No van ser poques les reaccions al text que vaig publicar ahir a diverses xarxes sobre l'anomentat wokisme, com un virus nociu per a les esquerres polítiques i sociològiques. El primer que he de dir és que estic segur que n’hi ha un problema generacional quant a la polèmica oberta. Jo, i molts dels qui hem coincidit ahir i hui en valorar l’article d’El Punt, passem o frissem els 70 anys. És a dir, que som gent que vam viure els nostres primers vint anys sota una dictadura que hui en dia és difícil d’imaginar, tan bèstia de com era. Ara, a més, ens preguntem si caurem en una altra, sota altre disfressa, sense corratges ni baços a la romana, el que ens reste de vida. Connecteu això a l’obsessió que tenim envers l’actuació política dels partits, les organitzacions i les entitats de tarannà progressista. Hem estat derrotats massa vegades en la vida per a no ser sensibles a l’eventualitat de que tornen les dretes, en versió extrema, trumpista, i ens amarguen el que ens reste de vida. Fa ja massa temps que allò que genèricament, molt genèricament podem denominar “les esquerres” no ne donen ni una; no encerten ni per casualitat. No cal que demostre aquesta afirmació, crec. Derrota rere derrota en el món, en Europa, en Espanya i en el nostre País també. [Nota: no cal que m’allargue en com anem des de 2018 en política parlamentaria espanyola: precària, inestable i esquifida. I encara com! Tot amb tot, que dure! Em terroritza pensar que la pandèmia de 2020 l’haguera gestionat el PP, i què pot passar en endavant amb el tàndem PP-VOX a Moncloa]. Parlem de derrotes. Es pateix una derrota quan es fa front a una força superior, i se sucumbeix davant d'ella per pura lògica de combat. No obstant això, es fracassa quan no se sap plantejar aquest combat, quan s'usen mètodes i formes que corresponen a combats d'un altre temps o d'un altre tipus; es fracassa quan es prescindeix de l'anàlisi complexa i s'abandona el principi de realitat. Es fracassa quan s'atomitzen les campanyes reivindicatives des de les esquerres, quan s'abandonen banderes majoritàries en benefici de particularismes, potser molt legítims, però absolutament minoritaris i desconeguts o incomprensibles per a bona part de la ciutadania que ha de ratificar les propostes partidàries a les urnes. L’atomització que ha generat el wokisme i l’anti-wokisme és l’exemple paradigmàtic de l’atomització de la que parle. Per això allò de que el wokisme dinamita l’esquerra des de dins. Una pregunta em resulta obsessiva: podem caure una altra vegada en el parany de 1936? És a dir: guanyar la guerra o fer la revolució com a opcions irreconciliables? El resultat ens va llastar durant 40 anys.Es fracassa quan les esquerres no saben seqüenciar els programes mínims i els màxims; es fracassa quan s'anteposen els interessos partidaris als dels electors a qui es deu representar, i se'ls defrauda una vegada i una altra; es fracassa quan és difícil distingir l'aplicació vergonyant de les polítiques que la dreta implementa sense complexos o quan se cedeix temorosos als xantatges; es fracassa quan els líders semblen abandonar-se a la pulsió de voler entrar a la història, oblidant que les veritables transformacions socials exigeixen consensos amplis i, per tant, temps i persuasió. Alerta amb això dels consensos amplis, que Enrico Berlinguer i el PCI ja ens ho van explicar des de 1974, arran el colp de Pinochet a Xile. Eixa lliçó sembla no recordar-la ningú. Jo en classe la matxaque curs rere curs.Es fracassa sense pal·liatius quan es devaluen les institucions, es mina la confiança entre representants i representats i quan no és capaç d'explicar que només l'Estat és capaç de llimar les grans desigualtats del sistema mitjançant la seua capacitat redistributiva, cosa que convé a tots els que no vulguen viure en una selva, ara en el seu format digital. Finalment, es fracassa quan es vol respondre des d'anacròniques trinxeres nacionals a problemes planetaris, atacs cibernètics, intromissions algorísmiques o decisions d'àmbit global preses en instàncies que ningú no coneix, ni tria, ni controla. ¿Què fer davant les amenaçes globals, o sobre els genocidis, o sobre les agressions bèl·liques al marge de qualsevol legislació internacional?Es fracassa, en suma, quan les esquerres no són capaces d'oferir propostes tangibles i creïbles que combinen de manera raonable igualtat, llibertat i solidaritat.La noble passió per la igualtat, distintiu històric de les esquerres de tot temps, no pot acceptar l'existència de societats duals en què conviuen dins d'una mateixa frontera nacional el primer i el tercer món; però tampoc no pot acceptar un planeta d'inclosos protegits per fossats i murs electrificats, en què s'ature a qualsevol preu els exògens exclosos que pretenguen entrar a la fortalesa. La magnitud de les grans injustícies i els grans desafiaments que enfronta la nostra societat exigeixen, per pura supervivència, aixecar els ulls cap a la ratlla de l'horitzó, oblidant els melics i les pors de cadascú. Un impuls ètic potent és necessari, però no només; també el realisme més cru podria actuar com a propulsor.Al final, moltes dècades després segueix vigent la gran consigna de la França revolucionària de finals del segle XVIII, ara amb caràcter planetari. S'ha avançat molt políticament i socialment des d'aleshores, i gairebé tot és degut als que no es van conformar, als que es van rebel·lar davant les injustícies. Però la vida segueix i cal continuar lluitant. A l'últim temps curt vivim una època de derrotes continuades, de decepcions i de desconfiances, de fracassos fins i tot; així que sembla necessari fer balanç del que s'ha fet durant moltes, moltes dècades i tornar a aixecar amb orgull la bandera de la llibertat, la igualtat i la solidaritat universal. En el ben entès, això sí, que no n'hi haurà prou amb enarborar bells estendards, sinó que serà imprescindible no confondre el voluntarisme militant amb la veritable i necessària transformació social.Connecteu aquesta darrera idea amb una cita del meu venerat [historiador] Eric Hobsbawm, que fa més de tres dècades va escriure una sentència que jo explique any rere any a les meues classes: "A aquells que consideren que no només és més senzill sinó també millor mantindre ondeant la bandera vermella, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d'un projecte polític". Servidor associa, associe, no identifique, el anomentat wokisme a aquesta mena de posicionament des de una part de les esquerres.
No van ser poques les reaccions al text que vaig publicar ahir a diverses xarxes sobre l'anomentat wokisme, com un virus nociu per a les esquerres polítiques i sociològiques.
El primer que he de dir és que estic segur que n’hi ha un problema generacional quant a la polèmica oberta. Jo, i molts dels qui hem coincidit ahir i hui en valorar l’article d’El Punt, passem o frissem els 70 anys. És a dir, que som gent que vam viure els nostres primers vint anys sota una dictadura que hui en dia és difícil d’imaginar, tan bèstia de com era. Ara, a més, ens preguntem si caurem en una altra, sota altre disfressa, sense corratges ni baços a la romana, el que ens reste de vida.
Connecteu això a l’obsessió que tenim envers l’actuació política dels partits, les organitzacions i les entitats de tarannà progressista. Hem estat derrotats massa vegades en la vida per a no ser sensibles a l’eventualitat de que tornen les dretes, en versió extrema, trumpista, i ens amarguen el que ens reste de vida.
Fa ja massa temps que allò que genèricament, molt genèricament podem denominar “les esquerres” no ne donen ni una; no encerten ni per casualitat. No cal que demostre aquesta afirmació, crec. Derrota rere derrota en el món, en Europa, en Espanya i en el nostre País també. [Nota: no cal que m’allargue en com anem des de 2018 en política parlamentaria espanyola: precària, inestable i esquifida. I encara com! Tot amb tot, que dure! Em terroritza pensar que la pandèmia de 2020 l’haguera gestionat el PP, i què pot passar en endavant amb el tàndem PP-VOX a Moncloa].
Parlem de derrotes. Es pateix una derrota quan es fa front a una força superior, i se sucumbeix davant d'ella per pura lògica de combat. No obstant això, es fracassa quan no se sap plantejar aquest combat, quan s'usen mètodes i formes que corresponen a combats d'un altre temps o d'un altre tipus; es fracassa quan es prescindeix de l'anàlisi complexa i s'abandona el principi de realitat. Es fracassa quan s'atomitzen les campanyes reivindicatives des de les esquerres, quan s'abandonen banderes majoritàries en benefici de particularismes, potser molt legítims, però absolutament minoritaris i desconeguts o incomprensibles per a bona part de la ciutadania que ha de ratificar les propostes partidàries a les urnes. L’atomització que ha generat el wokisme i l’anti-wokisme és l’exemple paradigmàtic de l’atomització de la que parle. Per això allò de que el wokisme dinamita l’esquerra des de dins.
Una pregunta em resulta obsessiva: podem caure una altra vegada en el parany de 1936? És a dir: guanyar la guerra o fer la revolució com a opcions irreconciliables? El resultat ens va llastar durant 40 anys.
Es fracassa quan les esquerres no saben seqüenciar els programes mínims i els màxims; es fracassa quan s'anteposen els interessos partidaris als dels electors a qui es deu representar, i se'ls defrauda una vegada i una altra; es fracassa quan és difícil distingir l'aplicació vergonyant de les polítiques que la dreta implementa sense complexos o quan se cedeix temorosos als xantatges; es fracassa quan els líders semblen abandonar-se a la pulsió de voler entrar a la història, oblidant que les veritables transformacions socials exigeixen consensos amplis i, per tant, temps i persuasió. Alerta amb això dels consensos amplis, que Enrico Berlinguer i el PCI ja ens ho van explicar des de 1974, arran el colp de Pinochet a Xile. Eixa lliçó sembla no recordar-la ningú. Jo en classe la matxaque curs rere curs.
Es fracassa sense pal·liatius quan es devaluen les institucions, es mina la confiança entre representants i representats i quan no és capaç d'explicar que només l'Estat és capaç de llimar les grans desigualtats del sistema mitjançant la seua capacitat redistributiva, cosa que convé a tots els que no vulguen viure en una selva, ara en el seu format digital. Finalment, es fracassa quan es vol respondre des d'anacròniques trinxeres nacionals a problemes planetaris, atacs cibernètics, intromissions algorísmiques o decisions d'àmbit global preses en instàncies que ningú no coneix, ni tria, ni controla. ¿Què fer davant les amenaçes globals, o sobre els genocidis, o sobre les agressions bèl·liques al marge de qualsevol legislació internacional?
Es fracassa, en suma, quan les esquerres no són capaces d'oferir propostes tangibles i creïbles que combinen de manera raonable igualtat, llibertat i solidaritat.
La noble passió per la igualtat, distintiu històric de les esquerres de tot temps, no pot acceptar l'existència de societats duals en què conviuen dins d'una mateixa frontera nacional el primer i el tercer món; però tampoc no pot acceptar un planeta d'inclosos protegits per fossats i murs electrificats, en què s'ature a qualsevol preu els exògens exclosos que pretenguen entrar a la fortalesa. La magnitud de les grans injustícies i els grans desafiaments que enfronta la nostra societat exigeixen, per pura supervivència, aixecar els ulls cap a la ratlla de l'horitzó, oblidant els melics i les pors de cadascú. Un impuls ètic potent és necessari, però no només; també el realisme més cru podria actuar com a propulsor.
Al final, moltes dècades després segueix vigent la gran consigna de la França revolucionària de finals del segle XVIII, ara amb caràcter planetari. S'ha avançat molt políticament i socialment des d'aleshores, i gairebé tot és degut als que no es van conformar, als que es van rebel·lar davant les injustícies. Però la vida segueix i cal continuar lluitant.
A l'últim temps curt vivim una època de derrotes continuades, de decepcions i de desconfiances, de fracassos fins i tot; així que sembla necessari fer balanç del que s'ha fet durant moltes, moltes dècades i tornar a aixecar amb orgull la bandera de la llibertat, la igualtat i la solidaritat universal. En el ben entès, això sí, que no n'hi haurà prou amb enarborar bells estendards, sinó que serà imprescindible no confondre el voluntarisme militant amb la veritable i necessària transformació social.
Connecteu aquesta darrera idea amb una cita del meu venerat [historiador] Eric Hobsbawm, que fa més de tres dècades va escriure una sentència que jo explique any rere any a les meues classes: "A aquells que consideren que no només és més senzill sinó també millor mantindre ondeant la bandera vermella, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d'un projecte polític". Servidor associa, associe, no identifique, el anomentat wokisme a aquesta mena de posicionament des de una part de les esquerres.
