canviar tot i fer pel.lícules diferents”.

Tanmateix, no van tardar a aparèixer els problemes: “…va ser molt apassionant fins que es va produir la burocràcia, fins que es va produir el quoteig, fins que, de sobte en la taula, hi havia un delegat dels diferents partits de la UP i cadascun volia una quota de pel.lícules per al seu partit. Llavors jo els deia: ‘no es poden fer quotes de talent, no es poden fer quotes de pel.lícules. Això no és raonable’. I llavors van començar les lluites molt fortes. Baralles internes perquè jo no vaig cedir. No vaig cedir de cap manera”.

Littin va parlar del tema amb Allende en diverses ocasions, oferint-li la seua renúncia al càrrec. El director explica que en una d'aquelles converses li va dir al President “el que jo vull és fer cinema i que fem un cinema important, un cinema representatiu de Xile, una projecció cap a Amèrica Llatina i no aquesta ximpleria de les quotes”. Conta Littin que Allende coincidia amb ell, “i un dia em va dir —textual― ‘Vaja vostè a fer el seu treball, que jo vaig a arreglar ací a aquests huevones’. Jo em vaig anar allà, però…”.

La situació política interna, no obstant això, no va millorar a Xile Films: “continuarem lluitant contra la burocràcia fins que jo li vaig plantejar a tota la gent, companys meus, cineastes del MIR, del PS, del PC, ‘mireu, deixem les oficines als buròcrates i nosaltres ens anem a fer cinema’”. Littin va visitar a Allende, era ja en 1972, “i li vaig deixar al President una carta de sis quartilles on vaig plantejar les raons de la meua renúncia. Ell em va dir: ‘Allende no dóna renúncies a ningú’. I se’n va anar. Bé, el President era així. Jo vaig deixar la carta i me’n vaig anar de tota manera”.

Què bo seria, pense, que sabérem aprendre de les experiències d'uns altres. Que aprenguérem una mica d'aquesta història xilena que ens va explicar Miguel Littin. No obstant això, francament, no sóc optimista.

Cal morir dempeus.

Uns diuen que la frase és d'Èsquil, el dramaturg grec que va lluitar amb gran valor en la Batalla de Marató. Uns altres que és d'Emiliano Zapata. Alguns han afirmat, erròniament, que va ser el Che Guevara qui la va pronunciar. A Espanya, molt abans que l'argentí, durant la guerra civil, Dolores Ibárruri l'havia popularitzat, i a ella se li ha atribuït des de llavors: “Més val morir dempeus que viure de genolls”.

La sentència era, -i és, perquè conserva la seua validesa-, una crida a lluitar per la llibertat, a oposar-se a la tirania, a derrotar a els qui vulguen imposar la dictadura. En última instància, la consigna era, -i segueix sent-, una apel·lació a la pròpia dignitat, a no acceptar el que ens vulguen imposar, siga qui siga, quan amb l'acceptació d'eixa imposició es danye la nostra honra, la nostra autoestima. En síntesi, es tracta d'un imperatiu categòric que ens exhorta a viure amb la dignitat estalvia.

I aquest és un combat que lliurem al llarg de la nostra existència. I ningú pot obligar-nos a flaquejar en la fase última. És necessari mantenir la capacitat de lluita fins al final, fins al darrer moment.

Ara, fonamentalment en les societats desenvolupades, els mitjans tècnics i farmacològics són molts i variats, amb el que eixe final, aquesta última etapa, pot diferir-se, allargar-se, quasi eternitzar-se, sense cap altre objectiu que mantenir-nos amb vida o, dit amb major propietat, conservar-nos administrativament vius. L’acarnissament terapèutic que pot exercir-se sobre nosaltres és una de les possibilitats que hem de contemplar en pensar en la fase final de la nostra vida. En aquest afany previsor, hem de pensar en la possibilitat que se'ns neguen unes cures pal·liatives que ens estalvien el dolor i el sofriment. Un patiment que no tindria una altra fi que mantenir-nos clínicament vius, ja que no hi hauria recuperació possible d'una qualitat de vida raonable.

Aquesta fase final pot ser un infern. Pot ser-ho para nosaltres i per als nostres pròxims. Podem patir fora mida i, a més, fer patir a els qui ens estimen. La lluita per viure, el combat contra la malaltia, el desig de perllongar la vida té sentit quan la victòria és possible, quan vèncer significa viure amb decoro. Viure amb un mateix i amb els altres, amb els qui ens estimen, amb el cap alçat, sense patir la humiliació de l'extrema dependència.

És per això que som milers els partidaris ferms de l'eutanàsia, entesa com l'acció de provocar la mort a un malalt incurable per a evitar-li majors sofriments físics i psíquics. L'eutanàsia és il·legal a Espanya, però creix el nombre dels ciutadans que estem obstinats que es legisle adequadament sobre ella. En aquest procés, no obstant això, exigim la generalització completa i absoluta de la dispensació de cures pal.liatives; és a dir, de la universalització d'un procediment que, segons descriu l'Organització Mèdica Col.legial (OMC), s'utilitza quan el malalt es troba en els seus últims dies o hores de vida per a alleujar un sofriment intens. Aquest procediment, afegeix l'OMC, ha de ser tan continu i tan profund com siga necessari per a alleujar aquest sofriment.

És un dret que, lamentablement, ens veiem obligats a exigir perquè a Espanya gran part de la població segueix sense poder accedir a ell. Segons el president de la Comissió Central de Deontologia de l'OMC, almenys la meitat dels malalts avançats o terminals no té disponible un servei de cures pal·liatives que li preste una atenció adequada, i aquests ciutadans agonitzen durant dies o setmanes patint grans dolors físics i psíquics.

Sembla mentida que avançada la segona dècada del segle XXI estiguem com estem. Però, així són les coses. Per això és necessari que aquelles persones sensibles a aquesta realitat recolzen les accions tendents a revertir completament aquesta situació. Per a fer-ho va sorgir fa trenta anys –que en aquests dies, per cert, es commemoren-, l'Associació Federal Dret a Morir Dignament (DMD). El seu president, el doctor Luis Montes declarava recentment a la premsa  “El ciutadà no és lliure de decidir la seua mort i l'Estat ha de tutelar perquè visca el màxim possible encara que estiga patint”.

Luis Montes opina que les cures pal·liatives segueixen sense arribar a la majoria de ciutadans per qüestions purament ideològiques, que impedeixen el seu desenvolupament: “La majoria de les cures pal.liatives d'aquest país estan en mans d'organitzacions confessionals sense ànim de lucre –entrecometes, perquè és l'Església Catòlica– on no es dóna el mitjà i el ferment per a un exercici lliure per part dels ciutadans del seu dret a acabar amb el sofriment. Hi ha ací un conflicte greu que se sol resoldre molt malament. Depèn del servei, de la sensibilitat del metge i del seu atreviment, actuar conforme a les bones pràctiques mèdiques i dormir al malalt perquè el seu trànsit al Més enllà, bé, al no-res, siga el més pacífic possible”.

Espanya, doncs, resulta un evidència, necessita una nova llei que garantisca una mort digna a tots els ciutadans.

Fernando Pedrós, periodista, filòsof i membre de DMD, escrivia recentment una carta a oberta al nou líder del Partit Socialista. Com que aquest ha parlat d'avançar cap a una democràcia radical, Pedrós li preguntava si l'eutanàsia tindrà el seu reconeixement en ella. Si se li permetrà al ciutadà exercir la seua autonomia i se li reconeixerà el dret d'eixida de la pròpia vida. Li recordava igualment a Pedro Sánchez que Zapatero va prometre una llei reguladora de l'eutanàsia i el suïcidi assistit que no es va materialitzar. Segons el líder socialista no hi havia a Espanya una vertadera demanda social. El filòsof Salvador Paníker, president d'honor de DMD, li va respondre en aquells dies que el poble estava madur, però no així els polítics.

Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), [en el seu Estudi 2.803, de maig-juny de 2009, sobre Atenció a Pacients amb malalties en fase terminal], el 83.3 per cent dels ciutadans estava Totalment d'acord a facilitar al pacient tots els calmants necessaris per a controlar el dolor [a més, el 13.1 per cent Bastant d'acord]. Paral.lelament, el 58.5 per cent estava Gens d'acord a perllongar artificialment la vida quan no existisca esperança de curació [Poc d'acord el 22.7].

És evident, doncs, que n’hi ha, si més no, una demanda social de les cures pal.liatives, i és àmpliament majoritària. En el camí, doncs, cap a la consecució del dret a l'eutanàsia, que no és una altra cosa que el dret a disposar de la pròpia vida quan l'individu considera que la qualitat d'aquesta no li permet gaudir-la sense menyscabar la pròpia dignitat, és necessari universalitzar les cures pal.liatives. Ningú ha de morir en el nostre país patint terribles sofriments físics i psíquics. La dignitat no ha de perdre's mai. Tampoc en el tram final de la nostra existència. Cal morir dempeus.

Podemos i els efectes de la Revolució Russa.

Van irrompre amb força en les eleccions europees i des de llavors no han fet més que pujar i pujar en la intenció de vot. Fins al punt que hi ha enquestes que els situen primers en alguna demarcació electoral regional i segons o tercers en el total del territori espanyol. I segueixen pujant.

Ho han fet amb descaradura, amb supèrbia fins i tot. Es presenten com una esmena a la totalitat d’allò existent, i es postulen com l'antídot contra el que anomenen la Casta. Com a tal defineixen al món polític en general, excepte alguna cosa que diria aquell. Els seus dirigents, fonamentalment el triumvirat Iglesias, Monedero i Errejón, porten setmanes compareixent davant els mitjans, pontificant sobre el diví i l'humà.

I clar, han ficat la pota quasi sense atenuants. No en això o allò, sinó en moltes coses. Fonamentalment en censurar quasi tot a quasi tots, i pel que fa a d’ells mateixos per parlar i parlar sense dir gairebé res. En altres ocasions han apuntat idees que han alçat butllofes, sospites o dubtes. I, per descomptat, en molta gent també esperances, il·lusions i ganes de recolzar-los.

Semblen sorpresos per les crítiques, però què esperaven? Els estan sotmetent a un bombardeig amb napalm. Des dels partits majoritaris els estan escrutant fins al color de la roba interior, i des dels mitjans de comunicació els estan aplicant un tercer grau implacable. No diguem ja la premsa brossa, aquesta està fent el seu paper de difamar-los i d'acusar-los pràcticament de tots els delictes del Codi Penal. Ningú, cap dirigent polític s'exposa als focus com aquests xicots estan fent. Però ells ho han volgut. Feixugament, ingènuament. Un exemple de com l'extrema superba pot convertir-te en un pardillo de campionat.

Les xarxes socials bramen a favor i en contra de Podemos. Detractors i partidaris s'acusen mútuament de tot. I tots tenen part de raó. Els primers s'han esquinçat les vestidures amb el contracte d’Errejón en la Universitat de Màlaga. Els segons es queixen que hi ha deslligada una campanya brutal contra ells.

Allò d’Errejón sembla de traca. En un país en el qual els milions van que volen, en el qual les dietes i els viatges, les comissions, el frau a Hisenda i els sobresous, són cosa corrent i freqüent, es crucifica a un jove sobradament preparat per haver mantingut durant sis mesos un treball precari incompatible amb la seua activitat política. És escandalós. Però, d'altra banda, què podien esperar d'aquells als quals han denigrat anomenant-los Casta de l'obsolet i corrupte Règim del 78? Doncs això, que quan han trobat munició han disparat sense pietat contra ells. Ara ja saben com van a anar les coses: que no perden ni el bonobús, que van a haver d'aguantar el ser escrutats amb lupa, amb microscopi pel Poder realment existent.

Podemos ha sigut un terratrèmol polític que ha tingut, i pot seguir tenint, efectes benèfics per a una actualització del sistema polític espanyol. Han posat l'existent, el que efectivament procedeix del 78, potes per amunt. I això és magnífic perquè la podridura del mateix ens arriba més amunt de la barbeta. Urgeix aquesta actualització del sistema, i urgeix que s'instal·le un antivirus [de la corrupció i d'altres vicis públics] que siga molt, molt potent. La gent de Podemos pot facilitar que aquest procés es produïsca.

Seria convenient abans, això sí, que definiren millor els seus objectius i que la seua anàlisi de la situació tinguera més finor. No poden, no haurien de censurar i desqualificar tot i a tots. Ni és intel.ligent, ni és just. No haurien de prometre coses que dubten que puguen complir, almenys mentre no estiguen en condicions d’explicar el com ho faran amb pèls i senyals. Haurien de tenir molta cura amb alguns objectius particularment sensibles: els mitjans de comunicació privats, l'OTAN, el patriotisme [concepte que caldria definir, que grinyola entre l'esquerra] i la idea d'Espanya, l'ensenyament concertat, la renda bàsica… etc.

Que Iglesias li diguera a Ana Pastor quatre vegades que abans de saber què van a fer s'asseuran a parlar amb els actors implicats [els autònoms, els bancs de les hipoteques, l'ensenyament, la sanitat] va denotar manca de perícia i ingenuïtat. És veritat que no se li pot demanar un programa detallat a un partit que acaba de nàixer i, menys, a mig any de les eleccions. No ho és menys que, com es presenten com uns sabuts setciències, donen a entendre que ho tenen tot clar i definit.

Cal donar-los temps als de Podemos, i ells han d'auto concedir-se’l. Mentrimentres, una mica menys d'arrogància i un molt més de modèstia els vindrien de perles. Tenen molt que aportar. Han despertat l'esperança política de moltíssima gent, de milions de persones [electors fastiguejats molts d'ells, abstencionistes confessos altres] i han acumulat un impressionant capital polític. Tant de bo no ho perden estúpidament per errors com els de les últimes setmanes.

Molts dels que no sintonitzen amb ells, ni amb els seus excessos o les seues indefinicions, simpatitzen amb la seua frescor i la seua descaradura. I amb les seues ganes d'actualitzar veritablement el sistema. Quan els llops de la caverna mediàtica udolen en les tertúlies, quan els polítics professionals del poder bramen en els seus mítings, molta gent del carrer reacciona de forma semblant a com quasi cent anys arrere ho van fer dos dirigents catalans de la CNT [Congrés de 1919], Manuel Buenacasa i Eusebio Carbó, a propòsit de la Revolució Russa. Tots dos centraven llavors la seua crítica en els socialistes, mentre que ara ha d'obrir-se molt més el ventall. Deia el primer: “ja que els socialistes no ho han fet, nosaltres que no som socialistes, hem d'estar unànimement d'acord per a recolzar la Revolució Russa, però no amb paraules, sinó amb fets”. Carbó, per la seua banda, insistia en la idea: “Una altra nota simpàtica que arreplegue del moviment rus en la seua relació amb el nostre país. Sabeu quina és? […] És una cosa que sorgeix espontània de les meues entranyes, que m'ha revoltat moltes vegades; una de les coses que m'han dit a mi que el moviment rus valia molt, encara sense tenir documents on apreciar-ho exactament, ha sigut la circumstància d'haver vist als socialistes espanyols cobrir-ho, per espai de tres anys, d'ignomínia, de vergonya i de descrèdit”.

Alguna cosa així li està passant a molta gent. Solament pels atacs, insults i desqualificacions, Podemos segueix i segueix sumant simpaties i, potser, vots i vots en les pròximes eleccions.

El país que ens van a deixar i els reptes del pròxim govern.

El cicle del Partit Popular està finalitzant, ara que acaben de fer-se els tres anys des que Mariano Rajoy dorm a La Moncloa. Particularment gràcies a d’ell i als seus ministres, i també a alguns dels seus delegats regionals, portem més de mil dies baixant i baixant en qualitat de vida i en qualitat democràtica. No és un govern, és més que un malson; és una plaga que ens va caure al damunt en 2011, tot i que els valencians venim patint una de ben pareguda des de 1995.

El resultat de la plaga és que els qui arribaran per a substituir-los en els governs regionals des del pròxim més de maig van a trobar-se uns territoris devastats, i una població esgotada, empobrida i desconfiada de qualsevol directriu del poder polític, àdhuc del que emergirà de les urnes. Ja portem més de mil dies de mentides, de corrupció, de dir una cosa i fer-ne una altra, de degradar allò públic en benefici d’allò privat, de castigar als dèbils i vulnerables per a beneficiar als forts i poderosos. De seguir els dictats dels poders més o menys obscurs que governen realment Espanya i Europa.

Fa igual que siga Càritas, que la FUNCA, que l’Informe FOESA, que UNICEF, que la Xarxa d'entitats per la inclusió social, adscrita a la European Anti Poverty Network. Fa igual que parem atenció a les xifres de les entitats socials o a les dels organismes públics. Tot desmenteix el discurs dels governs del Partit Popular, ja siga el central, des de Madrid; ja siga el regional, com és el de València. La crisi no sols no ha acabat, no sols no estem recuperant-nos, és que més enllà del que diguen les macroestadístiques, l’esquerda de la desigualtat que fractura la nostra societat és cada vegada més ampla i profunda. A més, els qui queden en la vora dolenta de l’abisme pateixen amb més cruesa cada dia el perill de caure en l’exclusió social.

Parar compte en com estan els salaris, després la reforma laboral del PP i la hipeflexibilització aparellada, fa feredat. Segons l'Agència Tributària, en 2013 hi havia a Espanya més de setze milions i mig de  treballadors actius. Més d'un terç, el 34%, va rebre un salari màxim de 645 euros nets al mes. Per a tres milions i mig de treballadors espanyols el salari mensual no va superar els 322,5 euros mensuals. D’entre els restants, vora de vuit milions d'assalariats van percebre l'any passat menys de 1.000 euros nets al mes. Aquesta xifra suposa el 46,4% del total d'ocupats per compte d'altri a Espanya. L’exclusió social, per a molts, és a hores d’ara més que un risc. És una realitat.

La Fundació FOESSA i Càritas, en el seu Informe sobre exclusió i desenvolupament social al País Valencià,  afirmen que aquesta és una de les comunitats autònomes amb major risc de pobresa i exclusió social a Espanya, atés que ocupa el vuitè lloc de rendes més baixes i registra una taxa de pobresa i exclusió del 31,7 %”. Al País Valencià l’increment de la desigualtat ha estat superior a la mitjana espanyola, i això per la progressiva reducció del PIB per càpita de la regió des de l'any 2008. El resultat final ha sigut que la desigualtat ha crescut un 10,1 % entre 2008 i 2012.

El País Valencià és una de les regions més castigades per la crisi des del segon trimestre de 2008, segons la Fundació de les Caixes d'Estalvis. En aquest període, la caiguda acumulada del PIB s'ha situat prop del 9%, la destrucció de l'ocupació ha sigut del 21% i la taxa d'atur pràcticament s'ha triplicat en augmentar del 10% al 29% en la població activa. Des de 2007, la valenciana és una de les comunitats que pateix major deteriorament de l’IDH [hem perdut sis llocs, del set al tretze] en el qual es combinen indicadors de salut, educació i benestar material. La davallada ha estat motivada per la forta caiguda de la renda i la despesa mitjana de les famílies.

Segons UNICEF, el 36,6% dels xiquets valencians estan en risc de pobresa i exclusió. Alguns altres indicadors concrets són també paorosos: el fracàs escolar és del 30,4%, 9 punts per sobre de la mitjana espanyola; i l'abandó escolar és del 26,9%, 2 punts per sobre de la mitjana estatal i 14 sobre la mitjana europea. La privació material severa afecta al 9,7% i un 15,2% dels xiquets viuen en llars amb molt baixa intensitat de treball, amb una taxa de desocupació que supera el 26%.

Els diversos informes també posen de relleu que és el matalàs familiar el que modera l'extrema duresa de la situació. A casa nostra la xarxa social pròxima és intensa i plural, i és per a moltes famílies una tauló on agarrar-se front a la tempesta de la crisi. De fet, els valencians comptem amb una xarxa social de suport una mica més extensa que en l'àmbit estatal, el 80 % de les llars manifesta tenir ajuda (10 punts més que a Espanya).

Doncs bé, aquestes són algunes pinzellades que perfilen la regió devastada que els governs del Partit Popular van a deixar després de quasi vint anys de sotmetre el territori a un saqueig sistemàtic, barrejat amb una corrupció estructural i amb una megalomania dels dirigents que van arribar a creure’s tots els seus deliris de grandesa.

Ara es tracta de saber què van a fer els partits de l’oposició, els que tot fa preveure que hauran d’encarregar-se de formar una majoria parlamentària a les Corts Valencianes per a que sustente un govern que s’encarregue de la difícil tasca de la reconstrucció.  

És hora de parlar d'això perquè ja n’hi ha prou de parlar del PP, del mal que ens ha fet, “d’allò que ha saquejat, ha malbaratat i ha arruïnat”, com ha escrit Mònica Oltra en un darrer article a L’Espill. Allò que cal és explicar als ciutadans d’aquest país que és allò que van a fer els que van a fer-se càrrec del País a partir del mes de maig.

La dirigent de Compromís parla de posar en marxa una transició amable. Explica que cal transmetre a la societat que el centre de les polítiques d’eixe nou govern de progrés seran els ciutadans i les ciutadanes. I afegeix que, per a aconseguir-ho, caldrà desenvolupar un discurs d’un optimisme raonable i un racionalisme rigorós, i això acompanyat d’una bona dosi d’emoció engrescadora.  

No, no serà fàcil. Tant i més perquè, com ha escrit la mateixa Oltra, el proper govern de la Generalitat haurà de fer front des del primer minut a dues emergències: la social i la democràtica. No serà fàcil, però reconforta que algú tinga aquestes idees clares. Esperem que siguen les de la majoria del nou equip que ha de revertir la situació de desastre estructural al que ens ha conduït de manera conscient el Partit Popular.

Els arbres i el bosc. Difusió del coneixement i impost sobre el capital.

Atabalats per tantes coses [relativament petites] com passen, potser estem discutint acaloradament sobre allò que no toca o, si més no, sobre allò que és accessori i no central per a la nostra societat i per a les nostres formes bàsiques de convivència.

Miopies polítiques a banda, descomptats els tacticismes partidaris, posades al seu lloc les reivindicacions dalt o baix tribals, identificats els pirates i trabucaires amb corbata i estudis que ens roben, convindria parar atenció sobre una de les qüestions medul.lars que ens afecta i ens perjudica [i encara ho farà més si no la revertim]: parle de l’avanç incontenible de les desigualtats, no sols les econòmiques. Podria ser que els arbres ens impediren veure el bosc.

La reflexió ve a torn després de llegir una entrevista a Thomas Piketty que acaba de publicar la revista L’Espill, al seu excel.lent número 47. El títol ja és ben revelador de per on van els trets: La dinàmica de les desigualtats. Explica l’economista francès que durant el segle XX aquestes augmentaren ràpidament fins a la I Guerra Mundial, es reduïren progressivament després pels efectes derivats de la Segona, la descolonització i l’aparició de l’Estat del Benestar, però tornaren a augmentar des de la dècada dels vuitanta ençà. Com sabem, després la Segona Gran Guerra es van viure els Trenta Gloriosos. Uns anys en els que es va poder creure que s’havia arribat a una societat capitalista però quasi sense capital i àdhuc quasi sense capitalistes. Vana il.lusió.

Es tractava, simplement, d’una fase transitòria en la que ha estat produint-se una reconstrucció del sistema; un capitalisme en el que avui en dia els nivells de patrimoni són –diu Piketty, tot i les variacions nacionals- els de la Belle Èpoque, als anys vint del segle passat.

Patim una situació ben feridora com és el notable i desmesurat increment de les desigualtats. Està clar i resulta evident que les institucions del mercat no tenen com a objectiu ni la justícia social ni la qualitat de la democràcia, així com que el sistema de preus no coneix límits ni moral. Ni la concurrència ni el creixement han de reconduir la dinàmica actual, i no podem imaginar una nova guerra que torne a fer creu i ratlla i provoque un nou repartiment de cartes com el de 1945.

Piketty proposa dues formes de combatre la desigualtat creixent i perversa que ens ofega: la difusió del coneixement i una nova política fiscal.

La primera és la més important força de convergència, com s’ha demostrat per als països del capitalisme central i també pot ser-ho per als països emergents. Exigeix, lògicament, inversió pública que potencie eixa difusió del coneixement, la qual cosa passa per incrementar la inversió en educació i en I+D+i, exactament el contrari del que alguns països estan fent, com per exemple l’Espanya de Rajoy.

La segona passa per un impost progressiu al capital, una via fiscal que sintonitze millor amb la fase de capitalisme patrimonial que la immensa majoria estem patint. No es tracta, com aclareix Piketty, d’eliminar l’impost sobre la renda, sinó de potenciar l’impost sobre el capital. Aquest és indefugible per a combatre els nivells d’extrema i obscena desigualtat en la que ens trobem a aquestes altures del segle.

Seria desitjable que, de cara al 2015, l’any electoral en el que anem a jugar-nos el continuar amb una política econòmica que privilegia els poderosos i incrementa les desigualtats, -com és la que desenvolupa el PP de Rajoy i companyia-, les forces polítiques d’oposició d’orientació progressista i redistributiva llegiren Piketty i d’altres economistes com Krugman, Sen o Stiglitz. Convindria jubilar a aquells gurus de l’economia que han oblidat que darrere les grans xifres macroeconòmiques està la majoria absoluta dels ciutadans que pateixen dia a dia la microeconomia. Eixa economia petita, domèstica, que a ells els importa un rave.

A veure, doncs, si de cara als programes electorals i a l’acció política concreta parem compte en el bosc i no ens preocupem tan sols pels arbres.  

Espanya i Catalunya: menys amenaces i més política, menys bravates i més amabilitat.

Avui és 9 de novembre. Milers de persones participaran a Catalunya en la gran manifestació amb format de consulta electoral. Em pregunte què faran els que no se senten convidats a participar, i no m’agrada la resposta a la que arribe. Bipolarització i fragmentació de la societat catalana. Pense que arran el crescendo del conflicte que es viu entre el govern de Catalunya [i una part ben important de la ciutadania] i el govern de Madrid [i una part que no sé quantificar de la ciutadania espanyola], la situació es més tibant dia rere dia. El Govern de Rajoy està deixant podrir l'assumpte, i el Govern de Catalunya està fugint cap al davant. Crec que tots dos estan empresonats per una dinàmica que ells mateix han generat i alimentat durant anys i, senzillament, no saben què fer. Veurem que resulta de tanta incomunicació, però em tem que res de bo.

A parer meu és important parar compte en que la major part dels demòcrates espanyols no en té una idea d'Espanya que no siga mig folklòrica, i això en el millor dels casos; els hi agrada l'Estat de les autonomies a l’estil de Ocho apellidos vascos. Ni saben ni entenen, ni volen tampoc, cap altra formulació que la d’una Espanya unitària amb algunes singularitats que no qüestionen eixa concepció arrodonida. No han tingut mai la necessitat de preguntar-se res a propòsit de la pluralitat d’eixa Espanya que ells veuen molt més homogènia del que realment és. Els grans partits, vull dir els d'abast estatal tampoc [la seua responsabilitat és infinitament major], i no tenen una línia pròpia d'actuació davant el que està passant a Catalunya. La prova és que des de l'època Aznar l'independentisme ha anat creixent a un ritme insospitat abans.

És de veres que l'esquerra espanyola no sap què fer, però no està molt lluny de l'esquerra catalana que no és estrictament independentista. Parle d’aquella que va embarcar-se massa alegrement amb Mas i companyia. Pel que fa a la sobiranista, la que està per la independència de Catalunya, no són menors les insuficiències. Un dels errors més importants, segons entenc, és confondre Espanya amb la caricatura grotesca que ara representa Rajoy i els seus corruptes. Convindria, doncs, no trencar més ponts amb la gent que n’hi ha tant més enllà de l’Ebre com a la gent de dins Catalunya que no està a favor de la separació, tot i que ara siguen gairebé invisibles.

El 24 d’agost de 1944 les primeres tropes aliades que van entrar a París van ser les de la Columna Dronne, de la 2ª Divisió Blindada de la Novena Companyia del Regiment de Marxa del Tchad, popularment coneguda com “La Nueve”. El primer oficial de les tropes aliades que va arribar a l’Ajuntament de París va ser el valencià Amado Granell, i amb ell entraren un bon grapat de veterans de la Guerra d’Espanya: catalans, castellans, valencians, asturians, gallecs, andalusos, ... i entre ells el barceloní Luis Royo Ibáñez. Ell conduïa un semioruga que duia escrit un nom: Madrid; altres es deien Guernica, Teruel, Cap Serrat, Brunete, Ebro, Guadalajara, Santander...

Franco va pressionar els francesos conforme va poder i a De Gaulle i companyia ja els va vindre bé silenciar la presència dels republicans espanyols en l’alliberament de la capital. A tots dos els hi convenia. Passaren seixanta anys i, en 2004, després que es van publicar els diaris del capità Dronne –qui comandava La Nueve-, a París es va retre homenatge a aquells valents que havien contribuït a la derrota del feixisme.

Només quedaven dos supervivents per a rebre el reconeixement. Un d’ells era el barceloní Luis Royo Ibáñez. En ser entrevistat i preguntat pel seu paper com a espanyol en l’entrada aliada a París, Royo matisà al periodista: “Republicano español, no español; republicano español, que no es lo mismo”. Entenc perfectament el que volia dir l’ex combatent. Ell era una classe d’espanyol distinta dels de Franco, aquells que havien establert a sang i dolor una dictadura negra com la nit més negra. En som uns quants els qui podríem dir avui el mateix que explicava Royo Ibáñez.

No sé si Sergi Pàmies voldria estar dins d’aquest grup, però escrivia ahir a La Vanguardia: "En la meva condició d'espanyol disciplinadament contribuent i sense antecedents penals, a qui li dóna pànic viure els estralls de discòrdia que van sofrir els meus avantpassats o sumar-me a fratricidis, boicots i dogmatismes induïts, pregunto a l'autoritat espanyola que tant alardó fa de vetllar per les meves garanties democràtiques: si només s'ofereix negació jurídica i no s'exploten altres alternatives consultives, podem considerar-nos demòcrates? De debò creuen que aquesta garantia tindrà valor si en la pràctica la majoria desitja separar-se d'Espanya al més aviat possible i com més lluny millor?". No puc estar més d’acord.

Segons entenc, no n’hi ha més que una alternativa per a salvar la fractura entre Espanya i Catalunya. És el federalisme asimètric, i caldria definir-lo. Ja no pot ser l’Estat de les Autonomies, ja no pot valdre el cafè para todos. Catalunya és distinta, però cabria dins d’una Espanya que s’acceptara heterogènia i plurinacional, moderna, oberta i europea. Tanmateix, això no s’aconseguirà amb urgències ni amb els dirigents polítics actuals. Cal reformular el pacte constitucional, cal obrir els ulls a la realitat. I no serà fàcil. Veig que la situació és cada cop més tibant i veig massa miopia en les dues vores de l'Ebre.

El divorci està en marxa, i arribarem a ell si no som capaços de trobar vies de comunicació, de pacte, de comprensió i de lleialtat. I el divorci, ho sabem, sempre és traumàtic. Està clar que és millor que una convivència insuportable, però caldria, convindria, anar amb més calma, explorar altres possibilitats. Tots. De moment, servidor, com Sergi Pàmies, també exigeix el govern d’Espanya que rectifique. És el govern de l’Estat i, per tant, és el que té la major responsabilitat. Paral.lelament, convindria demanar a totes dues bandes menys amenaces i més política, menys bravates i més amabilitat. 

De Fukuyama a Rajoy, passant per Alberto Fabra.

Dècades arrere, des de referents ideològics conservadors, va haver-hi qui va afirmar que havíem arribat a la fi de la història. La idea central es resumia en que el liberalisme finalment vencedor era la millor solució per a l'organització de la societat, i solament ensopegaria d'aleshores en endavant amb enemics menors, com els nacionalismes irredents o els moviments polítics de matriu religiosa. Aquesta democràcia liberal se sustentava, com a clau de volta, en una economia de lliure mercat en la qual l'Estat hauria de jugar un paper mínim encara que, això sí, havia de garantir la major llibertat jurídica possible per al capital en un món globalitzat. Aquella teoria de la fi de la història va ser desmentida pels fets, però no tots van acceptar aquesta evidència.

La teoria política que sustenta a la dreta europea actual és deutora d'aquells postulats que procedeixen de la seua homònima nord-americana de finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat. I és per això que s'esforcen a potenciar la primacia d’allò privat sobre allò públic, a centrar-se exclusivament en la macroeconomia sense interessar-se per la microeconomia dels ciutadans, etcètera.

Fa tres anys, enmig de la galerna de la crisi, els ciutadans li van donar el govern d'Espanya al partit que se sustenta en aquest corrent ideològic, i van convertir en president al seu màxim dirigent. Durant la campanya de desgast a l'executiu al que finalment va substituir, tot era, deia ell, un problema de credibilitat del govern socialista. Era cosa que ell i els seus prengueren el poder perquè les turbulentes aigües de l'economia tornaren al seu llit. Mentia, i ho sabia. No era tan simple la cosa.

De fet, tres anys després, el quadre socioeconòmic és rematadament dolent, més enllà dels discursos interessats que intenten maquillar-lo. Seguim navegant a la deriva en un mar que passa del quasi estancament a la quasi recessió sense solució de continuïtat, amb núvols negres i espessos d'incertesa, i amb un capità que no solament és un incapaç, sinó que és un home paralitzat pel pànic. És una autèntica pertorbació per a tots.

Mariano Rajoy s'ha convertit en aquest moment de la travessia en un problema, fins i tot per als seus. No n’hi ha més que acostar-se a les enquestes, a les tertúlies d'opinió, als editorials dels mitjans, a escoltar a la gent en l'autobús, el metro o el bar. Per si no fos poc, la taca de la corrupció o, millor dit, del saqueig de les arques públiques que s'ha produït durant el seu mandat des dels nivells nacional, regional i local, desprèn ja una pudor insuportable.

Josep Ramoneda deia aquesta setmana en El País que, en aquest com en altres temes, Rajoy transmet la inquietant impressió de que no sap què fer, ni com, ni quan. Recorda l'analista català que fa quasi dos anys que va parlar d'un pacte contra la corrupció i de mesures legals, i no s'ha aprovat ni una. A més, durant aquest temps, la nòmina de gent del PP amb problemes amb la justícia ha anat creixent de manera exponencial. I, en eixe escenari, rematava Ramoneda, tot el que se li ocorre és demanar feixugament disculpes.

L'endemà passat, des d'aigües ideològiques més properes al PP, José Antonio Zarzalejos escrivia en El Confidencial que és necessari obrir un debat ampli i intens sobre si Mariano Rajoy –a qui acusa d'haver-se carregat el partit- és o no el candidat que garanteix als electors conservadors la solvència necessària per a competir de nou pel poder i, sobretot, sobre si té la credibilitat mínima per a aturar i reparar el càncer sistèmic de la corrupció. Afegim a aquest sever correctiu que des de les pàgines d’El Mundo i, fins i tot, les d'ABC, la premsa afí, s'està criticant el silenci i, fins i tot, la pachorra de Rajoy (Ignacio Camacho dixit). La suposada habilitat del gallec per a controlar els tempos polítics, la seua celebrada per alguns impertorbabilitat, no són sinó disfresses, parapets de la seua incompetència. Senzillament ha sigut un error històric. Mai va haver de convertir-se en president d'un Estat complex com és Espanya.

No sap parlar, no sap expressar idees simples de forma convincent. Ni tan sols sentiments. Fins a per a demanar les disculpes de fa uns dies, a propòsit de la corrupció en el seu partit, va haver de mal llegir tres frases. Fa vergonya aliena escoltar-lo, i en les seues pròpies files creix el descoratjament i augmenta el nerviosisme pensant en el 2015 com a any electoral.

No és capaç d'ordenar i fer funcionar al seu govern, en el qual destaca i predomina la magarrufa que ell mateix practica. Els ministres més incapaços i els dirigents més mediocres, mentre que servils, gaudeixen de la seua protecció. No compareix davant els mitjans ni en el Parlament, ni per a explicar per què ha hagut d'expulsar a Rodrigo Rato, ni el per què del desori de la crisi de l'ébola, ni els comptes il.legals del seu partit, ni com pensa abordar la creixent tensió amb Catalunya. Això per no parlar de com va a depurar els casos de corrupció o de com va a reduir les xifres de la desocupació i l’empobriment de sectors creixents de la població i, particularment, de la que afecta als xiquets.

Serà capaç d'acabar la legislatura? En un partit tan presidencialista, jeràrquic i autoritari com el PP és difícil moure-li la cadira al Cap. Així i tot, els poders financers realment existents, no van a fer res, no van a pressionar-ho perquè es retire a Pontevedra, d'on mai va haver d'eixir? Algú va a proposar que Soraya Sáez o algun tapat ho substituïsca? O que es convoquen eleccions? La selecció negativa dels mediocres ha arribat el seu punt més alt.

Alberto Fabra a València i Rajoy a Espanya són, tal vegada, els paradigmes més evidents d'aquesta realitat. El valencià va heretar de Camps, el seu antecessor, un territori en fallida econòmica i moral. I no ha aconseguit sinó embossar-ho encara més, instal.lant-se en el deliri. No apartar als corruptes que poblen la seua bancada en el parlament regional i a molts governs municipals, inventar-se una llei de protecció de la paella, la pilota i el secessionisme lingüístic, o elaborar uns pressupostos  incloent mil cinc-cents milions d'euros que no va a ingressar són les mostres més dramàtiques de la seua incapacitat. Quan apareix en públic és assetjat i esbroncat, així que ha de fugir per on pot als crits de moniato. Aquest és el camí que li espera a Rajoy. En el seu partit ho saben i estan pegant-li voltes a com ixen d'aquesta. El valencià ja va ser abandonat fins i tot per la cúpula central del PP i és un cadàver polític. El gallec presenta símptomes d'estar en situació terminal. No obstant açò, encara poden fer molt de mal. La temptació és la de morir matant.