La difícil [però necessària] rebel·lia de la marineria socialista: sols es pot dir No al PP i a Rajoy.

És impossible entendre com ha actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 ençà. És impossible, inclús, si parem exclusivament l’atenció en la lògica partidària o en allò que tan pomposament en diuen els interessos d’Espanya.

Tanmateix, si ens preguntem com és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem altra resposta que aquella que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles –allò que els anglosaxons anomenen l’establishment- segons la qual els dos grans partits sistèmics –el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per a accedir al timó de l’Estat.

Expliquen alguns que en saben bona cosa d’allò que passa sense que la majoria de nosaltres ens assabentem –coses que passen allà on no arriben ni els ulls dels ciutadans ni els focus dels mitjans de comunicació- que per a l’establishment [l’espanyol i l’europeu] el relleu de Mariano Rajoy i del PP en La Moncloa no potser cap altre que el PSOE comandat per Susana Díaz. El problema és que el partit de Pablo Iglesias Posse es desfarà com un terronet de sucre abans que això passe. Miguel Mora ha escrit que “el suïcidi assistit del PSOE és sobretot un disbarat polític, el delirant projecte d'uns mandarins pensants que un dia van semblar progressistes i que cada vegada estan més allunyats de l'esquerra, de la realitat i del seu propi passat”.  

Que Felipe González li comunicara a Mariano Rajoy el dia D i l’hora H en la que farien caure a Pedro Sánchez no seria més que un dels punts d’aquella estratègia pactada de la que hem parlat. Al remat es tracta de contemplar únicament dues possibilitats de govern per a Espanya: els liberals [el PSOE] i els conservadors [el PP], dues formacions que en un roda i volta restauracionista s’alternarien educada i regularment en el poder, sense posar en risc ni els dogmes econòmics neoliberals, ni la sacrosanta unitat d’Espanya, ni la política necessària per a sustentar-los. Des d’aquesta convicció, els pactes o coalicions amb altres partits que poden formar-se quant al poder local o, inclús, el regional, són inacceptables quant al govern de l’Estat. I no n’hi ha discussió possible sobre aquest particular: és una de les bigues mestres del pacte de 1978.  

No obstant això, per una incomprensible supèrbia o, més probablement, perquè la selecció negativa de quadres que es practica en el partit socialista ha produït uns resultats lamentables quant a la vàlua dels dirigents, no han sigut capaços de mantindré la biga bipartidista estalvia i va aparèixer Podem disputant-los el ser la referència de l’esquerra hispana. No és que els hi manque finezza, és que són maldestres fins a dir prou. Un exemple, com apuntava dies arrere Ignacio Escolar: per a desfer-se del capità [Sánchez] van haver d’enfonsar el navili.

En tan lamentable exercici d’autoritarisme caïnita per part dels oficials superiors de l’Armada socialista, abans d’enfonsar el vaixell ancorat al port de Ferraz li van botar foc amb bona part de la tripulació a bord, i amb les càmeres de televisió gravant i gravant per a emetre després un rosari d’escenes d’un nou Celtiberia Show en format de reality de prime time. 

Per als dirigents del PSOE que entenen que l’única possibilitat quant al tipus de govern de l’Espanya immortal és aquella de l’alternança entre el seu partit i el PP, a hores d’ara no n’hi ha cap altra opció que investir a Rajoy. Més endavant, en 2020 o, si molt els convé en 2018 atés que el gallec genera molta desconfiança entre els poderosos, serà la senyora andalusa la que es farà amb el despatx de Moncloa.

Aquest guió que sembla delirant ha ensopegat amb un obstacle no per esperat menys difícil de superar: la rebel·lió que està en marxa en amplis sectors dels suboficials i la marineria socialista, inclús entre alguns oficials. Allò que molts han qualificat de colp d’Estat a l’interior del partit, l’eliminació quasi física de Pedro Sánchez i la forma d’executar-la, ha enfurismat una parròquia a la que se sumen bona cosa dels votants socialistes, sempre tots dos més a l’esquerra que la direcció partidària.

La progressiva i persistent davallada electoral del partit, l’aparició de Podem a la seua esquerra com a evidència de la pèrdua de rellevància del PSOE entre els sectors professionals urbans i entre la joventut, i les formes quasi mafioses d’un grup de dirigents que no ho serien sinó fora pel clientelisme piramidal inherent al partit i, finalment, l’abstenció per a donar via lliure a la investidura de Rajoy, amenacen –com hem dit- amb provocar una rebel·lió imparable.

Un autèntic motí, que pot donar com a resultat una fractura tant en el Comité Federal com en el grup parlamentari, i estendre’s després a les organitzacions regionals i, àdhuc, a les locals arreu Espanya.  

La gestora dirigida per l’asturià Fernández, monitoritzat per la guàrdia personal de Susana Díaz, no es treu la pasta dels dits. L’evidència que el pacte per investir Rajoy està signat, converteix en una pantomima el Comité Federal que encara s’ha de reunir per a discutir la vigència del no és no. La mascarada és massa humiliant per a la militància socialista que no en depèn laboralment del partit. Els barons i la regent argumenten què, pel bé d’Espanya, cal evitar les terceres eleccions i convé formar govern, la qual cosa obliga el PSOE a assumir la responsabilitat de facilitar-lo.

Aquest argument és encara més difícil d’acceptar quan s’hi veu la complicitat i la sintonia entre Díaz i Rajoy [les fotos de la senyora el 12 d’octubre amb Rajoy i amb Soraya Sáez de Santamaría, o las dels dos Hernando sota la pluja, són obscenes], quan es constata la tranquil·litat que transmeten els dirigents del PP, i quan Fernández i Díaz banalitzen sobre el que està passant a l’Audiència Nacional en els judicis de les Targetes Black i el Cas Gürtel.  

La figura de la pròpia Susana Díaz és objecte de confrontació interna i de desànim entre els afectes al partit. La senyora en qüestió, una mestra en gramática parda intra-partidària segons expliquen, una enemiga implacable que no en fa mai presoners entre els seus enemics, és vista més al nord de Despeñaperros com una folklòrica típica i tòpica que parla amb frases buides, amb una retòrica banal i sense aportar mai una simple idea política digna de tal nom. A més, la seua vertadera posició ideològica és poc homologable amb el que s’entén per una posició d’esquerra. El periodista Jordi Évole ha dit encertadament sobre ella: “Per a mi Susana Díaz té una cosa què, compte! Governa a Andalusia gràcies a Ciutadans, vol abstenir-se perquè governe Rajoy i fins Esperanza Aguirre parla bé d'ella. Quin currículum per ser una líder de l'esquerra espanyola! És fabulós!”.

Per les diverses manifestacions de dirigents i militants contraris a Díaz sabem que no són pocs per als que resulta incomprensible i inacceptable que el PSOE done via lliure a un nou període de Rajoy a La Moncloa. No és possible després del que està escoltant-se a l’Audiència Nacional. La corrupció del PP ha sigut endèmica des de fa dècades, però ara s’està posant negre sobre blanc una autèntica pràctica delictiva que va des d’ensenyar als responsables locals i regionals com recaptar fons de manera heterodoxa i fraudulenta, fent-los docència a distància, a conèixer que la gran obra pública de Aznar incloïa comissions del 3% per al PP. És per això que, més enllà d’altres consideracions que es poden fer, la política del mal menor [pels interessos exclusivament partidaris d’evitar unes terceres eleccions] no pot argumentar-se com a lògica i raonable si el resultat d'aquesta [l'abstenció del PSOE] és validar la impunitat de Rajoy i del PP.

És possible que el PSOE siga ja un cadàver polític, un vaixell enfonsat, després d’anys i anys creient-se que el bipartidisme era l’estació final de la política espanyola, després de tant de menyspreu als seus votants i a la seua militància de base, després de tanta selecció negativa de la seua dirigència simplement preocupada per perpetuar-se en el càrrec. És possible que estiga mort o, en el millor dels casos, que camine cap a una explosió final que el faça miquetes. El cas del Partit Socialista Italià fa anys o el més recent del PASOK grec són premonitoris a hores d’ara.

Sembla, però, què encara n’hi ha militants i ciutadans en la perifèria partidària que no es resignen i creuen que és possible recuperar l’organització política. És difícil imaginar què, decidits a la rebel·lió, convençuts que no en queda una altra que el motí, tinguen alguna probabilitat de victòria. Però, pensant més en el futur que no en el temps pròxim, no els hi queda una altra opció que negar-se a la humiliació de fer president a Rajoy. Ara per ara és, molt probablement, l’única forma de mantindré l’honorabilitat d’unes sigles històriques, d’un partit que no va ser creat per un obrer tipògraf en 1879 per a que els seus dirigents tingueren com a objectiu final prendre cadira als consells d’administració de les més grans empreses multinacionals.  

A Colòmbia no es va votar contra la pau.

Després del colossal fracàs de la gran esperança generada per l'acord signat a l'Havana, és a posteriori que els més importants actors polítics colombians actuen com haurien d'haver fet a priori. Ningú tenia un Pla B, com han reconegut tant des del govern de Santos com des de les FARC-EP. Tampoc Uribe, qui més enllà d'aconseguir tombar els acords ensopega amb grans dificultats per gestionar la seua victòria, més encara després de la concessió del Nobel de la Pau al seu enemic. Ara, per diferents raons, després de la immensa decepció, s'han activat unes negociacions que s'haurien d'haver produït abans de cridar a la gent a votar sobre un tema tan sensible com emotiu, aferrissat i complex.

Després de més de mig segle de guerra interna, una lectura superficial del plebiscit recentment celebrat a Colòmbia pot portar-nos a entendre que una societat afectada d'una greu patologia social va votar a favor que siguen les armes les que continuen parlant; que els colombians prefereixen seguir amb una guerra interminable, amb un empat catastròfic a diverses bandes en les que ni l'Estat és capaç d'imposar la seua llei, ni els insurgents arriben a derrotar-lo.

El sorprenent resultat d'una consulta que s'havia dissenyat per a ser el colofó ​​a un procés que va concitar l'atenció mundial, -el qual va congregar en la seua cinematogràfica seqüència final a una impressionant nòmina de mandataris, ex mandataris i personatges molt principals de l'escenari polític planetari - va desmentir una vegada més totes les prospeccions demoscòpiques i va destrossar la il·lusió d'un consens que se suposava molt majoritari en favor de ratificar els acords assolits a l'Havana, després de quatre anys de negociacions entre els representants del Govern colombià i els de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia-Exèrcit del Poble [FARC-EP]. Quan semblava segur que els colombians tancarien una llarguíssima etapa de violència política, després de cinquanta-dos anys de guerra, el resultat va ser un ajustadíssim 49.79 de partidaris d'acceptar l'acordat a l'Havana, contra un 50.21 de contraris a fer-ho.

Encara que el 20 de juliol de 1964 es sol prendre com a bo per datar la fundació de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, per la construcció del seu antecedent immediat l'anomenat Bloc Sud, alguns especialistes es remunten a l'any 1948, quan en el context que va provocar l'assassinat del líder del Partit Liberal i candidat a la presidència Jorge Eliécer Gaitán es va produir la creació del grup d'autodefensa, majoritàriament d'origen camperol, per part del seu líder històric Pedro Antonio Marín, àlies Manuel Marulanda Tirofijo, que després donaria pas a la guerrilla organitzada com a braç armat del Partit Comunista colombià el 5 maig de 1966.

En l'escalada de violència de les FARC-EP durant els anys noranta, sembla haver un impàs provocat per l'aprovació de l'anomenat "Pla Colòmbia", acordat pel president Andrés Pastrana i el president nord-americà Bill Clinton. Els Estats Units van transferir milers de milions de dòlars per desenvolupar una acció concertada contra les organitzacions guerrilleres i, paral·lelament, contra els càrtels del narcotràfic, entre els quals la línia de separació ja era llavors cada vegada més tènue. També es va establir la creació d'una zona desmilitaritzada a San Vicente del Caguán, de més de quaranta mil quilòmetres quadrats, que va estar vigent fins al segrest del senador Gechen Turbay, al febrer de 2002.

A més, a mitjans dels anys noranta, els seixanta-un grups armats de les FARC-EP tenien influència en el poder local de més de la meitat dels municipis existents. Aquesta percepció de l'existència d'un Estat dins d'un altre va ser probablement el més perjudicial per a la zona de distensió creada per l'al·ludit "Pla Colòmbia". Sobretot, perquè va habilitar legalment aquell extens territori per fer de camp d'entrenament, concentració de segrestats, laboratoris per a la producció de coca, assassinats i expulsió de les autoritats legals. Que les FARC-EP adoptaren una actitud intransigent, unida a un irrespirable clima de violència generalitzada va fer que molts colombians perderen l'esperança en les negociacions de pau, el que va ajudar al desprestigi dels actors en pugna i -en 2002- a fer president de la República al dissident del Partit Liberal Álvaro Uribe.

El "Pla de Seguretat Democràtica", desplegat pel nou president, va passar per enfortir els òrgans de seguretat a través del territori i per la incorporació bel·ligerant de la societat colombiana. En aquesta línia va incloure xarxes de cooperants i recompenses a informants, així com estímuls a les desercions en el món guerriller, la creació d'unitats de soldats camperols, executant un substancial augment del pressupost de defensa del país. A diferència dels seus antecessors, Uribe considerava que a Colòmbia no existia un conflicte polític en format de lluita armada, sinó un problema de caràcter terrorista causat per les guerrilles.

Amnistia Internacional ha mantingut tradicionalment la tesi que totes les parts en combat han ignorat el respecte als drets humans. AI ha cridat l'atenció de les autoritats colombianes, quant a la seva responsabilitat històrica i actual en les causes del conflicte. A més, en una sèrie d'informes relatius a la intimidació dels activistes de drets humans, els periodistes i els candidats a les eleccions, així com la violència sexual de la què són objecte les dones en el marc de l'enfrontament armat, ha insistit que les veritables víctimes es troben entre la població civil. Idees aquestes també presents en els informes de Human Rights Watch i en els de la Comissió de les Nacions Unides per als Drets Humans, per violacions al dret internacional humanitari, reclutament de menors, actes de violència sexual, desaparicions forçades, segrest de civils [que inclou els anomenats falsos positius a càrrec de l'Exèrcit], tracte inhumà d'ostatges i desplaçaments forçats.

Com entendre que els colombians han votat en contra d'acabar amb aquesta situació gangrenada per dècades de conflicte armat? Una guerra en la qual han interactuat l'Exèrcit colombià, els diversos grups guerrillers [entre d'altres les FARC-EP, el M-19 i l'ELN, encara actiu aquest últim], els paramilitars de les AUC [Autodefenses Unides de Colòmbia], i els milers de pistolers i sicaris dels càrtels de la droga [com el de Medellín, el de Cali, i altres].

El primer que es pot dir per respondre a la pregunta anterior és que votar, el que es diu votar, els colombians voten tradicionalment poc i el plebiscit no ha trencat el costum. Només el 37.44 dels que tenien dret a vot el van exercir, és a dir que dels gairebé 35 milions de censats dins i fora del país, escassos tretze milions es van acostar a les urnes, mentre que més de 21 milions no ho van fer. Descomptant els problemes que els experts addueixen pel que fa als dèficits del cens, i els derivats d'una climatologia adversa en parts del país per l'huracà Mathew, algunes explicacions més exigeix ​​l'absentisme polític de tantíssima gent.

Carlos Malamud ha apuntat una elevada insatisfacció davant els acords assolits, tant perquè s'ha estès la idea que la violència secular exercida per les FARC-EP anava a quedar impune, com per la instrumentació interessada que han realitzat l'expresident Uribe i el seu partit, des de l'oposició més radical. Efectivament, Álvaro Uribe ha aconseguit colpejar durament al seu contrincant, l'actual president Juan Manuel Santos, convertint -en part almenys- el plebiscit en unes primàries de les eleccions presidencials de 2018. Uribe va explotar el fantasma del castro-chavisme i de la probable instauració d'una dictadura bolivariana en cas de victòria del Sí. De fet, com ha reconegut el gerent de la Campanya del NO, Juan Carlos Vélez, tot just es va apel·lar al fet que els votants es posicionaren sobre l'acordat a Cuba, sinó que, en realitat, l'estratègia d'Uribe i els seus va ser apel·lar a la indignació ciutadana. Aquesta va ser, ras i curt, l'estratègia de la campanya que va acabar amb el triomf del No. Textualment, Vélez -qui per l'escàndol que es va organitzar ha hagut de dimitir com a membre del partit d'Uribe i ha oferit unes disculpes humiliants- havia declarat : "l'aprofundiment d'aquesta campanya va ser enviar el missatge adreçat per 'sacar la piedra de los electores’, per estrat i ubicació geogràfica. En emissores d'estrats mitjans i alts ens basem en la no impunitat, l'elegibilitat i la reforma tributària, mentre en les emissores d'estrats baixos ens enfoquem en subsidis".

Ara que el resultat de les urnes no ha estat l'esperat pels signants de l'acord de l'Havana, el qual asseguraven els sondejos, ara és quan s'ha establert un diàleg, fins i tot una incipient negociació entre els actors polítics actuals, govern i oposició; és a dir, entre Santos i Uribe. Es pot pensar que una letal barreja de miopia i egoisme, en un context en què ni els uns ni els altres tenien la pau com a objectiu central, sinó que pretenien treure importants rèdits polítics de la situació, està darrere tant del resultat concret de la consulta com de la baixa participació.

No obstant això, després d'aquesta incomprensible falta de previsió -que revela en última instància la debilitat dels lideratges i la manca de sentit d'Estat- han sorgit veus que volen veure llum al túnel ensorrat. El govern de Santos -ara reforçat per l'obtenció del Nobel de la Pau- tracta de recuperar la centralitat sobre l'escenari, i ho farà buscant el suport del Congrés en el què gaudeix de majoria; mentre que l'oposició liderada per Uribe ha de saber gestionar el seu èxit sense adjudicar-se la paternitat exclusiva del NO i sense que ningú puga pensar que està en contra de la fi de la violència. L'Estat Major de les FARC-EP, al seu torn, no pot desmentir la seua publicitada i inequívoca aposta per la pau, entre altres coses perquè és molt el que van posar sobre la taula de les negociacions i ara, senzillament, no poden revertir militarment els passos fets en favor de la fi de la confrontació armada. Així doncs, sembla que tots hauran de fer de la necessitat virtut.

Són molts els analistes que han connectat el resultat del plebiscit colombià amb el Brexit recent, fins i tot per refutar una suposada anomalia colombiana, la del inexplicable i aparent vot contra la pau. No sembla que més enllà de que van fallar els sondejos [alguna cosa bastant freqüent últimament] i de les inclemències meteorològiques, es puguen establir més connexions.

Això no vol dir que Colòmbia siga un altre planeta. Al contrari. Potser el que ha passat en aquell país sud-americà tinga a veure amb una altra realitat política força estesa a Occident: la de traslladar a la ciutadania la responsabilitat de pronunciar-se sobre assumptes d'extrema complexitat sobre els quals els qui haurien de decidir -assumint totes les responsabilitats que de això es derivaren- serien els representants elegits per aquesta ciutadania per analitzar, discutir i pactar fins a aconseguir els acords que gaudiren de les més altes dosis de consens entre els ciutadans. Fracassada la via d'una irresponsable i impossible democràcia directa, s’haurà de reprendre la de la de vegades injuriada democràcia representativa, fent treballar les institucions, singularment al Congrés.

Potser una bona part dels colombians que va votar NO i, encara més, molts dels que no van votar, van expressar la seua disconformitat amb uns líders partidaris que no han estat a l'altura del que el país necessita, i que a més de utilitzar-los en les seves particulars lluites de poder, no han fet sinó traslladar als ciutadans una bona part de les responsabilitats que ells haurien d'haver assumit i desenvolupat abans, molt abans de convocar a la gent a les urnes.

La senadora liberal Sofia Gaviria, abans qüestionada per les seves opinions crítiques sobre les negociacions de l'Havana, ha concitat amplis suports a una idea superadora dels antagonismes que van cristal·litzar en el plebiscit: "Cal passar la pàgina dels comitès i dels partits pel Sí o pel No, unir-nos tots i actuar amb grandesa. Cal que cessen els discursos en clau política [partidària], amb vista a les eleccions del 2018, i que els dirigents obren més enllà dels interessos particulars ".

El part de Ferraz: ha nascut el Partit Susanista Obrer Espanyol.

Després de mesos de sords però cruents combats al seu interior, finalment, el primer partit de l'esquerra hispana, el PSOE, s'ha suïcidat en un reality show tan lamentable com patètic. Com aquelles estrelles desaparegudes de les que encara rebem la seva llum, durant un temps seguirem percebent senyals cada vegada més febles del partit dels socialistes espanyols. Però, el que vam conèixer des de la segona meitat dels anys setanta, aquest, ja no existeix.

Un obrer tipògraf, de nom Pablo Iglesias [ironies de la història], el va fundar en 1879 com un partit per a la classe obrera, inspirat en la doctrina de l'alemany Karl Marx. Un segle i un any després, aquest partit va decidir abandonar la inspiració marxista i es va sumar amb entusiasme a la idea d'ampliar la seua base electoral a costa del que fera falta. Aquesta barreja de pragmatisme i poca vergonya política va tindre una bona acceptació entre la ciutadania, que el 1982 li va donar una majoria aclaparadora en tots els àmbits de la política espanyola. Recolzat per la Internacional Socialista i per altres organismes com la Fundació Ebert, i comptant amb el vist i plau nord-americà, el PSOE dirigit per Felipe González va aconseguir conjurar l'amenaça militar per una banda, i el perill d'una italianització d'Espanya per una altra, la d’un partit Comunista fort com a primera alternativa de l'esquerra. Quan es va constituir el primer parlament de Madrid, sorgit després de les eleccions del 15 de juny de 1977, el líder comunista Santiago Carrillo li va preguntar al seu camarada Simón Sánchez Montero -tots dos a l'hemicicle, mirant cap a la bancada socialista- "i aquests, on eren?". Hi havia diputats que tot just portaven un parell de mesos afiliats. De fet, es deia que la vintena de diputats comunistes sumaven més anys de presó que de militància els seus homòlegs socialistes.

El partit dels comunistes havia estat, realment, el que havia mantingut viva la lluita contra la dictadura de Franco, i des de 1956 havia aixecat la bandera de la Reconciliació nacional. Durant aquells anys de lluita clandestina, el PSOE va estar -amb honroses excepcions al País Basc i poc més- pràcticament desaparegut. L'absència de la UGT explica, en bona part, la necessària creació de les Comissions Obreres; i no serà fins a 1974 quan apareguen uns joves andalusos i madrilenys que desbancaran els vells i inoperants dirigents de l'exili, i es faran amb el control del partit a la localitat francesa de Suresnes.

El triomf de 1982 va ser històric, un partit derrotat a la Guerra civil tornava al poder per la força de les urnes. Bé es pot dir que la Transició havia acabat.

El tàndem format per Felipe González i Alfonso Guerra va capitanejar una sèrie de governs -fins 1996- que ofereixen un balanç més que positiu de modernització i d'inserció d'Espanya al món. També, és clar, hi ha les ombres, alguna d'elles amb llarg recorregut: els cafelitos de Juan Guerra -el hermanísimo- en un petit i il·legítim despatx a la seu del govern andalús a Sevilla, van ser la tinta amb la qual es van escriure els primers casos de corrupció que van afectar al partit. El sarcasme popular li va donar la volta a un dels més potents eslògans del mateix: on es deia Partit Socialista, cent anys d'honradesa, algú va afegir ... cent anys, però ni un minut més. La idea va fer fortuna.

Malgrat tot, com ha escrit aquests dies Pablo Iglesias [la ironia de la història de la que parlàvem, el de Podem], "l'hegemonia del PSOE era tal que se li va perdonar tot durant anys, des de les conseqüències de la seua acceptació de la divisió del treball a Europa -que ens va convertir en una perifèria especialitzada en el turisme-, passant per la corrupció fins al terrorisme d'Estat ". Tot i amb això, González i companyia es van mantenir catorze anys al poder, fins que van ser substituïts pel Partit Popular el 1996, obrint així dues legislatures amb governs cada vegada més reaccionaris en l'ètic i el cultural i més neoliberals en l'econòmic i el social. A més, el PP d'Aznar es va emprar a fons en una missió de la qual els costos són encara avui creixents i, fins i tot, imprevisibles: van treballar amb afany per la recentralització d'Espanya, així com per una renacionalització espanyolista en el seu format més castellanista.

Els dos governs de Rodríguez Zapatero van acabar com el ball de Torrent. La crisi econòmica que els socialistes es van obstinar a negar, l'inici dels ajustos durs i l'enfrontament intern provocat per la pèrdua de presència institucional -local, regional i estatal- va portar el PSOE a perdre més de quatre milions de vots en 2011. A ells cal sumar la pèrdua de dos milions i mig el 2015, una caiguda que no es va aturar el 2016 i que s'ha confirmat amb els últims resultats a Galícia i el País Basc, catastròfics per al partit del puny i la rosa.

Fa gairebé deu anys que el tribalisme polític s'ha imposat en el partit. Porten anys generant notícies que majoritàriament tenen a veure amb els seus problemes, discussions, baralles i enfrontaments interns. El partit ha perdut el contacte amb les classes mitjanes urbanes, els sectors professionals i la joventut. A més, resisteix en bona mesura recolzant-se en l'Espanya del sud: Castella, Extremadura i Andalusia, el que no pot ocultar la seva caiguda a Galícia, País Basc, País Valencià, Balears i, singularment, molt singularment, Catalunya. La política renacionalizadora i castellanista d'Aznar va ser assumida per bona part d'un PSOE miop i jacobí, que -amb un nacionalisme espanyolista anacrònic- ha estat incapaç de comprendre les noves demandes que han aparegut en l'encaix de les diferents nacionalitats a l'escenari perfilat en 1978, que es va plasmar en la Constitució.

Aquests canvis no els entén el PP, que contra tota evidència segueix pensant que Espanya és Castella i poc més; una Espanya en la qual cap el sano regionalismo del que ja parlaven fa un segle Miguel Primo de Rivera i altres. El polític i periodista català Manuel Millán Mestre -qui va ser fundador del Partit Popular- sempre diu que li sorprèn que els dirigents del PP de Catalunya no expliquen a Madrid, a Rajoy i el seu equip, com estan les coses, què està passant realment a Catalunya ; i això amb la intenció de treure'ls de la seua obcecació, de que abandonen la seua ceguesa, de fer-los que actuen políticament. Potser els passa com a Miquel Iceta, el primer secretari del partit dels socialistes catalans, qui comprèn certs recels de part del PSOE a col·laborar amb els partits independentistes. Iceta, però, insisteix: "Jo intente convèncer-los moltes vegades que és totalment a l'inrevés: si no volem que Espanya es trenque hem de parlar amb els independentistes per evitar-ho. No s’hi veu cap solució que no passe per parlar amb ells, puc entendre l'escepticisme, fins i tot la por, però crec que no hi ha altra alternativa ".

En qualsevol cas, el que ara s'ha estat dirimint, en aquest escenari podrit per la inacció del PP pel que fa a la situació a Catalunya, és qui assumeix al PSOE el cost polític de fer president Mariano Rajoy, cosa que està en les antípodes del que volen les bases socialistes i la majoria dels seus votants. Ignacio Escolar ha explicat molt bé la situació: "És indefensable apostar per l'abstenció i no dir-ho: voler solucionar aquest debat amb un cop intern i una gestora per evitar així les crítiques de la militància i dels votants, perquè no et culpen de haver pres tu la decisió ". Se suposava que aquest gripau havia de menjar-se'l Pedro Sánchez, carbonitzant-se políticament i aplanant així el camí a la líder andalusa. En negar-se aquest, un home que va arribar a la secretaria general amb el suport de Susana Díaz per barrar el pas a Eduardo Madina i que aviat es va rebel·lar contra la seva patrocinadora, el sector més establert i sistèmic del Partit va entrar en pànic. Tenen por que unes terceres eleccions agreugen l'enfonsament del PSOE, però també els horroritza imaginar una majoria alternativa al PP [amb Podem, els bascos del PNB i el vistiplau dels sobiranistes catalans], i volen estar en sintonia amb els poders fàctics dels que molts d'ells ja en formen part [vegeu el tàndem d'interessos presumptament delictius que formen, per exemple, Felipe González i Juan Luis Cebrián, així com el paper que està jugant el Grup PRISA i, especialment, el diari El País].

Per això volen, necessiten, abstenir-se en una propera votació d'investidura de Rajoy, però ningú vol pagar aquesta factura. Com Sánchez es va negar, han hagut de rellevar-lo i de crear una gestora que faça la faena bruta i li obri el camí a Susana Díaz perquè creue Despeñaperros i s'instal·le a Ferraz, la butaca amb el qual somia des de fa anys. I per aconseguir aquest objectiu van organitzar la dimissió de part de l'Executiva i altres coses. A propòsit d'aquesta maniobra, Josep Borrell ha declarat: "Diuen que hi ha un cop d'estat, però si ho fos, estaria organitzat per un sergent chusquero". Tanta poca traça, tan poca finor ha dut a Ignacio Escolar a formular unes preguntes clau: "de veritat l'única manera que van trobar de canviar al capità era enfonsar el vaixell? ¿I tot això simplement per la data del congrés? De veritat?".

No estem, doncs, davant d'una pugna entre dues faccions partidàries que representen fonaments ideològics o projectes polítics antagònics. No és un combat entre bons i roïns, és una lluita pel poder en el partit; una baralla en la qual des d'ambdues parts s'ha fet gala d'una malaptesa infinita i, a més, no s’ha vacil·lat en tensar fins al límit de la fractura total al propi partit socialista. És clar que una de les faccions, la dels anomenats crítics, han violentat la legalitat partidària d'una forma il·legítima, però no només ara: des que Sánchez no es va comportar com l’interí que Susana Díaz havia dictaminat [ja va dir en el conclave al qual es va decidir el seu nom, al juny de 2014, "Aquest xicot no val, però ens val"], ella i els seus barons afins es van dedicar a fer-li la guerra des de dins, a desautoritzar-lo, a emmanillar-lo, a humiliar-lo. Tant com blasonen de la seva espanyolitat, que el primer per a ells és Espanya, i han anteposat els seus interessos més pedestres a la seva obligació de conformar una alternativa política a Mariano Rajoy i el seu partit, responsables tots dos de l’austericidi dels últims anys i de ser una organització criminal enfangada en la corrupció total.

El resultat de tot aquest dramàtic fulletó ha estat la mort política de Pedro Sánchez, mentre el PP es frega les mans, incrèdul per la seva bona estrella. No és que Espanya tindrà un nou govern encapçalat per Mariano Rajoy, és que l'esquerra política espanyola va a oblidar-se de formar govern, com a mínim, durant els propers quinze o vint anys. Mentrestant, per a desgràcia de la majoria dels ciutadans, s'aprofundirà en la desigualtat, es delmarà el malparat Estat del benestar, i ja veurem què passa amb l'avenc que cada vegada més separa l'Espanya del Nord de l'Espanya del Sud. Tal sembla que alguns -tant des del PP com des del Partit Susanista Obrer Espanyol, en encertada expressió d'Íñigo Sáez de Ugarte- semblen entossudits en què amplis sectors de l'esquerra política perifèrica s'adscriguen cada dia amb més entusiasme a l'independentisme per fugir d'aquesta Espanya irrespirable.

Passades les eleccions basca i gallega, amb els resultats previstos: I ara què?

No van ser pocs els que van pronosticar que, després els resultats del 25J i la proximitat de les eleccions regionals a Galícia i Euskadi, no hi hauria manera de formar govern a Espanya mentre no es conegueren els resultats d'aquestes. Van començar ben prompte les especulacions respecte als compromisos i els pactes què, sent impossibles en vespres d'acudir a les urnes, serien –es deia- factibles en conèixer com havien votat bascos i gallecs.

Els mesos han anat passant i l'escenari polític hispà ha romàs entre anquilosat i monòton d'una banda, i convuls i confrontat per una altra.

Rajoy, fidel al seu estil de fer treballar als altres mentre ell es dedicava a repetir el seu mantra i a intentar desgastar als contraris, esperava que els resultats de la seua regió natal li permeteren traure pit i tornar a insistir que els electors li renovaren el seu suport. Poc li importava, semblava, allò que ocorreguera a Euskadi, atès que allí el PP és irrellevant. Veritat és que no s’acaba d'entendre perquè un bon resultat a Galícia –una terra en la qual el caciquisme propi dels populars encara té una bona capacitat de control polític- podria resultar benèfic per al president en funcions en el global peninsular, però aquesta és una teoria que els ideòlegs de Moncloa han patentat i difós amb el suport mediàtic dels de sempre i algun més, com per exemple El País, aquell diari que va ser emblema del bon treball periodístic i que ara viu les seues hores més tristes.

Ciutadans, el partit que dirigeix Albert Rivera, ha seguit jugant, molt a la catalana, amb permís, a la puta i la Ramoneta. Va pactar el suport a Pedro Sánchez després de les eleccions de desembre de 2015 i ho va fer amb Rajoy després de les de juny passat. Sempre amb un afany no dissimulat de reforçar el centredreta hispà, al mateix temps que ataquen qualsevol iniciativa o proposta política o partidària que ells denigren com a nacionalista o, pitjor, com a separatista, Rivera i companyia són cada vegada més marxians: no hagueren de ser membres d'un club que els acceptara com a socis i si no agraden els seus principis, tenen uns altres. Han sigut setmanes en les quals Rivera i els seus lloctinents han dit A i negació d’A sense solució de continuïtat. Particularment fosc, incomprensible, ha sigut el seu discurs sobre Rajoy: davant l'allau de causes judicials per corrupció que impliquen al PP, i que van a fer-los comparèixer davant els tribunals durant els pròxims mesos, des de Ciutadans s'ha desqualificat radicalment al President en funcions, com una persona inhabilitada per a seguir en La Moncloa, i paral·lelament s'ha exigit a Pedro Sánchez que recolze –per activa o per passiva- la seua investidura. El partit de Rivera s'ha convertit en el paradigma d'allò tan vell de tenim un problema per a cada solució. 

El PSOE i Podem han viscut instal·lats en la crisi orgànica quasi total; sense el quasi pel que fa als socialistes, i amb el quasi en el dels podemitas.

A Pedro Sánchez no li fan falta enemics externs. La coneguda anècdota de sir Winston Churchill respecte a on s'asseien en la Càmera els adversaris i on els enemics, queda com un acudit infantil. Els homes i la vella guàrdia han atacat al seu secretari general com si fóra el pitjor dels seus enemics. No hi ha hagut misericòrdia amb ell: l’han acusat de tot l'imaginable, sense que per això s'haja fet esment alguna a diferències polítiques de fons. Excepte, és clar, la coneguda, repetida, grapejada unitat d'Espanya i el veto als que volen destruir-la. S'esperava que dels resultats que obtinguera el Partit a Galícia i Euskadi dictara sentència respecte a la fortalesa del lideratge de Sánchez. Si prosseguia la pèrdua d'espai electoral socialista i es veia superat pels de les marees a Galícia i per la candidatura de Elkarrekin Podem a Euskadi, el futur polític de Sánchez seria negre color telèfon. Vist allòvist, comptats els vots, negre-negre ens sembla. Però… la responsabilitat és exclusiva de Sánchez?

Sembla que Podem encara no ha digerit el milió de vots que va perdre al juny respecte a desembre de l'any anterior. Han aconseguit igualar al PSOE en què es parle més dels seus problemes i enfrontaments interns que de les seues propostes polítiques. I que conste que aquest empat era difícil perquè allò dels socialistes és realment extraordinari quant a la seua dificultat per a parlar d'una altra cosa que no siga el canibalisme que els afligeix des de fa ni se sap. Doncs bé, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón s'han embullat en una batalla interna cainita, en la qual es juga l'hegemonia interna del partit. Les aparicions de Monedero, aquell que està sense ser, una mena de bomber piròman, han multiplicat al cost per al partit de tanta disputa i tanta desqualificació interna. Per a esbalaïment i irritació dels seus socis i amics bascos i gallecs, els podemites han tornat a igualar als socialistes: han aconseguit transmetre que els importava una bleda si perjudicaven a les seues pròpies candidatures. Han practicat allò de l'acudit: perquè anem a raonar, si ho podem resoldre a hòsties. Tanta nova política, tants polítics novells, han cristal·litzat en més de la política de sempre i en més del ja conegut quant al personal.

Celebrades unes eleccions que auguraven la renovació de la majoria absoluta del PP en terres gallegues i una victòria clara però insuficient per a un govern monocolor del PNB a Euskadi, els resultats han sigut els previstos. Fins i tot la participació electoral ha sigut baixa: entorn del 64 per cent a Galícia i el 62 per cent al País Basc, la qual cosa ha desmentit al lehendakari Urkullu, que demanava als seus conciutadans que Euskadi continuara sent singular. Doncs no, quant a la participació electoral, no. Una dada que caldria valorar més del que es fa, ja que indica un estat de desafecció democràtica en una part significativa de l'electorat d'ambdues comunitats.

Ha guanyat de forma incontestable, aclaparadora el PP a Galícia i ha guanyat millor del que estava previst el PNB a Euskadi; els primers governaran en solitari, i els segons necessitaran suports, cosa que és tradicional entre els bascos i que –des de sempre- els nacionalistes d'Urkullu controlen perfectament. La costalada socialista és considerable en les dues regions: en ambdues han sigut superats per En Marea i per Elkarrekin Podem. Potser és més dura la situació en la basca que en la gallega, perquè en aquella han sigut històricament un partit central i avui es veuen relegats a la quarta posició, després d’Elkarrekin Podem i pràcticament igualats amb el PP. En qualsevol cas, tant de baró i tanta baronessa com hi ha en el PSOE hagueren de parar-se a pensar el per què en ambdues regions el seu partit ha sigut superat per la injuriada tribu dels podemites.

Vist allò vist, es pot dir què, pel que fa al País Basc, l'anomenat bloc constitucionalista [PSE-EE i PP] és pràcticament testimonial, i ha tornat a ser clarísimamente superat pel grup dels partidaris del dret a decidir [PNB, Bildu i Elkarrekin Podem]. Alguna cosa hauria de significar aquest fet per als que fonamenten la seua posició en un discurs monocorde entorn del binomi Constitució/Unitat d'Espanya. Particularment sagnant hauria de ser la reflexió per a Ciutadans, que s'ha quedat sense representació, amb prou faenes un dos per cent dels vots. El mateix els ha ocorregut a Galícia, on també es queden fora del parlament. Què dirà ara Albert Rivera?

A Galícia Núñez Feijoo ha ampliat la majoria que ja tenia, és a dir que el PP ha sigut el gran triomfador. Molt bé, i què? Quin significat té aquesta victòria per a la situació de l'embós en el conjunt d'Espanya? Que el PP ha tornat a guanyar en una regió que és l'única que serà governada per un partit amb majoria absoluta, i què? En què beneficia això a Rajoy i al PP estatal? Doncs s'obstinen en el que s'obstinen els opinadors i publicistes afins al Partit Popular, significa poc o res. Podran fer burleta dels socialistes gallecs, però hauran de fer-ho amb la moderació a la que hauria d'obligar-los la seua condició quasi residual a Euskadi, on resisteixen sense desaparèixer gràcies a la circumscripció de Áraba, que està sobre representada en el parlament regional.

Servirà l'expressat ara pels ciutadans per a allò que es deia fa uns mesos que l'embós polític espanyol es resoldria després de les eleccions del 25 de setembre? Molt temem que no. Sembla que les terceres eleccions estan cantades, i que després d'elles, a tenor de les enquestes i -també- d’allò vist en aquests comicis, hauran de venir unes quartes i, potser, unes cinquenes. La incapacitat per a l'enteniment, l'absència d'una cultura política democràtica digna de tal nom entre els líders actuals i els seus partits, la falta de compromís amb la majoria dels ciutadans, l'obsessió pels interessos propis amenaçats pels dels altres i, a més i sobretot, la falta d'un mínim respecte pels electors, fan difícil augurar una resolució a l'embós polític que vivim. Almenys fan difícil tenir esperança en què aquesta congestió es resolga en benefici dels interessos d'aquella majoria.

En qualsevol cas, ara ja han passat les eleccions basques i gallegues. Ara, ¿què van a fer els partits majoritaris, que li van a proposar als ciutadans que esperen després d'elles?

Les acusacions a Lula, frustració i melancolia per a l’esquerra política.

Luiz Inacio Lula da Silva va exercir com a president del Brasil des de l’1 de gener de 2003 fina a l’1 de gener de 2011, quan va ser succeït per Dilma Rousseff, una directa col·laboradora seua. En juliol de 2003 vaig publicar un article [molt optimista] sobre la nova conjuntura brasilera i pocs mesos després un altre menys esperançador, tot i que mantenia un bon ànim. En ell afirmava: “És prompte encara per a emetre valoracions contundents, però sembla que hi ha massa inèrcies del passat i que la mudança do model no està, malauradament, al girar la cantonada” [“Lula, Allende i la revolució passiva a la brasilera”, L’Espill, 2003].

Ara han passat cinc anys de l’eixida de Lula del Palau de Planalto. La seua successora acaba de ser apartada del poder per votació del Senat i el propi expresident ha sigut formal i greument acusat per la Justícia brasilera. Concretament, la Fiscalia, mitjançant un auto de 149 pàgines diu què “Després d’assumir el càrrec de President de la República, Lula va comandar un esquema delictiu de desviament de recursos públics destinats a enriquir-se il·lícitament, amb l’objectiu de perpetuar-se criminalment en el poder”.  

L’auto de la fiscalia és duríssim. De fet, afirma que a) Lula va mantindre’s en el poder mercè una governabilitat assentada en bases criminals mitjançant la compra de suport polític; b) va generar en favor del seu partit –el Partit dels Treballadors, PT- un matalàs de recursos il·lícits per abastir futures campanyes electorals en el context d’una perpetuació criminal en el poder; c) va disposar en el seu profit de diners procedents de crims, propiciant un enriquiment il·lícit. Tots aquests avantatges van estar lligats al desviament de recursos públics i al pagament de suborns a agents públics i polítics, organitzacions partidàries i operadors financers”. Terribles acusacions, certament.

Independentment de com evolucione la causa judicial contra l’ex president, el ben cert és que llegir el que vaig escriure fa tretze anys i comparar-lo amb el que ara sabem i està confirmat respecte del volum de la corrupció governamental brasilera durant els períodes de Lula i Dilma, incita a la frustració i la melancolia que són pròpies de les expectatives de progrés decebudes sense anestèsia.

Malgrat que la proposta lul·lista de 2003 s’havia volgut sintetitzar en un missatge seixanta-vuitista ("Paz e amor"), darrere hi havia una proposta molt polisèmica, certament, però un poc més tangible: la mudança do model. Una proposta de canviar el model [econòmic i social] que va aconseguir el suport de més de cinquanta-dos milions de vots favorables a Lulinha.

A d’ells els havia escrit la seua Carta ao Povo Brasileiro, en la que sostenia que "serà  necessària una lúcida i judiciosa transició entre el que tenim avui i allò que la societat reivindica. El que es va fer o es va deixar de fer en vuit anys no serà compensat en vuit dies. El nou model no pot ser producte de decisions unilaterals del govern, tal com ocorre avui, ni serà implantat per decret, de mode voluntarista. Serà fruit d'una àmplia negociació nacional, que ha de conduir a una autèntica aliança pel país, a un nou contracte social, capaç d'assegurar creixement amb estabilitat".

        

La mudança va començar a fer-se tangible des de la mateixa presa de possessió de Lula. Dues mesures van ser especialment ressaltades: la de donar títols de propietat a milions d'habitants de les faveles de tot Brasil i l'anunciada pel ministre d'educació Cristovam Buarque: "Retribuirem als analfabets per dependre a escriure". Buarque, a més, era molt explícit en referir-se al fenomen Lula, al lul·lisme, quan declarava "Crec que encara no tenim un rumb ideològic clar. No sabem encara bé que és l'anomenat lul·lisme". El ministre d’educació demanava ajuda a la Universitat [El País, 16.01.2003].

Doncs bé, aquesta, com reclamava Buarque, aviat va començar a intervindre en el debat. Luiz Werneck Vianna, reconegut professor de l'Instituto Universitario de Pesquisas do Rio de Janeiro (IUPERJ), escriuria un article titulat significativament "O que mudou", i afirmava que estava en curs una revoluçao silenciosa, en la que "tot ha canviat, perquè les nostres institucions sorgeixen ara com a llocs de confiança per a la realització dels canvis que la societat ha decidit mamprendre" [Folha de Sao Paulo, 10.02.2003]. Werneck havia représ el concepte gramscià de revolució passiva, una revolució sense revolució, i l'utilitzava en la seua anàlisi del que estava passant a Brasil.

Convençut que la revolució en aquests temps de mundialització i de canvis radicals en els patrons productius no pot ser una revolució de ruptura, sinó que ha de ser necessàriament passiva, el problema resideix en qui dirigeix els canvis perquè aquests tinguen una direcció i un sentit positius per a la majoria. El gran desafiament és que siguen les forces del canvi, les de la mudança, les que dirigisquen el procés en termes dels actors polítics, dels programes de govern, dels canvis socials i econòmics.

Lula, afirmava el professor, podria ser el director del procés de revolució passiva que es movia cap al davant no tant com a reacció als moviments socials sinó per a consolidar-los i, a més, per a reforçar encara més la senda de la democratització progressiva del país.

Certament el nou president del Brasil enfrontava el que no pot sinó qualificar-se com un desafiament històric. Un repte que Lula va expressar sense un gram de retòrica quan va xifrar el seu èxit de govern en la consecució que els brasilers, tots els brasilers, feren tres menjades al dia al final de la primera legislatura. El diari El País, explícit, titulava a les poques hores del primer Consell de Ministres presidit per Luiz Inácio da Silva: "44 milions de famolencs esperen a Lula. La lluita contra la pobresa en un país de recursos és el gran repte del nou govern brasiler" [El País, 05.01.2003].

La visió que teníem en 2003 era de gran expectació en la mesura que pensàvem que si aquella revolució passiva a la brasilera posava en marxa profundes reformes socials finançades des del creixement amb estabilitat, que era el contingut del que Lula anomenava nou contracte social, això sí que resultaria democràticament revolucionari. I podria ser-ho no sols per al Brasil, sinó, com a referència, per a els altres països de l’àrea. L'experiència brasilera podria ser una proposta tangible perquè a Amèrica Llatina es començara a veure la llum al final del llarguíssim túnel de la desigualtat.

L’eufòria tanmateix va durar poc i, aviat, en la mesura que es prenien mesures des del nou govern, les crítiques començaren a fer-se explícites. Des de la Universitat, com demanava Cristovam Buarque, també començaren a arribar censures de gran calat envers el govern trabalhista. Boris Fausto, prestigiós historiador i professor del Departament de Ciència Política de la Universidade de São Paulo va escriure que no era per a ell sorpresa que els nous governants hagueren assumit amb convicció la ruta del capitalisme, però si que havia estat una novetat que més que fer-ho des d'una orientació socialdemòcrata ho hagueren fet des del model nord-americà. Fausto acusava el govern de Lula d'haver fet servir "les fanfàrries de Fome Zero com un hàbil contrafoc anticipat de les queixes populistes o d'esquerra quant al rumbs de la política econòmica" [Folha de Sao Paulo, 19.10.2003].

Luiz Werneck Vianna, qui en febrer de 2003 parlava de la revolució passiva que estava produint-se a Brasil, en entrevista concedida al mateix diari en octubre, se'ns rebel·lava amb un gran pessimisme. El mateix títol de l'entrevista ja era contundent: "O PT é quase um partido liberal". Werneck advertia un canvi de rumb molt profund en, per exemple, les qüestions de Medi ambient, però és què, a més a més, explicava que l'Estat havia perdut presència com "o grande tomador de decisoēs em matéria econômica", en benefici del mercat. A més a més el professor encenia dues alarmes de la màxima importància. La primera era que l'únic partit [el PT] identificat amb una idea de canvi [mudança] havia estat dominat pel conservadurisme, per la inèrcia. I afegia: "Sera uma herança muito complicada de se administrar". La segona, potser encara més perillosa: el PT i Lula estaven desviant-se de la ruta que havien promés, i això era perillosíssim perquè la societat havia cregut que la política podia canviar el país. I la política estava diguent-li a la societat que no era capaç de fer-ho. Si això es confirmava –concloïa Werneck-, seria la pitjor pedagogia per als brasilers, ja que provocaria la pèrdua de credibilitat en les institucions democràtiques, i Sem democracia, as mudanças são impossiveis" [Folha de Sao Paulo, 19.10.2003].

Escrivia jo en 2003, en sintonia amb allò exposat més amunt, que eixe fracàs de la política tindria efectes terribles no sols sobre Brasil, sinó sobre tota l'Amèrica Llatina, si més no. És una llei universal de la política: la distància entre les expectatives generades i els resultats finals de la gestió dels líders i partits que les han provocat ha tingut sempre resultats terriblement perversos per als qui havien confiat en la possibilitat de veure acomplides les seues aspiracions de millora.

Malgrat tot, a pilota passada podem dir que l’eufòria econòmica [la bombolla, podem dir ara] que es va viure en Brasil durant els governs de Lula va amagar la realitat de les debilitats del gegant brasiler. Una d’elles, immensa, era i és la corrupció. Ara les acusacions judicials envers el gran líder, la destitució de la presidenta Rousseff en fer-se efectiu el seu impeachment, i especialment els diversos i espectaculars casos de corrupció que han afectat els darrers governs brasilers [des del mensalão en 2005 a Petrobras recentment] han sacsejat la ciutadania brasilera, polaritzant-la entre dues posicions a favor i en contra del PT, de Rousseff i de Lula.

Des de la direcció del PT s’ha arribat a dir que s’ha produït a Brasil un colp [d’Estat] de nou tipus. Com ha explicat el professor de la UNESP Alberto Aggio, la tesi del petisme és que les classes dominants, recolzades per uns mitjans de comunicació monopolistes i les classes mitjanes reaccionàries van perpetrar un colp d’Estat mitjançant accions de comunicació, jurídiques i parlamentàries. Un conjunt d’elements que conformarien el dispositiu del “golpe de novo tipo”. El mateix Aggio argumenta tant quant a la manca de solvència de la tesi com adverteix del seu perill, en la mesura que pot conduir a una part de l’esquerra a la relativització de la democràcia, suposadament indefensa davant els seus agressors [en aquest cas eixa conspiració, la dels colpistes, que ha fet fora Dilma i que ara acusa Lula], la qual cosa pot induir a concloure que eixa democràcia ha de ser substituïda per un règim també de “novo tipo”, a la imatge d’altres experiències llatinoamericanes recents.

El problema central, tanmateix, no és sinó la incapacitat demostrada pels actors polítics de reduir la immensa desigualtat social que pateix Brasil, més enllà de practicar una política de beneficència que tot i que genera fidelitat partidària, sols es pot mantindré en èpoques de forta bonança econòmica. Aquesta manca de solvència està unida a una corrupció de dimensions apocalíptiques que ara per ara ha arribat –presumptament- a afectar a aquell que en 2003 va obrir l’esperança de realitzar un nou contracte social entre els brasilers, una mudança do model, per tal de reduir de forma efectiva i sostenible eixa desigualtat extrema que pateix el país.  És terrible com s’han fet miquetes les esperances de 2003, tot i que caldrà continuar atents a l’evolució del procés que està generant ja frustració i melancolia per a l’esquerra política, tant brasilera com  internacional.  

El dret a decidir com a mur separador infranquejable.

Cal parar compte d’entrada en que, a hores d’ara, no és fàcil saber què es vol dir quan els diversos actors polítics empren la fórmula Dret a decidir. En un principi era l’expressió per demanar un senzill referèndum que permetera que els ciutadans de Catalunya expressaren la seua opinió quant a la forma de vinculació entre el seu territori i la resta d’Espanya; tanmateix, a hores d’ara pot significar això i, també, la reivindicació d’una crida a les urnes organitzada unilateralment per a confirmar una independència de Catalunya decidida per la minoria majoritària del seu Parlament. En qualsevol cas, l’expressió amb el seu significat variable s’ha convertit per a la dreta política espanyola (Partit Popular i Ciutadans) i per a un sector més que majoritari del PSOE en una frontera impermeable que divideix la societat política hispana en dos camps: la dels espanyols com cal i la dels separatistes que volen trencar la nació més antiga d’Europa, com tan reiteradament afirma –conscient que és una més de les seues mentides- Mariano Rajoy.

Eixa fractura nítida entre bons i roïns està sustentada per una lògica política similar a la de la Guerra Freda, quan l’etiqueta de comunista es feia servir de manera indiscriminada i abusiva per a desqualificar qualsevol reivindicació de drets polítics o socials [fins el Papa Juan XXIII va ser acusat de comunista en certs ambients]. Ara, amb un raonament paral·lel, des del nacionalisme espanyolista es considera separatista a qui recolze la idea de consultar a la ciutadania a propòsit de mantindré o modificar l’actual estructura territorial del Regne d’Espanya. De la mateixa manera que el Papa Juan XXIII no era comunista ni cosa pareguda, ara també n’hi ha de partidaris de saber què en pensen els ciutadans que en absolut poden ser qualificats com a separatistes; simplement són demòcrates que entenen que no es pot donar l’esquena a una realitat política explícita i evident com la catalana, que ha canviat molt des de la dècada dels setanta. D’altres, això també és cert, sí que són favorables a independitzar-se d’Espanya, i el seu objectiu cap perfectament dins la Constitució de 1978, com a una opció política legítima. És cert que dret a decidir pot tindre significats distints per a tots dos grups, però la realitat és que –més enllà d’això, que no és cosa menor- els partidaris d’exercir-lo són molts. I la xifra continua augmentant, pel que sembla.

En qualsevol cas, el problema ara –en aquest minut- és que la formació de govern a Espanya està en un atzucac i l’horitzó amenaçador d’unes terceres eleccions és ben versemblant. Per a la conformació d’una majoria parlamentària que permeta un nou govern, des del nacionalisme espanyolista s’exclou com a participants actius a tots els que es declaren partidaris del dret a decidir. Resulta així que el 61 per cent dels diputats catalans a Madrid, 29 de 47, -els d’En Comú Podem, ERC i CDC- estan exclosos de qualsevol pacte acceptable. És a dir que estem parlant de 29 diputats que no poden votar a favor d’un candidat, però sí que computen en el resultat final de la votació d’investidura [Nota: a favor de la presidenta de la Cambra n’han votat deu, que tot s’ha de dir, però si els separatistes voten al PP no n’hi ha cap problema]. Una autèntica bogeria, que aboca a preguntar-nos si és possible formar govern per a  Espanya prescindint de dos terços dels representants parlamentaris triats al Principat [la segona regió que més diputats aporta, després d’Andalusia]. No hem comptabilitzat els diputats del Partit dels Socialistes de Catalunya, que en són 7, un partit que, tan si vol com si no vol, no pot girar-se d’esquenes quant a algun tipus de consulta a la ciutadania del seu país.

Si obrim una miqueta el mapa i anem al País Basc, trobarem que 13 dels 18 parlamentaris en Madrid –els de Podem, PNB i Bildu- són partidaris del dret a decidir, és a dir el 72 per cent. Que aquests no estiguen actualment estigmatitzats com els catalans [tret dels de Bildu, que paguen encara per les seues relacions amb ETA] és pura conjuntura. Podrien caure de l’altre costat només anunciaren el desig de fer una consulta pareguda a la demanada a Catalunya. Podríem afegir els partidaris del dret a decidir que estan representats al parlament de Madrid per altres forces polítiques tant del País Valencià, de Navarra, de Galicia o de Balears. En conclusió: arreu Espanya son uns quants milions de persones les que, en les seues diverses accepcions, recolzen allò del dret a decidir. Només per això, més enllà d’altres consideracions de salut política democràtica, ja caldria que el Partit Popular, el PSOE i Ciutadans reflexionaren al voltant de la realitat plurinacional de l’Espanya actual; aquella que s’entesten en no voler veure.

Tot i que la ximpleria de molts, entre ells del propi Mariano Rajoy, els faça creure que negar l’existència del problema és suficient per a no haver d’actuar, milions de ciutadans semblen disconformes amb l’actual arquitectura constitucional quant a la realitat territorial. Milions de ciutadans que, a més a més, es concentren geogràficament en la perifèria peninsular; de manera que la densitat és quasi nul.la en Madrid, Castella, Andalusia i Extremadura; significativa en el País Valencià, Galicia, Balears o Navarra; i molt elevada en Catalunya i el País Basc.

Els silencis, la tossudesa, les amenaces i la negativa a la negociació política practicades des de Madrid han provocat una fugida cap al davant d’alguns dels nacionalismes perifèrics, la qual cosa fa que la situació siga més tensa i complicada com més va més. Des de Madrid, aquells que volen ignorar la realitat plurinacional d’Espanya li neguen la legitimitat a qualsevol reclamació que qüestione la sacrosanta unidad de España, per a ells axiomàtica.

En la mesura que el PP, el PSOE i C’s no aborden eixa realitat, unes terceres o unes quartes eleccions podran donar uns resultats que permeten investir un candidat i, fins  tot, constituir un Executiu. No obstant això, el risc de que milions d’electors espanyols entenguen que els seus representants a Madrid són exclosos de la conformació d’eixes opcions de govern no pot tindre més que efectes adversos, encara que siga a mitjà i llarg termini. A més, ara per ara, a molt curt termini, excloure 29 dels 47 representants procedents de Catalunya genera un mur separador entre dues realitats polítiques que haurien de trobar la forma de superar eixa manca de diàleg que a tots perjudica.  

Després de la doble derrota de Rajoy, es vol o no una alternativa?

Han passat nou mesos des de les eleccions de desembre de 2015 i ara, després de la fallida investidura de Rajoy -després dues votacions amb un marcador de 170 a favor i 180 en contra- Pedro Sánchez ha anunciat de manera sorprenent  que prepara un segon intent amb Units Podem i Ciutadans per a evitar terceres eleccions.

L'anunci durant el segon debat en el Parlament ha reviscolat als sectors més optimistes de l'electorat que no va votar a favor del PP, més de tretze milions de ciutadans. Des de fa mesos, el comú d'aquest enorme contingent de persones ha assistit, perplex i irritat, al setge al que està sent sotmès Sánchez des de totes les instàncies de poder polític, econòmic i mediàtic. Molts d'entre els més propensos a la il·lusió han mantingut la idea que en algun moment el líder socialista trauria algun conill en la copalta que faria de la seua una vertadera opció de govern alternatiu al de Rajoy. Per a tota aquesta bona gent, l'anunci de Pedro Sánchez ha sigut el mamífer eixit del barret.

No tots els electors oposats al PP i a Rajoy, no obstant açò, confien que allò dit per Sánchez siga alguna cosa més que una maniobra retòrica per a reforçar el suport de les bases del seu partit [en contra dels dirigents que volen liquidar-ho] i per a espolsar-se l'acusació que si s'arriba a les terceres eleccions serà per la seua culpa, per la seua obstinació en negar-li una abstenció a Rajoy. Aquest ampli grup es debat després de l'anunci entre la malenconia i la ràbia. Cap en aquesta lògica la pregunta de si, a més, allò que Sánchez persegueix no és més que tornar a eleccions amb l'objectiu de consolidar el seu segon lloc –després del PP- i arrabassar-li més espai a Podem i les seues confluències. 

Dues interpretacions, doncs, a la idea expressada per Sánchez d'apel·lar a les forces del canvi.

Posem-nos primer en la visió pessimista, que se sustenta tant en els precedents viscuts en els últims mesos com en la deliberada ambigüitat de les paraules del líder socialista, i en les declaracions posteriors procedents d'altes instàncies del seu propi partit.  ¿Serà possible que el Partit Socialista, conduït per Pedro Sánchez, haja decidit iniciar un camí de tornada al còmode bipartidisme, convençut que en tercers comicis el PP mossegarà les reserves electorals de Ciutadans i ells les de Podem i els seus aliats? ¿Serà que els dirigents socialistes prefereixen un govern sine die del PP [amb o sense Rajoy] mentre ells siguen la lleial oposició i l'alternativa de govern, encara que a llarg termini? ¿És aquesta realment la via triada per Sánchez per a aconseguir allò que li exigeix l’establishment, el mateix que desitgen Felipe González, la Vella Guàrdia i els poders fàctics?

Després de mesos torpedinant l'acord del Comitè Federal de negar-li el suport a Rajoy, Felipe González ha canviat lleugerament el discurs i ha declarat que aquell hauria de fer un pas arrere com a forma de desbloquejar la situació. De forma coincident, Albert Rivera va dir en el segon debat que el PP hauria d'oferir un candidat més viable, encara que sense exigir [de moment] el cap del gallec. 

En la darrera setmana hi ha hagut molt de soroll mediàtic al voltant de la investidura i el futur govern d'Espanya. Més de 700 intel·lectuals, artistes i dirigents polítics i socials han signat un Manifest en el qual demanen que PSOE, Units Podem i Ciutadans arriben a un acord per a desbancar al Partit Popular. Els signants entenen que “els resultats del 26J són una altra oportunitat per a escometre els canvis que la ciutadania exigeix, i no ha de ser desaprofitada, [Així que] cal portar avant la voluntat clarament expressada en les urnes i aconseguir un acord que permeta un govern progressista”. El seu argument central és potent: 13.6 milions de votants ho van fer a favor del canvi i en contra del PP, que va obtenir aproximadament la meitat d'aquest nombre de vots.

La primera sessió del debat d'investidura va deixar més que clares les coses. Rajoy, com ha escrit Enric Hernández, va exercir des del govern en funcions com a oposició de l'oposició, amb una supèrbia infinita que el va dur, fins i tot, a humiliar al seu soci Albert Rivera, al que pràcticament va ignorar en el seu discurs inicial. L'expressió d'aquesta petulància insofrible la resumia Carlos Elordi: “Sense reconèixer, a més, cap error. Oblidant-se de la corrupció, o citant-la únicament per a dir que el seu govern ha actuat de manera estupenda en aquest terreny. Tornant a cantar les glòries de la seua política econòmica, col·locant tota la responsabilitat del conflicte català en la insensatesa dels independentistes, nou enemic públic número u de la pau espanyola de la qual el Partit Popular és l'únic garant. I deixant pendent de futurs pactes amb les altres formacions polítiques la llista completa dels problemes que més amenacen l'horitzó espanyol: el futur de les pensions, el model educatiu, l'energètic, i fins i tot la política europea. Sense dir ni una sola paraula del que ell pensa sobre aquests capítols”.

En una intervenció desganada que va obligar a les seues senyories a esforçar-se per no dormir-se del tot, Rajoy només va semblar entonar-se mínimament quan va tocar el tema de Catalunya, connectant-ho és clar a la grapejada unitat d'Espanya, la nació més antiga de la galàxia, segons pensa el candidat. I quan va tocar aquest espinós assumpte, allò que va fer Rajoy va ser, senzillament, negar l'existència del problema. L'escriptor Xavier Bru de Sala ho deia en un article: “Rajoy es va mostrar implacable contra el sobiranisme, sense insinuar si més no cap via de diàleg […] El problema català, simplement, no existeix. Potser persisteix, però no existeix. L'única cosa que pot aconseguir és provocar una fractura greu de la societat catalana”.

Més enllà de les referències al debat territorial i, en particular, a la situació a Catalunya, el discurs amb el que Rajoy va pretendre la investidura va ser un monument a la mentida, la falsificació i una burla completa a la ciutadania. El periodista Ignacio Escolar va escriure un demolidor article en el qual realitzava una anàlisi frase a frase de les falses promeses, mentides i mitges veritats en el discurs del candidat del PP. Concloïa Escolar dient que “Els espanyols han donat 137 escons al PP que són insuficients per a aconseguir la investidura i li obliguen a pactar fins a aconseguir la majoria, cosa que Rajoy va renunciar si més no a intentar en l'anterior legislatura i encara no ho ha aconseguit en aquesta. I  les enquestes també diuen què, abans que unes noves eleccions, l'àmplia majoria dels espanyols prefereix que Mariano Rajoy renuncie i que el PP present un altre candidat. Si pot ser, algú menys mentider, menys trampós i amb una mica més de credibilitat”.

Això escrivia Escolar quan encara no se sabia allò conegut en paral·lel amb el segon debat: el Govern Rajoy ha proposat a l'exministre José Manuel Soria [qui va haver d'abandonar la seua cartera quan se li van descobrir comptes en paradisos fiscals] com a representant d'Espanya en el Banc Mundial. Realment, per a esbalaïment de propis i estranys, Rajoy segueix actuant com si tinguera majoria absoluta i com si el problema de la corrupció l’importara un pebrot.

No podem saber què passarà després de la segona derrota del candidat Rajoy. Fins i tot el seu actual soci, Albert Rivera, podria replantejar-se el seu suport a un home del que va dir públicament que no es fia, i que el recolzava per ser el resultat de triar entre el dolent [Rajoy] i el pitjor [noves eleccions]. Com va escriure Jesús Maraña, “resultava prou patètic escoltar a Rivera venent reformes que Rajoy no solament no citava, sinó que apuntava l'obvietat que són impossibles d'aprovar sense el suport d'altres forces polítiques”. Massa gripaus va haver d'engolir-se el jove líder català d'un paquiderm polític que pot fer-li molt de dany si és que, com podria ser, tornem a ser convocats a les urnes.

Per tot el que s'ha dit és pel que ens sembla versemblant la idea que el desconcertant anunci del secretari general socialista és una maniobra poc edificant. Sánchez ha dit no i no a recolzar a Rajoy per acció o per omissió, i això està molt bé i és encomiable la seua  resistència davant les tremendes pressions, falsedats i difamacions a les quals està sent sotmès. Però no és suficient. Hauria de transcendir aquest empat catastròfic i no hauria de conformar-se amb tornar a perdre, encara que siga per un poc menys.

Passem ara a la visió optimista. Ja se sap que és molt difícil, quasi impossible, aconseguir un govern amb l'acord de PSOE, Podem i aliats i Ciutadans, però és l'única via que permetria desintoxicar Espanya de tot el conjunt de patologies que el PP ha inoculat durant anys. No es tractaria, doncs, de configurar un govern d'esquerres, sinó de conformar un govern de necessitat, un govern amb un programa bàsic i progressista -pactat i sense espai per a deslleialtats-  que els tres partits de fet comparteixen. Caldria intentar-ho. No es va voler fer al gener, i ara la situació és molt pitjor que llavors.

És imprescindible jubilar a Rajoy i tot el que ell significa i representa. Impossible oblidar en aquest sentit –valga un botó de mostra- les intervencions en els dos plens de Rafael Hernando com a portaveu del PP: grandiloqüent i falsari, jactanciós, burleta, autoritari i barallós amb el seu to de bergant de barri esdevingut en macarró portuari. Inacceptable en un parlament democràtic.

Sánchez, Iglesias i Rivera podrien posar-se d'acord no solament a evitar unes eleccions que ningú hauria de desitjar, sinó a formar eixe govern per pura necessitat. És cert que ni des de Podem [atenció a les  confluències, com Compromís, que sí ha sigut clar en la bondat d'aquest pacte a tres per boca de Joan Baldoví], ni des de Ciutadans s'han emès senyals amables, però en la mesura que Iglesias s'ha mostrat partidari d'intentar negociar, Sánchez hauria de treballar per aconseguir un canvi de posició de Ciutadans.

Hauria de quedar clar que no es tracta de conformar un govern d'esquerres, per al qual els comptes no ixen de cap manera. Es pot i s'ha d'aspirar, com hem dit, a un govern regenerador, netejador, amb bona sensibilitat social i obert a les modificacions institucionals que són imprescindibles [algunes que exigiran la col·laboració del PP, convé no oblidar-ho, que contínua sent el grup més nombrós del Congrés i la majoria absoluta del Senat].

Hi hauria, a més, un obstacle quasi insalvable: la situació catalana. Ací les posicions del PSOE [refractària a canvis importants], la de Podem [partidària d'abordar el problema plurinacional] i la de Ciutadans [radicalment nacionalista espanyola] són irreconciliables.

No obstant això, més de tretze milions d'electors han demanat rellevar al Partit Popular del govern d'Espanya. Potser s'hauria de començar per constituir aquesta alternativa amb el compromís que no s'actuarà com ho ha fet Rajoy durant aquests anys: cal cercar un encaix legal a la necessitat de saber què vol, realment, la ciutadania catalana quant a la seua relació amb la resta d'Espanya.