La bandera a mig pal, ha decretat el Ministeri de Defensa.

Quan era xiquet, ja fa massa anys, en els seixanta, amb Franco encara al Pardo, vivito y amargando, la Setmana Santa era un malson per als que no érem fills de família religiosa. Per als que sí ho eren segurament també, però això hauria de explicar-ho un altre.

S'imposava, sense dret a reclam, una mena de dol rigorós. No es cantava, no s'expressava alegria alguna, no s’exterioritzava cap signe que declarés felicitat, per modesta que aquesta fos. Les emissores de ràdio, les poques que hi havia, emetien música clàssica, preferentment sacra. Res de goig o content, tot havia de ser trist, fúnebre, dramàtic.

Era molt menut, no tindria encara els deu anys, i vaig baixar l'escala de l'edifici saltant esglaons i xiulant, imagine que feliç perquè aniria a trobar-me amb els amics. La portera va sortir de la seva garita com per un ressort i em va aturar amb escarafalls exigint silenci. No recorde les seues paraules, perquè l'ensurt m'havia paralitzat, però em parlava de "la mort de nostre Senyor", i m’amenaçava amb les penes de l'infern. Vaig eixir d'allà mort de por i convençut d'haver comès un pecat dels més greus. Una de les dues fulles de la porta del pati romania tancada, com quan moria un veí. Molta por.

La Setmana Santa va tindre, amb més força des de llavors, uns tints tenebrosos per a mi. Era temps de silenci, de pregària i recolliment, deien. Sort que més endavant em vaig reconciliar amb la música clàssica, perquè crec que en aquell temps van fer tot el que van poder perquè la detestés en associar-la a repressió, dolor, patiment, mort.

Així eren moltes coses en aquella Espanya casernària i beata. Tot s'imposava, res s'explicava, tot s'exigia, res es discutia. I el que s'imposava i s'exigia eren les formes, les pautes, els dogmes dels que havien vençut en la guerra. Que a cap vençut ni fill de vençut se li passés pel cap oblidar-se d'això; que ningú descurés aquesta realitat. Tothom a cantar l'himne feixista i a aixecar el braç quan l'autoritat ho considerés, tothom a missa, tothom a rebre la Formació de l'Esperit Nacional, tothom a memoritzar l'últim comunicat de guerra signat per Franco l'1 d'abril de 1939.

Tinc aquests records quan llegeixc que el Ministeri de Defensa ha enviat una circular a totes les instal·lacions militars en la qual ordena que "des de les 14:00 hores del Dijous Sant fins a les 00:01 hores del Diumenge de Resurrecció, l'ensenya nacional onejarà a mig pal en totes les unitats, bases, centres i aquarteraments ".

Malo és que el Ministeri de Dolores Cospedal oblide un decret vigent, aprovat per la tristament morta Carme Chacón, en què es va establir que la bandera s'arriarà a mig pal només per la mort de militars en acte de servei, el rei , el seu hereu, consort o els dies de dol nacional. No obstant això, és encara pitjor l'explicació que dóna el Govern. Sempre és així amb el PP, dolent el que fan, i pitjor quan t'ho expliquen.

Diu el Ministeri que amb aquesta disposició es "respecta l'exercici de la llibertat religiosa" i que aquesta mesura "forma part de la tradició secular dels exèrcits".

Bonica manera de respectar la llibertat religiosa en un país aconfessional, en què l'article 16.3 de la seva Constitució diu: "Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions".

Estem, em tem, cada dia més a prop d'aquelles pautes que van marcar la meva infantesa. Des del Govern actual, el del PP que presideix Rajoy, es dirigeix ​​l'Estat des de la seva llibertat religiosa, des de les seues creences, des de la seva confessionalitat, des de la seua [interpretació de la] Constitució. Així, quan se'ns explica, displicents, que això de la bandera a mig pal entronca en la tradició secular de l'exèrcit, hem d'entendre que no hi ha ni hi ha hagut cap altre exèrcit més que el seu, que l'exèrcit que va romandre lleial a la legítima República Espanyola aquest no era un exèrcit, era una horda ... o similar.

Aquest exèrcit del que parlen és el mateix que en aquests dies envia un escamot de legionaris a custodiar el Crist de la Bona Mort a la processó de Dijous Sant a Màlaga. I allà, fent virils malabarismes amb el crucificat, i davant la mirada atenta de la ministra Cospedal, li canten el seu himne, el de la Legió, aquell de "soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tal leal compañera".

Veig i sent, i em faig la pregunta que no vaig saber fer-me en aquelles setmanes santes de la meva infantesa: Què tinc jo a veure amb aquesta gent?

El problema valencià. De la irritació i la queixa a l’acció política.

He recordat aquests dies un article que vaig escriure farà ara trenta anys, dalt o baix, titulat "La queixa i el lament front a la crisi de la Guerra Gran". Acabava aleshores de publicar la meua tesi doctoral sota el títol de Temps d’avalots al País Valencià, 1914-1923. Em referia a la crisi provocada en les comarques centrals valencianes pels efectes de la I Guerra Mundial, i és què tant el ferrocarril com el transport marítim van dedicar-se de forma pràcticament exclusiva al comerç de les mercaderies essencials per als combatents, la qual cosa perjudicava extraordinàriament la comercialització de la producció agrària valenciana, de forma particularment intensa a la taronja. El setge dels submarins alemanys als ports valencians des de 1917 no va fer sinó agreujar la situació fins al límit.

La fam i la queixa seran les dues constants durant tota aquella època. Telegrames i comissions a Madrid, a demanar atenció per part del govern d’Espanya. La fam estarà present en tots els escrits adreçats a l’Executiu. Un exemple elevat des d’Alzira: “Rogamos a V.E. atienda justas pretensiones comisión naranjera región valenciana, salvando pueblo de hambre, ruina, misèria. Saludamos respetuosamente”. La resposta habitual del govern a tanta delegació era el silenci, i en altres casos vindrà de la mà de l’increment dels efectius de la Guàrdia Civil i l’encàrrec a l’Exèrcit d’intervindre per a mantindre l’ordre públic amenaçat pels milers d’afectats per la crisi. La situació no farà sinó agreujar-se i els avalots, els disturbis greus, es mantindran cada cop més durs fins a ben acabada la guerra a Europa.

Ara, quan ha passat un segle, la situació no té res a veure amb aquella de la segona dècada del segle XX. Excepte en un aspecte: el govern actual continua sord davant les peticions de justícia pressupostària que li arriben des de les terres valencianes. L’infra-finançament que l’Estat aplica als valencians, històric però agreujat durant els anys de Rajoy a La Moncloa, fa temps que ha provocat un clamor d’una desconeguda unanimitat per aquestes terres. Davant la infàmia pressupostària, el govern de Puig i Oltra, les organitzacions empresarials i els sindicats, les universitats i les múltiples i variades associacions de la societat civil, han exigit un finançament que atenga al pes poblacional dels valencians en el conjunt d’Espanya.

En fer-se públics els pressupostos que Rajoy i Montoro han aprovat com a Govern, a València s’ha produït un clam de tanta unanimitat que –alerta que és grossa- inclús el PP va signar una declaració de les Corts Valencianes en la qual es posava negre sobre blanc el "rebuig més absolut" a les inversions que contemplen els pressupostos de l’Estat per a 2017, del 6,9 per cent, que no només no compensa la insuficiència inversora dels darrers anys, sinó que les inversions a més de no ajustar-se al pes poblacional suposen una reducció de 209 milions respecte a 2016. A més, els grups signants han recordat que cada valencià rebrà 119 euros, molt per sota dels 184 de mitjana nacional, i massa lluny de les xifres d'altres territoris als quals els seus ciutadans rebran fins a tres vegades més.

La vice-presidenta Oltra ha declarat que “Mariano Rajoy ha aconseguit enfadar-nos a tots els valencians". Com ha escrit Salvador Enguix a La Vanguardia: “Només cal veure la premsa valenciana d'aquests dies, de dretes i d'esquerres, per entendre la unanimitat en la crítica al Govern. Unanimitat”. No li falta raó al periodista quan afirma que allò que està aconseguint Rajoy és generar les condicions perquè s'instal·le un sentiment pre-sobiranista en la societat valenciana i que siga l’embrió d’una mena de problema valencià, a la forma i manera d’altres com el basc o el català. Els empresaris autòctons, que estan lluny de posicions assimilables a qualsevol mena de sobiranisme, ja diuen sense amagar-se que és evident que els valencians no pinten fava a Madrid. És una opinió que de moment el PP ignora.

Tradicional i històricament poques vegades s’ha anat des de València més enllà de la queixa i el lament front al govern central; poques vegades s’ha substanciat allò de “a Madrid no ens fan ni cas”. No sols això, fa cent anys i també ara està plenament vigent la primera estrofa de l’himne regional que diu “Per ofrenar noves glòries a Espanya...”.

Doncs sí, ofrenar s’ha ofrenat tot el que ha fet falta, però el govern de Madrid, de qualsevol signe i color, ha estat indiferent davant tant de patriotisme espanyolista. El PP va governar la regió durant vint anys, i van convertir-la en aparador de les suposades esplèndides bondats gestores dels diversos líders regionals: Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. En perdre la majoria absoluta, el Pacte del Botànic va permetre que el PSPV i Compromís, amb el suport extern de Podem, constituïren el govern actual. L’animadversió del PP de Rajoy va redoblar-se en perdre aquelles eleccions; a més, la corrupció generalitzada del seu partit, que ha generat a València un rosari de processos judicials que ja han conduït a presó a alguns dirigents i que manté a d’altres amb moltes possibilitats d’acabar igual, sembla que accentua el desig de castigar la ciutadania valenciana per part de l’Executiu de Madrid. Com explicar, sinó, els insultants pressupostos presentats per Rajoy?

No deixa de ser sorprenent que tant de fervor per la unitat d'Espanya, tanta mania de veure atacs en contra d’ella en qualsevol reivindicació feta des de les regions perifèriques, i el trencament més palpable, més contundent, explícit i innegable, és el que perpetra ara el PP. Tant és així, que Mònica Oltra ha declarat: "Espanya no es trenca per la perifèria, sinó pels pressupostos generals de l'Estat".

Ens podem preguntar si ara, un segle després d’aquella crisi de 1917, la de la Guerra Gran, els valencians transcendiran la queixa i el lament i convertiran la irritació en acció política; en una nova dinàmica partidària que es recolze en el fet diferencial propi i obligue al PP de Rajoy a atendre les justes demandes que es reiteren des de València. Tot fa pensar que això no passarà si els diversos actors polítics i socials autòctons no fan emergir a l’escenari polític espanyol el problema valencià. 

L’atzucac veneçolà vist des de la vora esquerra.

Ja fa molt de temps que no ens arriba una notícia raonablement positiva de Veneçuela. Vivim una conjuntura en la qual destaca la barreja de imperícia, dogmatisme i corrupció del govern de Nicolás Maduro, unida a la incapacitat de l'oposició per trobar la forma de revertir una polarització política interna que va de mal en pitjor des de fa anys, especialment des que va morir el líder carismàtic dels bolivarians, Hugo Chávez.

S'han complert ja quatre anys sense ell, un home que reunia les característiques pròpies dels grans cabdills llatinoamericans, que concitava devocions i odis igualment intensos. El militar va aconseguir que milions dels veneçolans exclosos del sistema polític tradicional veneçolà li triaren com a president de la República el 1998. El ferri bipartidisme d'AD i COPEI resultant de l'anomenat Pacte de Punto Fijo de 1958, un compromís que va estabilitzar el precari sistema democràtic veneçolà durant quaranta anys, s'havia concebut com a acord previ a les eleccions convocades després de l'enderrocament del militar Marcos Pérez Jiménez, qui moriria després a l'Espanya de Franco com amic del règim.

El gran mèrit d'Hugo Chávez va ser incorporar a la política democràtica del seu país a tants com havien estat ciutadans exclosos per un sistema que havia funcionat durant quatre dècades donant-los l'esquena, i deixant-los al marge dels beneficis de la renda petroliera generada per la comercialització de la immensa quantitat de cru que el país acumula. El nou i aclamat president va adoptar una política social que va millorar de manera extraordinària els indicadors de sanitat, educació, habitatge i alimentació dels sectors populars, i ho va fer redistribuint la renda generada per una cotització extraordinàriament elevada dels preus del cru. Chávez, a més, va ser generós amb els seus amics i aliats externs i, de la mateixa manera que va subsidiar tot el que va poder dins Veneçuela, va col·laborar amb els governs llatinoamericans que van sintonitzar amb el seu somni bolivarià. Ell va posar petroli, els cubans van posar doctrina, i el somni de la Pàtria Gran va tornar a renéixer, un cop més.

Fins a 2007, les coses van semblar funcionar bé, i el nou règim va aconseguir superar un cop d'Estat de matriu oligàrquica gràcies a l'enorme prestigi popular de Chávez. Després, l'economia va començar a donar símptomes de fatiga com a resultat de decisions que obeïen més a apriorismes ideològics que a una estratègia que tingura en compte els previsibles vaivens dels preus internacionals del petroli. La inflació i l'escassetat van aparèixer gairebé de sobte, juntament amb la corrupció i amb una criminalitat desbocada, i la polarització entre partidaris i detractors del règim bolivarià es va accentuar.

La mort del gran líder i la seva substitució per Nicolás Maduro, un home incapaç de mantenir amb vigor el xavisme sense Chávez, va obrir l'època en què ara es troba el país. En les eleccions de 2013, Maduro va obtenir el 50.61 per cent dels vots, mentre que el líder de l'oposició anti-bolivariana, Henrique Capriles, va aconseguir el 49.1 per cent. Lluny d'atendre al resultat, que evidenciava la polarització del país, el nou mandatari va decidir donar l'esquena a la realitat i emprendre una fugida cap endavant, amb l'ajuda i l'assessoria, i sota la tutela efectiva, dels cubans.

Les eleccions legislatives de 2015 van donar com a resultat una àmplia victòria a l'oposició, i Veneçuela es va trobar amb un legislatiu enfrontat a l'Executiu, i viceversa, i amb un Judicial fortíssimament mediatitzat pel govern de Maduro. Ha estat aquest poder judicial el que fa uns dies va decidir expropiar a l'Assemblea Nacional de la seva capacitat legislativa i adjudicar-se-la a si mateix. Poques hores més tard, després de l'enorme enrenou intern i internacional provocat per una notícia d'aquestes dimensions, i en particular després de la censura de la fiscal general, tant el Consell de Defensa com el mateix Maduro van demanar al Tribunal Suprem que "revisara la seua decisió". Ho va fer i se li han retornat al Parlament les seues funcions i prerrogatives. Mentrestant els jutges es desdeien, i el Govern explicava que "s'havia resolt la controvèrsia", l'oposició havia arribat a apel·lar als militars Perquè posaren fre a la decisió expropiatòria dels jutges [com?].

Tot això configura un escenari en què sembla difícil que els indicadors puguen empitjorar encara més. Però cal témer que en el temps pròxim encara veurem com això passa. La Llei de Murphi [ "Si alguna cosa pot sortir malament, probablement sortirà malament"] és inexorable i tal sembla que el carreró veneçolà no té eixida a la vista.

La dreta internacional, i particularment l'espanyola, es frega les mans perquè el drama veneçolà confirma les seves aprensions davant qualsevol intent de desenvolupar polítiques socials radicals i per què, a més, així pot seguir acusant Podem i els seus aliats de connivència amb el règim bolivarià. Mentrestant, l'esquerra -que ha guardat un lamentable silenci davant la deriva tan autoritària com incompetent del règim veneçolà- no sap exactament a quina carta quedar-se.

El PSOE parla per boca de Felipe González, absort com està en la seva batalla interna en què l'única cosa que interessa a la seua Gestora és com neutralitzar a Sánchez, i el senyor Felipe fa ja molt que va quedar en evidència quan va dir que Chávez i el seu règim eren pitjors que Pinochet i la seva dictadura assassina. Distingides veus de l'esquerra estupenda [per la qual sembla que no passen els anys i segueix ancorada en les certeses de sempre, inassequible al desànim], han dit la seua. He llegit sengles articles de Juan Carlos Monedero i d'Alberto Garzón. Lluny de la meva intenció analitzar-los en profunditat, però alguna cosa es pot dir sobre ells. Els dos reconeixen, amb diferent contundència, que allò del Tribunal Suprem va ser infumable, però persisteixen en la lletania tradicional dels governs populars, l'oligarquia, l'imperialisme i tal i tal. Monedero crida al diàleg intern a Veneçuela i parla de "los malos españoles" [els del PP i algun socialista] que el dificulten; mentre que Garzón es diu disposat a les crítiques al "procés revolucionari", però només accepta les que es facen des de l'esquerra, és a dir, "des de la lleialtat a la revolució i a fi de consolidar-la i no esfondrar-la".

Ni una objecció a l'evolució, a la degradació del procés veneçolà. Res a dir de la trista deriva d'un règim que en la seva primera època va millorar substancialment les condicions de vida i treball de milers de veneçolans exclosos durant dècades, però que fa ja massa temps que va entrar en un carreró que no sembla tenir cap sortida. I amb aquest sectarisme tan miop, la veritat, poc es pot esperar. Així, em tem, serà impossible trobar ni que siga una finestreta per la qual sortir del mal pas.

La miopia [socialista] com a problema polític.

Té dues accepcions la paraula miopia al diccionari: una diu que es tracta d'un defecte de la visió causat per la incapacitat del cristal·lí d'enfocar objectes llunyans, i s'indica que aquest es corregeix amb lents o mitjançant una operació amb làser; l'altra defineix que es tracta d'una falta de perspicàcia, i s'al·ludeix a curtesa d'abast intel·lectual. I no diu com es pot corregir.

Ve aquest petit aclariment del títol de la columna a propòsit dels comportaments polítics que observe en la direcció del partit dels socialistes espanyols. Cal advertir que dic miopia sense afany d'ofendre, que és cosa que procure evitar quan em sent crític. No atribuixc inèpcia o incompetència a la direcció socialista, ni tampoc malvolença, així que em quede a la curtesa de mires, que no vull molestar a alguns amics i coneguts.

La crema de la crema socialista s'ha juramentat en el seu suport a la presidenta andalusa Susana Díaz en l'afany de la senyora per ocupar la secretaria general del partit. Hi conflueixen en l'Operació Susana els membres de l'anomenada Gestora -presidida per l'asturià Fernández, un home gris que dorm les ovelles cada vegada que compareix davant els mitjans-, la pràctica totalitat de l'aparell orgànic del partit -els assalariats als quals els va el sou a la missió-, els anomenats barons regionals -tots menys la mallorquina Armengol, pel que sembla- i els grans personatges del santoral socialista, des de Felipe González a Zapatero, passant per Guerra, Rubalcaba i algun altre de menor pes en el partit. La immensa majoria dels conjurats són gent d'una altra època, gent que ve dels vells bons temps en què es van pujar al cotxe oficial i no estan disposats a baixar-se’n d'ell en cap supòsit. Abans morts.

La traumàtica i televisada conspiració contra Pedro Sánchez va acabar amb la dimissió d'aquest, amb la via lliure al nomenament de Rajoy com a president del govern i amb la purga als seguidors del socialista madrileny. Va ser un autèntic assassinat en el Comitè Federal, per parodiar la cèlebre novel·la de Vázquez Montalbán; un crim d'opereta sagnant en què Sánchez -fins llavors un home amb més gestualitat que idees, amb més titubejos que conviccions- es va convertir per a molts en l'única cara visible d'un partit socialista ubicat a la part esquerra del tauler polític.

La majoria susanista va intentar torpedinar la candidatura de Sánchez propiciant la del basc Patxi López, i l'invent no va resultar com esperaven. López, el més breu dels presidents del Congrés i abans fidel al seu secretari general, ha quedat convertit en una figura patètica que recorda el paper de l’esquirol en la vaga obrera. Això ha portat a l'aparell de Ferraz a reconèixer dues coses: que Sánchez té una tirada que no van saber calibrar a temps entre la infanteria del partit, i que cal matxacar-lo amb foc d'artilleria fins destruir-lo personal i políticament. Fins Cavall de Troia o quintacolumnista de Podem han vingut a anomenar-lo. Terra calcinada i no fer presoners, aquesta sembla ser la consigna de la Gestora i afins.

Abstrets en la seua ferotge guerra interna, els socialistes caminen cap a l'abisme. Sent com és impensable la victòria de Sánchez a les primàries, donada la desigualtat de tropes, armament i intendència respecte a Díaz, el que es pot apostar és que el tamany de la ferida que la confrontació està generant en el partit serà, potser, letal per la pròpia organització. Això sense entrar en la previsible ensorrada electoral posterior amb Susana Díaz com a cap de cartell. Constitueix un enigma que tan famosos i experimentats líders socialistes creguen que l'andalusa té alguna tirada electoral més enllà de la de la marca PSOE a Madrid, Galícia, País Basc, País Valencià, Balears i, sobretot, Catalunya; un territori sense el qual els socialistes no tornaran a presidir el govern d'Espanya mai de la vida.

Mentre els socialistes es dessagnen amb aquest espectacle tan de cinema gore com trist per als electors d'esquerra, Rajoy fa i, sobretot, desfà lliure de marcatge. El seu govern és submís davant els poderosos i cruel amb els febles. Es plega a les exigències del nou usuari del Despatx Oval i, per boca de la ministra Cospedal, compromet elevar la despesa de defensa al 2 per cent del PIB; fidel al seu estil, a més, segueix a ulls clucs els dictats de Merkel i Brussel·les en matèria de reducció de la despesa pública. Paral·lelament, fa oïdes sordes a temes com la crisi migratòria, la desocupació crònica, la corrupció endèmica del seu partit, el paorós futur del sistema de pensions o el deteriorament de l'educació i la sanitat pública. Això per no parlar del retrocés en matèria de llibertats individuals, atacades explícitament per l'anomenada Llei Mordassa.

Aquest és el resultat de la miopia dels socialistes. No només no hi són, és que no se'ls espera. Ells segueixen embrancats en la seva guerra total interna, mentre al Partit Popular es freguen les mans encantats d'haver-se conegut. Lamentablement, com no és una patologia que es corregeixca amb lents o amb intervenció quirúrgica, la miopia socialista va a danyar greument a tots els que voldríem al PP el més lluny possible de les institucions. Tenim, vist allò vist, Rajoy fins que el cavaller vulga. Que cara ens sortirà la maleïda miopia.

Trump i la política exterior dels EUA: tota en clau de política interna.

Els Estats Units van convertir-se en la gran potencia continental americana a les acaballes del segle XIX en completar la seua expansió fins al Pacífic, amb la creació de nous estats i en arrabassar a Mèxic bona part del seu territori. Després la I Guerra Mundial, van esdevindre una gran potència mundial, i en finalitzar la segona en la gran superpotència que compartia el control del món amb l'altra superpotència resultat del conflicte bèl·lic planetari: la Unió Soviètica.

Amb la desaparició de la URSS, amb el seu ensorrament i l'esmicolament posterior de les repúbliques ex soviètiques, els EUA van quedar en una posició de lideratge indiscutible, sols matisat per la creixent potència xinesa i el reviscolament del nacionalisme rus.

És per això què, tot i les diferències, les administracions demòcrates i republicanes que han governat Washington han mantingut una política exterior homogènia en la que a penes han variat els èmfasis o determinades prioritats. Tot i què amb tan poc marge de maniobra les diferències han pogut arribar a ser notables. Un parell d'exemples: la política de James Carter envers la vulneració dels drets humans a l'Amèrica Llatina, tan diferent de la Nixon, o la de Clinton respecte del conflicte a Palestina, tan diferent de la de Bush.

Tot amb tot, això no obsta per acceptar l’existència de les pàgines més negres de l'intervencionisme estatunidenc a propòsit de les seues activitats contra insurgents arreu el planeta [o pro insurgent, com a la Nicaragua sandinista en els anys vuitanta del segle passat], les intervencions armades com a Vietnam, la eficàcia perversa de la Doctrina de Seguretat Nacional en Amèrica Llatina, l'ensinistrament dels talibans afgans per a enfrontar-los als soviètics o la pròpia invasió d'Irak, més recentment. 

Doncs bé, comptat i debatut, actualment no sóc capaç d'entendre cap on va l'actual política exterior nord-americana. No és una novetat que determinats problemes internacionals siguen tractats des de Washington com problemes exclusivament interns, és el cas de les relacions amb la Cuba castrista, convertides des de fa molt en un problema intern del determinant estat de La Florida.

La presidència de Donald Trump, tanmateix, sembla decidida a trencar tots els motles existents, modificar tots els protocols i actuar en l’escenari internacional pensant exclusivament en la rendibilitat en política interna. La humiliació permanent envers Mèxic, el veí pobre del sud, n’és un símptoma de l’aïllacionisme incomprensible de Trump que sembla creure que pot tancar-se darrere d’un mur físic per a que el seu país siga una mena de planeta que gira en solitari en òrbita solar. Un planeta que sols interactua amb els altres països en funció exclusiva dels seus interessos en política interna, i tots els demés han d’acceptar-ho com a cosa natural.

Trump parla i, com es diu col·loquialment, puja el pa. Es comunica, segons sembla, via Twitter amb els seus conciutadans i, també, amb els teòrics aliats del país que presideix. Després les ofenses infantiloides cap a França o Suècia, per aquesta estrafolària via, Trump ha ofès a dos dels amics més importants dels EUA: Alemanya i Gran Bretanya. La visita de frau Merkel ha servit per a ofendre-la de paraula i d’obra, i de pas a la majoria dels ciutadans alemanys, tret –presumiblement- dels feixistoides d’Alternativa per Alemanya. L’Acusació als serveis d’intel·ligència britànics d’haver-lo espiat durant la campanya en benefici de Barak Obama ha posat en serioses dificultats la senyor May, i el recorregut de la clavada de pota presidencial encara no està tancat. Tot sembla tindre una única lectura en clau interna. A Trump sols l’importa el seu electorat; única i exclusivament.

On van els Estats Units amb Donald Trump en matèria de política exterior? Costa treball de creure que està passant el que està passant. 

El masclisme, la Túria i el perill d’abusar de les paraules massa grans.

La polèmica continua, i alguns comentaris que he llegit –inclús al text que vaig escriure ahir: -http://escriureenlaire.blogspot.com.es/2016/12/el-calendari-de-la-turia.html- m’empenten a pegar-li un parell de voltes més a l’assumpte del calendari de la Túria.

Tothom sap que n’hi ha paraules grans i paraules menudes, inclús paraules massa grans i paraules quasi insignificants. Per exemple, la paraula AMOR és de les de gran tamany, mentre que la paraula LLAPISERA és de les petitones. Sabem també que n’hi ha paraules que es fan servir amb massa lleugeresa, paraules de les que tots tenim una idea dalt o baix aproximada quant al seu significat, però que les emprem amb massa alegria. Per sensibilitat professional sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat amb la que es parla de FEUDALISME o la tendència a abusar de FEIXISME.

A hores d’ara, darrerament, coincidirem en que n’hi ha algunes paraules, més aviat conceptes complexos, que estan en boca de tots, que es fan servir –tant a les converses informals com als mitjans de comunicació- amb extraordinària freqüència i, en massa ocasions, sense un mínim de rigor. Podria citar-ne algun més, però em limitaré a fer esment de tres: TERRORISME, POPULISME I MASCLISME.

Sense entrar en massa profunditats, potser coincidirem que l’abús freqüentment interessat de l’etiqueta de TERRORISME/TERRORISTA per a diagnosticar comportaments agressius, incívics i antidemocràtics no fa sinó devaluar el concepte. Cosa pareguda passa amb POPULISME, del que tothom parla i no s’estalvia oportunitats de desqualificar persones o agrupacions de persones acusant-les de POPULISTES/POPULISME. De la mateixa manera que parlar de TERRORISME per a identificar una agressió vandàlica i condemnable a un ciutadà o a un immoble [una seu partidària, per exemple] és fer un ús inadequat del concepte, és massa habitual que en parlar de POPULISME no es diferencia entre activitats, partits i sistemes polítics populistes. És fàcil parlar d’aquesta forma tan poc acurada, com ho és fer servir FEUDALISME com a sinònim d’endarreriment o FEIXISME com a alternativa a la suma d’autoritarisme i violència.

La conclusió a la que arribe és que quan utilitzem aquestes paraules tan grans de forma col·loquial, lleugera i simplificadora, estem devaluant els conceptes, la qual cosa ens perjudica a l’hora de l’anàlisi i la comprensió de la realitat que vivim. Si qualsevol acció violenta, intimidatòria i antidemocràtica és TERRORISME, i qualsevol coerció política violenta és FEIXISME, estem rebaixant de forma perillosa la vertadera significació d’aquestes paraules de gran tamany i, allò que és pitjor, afavorint els terroristes i els feixistes, en la mesura que contribuïm a la confusió en l’anàlisi que realitzem.

Alguna cosa pareguda passa, crec, amb l’ús [i l’abús] de la paraula MASCLISME. És també una d’aquelles paraules grosses, una de les que també ens exigeixen molta cura en emprar-la. Entenent que MASCLISME és una veu que qualifica l’acció de qui discrimina i infravalora les dones per considerar-les inferiors als homes, crec que és imprescindible fer-la servir amb cautela. Si s’abusa del concepte, si se’l fa servir amb lleugeresa, el risc és que fem un sac massa gran, un sac en el que introduïm accions, activitats o comportaments sobre les que poden haver opinions distintes i les emparentem amb, per exemple, les perverses accions de violència física i psíquica contra les dones. Tot en el mateix calaix.

Pense que allò que ha passat amb el calendari de la Cartellera Túria és un exemple lamentablement exemplificador del que dic. Anul·lar o menystenir  la transcendència d’un editorial en el que la publicació exigeix un pacte d’Estat contra la violència de gènere per un fotomuntatge que pot agradar o no, que pot destorbar o no la sensibilitat dels lectors, és un error massa gros. Qualificar la Túria de MASCLISTA és, a parer meu, un error que no fa sinó perjudicar la identificació i l’extirpació d’aquell masclisme que maltracta les dones de paraula i obra i que pot arribar a matar. Entenc que si fem el bosc massa gran –si tot ho posem al mateix calaix, si no mesurem l’ús d’una paraula tan gran- podem perdre de vista els arbres més perillosos, aquells que és imprescindible arrencar. 

El calendari de la Túria.

Quina polèmica tan estranya la d’aquests dies a propòsit del calendari de La Túria. Amics i coneguts m’han sorprès amb pronunciaments a favor i en contra no sols del calendari, sinó de la publicació, a la qual s’ha exigit que el retire  de manera immediata. Molts dels que han participat en la discussió són persones a les que valore i, en molts casos, admire, així que fent explícit el meu respecte per les diverses posicions diré que –a parer meu- s’ha fet un gra massa de l’assumpte.

Hi ha qui parla, fins i tot, d’una confrontació entre progres, de dues visions, dues concepcions del feminisme, d’una fractura en l’esquerra valenciana...

Sóc subscriptor de La Túria on line, però no he pogut accedir al número de la controvèrsia, encara menys al calendari, així que no he vist cap foto més que les que s’han reproduït en algun mitjà. Particularment la de la consellera Carmen Montón, que ha escrit a la publicació ofesa i irritada. La veritat, crec que a la senyora consellera la n’ha faltat sentit de la mesura i, també, d’un humor un poc més obert.

Com molts dels que estan intervenint en la discussió, forme part dels admiradors del Gran Wyoming i sóc seguidor del Intermedio, i ric bona cosa amb els seus muntatges d’àudio, de vídeo, de fotografies i demés. També trobe com una excel·lent prova de salut cívica i democràtica allò que fan al Polònia de TV3, o al Vaya semanita de l’ETB. Com ha escrit Joan Carles Martí al mur de Facebook de Vicente Vergara: “Vista la falta d'humor del Botànic, no tindrem un Polònia, ni un Vaya Semanita en la futura televisió valenciana!”. Doncs sí que estem bé!

L’humor, tant i més quant és crític, inclús àcid, és això, una mirada particular, dalt o baix esbiaixada, fins i tot caricaturesca, de la realitat. Així doncs, no veig quin és el problema del muntatge de la consellera de sanitat com a infermera moderadament luxuriosa, ni veig com són de censurables altres fotos amb bombers, o la d’anys anteriors de Pedro Sánchez insinuant o, encara més, la de l’arquebisbe Cañizares amb calzes roges de dona jove mentre la mà acarona la seua zona més íntima. 

Tanmateix, no sols trobe falta de sentit de l’humor. Pense que ha mancat mesura i que s’ha oblidat de quina publicació estem parlant i de la seua llarguíssima trajectòria.  Crec que allò sobre el que convindria parar compte abans d’acusar La Túria de manca de sensibilitat i d’exigir que renuncie al seu calendari és l’editorial del número anterior, en el que la publicació exigia “aprobar un Pacto de Estado contra el machismo, que incluya una serie de de medidas que no solamente aborden las consecuencias de dicha violencia, sino sus causas para erradicarlas en el mayor porcentaje posible. Enfrentarse a dicha violencia exige mirarse en el espejo de la realidad. No hay que perder ni un minuto más. Manos a la obra”.

Com ha escrit Javier de Lucas: “Ese editorial fija la posición de la revista”. Em sembla que això és el que resulta vertaderament rellevant. A la meua opinió, qualificar de masclistes segons quines fotos del calendari és banalitzar un problema tan greu i angoixant com l’editorial del setmanari denuncia.