La sèrie televisiva de Pedro i Pablo.

Des de les darreres eleccions han passat mesos de teatralització entre els líders del PSOE i el d’Unides Podem, i l’obra que estan representant és –com més va, més- de les que el públic acaba patejant des del pati de butaques.

Potser estic enganyat i no és teatre, sinó sèrie de televisió, que és cosa més moderna. Com que en els temps que corren tot en política ha de tindre format de reality show, els guionistes –els assessors polítics, d’imatge, d’estratègia, etc., etc.- estan allargant els episodis d’una forma tan grollera que estan perdent audiència a marxes forçades.

La bona qüestió és que l’espectador està comprovant que: a) la sèrie no té res a veure amb allò que s’esperava d’ella en abril passat; b) el guió no s’aguanta, és banal fins a la irritació quan no incomprensible; c) els actors principals són molt dolents, i els seus personatges estan buits, són de cartró pedra.

La sèrie va d’un xicot ben templat que ha guanyat de manera tan incontestable com insuficient unes eleccions, però per a materialitzar la victòria i convertir-se en cap de govern necessita de l’ajuda d’un altre xicot amb pinta de malote que-se-les-sap-totes. Així i tot, el primer, Pedro li diuen, no tindria suficient amb la col·laboració del segon, al que en diuen Pablo. Tots dos, però, especialment el segon, fan la impressió d’obviar aquest important detall. A més a més, Pedro sembla que parla cada dia amb l’espillet de la madrastra de Blancaneus i li confirma que és el no-va-mes-en-política; i Pablo està més que encantat d’haver-se conegut.

Doncs bé, passen els episodis de la sèrie i el guió i els personatges han entrat en bucle. I el que encara és pitjor: Pedro i Pablo han deixat de ser versemblants en els papers que interpreten. Pedro va menysprear públicament Pablo, i este fa per tornar-li-la tantes vegades com pot. Pedro va fer-li, en el capítol anterior a l’estiu, una oferta substanciosa que va ser rebutjada per Pablo, de forma airada i prepotent. Començat el nou curs, Pablo voldria que Pedro li tornara a fer la mateixa oferta per acceptar-la, i ara Pedro al·lega que aquell tramvia va passar, i ha tornat a oferir-li el que va proposar-li al primer episodi... més dos ous durs.

L’espectador que encara continua front a la pantalla no dóna crèdit al que està passant a la sèrie. Pedro i Pablo afirmen davant les càmeres, amb solemnitat i afectació, que volen pactar. Però, es comuniquen per la via dels mitjans de comunicació. Cap seguidor de la sèrie pot empassar-se que algú pense en arreglar un conflicte amb un familiar, amic o conegut enviant-li cartes al director del diari. Els guionistes o s’han tornat bojos o volen una segona temporada al preu que siga: l’actual acabaria amb la convocatòria de noves eleccions; Pedro i Pablo s’ho jugarien tot a la ruleta russa, amb una única bala que pot acabar amb els dos i obrint la porta al retorn de Lord Aznar Vader, o en qui delegue.

En el millor dels casos –ojo que vol dir ull: en el millor!- el resultat d’eixes noves eleccions seria paregut al de les d’abril passat, potser amb una mica més enfortit Pedro, i amb un poc menys de suport Pablo, però tots dos obligats a entendre’s d’una bona vegada. Què passaria llavors? 

Cròniques d'estiu 5: Serà possible? Pablo Iglesias aconsella no fiar-se dels polítics.

Les persones, tots nosaltres, de vegades no som especialment precisos quan emetem algun pensament, alguna idea, alguna hipòtesi, alguna proposta. És necessari, per tant, reservar una porció d’indulgència i de comprensió quan valorem paraules o expressions d’altres, especialment quan les considerem desafortunades. Amb tot, quan l’emissor rebla el clau i repeteix una idea que, objectivament, és un pilar central del seu discurs, aleshores estem legitimats per a jutjar eixe pensament amb la seguretat que l’emissor ha dit allò que vol que el receptor capte.

Així doncs, a l’entrevista d’ahir a un canal de televisió, Pablo Iglesias va dir, va reiterar una idea: els ciutadans no han de fiar-se dels polítics, ell inclòs. Convé ampliar allò que diríem el titular. El líder de Podem va dir els receptors del seu missatge que no es refien mai de la paraula d'un polític: "Fiar-se és el més imprudent" que es pot fer a la vida; "No es fien de cap; de nosaltres tampoc".

Em perdonarà el líder de Podem, en altres ocasions brillant en les seues intervencions, agraden o no les seues posicions, però ahir va cometre no sols una estupidesa impròpia d’un home de la seua preparació, sinó un error polític del tamany del Micalet de la Seu.

La cosa donaria per a una anàlisi multivariable, que podria començar pels excessos verbals que la personalitat del dirigent de Podem evidencia de tant en tant, resultants d’una supèrbia sovint descontrolada. Podria, també, afrontar-se el comentari a aquelles paraules des de l’anàlisi de la conjuntura en la que ell mateix acusa el PSOE i Pedro Sánchez del mateix que aquest i el seu partit acusa Podem: de no poder fiar-se d’ells. Altres opcions de reflexió serien possibles.

Tanmateix, el més irritant de les paraules d’Iglesias és per a un servidor que lluny d’emetre un consell que ningú li havia demanat i que, a tenor del que diuen les enquestes del CIS, ningú necessita, el cavaller abonés dues idees nefandes que els altaveus més reaccionaris difonen a diari: 1) que tots els polítics són iguals; 2) que els qui es dediquen a la política són gent de mal viure a la que no se li pot comprar un cotxe de segona mà.

¿Com és que en una democràcia representativa un líder de l’esquerra, amb milions de vots al darrere, adverteix que ni tan sols ell és un polític en el que es pot confiar? ¡Però si la representació se sustenta, precisament, en la confiança que l’elector diposita en el polític pel qual vota! ¿Com és possible que Iglesias digués el que va dir anit davant les càmeres de la televisió, el mateix dia que havia tornat a oferir un govern de coalició al PSOE del qual no es fia; el mateix dia en el que els socialistes havien dit ràpidament que de cap manera ho acceptarien, precisament perquè no es fien dels podemites?

Pablo Iglesias tirà anit pedres sobre la seua teulada, que és la nostra, la de tots aquells que aspirem a tindre en Espanya un govern de progrés que frene a la dreta corrupta, depredadora i casposa que somnia en fer arrere les fulles del calendari. Amb amics així no ens calen adversaris.

Cròniques d'estiu 4: Salvini, un indesitjable com a símptoma.

El ministre italià és un personatge al qual se li poden adjudicar una llarga llista d’adjectius qualificatius, i tots ells negatius i dolents, adjectius que una persona com vostè i com jo rebríem com a insults inacceptables que ens feririen en l’ànima. Doncs bé, este cavaller, contràriament, es felicita per les acusacions de ser un home insensible davant el dolor insondable dels refugiats de l’Open Arms en particular, i dels migrant que fugen de la guerra, la fam i la tortura en general. Fa alardó d’eixa insensibilitat, i lluny de penedir-se el que fa és exhibir-se per tot arreu com un polític que no dóna un pas arrere, un servidor públic que resisteix les desqualificacions i les pressions que li arriben quant al drama dels homes i les dones que estan patint la desesperació més absoluta.

Matteo Salvini és el líder d’un partit d’extrema dreta, i és el ministre de l’interior. Però doblega no sols el president del seu govern i el president de la República italiana, sinó que li gira la mà a la Justícia del seu país i bufeteja a mitja Itàlia amb xuleria prepotent de mató de poca monta. Per interessos personals i partidaris, Matteo Salvini ha decidit fer-li un pols a l'Estat italià i a la ciutadania d'aquell país, i és possible que el guanye. Seria, a no dubtar-ho, terrible que vencés.

Però, el problema no és Salvini, i convindria no enganyar-se. Salvini, mal que li pese, no és més que un símptoma.

El vertader i dramàtic problema és la inoperància de la Unió Europea; és la incapacitat de bona part dels dirigents polítics dels països que la formen; és la insensibilitat d’una altra part d’ells o la sintonia que un tercer grup pot tindre amb Salvini. Però, encara n’hi ha un altre problema més gros: som nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes d’esta Europa perduda i sense rumb que som incapaços d’assumir la nostra responsabilitat d’éssers humans front al drama, el dolor i l’angoixa d’altres éssers humans que estan sent torturats en les mateixes aigües en les que nosaltres estem prenent el bany o davant les quals estem asseguts a un xiringuito amb una cervesa gelada a les mans.

El problema no és Salvini, doncs. El problema som nosaltres, que no sabem què fer; que no fem res. Almenys, un servidor ni sap què fer, ni fa res concret per ajudar estes persones desemparades a les que cap mandatari vol atendre de forma efectiva més enllà de la pura conjuntura. L'única cosa que se m'ocorre és escriure estes quatre línies avergonyides I, francament, això i res em semblen el mateix.

Cròniques d’estiu 4: Què li passa al PP de Gandia?

 L'Ajuntament de Gandia ha llançat una campanya per a empatitzar amb els visitants de llengua castellana, en un intent que el valencià (llengua majoritària entre els habitants de la ciutat i de la comarca de La Safor) no siga un obstacle entre els autòctons i els forasters. Ans al contrari, la campanya intenta -mitjançant un cartell que mostra setze paraules o locucions d'ús quotidià- acostar els visitants als saforencs mitjançant coneixement elementalíssim del valencià, tal i com es pot apreciar al cartell que anuncia la campanya. 

Quina ha estat la resposta del PP local? Doncs publicar a les xarxes socials que "els turistes" seran sotmesos a un examen de valencià i que "si el suspenen" potser els castiguen a quedar-se a Gandia en finalitzar la temporada alta.

De què es tracta la iniciativa del Partit Popular? És humor caspós? És auto-odi envers la llengua, que també és la de bona part de la seua militància? És disparar contra tot el que faça l'Ajuntament progressista i valencianista? És allò de Montoro: "que se hunda Gandia que ya la sacaremos nosotros"? És incapacitat mental? És manca de projecte polític per a la ciutat i la comarca? Què és?

N'hi ha coses que si no les veus són difícils de creure.

Cròniques d'estiu 3: Són llebrers o conillers?

Són llebrers o conillers? Crec que hi ha molt [i molta] incompetent en llocs d'una responsabilitat que no són capaços de gestionar. No obstant això, tant me fa de qui va ser la culpa del fracàs. La vida no és un bolero, i menys la vida política. 

Aquí hi ha resposables per ambdues parts, però el problema és -insistisc- la seua falta de capacitat per navegar en l'escenari de pluripartidisme que han establert els ciutadans. 

Si fossen cirurgians matarien a la gent, si fossen arquitectes les cases se'ls caurien, si fossen venedors d'El Corte Inglés els enviarien a l'atur. Però encara hi són als llocs de responsabilitat, i mentrestant, nosaltres donant-li voltes a si aquest va dir allò o aquell va mentir quan va afirmar el de més enllà. 

Espere que Sánchez i Iglesias prenguen cadira, acorden les línies bàsiques per entendre's i que, tot seguit, nomenen altres negociadors que no siguen Calvo i Echenique. Si no fan això, doncs res, tan amics. Anem a eleccions i que el Trio de Colom governe, que és el que ens mereixerem per convertir en líders a venedors de fum.

Cròniques d’estiu: A qui l’importa el relat? A qui l’importa si la culpa és de Joana o de la seua germana.

Escriure en l’aire havia tancat per vacances però vol, modestíssimament, donar exemple a Pedro i a Pablo. No poden, no podem anar-nos-en de vacances amb la situació en la que estem. N’hi ha molt pendent de la constitució d’un govern com cal i és de menester. Així que mantindrem la parada oberta i anirem fent allò que hem anomenat Cròniques d’estiu. Van les dues primeres: una de fa nou dies, quan encara semblava possible el pacte, i l’altra d’avui mateix.

La bona qüestió és que Pedro i Pablo estan entestats en construir un relat amb el que culpabilitzar a l’altre del fracàs de la investidura. La meua pregunta és: a qui l’importa el relat? En el millor dels casos a una minoria de ciutadans polititzats per dalt de la mitjana. A la immensa majoria dels electors progressistes el que els importa és que els dos partits majoritaris de l’esquerra han fracassat i ens aboquen a noves eleccions en les que les dretes podrien sumar i ho farien en un plis-plas. I no els importa massa si la culpa és de Joana o de la seua germana.

Cròniques d’estiu 1: Demaneu els líders que facen la seua faena d'una maleïda vegada, cony! [19.07.2019]

Ja fa dies que no sé quants dies fa, com cantava Serrat, que estic fins més amunt del pirri de Podemos i del PSOE, del PSOE i de Podemos. Estic tan fart que em fan fàstic les declaracions, les entrevistes i els intercanvis de desqualificacions entre els dirigents de totes dues organitzacions polítiques.

Cap de les dues pot acusar l'altra de res que no li puguen retrucar. El PSOE no n'ha aconseguit sumar més que un vot en tres mesos -el del diputat càntabre-, als que li van donar els electors. Una cosa que té un indiscutible mèrit [és humor negre, clar], i que parla de la seua prepotència i de la seua negativa a assumir que, sí o sí, ha de sumar suports a la investidura i posteriorment al govern presidit per Pedro Sánchez.

Podemos, per la seua part, parla cada dia amb més claredat la mateixa llengua dels partits tradicionals, i si això no fos prou té la santa barra de tancar-se en banda, d'enrocar-se exactament igual que fa el PSOE. Sembla mentida que si una premissa per desatascar la situació siga que Pablo Iglesias es faça a un costat aquest es negue a fer-ho. Quina esquerra és aquesta que avantposa els interessos [o l'ego] del líder als de la majoria de la ciutadania de progrés?

És inconcebible escoltar Irene Montero parlar com ha parlat aquest matí a la Cadena SER. La bona senyora, una parlamentària magnífica quan vol, s'ha dedicat a allò dels partits de tota la vida: "pregunte el que vulga, que jo respondré el que em done la gana, i a més a més ho faré repetint matxaconament les tres idees que he vingut a vendre".

Escoltar Sánchez ahir amb Ferreras desqualificar Pablo Iglesias com a poc democràtic va ser esperpèntic. Escoltar Montero avui amb Aimar Bretos repetir ad nauseam que ells no tenen línies roges ha sigut un altre. Quina manca de respecte per la intel·ligència dels votants, quin menyspreu envers els interessos dels qui els van votar tot esperant d'ells que s'afanyaren a constituir un govern de progrés pensant en la ciutadania i no en els seus interessos partidaris més particulars.

Com és possible que estiguen desafiant-se a veure quin dels dos matxos és més potent, a despesa de les urgències que tenim? Com entendre aquest exercici de narcisisme que provoca el vòmit? Si volen jugar a la ruleta russa podrien tindre la decència de fer-ho en privat. Estan disposats a noves eleccions? De veritat són tan insolvents i tan temeraris que volen jugar amb el futur del país? A la ruleta russa és al que sembla que estan disposats a arribar, però no haurien de fer-ho amb el nostre silenci.

Als amics i amigues del Partit Socialista i als amics i amigues d'Unidas Podemos, que de tot en tinc, els pregue que -perl'amordedéu- no malgasten el seu temps ni les seues energies en intentar convèncer-me de que la culpa és dels contraris. No, amics i amigues, la culpa és dels dos, que no saben, que no estan qualificats per a la faena que han triat com a professió. A més, no és sols que no estan qualificats, és que ens prenen per imbècils a molts dels que creiem que tots dos militaven en la noble passió per la igualtat.

Als amics i amigues del Partit Socialista i als amics i amigues d'Unidas Podemos, que de tot en tinc, els pregue que -perl'amordedéu- traslladen a les seues organitzacions que als qui sentim l'esquerra com la nostra terra natal estan provocant-nos no ja irritació en grau superlatiu, sinó una mena de tristesa insondable que pot conduir-nos a concloure que és millor que governe la dreta i que nosaltres ens dediquem, senzillament, a militar en la resistència.

Si de la incapacitat i la tossuderia de Sánchez i d'Iglesias, d'Iglesias i de Sánchez, resulta que hem d'anar a noves eleccions serà, molt probablement, allò que haurem de fer a continuació. Serà això, resistir a eixes dretes autoritàries, egoistes, neoliberals i enemigues juramentades de tot allò que sona a serveis públics.

Eviteu-lo. No parleu tant; no ens expliqueu com les bondats vos pertanyen i els pecats i defectes són sempre de l'altre. Demaneu els líders que facen la seua faena d'una maleïda vegada, cony!

Cròniques d’estiu 2: A treballar, redéu!!! [28.07.2019]

Realment, a qui l'importa la guerra dels relats? A qui l'importa saber si la culpa va ser de Pedro o de Pablo, de Joana o de la seua germana?

Sí, un servidor passa de trobar culpables i -com la gent de la que parla Baldoví- el que vull són acords de coalició, de col·laboració, de cooperació o del que més convinga. Els responsables del destarifo actual no poden regalar-li el govern a Casado i els seus palmeros.

El senyor Sánchez ha de baixar a la terra per la que caminem els mortals i deixar-se d'amonegar a tothom i posar-se a treballar en la faena que les urnes li van encomanar. El senyor Iglesias, al seu tomb, també hauria d'aterrar on estan els qui més necessiten les polítiques socials per les que diu lluitar, i arremangar-se per treure la faena endavant, que n'hi ha molta.

Els dos cavallers haurien de parlar menys, haurien d'abandonar els monòlegs interminables acusant a tothom de les desgràcies que patim i exculpant-se ells, i treballar per trobar l'eixida del laberint en el que ens han ficat a tots els progressistes del país.

A treballar, redéu!!!

Franco està al cel? Preguntem-li al Nunci Fratini.

Sí, amable lector, estic cansat o, encara més, estic esgotat per la meua tossudesa en intentar entendre com està rodant el món d’un temps ençà. La que em faltava per a acabar-me de rematar ha sigut l’entrevista de l’ambaixador del Vaticà Renzo Fratini. M’ha provocat no sols irritació i neguit, sinó també un seguit de preguntes que voregen l’absurd. O són directament absurdes. Necessite vacances amb urgència.

Ja ho tenia bé en comprovar dia rere dia com de gran és el segment de ciutadans occidentals amb els que no sintonitze en gairebé res. Estic molt lluny, dalt o baix com a la distància a la que està Saturn, d’aquells –homes i dones- que donen suport als Orban, els Salvini, els Trump, els Bolsonaro, els Johnson (Boris); habite en una galàxia distinta a la dels que voten per ells i per les seues polítiques perverses, insolidàries, mesquines i, també, inhumanes. Mireu el tracte que donen als immigrants, si penseu que exagere.

A la vella Hispania, els companys d'armes d’aquesta colla d’agressors són el Trio de Colón. Com que les urnes no els van donar el poder total que sempre necessiten, han adoptat el mètode d’embarrar el camp de joc polític al màxim per mantindré activats els partidaris i desgastar al màxim als qui no ho som. El cas és enterbolir les aigües de la cosa pública, marejar el personal, espantar-lo amb amenaces fictícies o reals per tal d’excitar les pulsions més baixes del ser humà. I rendibilitzar-les en benefici propi, clar.

El més preocupant, tot amb tot, és que als que voten per ells sembla que no els importa ni tan sols ofegar-se amb la contaminació de Madrid, ni l’amenaça als drets fonamentals que són bandera de la fracció mes extrema d’eixa dreta tricèfala. Que volen acabar amb les pensions, que volen acabar amb els avanços de la lluita de les dones durant les darreres dècades, que volen acabar amb la sanitat i l’educació pública... No passa res. Tot el beneeixen els seus votants. Darrere una immensa, vertaderament immensa bandera espanyola, amaguen ara les banderes autoritàries que la dreta hispana no s’atrevia a onejar més que en privat, mentre que ara l’existència de Vox els ho permet sense complexos ni problemes.

Doncs bé, eixa dreta tricèfala, nacionalista a més no poder, no n’ha dit ni pruna sobre la ingerència en assumptes interns espanyols de l’ara ja ex Nunci de la Santa Seu a Madrid, Renzo Fratini. El recentment acomiadat ambaixador del Vaticà va declarar, a propòsit de Franco i Cuelgamuros, el següent: "Sincerament, hi ha tants problemes al món i a Espanya. Per què ressuscitar-lo? Jo dic que han ressuscitat a Franco. Deixar-lo en pau era millor, la majoria de la gent, dels polítics, té aquesta idea perquè han passat 40 anys de la mort, ha fet el que ha fet, Déu jutjarà. No ajuda a viure millor recordar alguna cosa que ha provocat una guerra civil". El senyor Fratini ha afegit que “la resurrecció” de Franco l’ha ordenat el Govern per “motius ideològics".

Ha ignorat el capellà italià que no estem davant d’una decisió unilateral del govern de Pedro Sánchez, sinó d’una resolució del Parlament espanyol, aprovada sense cap vot en contra. Davant això, la Dreta Tricèfala, tan excitable com és davant qualsevol ofensa a la sobirania espanyola, no n’ha dit ni paraula. Els han semblat d’allò més oportunes les paraules del tal Fratini.

Amb tot, més enllà del terratrèmol diplomàtic, sobta que una veu tan autoritzada de l’Església de Roma afirme que Déu jutjarà Franco. Jutjarà? Tan encallada està la justícia divina que té pendent el cas des de 1975? Certament no havia pensat mai en l’assumpte, però ara que l’ex Nunci Fratini ho diu, em sobta que Franco no estiga socarrant-se en la zona més calenta de l’infern des de l’endemà del 20N de 1975, ben a prop d’altres criminals de lesa humanitat.

No sé si el retard serà tant, però... ¿estaran Hitler o Stalin, que van morir als quaranta i els cinquanta del segle passat, també a l’espera de judici? Estaran Pinochet o Videla, que van abandonar la vida terrenal més recentment, també a sense jutjar encara? Poden prescriure els crims contra la Humanitat?

Tot amb tot, amb prescripció o sense, em pregunte on estarà Franco mentre espera el judici diví. Estarà en presó preventiva a l’infern o estarà en llibertat vigilada al cel? Es faran aquestes preguntes els votants de la dreta tricèfala espanyola? Potser l’ex Nunci Fratini podria aclarir-nos-ho a tots, a d’ells i a la resta.

Em cansa molt fer-me aquestes preguntes per a les que no tinc resposta. Prendré vacances mentre espere la de Fratini, amable lector. A veure si quan arribe setembre tenim millor oratge, la pol·lució ha baixat també a Madrid, la pertinaç sequera ha finalitzat i tenim els pantans a vessar, i el panorama polític s’ha aclarit d’una bona vegada i ja n’hi ha un govern efectiu al Regne d’Espanya.

Bon estiu a tothom, i a reveure. Descanse qui puga.