Petroli, Veneçuela, Cuba. Núvols ben negres cobreixen l'horitzó del lluminós Carib.

La mort d'Hugo Chávez, al març de 2013, va provocar profunda preocupació en la totalitat dels governs dels països que formen part de l'aliança Petrocaribe. En ella estan Cuba, República Dominicana, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, altres dotze països xicotets de l'àrea i, lògicament, Veneçuela, que és qui comanda el grup i qui els proveeix de cru a preu d’amic. En la vespra de les exèquies del líder, vaig tindre l'ocasió de comprovar fins a quin punt arribava l'alarma del govern dominicà. En un sopar amb personal polític i econòmic del govern, en el mateix restaurant, vaig poder viure alhora una explícita  celebració de la mort de Chávez a càrrec d'exiliats veneçolans i la viva preocupació dels meus amfitrions dominicans. Temien aquests últims, no sense raó, que la desaparició d'Hugo Chávez implicara un canvi en la política de Caracas quant als enviaments de cru a Dominicana.

Puc imaginar perfectament com es van haver de sentir fa uns mesos quan va començar el que ara sabem per la notícia que s'ha publicat aquesta mateixa setmana en els mitjans de tot el món: Veneçuela ha reduït a la meitat les seues exportacions de petroli als països del Carib.

El país més afectat per la decisió veneçolana [coneguda ara] posada en vigor al setembre del 2014 és, sens dubte, Cuba. La resta dels països de Petrocaribe pagaven el cru, a preu inferior al de mercat, però és que Cuba no paga res en efectiu. Metges, entrenadors esportius, experts en seguretat interior i especialistes dels serveis d'intel·ligència és el que Cuba enviava [i envia] a Veneçuela a canvi de petroli. Dels més de 100.000 barrils diaris que Cuba rebia en 2012, des de setembre s'ha passat a 55.000.

Els efectes sobre l'economia cubana poden ser esferidors, han d'estar sent-ho ja, encara que no hi haja transcendit, i això perquè si Veneçuela deixara d'enviar petroli en un futur pròxim ―el que en absolut es pot descartar― la situació de l’illa podria semblar-se com un ou a un altre ou a la que es va viure en els anys noranta durant el Període Especial en Temps de Pau, després del que Fidel Castro va anomenar el desmerengamiento de la Unió Soviètica. El malson d'aquells anys pesa sobre la memòria dels cubans.

Segons PDVSA (Petrolis de Veneçuela) el cru veneçolà ha pujat aquests últims dies 2.47 dòlars el barril i ha tancat la setmana en 46,19 dòlars. Els atacs d'Aràbia Saudita al Iemen han provocat aquest increment, però els preus de la mercaderia disten un món dels 150 dòlars aconseguits en 1998 després del pacte d'Hugo Chávez amb la pròpia Aràbia Saudita. En aquells anys es parlava de la petrocràcia veneçolana, i aquella abundància va permetre una política exterior d’una generositat avui impossible.

Diu Hans Diederich, el pare del concepte Socialisme del segle XXI, que Veneçuela és avui un sinònim de capitalisme d'Estat. En paral·lel, Teodoro Petkoff, ―l’ex guerriller dels anys seixanta i fundador del Moviment al Socialisme (MAS), després d'abandonar el Partit Comunista―, afirma que el bolivarià és un règim autoritari, autocràtic i militarista.  Per la seua banda, el politòleg nord-americà Stephen Levitsky, professor d'Harvard, sosté que és un règim d'autoritarisme competitiu, i conclou que és un híbrid institucional en el qual la competència pel poder es dóna en condicions desiguals i desfavorables per als opositors al poder.

Tots aquests elements descriptius o analítics, segons, semblen encaixar amb la documentada anàlisi publicada pel politòleg colombià Román Ortiz, al desembre de 2014, sota el títol de Veneçuela: la tempesta perfecta. En ella, Ortiz estableix tres balises que, al seu parer, defineixen la realitat actual del règim bolivarià: un desastre econòmic, una devastació institucional i una fractura dels aparells de seguretat.

Pel que fa a l'economia, quatre pinzellades: Veneçuela ja no ofereix segons quines estadístiques internes; el bo veneçolà està en la categoria de bo brossa, el PIB de 2014 va ser de -3% i una última i fonamental: en 1998 la proporció entre exportacions petrolieres i no petrolieres era 69-31 mentre que en 2012 va ser de 96-4. I això amb un preu del barril entorn dels 55 dòlars. Pel que fa a la feble institucionalitat, aquesta es fa evident en la passió legisladora del govern: tot es regula però res o quasi res funciona en les institucions, en les quals preval tindre-les al servei de la revolució. Un botó de mostra: de les 45.474 sentències emeses des d'instàncies judicials, ni una sola ha sigut en contra del govern. Finalment, pel que fa a la fractura dels cossos de seguretat, cal apuntar que després de la creació d'uns i la remodelació d'altres preexistents, conviuen a l'interior del país vuit estructures militars i policials d'àmbit nacional, a les quals cal sumar les dels estats i les dels municipis. En aquest terreny, les rivalitats entre les unes i les altres són moneda corrent, i la gran paradoxa final és que són les empreses de seguretat privades (gens convencionals, per cert) les que han eixit beneficiades en un país que té les taxes de violència més altes del continent sols per darrere d'Hondures i El Salvador, i en el qual Caracas és la ciutat amb major índex d'homicidis per cada cent mil habitants, després de San Pedro Sula (Hondures) i Acapulco (Mèxic) [Dades de l'Oficina de l'ONU contra la Droga i el Delicte, 2012].

Per tot açò, pot afirmar-se que l'Estat veneçolà està en caiguda lliure i que el seu futur pròxim solament pot pintar-se amb colors ombrívols. Les necessitats internes faran, més que probablement, reduir encara més l'assistència petroliera que ha mantingut amb Cuba i la resta dels països de Petrocaribe. 

És impossible no establir vincles entre la reducció dels enviaments de cru a Cuba i el gir anunciat de forma simultània per Barak Obama i Raúl Castro, el passat 17 de desembre de 2014. L'illa necessita imperiosament dinamitzar la seua més que feble economia, li urgeix obrir noves vies de supervivència per al règim, ja siga amb Xina, amb Brasil, amb la Unió Europea o amb els mateixos Estats Units d'Amèrica. Si Veneçuela col·lapsa, una cosa que no es pot descartar, Cuba no pot tornar a un nou Període Especial. El règim voldrà canviar tot el [accessori] que faça falta perquè no canvie res [substancial], però cal esperar per a veure si aquesta tàctica serà viable o no.  Núvols ben negres, els de la tempesta perfecta, cobreixen l'horitzó del lluminós Carib.

Comença la marató electoral: cal reiniciar el sistema operatiu.

Són quatre les convocatòries electorals del 2015, com sabem: Andalusia, Locals i autonòmiques [maig], Catalunya [setembre] i les Legislatives [novembre]. Va a ser com una marató per a tots, per als ciutadans, per als aparells dels partits i per als polítics en general. És possible que alguns dels atletes polítics no aconseguisquen acabar la carrera, i hagen de retirar-se abans d'arribar a la meta. Francament, més que possible, a hores d'ara podem dir que seria desitjable. En la mesura que la responsabilitat pels mals resultats aconseguits fóra atribuïda a patums concrets, això seria molt saludable perquè facilitaria una neteja més que necessària de les direccions partidàries actuals.

Escric aquestes línies el mateix dia en què els ciutadans andalusos estan votant. Ells van a ser els primers a dir-nos com està el pati polític en veritat. Les enquestes vaticinen una incompleta victòria socialista, una derrota severa dels popularistes, una irrupció important però no enlluernadora de les formacions noves, Podemos i Ciudadanos, el manteniment a la baixa d'Izquierda Unida i l'evaporació d’UPyD. Veurem. Són ja molts els desmentits a les previsions demoscòpiques d'anteriors comicis com per a creure en elles.

Si el pas pels primers 10 quilòmetres d'aquesta marató fóra el previst, la carrera es faria encara més tàctica. És a dir que passarien relativament poques coses abans del pas per la balisa dels 20 quilòmetres, que serà el 24 de maig. Susana Díaz no pactaria res amb ningú que poguera hipotecar el discurs del seu partit abans d'aquestes eleccions locals i autonòmiques. Descartat pactar amb Podemos para no donar-los aire i amb Izquierda Unida perquè no seria fàcil d'explicar, la conclusió més probable, almenys en aquesta fase de la carrera, seria que el soci natural dels socialistes andalusos hauria de ser Ciudadanos (C’s), que són a dia d'avui la dreta centrada i presentable. No obstant això, ni al PSOE l’interessa fer explícita eixa relació, ni a C’s tampoc li convé que se'ls assigne l’estigma de company de viatge o de ximple útil dels socialistes. Fins a finals de maig, doncs, no sabrem massa coses més sobre com pot acabar la marató allà pel mes de novembre.

Però i si les coses no ixen així, i si les enquestes tornen a fallar? Imaginem que el PP no baixa tant com es pronostica, que el PSOE guanya però amb dificultats, que Podemos i C’s entren amb menys força de la prevista i que Izquierda Unida manté relativament el tipus. Aquest seria un escenari encara més complicat de gestionar. En aquest cas la cursa, la marató de la qual parlem, es convertiria en una carrera endiablada. Els dos grans partits podrien traure pit i els emergents no ho serien tant. El bipartidisme resistiria, i qualsevol dels dos grans podria esgrimir els resultats per a avalar el seu programa polític. El més preocupant seria que el PP vendria el seu digne segon lloc en el feu socialista com un aval a les seues polítiques de cirurgia major sense anestèsia, i això li donaria a Rajoy un oxigen amb el qual ara no compta.

El pitjor que podria passar en les eleccions que avui s'estan celebrant a Andalusia seria, doncs, que no passara res. Que la ciutadania transmetera amb el seu vot que no hi ha marge, que no hi ha res a fer. Que les coses són com són i estan com estan.

El manteniment de l'hegemonia dels dos grans partits seria una pèssima notícia per a els qui pensem que a Espanya li urgeix una reforma profunda que ha de començar per corregir dèficits molt severs de funcionament de la democràcia de baixa qualitat que patim. Urgeix una restauració de principis bàsics de l'ètica cívica que han sigut oblidats o abandonats pel cinisme superlatiu de les elits polítiques, empresarials i financeres. A més, és peremptori abordar un procés d'actualització del Text constitucional que contemple i s'adapte als canvis que la societat espanyola ha experimentat en els últims quaranta anys. El model de convivència, l'estratègia econòmica de futur, la pròpia estructura de l'Estat, el model social que volem, tot això ha de ser redefinit.

Per a que això passe, la distribució del poder intern ha de ser modificada. Els dos grans partits no poden mantenir-se en una mena de torn restauracionista i lampedusià: ora governen liberals, ora governen conservadors, perquè canvie exclusivament el que haja de canviar perquè no canvie res.

Parafrasejant el recent llibre de Joan Subirats i Fernando Vallespín, Espanya ha de ser resetejada.  Ha de reiniciar el seu sistema operatiu i això passa per les eleccions que avui se celebren a Andalusia.

Ha començat la Marató 2015, o la Volta Electoral 2015 per etapes. No importa el símil esportiu que utilitzem. El transcendent és que comencen a produir-se canvis en el sistema de representació política, i els ciutadans andalusos són els primers que han de- manifestar-se a favor d'això. Que els déus els il·luminen.

En defensa de la Sanitat Pública: cal un pacte per la salut dels ciutadans.

A principis de la dècada dels noranta del segle passat estava de viatge professional a un país de l’Amèrica Llatina que sorgia de la dictadura, i vaig tindre un petit problema de salut. Va ser un accident. Mentre visitava una petita ciutat minera, afectada per una crisi brutal, un company va tancar la porta de l’automòbil amb el que havíem viatjat i el meu dit índex de la mà esquerra va quedar-se dins. El dolor era insuportable i jo bramava. Durant uns segons eterns els amics no sabien que em passava, no m’entenien, i és que jo cridava: “la porta, obriu la porta, per favor”. Jo implorava a crits, però en la meua llengua, que obriren la porta del maleït cotxe. Passada una eternitat, algú em va entendre, es va llançar dins el vehicle i va obrir la porta des de dins. Jo vaig recuperar el meu dit que, per a sorpresa de tots, ni estava trencat ni tenia cap ferida. A la primera falange, això sí, el dit havia quedat reduït a la seua mínima expressió, la de l’os que, −com un miracle que encara avui m’espanta−, estava sencer. La resta del dit era una mena de botifarra de sang. El dolor era tan intens que vaig marejar-me i els amics van dur-me a una mena d’ambulatori de la xarxa pública de la ciutat. En arribar, en veure el tipus de local i després de fer alguna pregunta sobre la classe d’assistència que rebria, vaig dir els meus amics que no volia entrar i que el dolor ja estava minvant. Vaig prendre analgèsics i antiinflamatoris a discreció durant dies, i vaig tardar quasi dos anys en recuperar la sensibilitat a la polpa del dit.

Des d’aleshores ençà, quan algú em parla de les bondats del sistema de capitalització individual com a alternativa al nostre Servei públic de Salut recorde la cruesa de l’anècdota d’aquell viatge. Allò que hi havia a aquella petita ciutat en crisi era un establiment de beneficència per als pobres.

Ideològicament estic en contra de que la sanitat [com l’educació] siga una  mercaderia empresarial; a més, haver viatjat per diversos països en els quals la sanitat d’una certa qualitat és sols privada i està restringida exclusivament als que poden pagar-la, no ha fet sinó reforçar el meu posicionament de sempre.

Ara s’acosten eleccions i, per tant, és l’hora de parlar dels programes dels partits respecte d’una cosa tan important com què pensen fer amb la sanitat pública.

La situació per la qual travessem és preocupant. Entre 2009 i 2013, la inversió espanyola en sanitat ha baixat més d’un 16 per cent, és ha dir que de 73.000 milions en 2009 s’ha passat a 63.000 en 2013, i en 2014 ha continuat reduint-se. A més la crisi ha incrementat els índex de pobresa, de forma que a futur tindrem més ciutadans amb problemes de salut. El Ministeri de Sanitat, tot i que amb la quasi totalitat de competències transferides a les comunitats autònomes, explica que les reduccions pressupostàries cal connectar-les no sols a retalls, sinó a la reducció de costos per ús de fàrmacs genèrics i a racionalitzacions diverses –com ara la menor durada de l’hospitalització mitjana−. Tanmateix, em tem que una part de la davallada vinga motivada per la reducció de les plantilles i per altres decisions estrictament econòmiques i no mèdiques. Efectivament, el Servei Nacional de Salut d’Espanya ha perdut 5.000 professionals –personal mèdic i d’infermeria− entre 2010 i 2013, i això ha passat per no cobrir baixes temporals i per amortitzar les places dels qui han anat jubilant-se [amb greus efectes de futur per la no renovació i l’entrada de professionals joves a les plantilles assistencials consolidades]. A més, clar està, d’una reducció del nombre de llits hospitalaris efectius, un 5 per cent entre 2010 i 2013, tot passant de 115.000 a 109.000.

Malgrat tot, la ciutadania encara continua valorant molt positivament la sanitat pública, tal i com ho acrediten les enquestes internes dels organismes públics sanitaris i el propi Centre d’Investigacions Sociològiques. Compte, però. Allò que sí que es detecta entre els enquestats és una percepció de deteriorament del servei, tant de l’hospitalari com del d’atenció primària. Una dada significativa: els pacients a les llistes d’espera quirúrgica amb demora superior als sis mesos n’eren el 5 per cent en 2009, mentre que en 2013 n’eren quasi el 14 per cent.

La tasca de demolició de la Sanitat Pública que el Partit Popular ha desenvolupat durant els tres anys que portem de legislatura ha sigut feta a consciència: externalització de serveis de suport, concerts afavoridors de les empreses sanitàries, impuls a la gestió privada d’establiments sanitaris creats amb fons públics, privatització d’hospitals de la xarxa pública, reducció de plantilles, restriccions en els tractaments mèdics per raons d’estalvi pressupostari, retirada de la tarja sanitària als immigrants, etc., etc. 

És necessari revertir eixa situació. Com en altres sectors particularment sensibles, s’ha de fer un gir de 180 graus quant a la política del Govern Rajoy. Cal un gran pacte dels partits progressistes que, −tal i com s’han compromés quant a la política educativa del PP−, han de desmuntar la sanitària. Cal implementar reformes en el disseny i la gestió de la salut pública, això és cert, però l’objectiu no pot ser sinó la millora del servei als ciutadans. Els interessos empresarials privats poden tindre un espai de mercat per a aquells que vulguen i puguen pagar-se’ls, però no poden ser parasitaris de la sanitat pública, ni poden maximitzar beneficis a costa de prebendes i concessions atorgades des dels poders públics. És molta l’experiència acumulada d’allò que en diguem la porta giratòria que tant ha practicat el PP: càrrecs públics que han afavorit les empreses del sector sobre el qual tenien jurisdicció, i en les quals s’han empeltat només deixar el càrrec.

També en la sanitat cal desfer el camí recorregut pel PP. Es tracta d’invertir el rumb, d’avançar en la direcció contrària: cal impedir que la salut de la ciutadania siga una mercaderia més, una mercaderia de luxe que només una part de la societat podrà pagar.  Per als sectors de menors ingressos, per als joves sense una faena digna, per als aturats, per als immigrants regularitzats, allò que el PP reserva és una mena de nova beneficència. No un dret a una salut integral atesa des d’una potent xarxa sanitària pública, sinó una mena de caritativa concessió. La que voldria sustentar en establiments del tipus d’aquell al que no vaig atrevir-me a entrar fa més de dues dècades, una vegada vaig aconseguir treure el meu pobre dit del maleït cotxe.                  

Quanta gent vol virar a babord?

Necessitem de forma urgent que arribe el dia de les eleccions. Cal votar per a saber què volen els ciutadans o, millor, per a saber quants estan disposats a donar el seu suport a aquesta forma en la qual estem funcionant políticament, i quants s'oposen i volen que es faça de forma diferent. Hi ha, doncs, dues opcions en pugna: seguir o canviar, mantenir el rumb o virar a babord; i aquestes eleccions pròximes han de dirimir si realment són majoria els qui estan farts, fastiguejats i resolts a expulsar al Partit Popular del govern de les institucions polítiques.

Aquests últims anys estan sent durs, i no em referisc ara a la crisi econòmica, sinó al clima social en el qual estem vivint. En aquest temps, el debat polític i partidari es correspon perfectament amb aquella coneguda idea marxiana, segons la qual partint del no-res hem assolit les més altes cotes de misèria.

El Partit Popular ha sustentat i sustenta governs que han estat i són un malson per a la majoria dels ciutadans, inclosos una bona part dels qui van votar per ell. No es tracta que haja resultat un partit conservador fins a ser reaccionari; ni tan sols que haja desenvolupat una política sempre orientada a afavorir els interessos privats per damunt dels públics. Ha sigut molt pitjor, ha esdevingut el major i més potent agent corruptor d'aquesta societat. Perquè la corrupció no ha resultat exclusivament un problema de naturalesa econòmica, ha estat molt més greu la descomposició de les institucions i l’enviliment de les persones. Fins i tot s'ha pervertit el llenguatge, s'han retorçut les paraules, s'han falsejat els significats, s'ha negat allò evident, i s'ha ocultat allò explícit.

És veritat que no tot el dolent, el putrefacte, l'indecent que ocorre en la nostra societat és imputable als del partit de la gavina. Encara que d'ells és la major responsabilitat, altres formacions polítiques han coadjuvat, per acció o per omissió, al lamentable estat d'indecència política en el qual vivim. Fins i tot els ciutadans del carrer que no tenim carnet partidari hem de carregar amb la nostra creu penitencial per la nostra nul·la capacitat de resposta, per la nostra deixadesa davant la deriva perversa de la cosa pública. La desafecció i la crítica poc rigorosa, resultant de disseminar la brutícia amb ventilador, han sigut respostes massa generalitzades.

Per a molts, el distanciament de l'escenari partidari ha constituït l'única alternativa plausible. Han volgut posar terra pel mig amb els mentiders, els indecents, els falsificadors i els encobridors, amb aquells que veuen la palla en l'ull de l’altre i no reconeixen ser bornis. 

Per als qui no renuncien, per a els qui no es  rendeixen, per als qui senten la imperiosa obligació moral de participar en la reconciliació entre ètica i política, la cosa no és tan senzilla. Simplement no poden desentendre's de la realitat que els embolica fins a, quasi, asfixiar-los. Els noticiaris de ràdio i televisió poden haver-se'ls convertit en una tortura, els debats i tertúlies els poden semblar pestilents, i les entrevistes a polítics amb poder en un exercici de risc per a la seua tensió arterial. La crònica judicial, per exemple, és una porga que prenen tres vegades al dia: desdejuni, menjar i sopar.

No es pot continuar així més temps. Cal votar, cal saber quanta gent està disposada al fet que les coses seguisquen com estan; a seguir furgant en el fang. I quanta gent està disposada a recolzar opcions de canvi, de girar 180 graus i de redefinir la ruta a seguir per a aconseguir una forma d'organitzar la convivència més justa, més lliure i més solidària.

Si aquest segon grup resulta majoritari, tal com les enquestes vaticinen, serà la responsabilitat dels seus quadres partidaris que eixe canvi es faça real, que es materialitze en la constitució d'àmplies majories de govern en les quals tots cedisquen perquè puguen ser atesos els interessos de la majoria. Si les previsions demoscòpiques es confirmen, la cultura del pacte lleial, tan desconeguda per aquestes terres, es farà imprescindible. Aquest serà el moment de conèixer la vertadera estatura política d'aquells dirigents que hauran promès donar un colp de timó i virar a babord.

La debilitat d'uns bisbes que enyoren el Concili de Trento.

En la dècada dels seixanta del segle passat, milers i milers d'escolars de l'Espanya franquista estudiarem els primers cursos amb l'Enciclopèdia Álvarez. L'Enciclopèdia de Tercer Grau –Intuïtiva, Sintètica, Pràctica- (sic), amb la qual vaig fer el curs d'Ingrés al Batxillerat, constava amb el Res Obsta del Canonge Penitenciari Censor i amb el Pot Imprimir-se de l'Arquebisbe, i en les seues pàgines vaig aprendre el que vaig poder d'aritmètica, geometria, llengua espanyola, geografia, ciències de la naturalesa i història (?) d'Espanya. A més, el llibre incloïa unes pàgines dedicades a la Formació Polític-Social (adoctrinament falangista bàsic), i unes altres que anomenava Història Sagrada. Aquesta última part combinava la narrativa mitològica catòlica amb la catequesis integrista, pròpia del nacional-catolicisme imperant en aquella dictadura eterna amb la qual ens van castigar el general Franco i els seus sequaços.

Encara recorde a aquell mestre, don Juan, que era bona gent, i que ens prenia la lliçó de les diferents matèries posats en fila, un xiquet darrere l'altre, ordenats del primer a l'últim del grup. Quan fallaves una pregunta, si el següent l'encertava, ocupava el teu lloc; i si et descuraves podies veure't en el furgó de cua de la classe. Eren els temps de la divisió explícita entre els listos i el pelotón de los torpes. Entre tots dos grups, la majoria pugnàvem per surar, en la zona temperada de la filera.

Per pura supervivència vaig haver de memoritzar que el concili de Trento, en 1545, “fue una gran reunión de príncipes de la Iglesia que condenó el protestantismo y fijó lo que habíamos de creer”. Així, tal qual. Això semblava normal a un xiquet de nou anys al que l'Enciclopèdia i don Juan li deien que Espanya era la nació mariana per excel·lència, “es decir la nación que más ama y venera a la Virgen”. No era difícil d'acceptar tampoc que la creació del món havia sigut “un acto libre del poder divino, en virtud del cual Dios lo sacó de la nada”. Per si alguna reticència podíem albergar els qui procedíem de famílies sense fervor religiós, l'Enciclopèdia Álvarez era molt contundent: “Entre los descubrimientos que la ciencia ha hecho sobre el origen del mundo y el relato de Moisés en el Génesis, existe un paralelismo que revela claramente la inspiración que Moisés tuvo”. Amb un subtil aclariment, això sí: “Los días [de la Creació] de los que nos habla Moisés debemos interpretarlos como larguísimos períodos de tiempo, pues si Moisés empleó la palabra ‘días’ fue solamente para que lo entendieran mejor”.

Han fet falta cinquanta anys perquè un ministre, José Ignacio Wert, del govern de Mariano Rajoy, impose una assignatura semblant de Religió [que ja no és ni tan sols Història Sagrada], al dictat d'una Conferència Episcopal que evidencia enyorar la potestat de fixar allò que els xiquets han de creure, a la forma i manera del Concili de Trento. Clar que en aquests temps, −no és cosa menor−, aquesta assignatura solament la cursaran aquells xicots els pares dels quals la preferisquen abans que una altra: Valors Socials i Cívics.  Aquesta llibertat d'elecció no estalvia el fet aberrant, pervers, que les famílies catòliques hauran d'optar entre ambdues, hauran de decidir si prefereixen que els seus fills estudien una ètica confessional o una ètica cívica i democràtica.

Juan José Tamayo, el reconegut teòleg, ha denunciat com a inacceptable que una assignatura anomenada Religió Catòlica s'haja convertit en una matèria avaluable en un Estat constitucionalment no confessional, tant i més pels propis continguts d'aquesta assignatura.  Aquests són −ha escrit− “íntegrament catequètics amb tendència al fonamentalisme [i el] pensament que es transmet en la matèria és androcèntric; el llenguatge, patriarcal; la concepció del cristianisme, mítica; el plantejament de la fe, dogmàtic; l'exposició, anacrònica”. El teòleg ha subratllat que amb el temari dictat pels bisbes “la catequesis torna a l'escola i ho fa amb els tons masclistes dels temps més rancis del nacional-catolicisme”.

És força o debilitat el que acaben d'evidenciar els bisbes? Pense que és clarament feblesa, esgotament. Els seminaris estan buits des de fa anys, el casament civil és majoritari, el divorci està normalitzat, els matrimonis entre parelles del mateix sexe creixen, el govern no s'ha atrevit a derogar la Llei de terminis de l'avortament, les expressions de religiositat tenen més de ritu social que de pràctiques de fe i, fins i tot, l'ampli calendari festiu religiós ha incorporat forts components pagans explícits que fan ombra als propis ritus.

La jerarquia de l'Església espanyola enyora els anys de la dictadura, quan manava i era obeïda, i segueix sense voler adaptar-se al món d'avui. No vol saber res de problemes tan centrals en una societat desenvolupada com l'avortament o l'eutanàsia, i no vol acceptar que ja no és l'única confessió religiosa sobre el terreny. Prefereix refugiar-se en els dogmes abans que a comprometre's amb  una formació integral dels joves, que han d'afrontar els reptes d'una societat lliure i democràtica. Les seues eminències reverendíssimes no obrin la boca davant els estralls de la crisi, res diuen de les famílies expulsades de les seues cases pels bancs, callen sobre les famílies amb tots els seus membres sense ocupació mentre els seues més alts prelats gasten a mans plenes en luxes i desvaris. Clamen a crits pels embrions, però no mouen un múscul pels xiquets desnodrits. No manifesten ni caritat cristiana per les dones que pateixen la violència de gènere, mentre veneren la maternitat immaculada de María. Callen i intenten ocultar la pederàstia entre els seus, ignorant tanta sordidesa com coneixem diàriament. Estan cecs i sords davant els problemes reals d'una societat per la qual no se senten interpel·lats, i es mostren altius i distants davant les denúncies dels seus profits, els seus privilegis i les seues perversions.

Com les seues esglésies estan cada vegada més buides, com cada vegada administren menys sagraments, com la catequesis compta cada vegada amb menys assistents, han decidit –amb l'inestimable col·laboracionisme còmplice d'un govern que cerca consol en els seus sectors més reaccionaris− portar el catecisme a l'escola. Si els xiquets no van voluntàriament a la catequesis a adoctrinar-se, cal portar l'adoctrinament als xiquets a l'escola, que d'allí no poden fugir. Al final, aquests prínceps de l'Església del segle XXI l'única cosa que voldrien seria tornar al segle XVI. Així podrien fixar-nos a tots “el que havíem de creure”. Però no poden, i ací està la prova inequívoca de la seua fràgil debilitat.

La dreta espanyola es trenca.

Es conta –veritat o llegenda− que una coneguda actriu nord-americana, que havia sigut esposa o amant quan era poc més que una adolescent d'un no menys famós cantant, tenia problemes amb el seu llavors marit; també aquest famosíssim actor de cinema. La dona va cridar al seu antic company sentimental per a queixar-se del tracte que rebia, i el cantant li va respondre: “Vols que li envie als xicots i que li trenquen les cames?”.

Ve la cosa a conte perquè creix el rumor que hi ha prou gent que és a punt d’enviar a un partit emergent a que li trenque les cames al Partit Popular de Mariano Rajoy. Aquesta gent -que se sent maltractada- són els electors que podem identificar com el segment més centrista del partit conservador. Un bon grapat de votants desenganyats de Rajoy i de les seues promeses degenerades, que poden sumar un percentatge significatiu d'electors, que semblen estar més que farts i fastiguejats –així ho indiquen les enquestes− de l'actitud i l'activitat desenvolupada pel Partit Popular durant els més de tres anys que portem de legislatura.

Retallades en la capacitat redistributiva de l'Estat, minvament en l'eficàcia social del sistema, pèrdua evident de qualitat democràtica, propaganda en compte d’informació en els mitjans de titularitat pública, incompliment absolut del programa amb el qual van guanyar les eleccions, injecció de quantitats obscenes de diners públics als bancs gestionats per truans i vividors, subordinació vergonyant a les directrius financeres que marquen des de Berlín i Brussel·les, sacrificis que castiguen als segments més febles i fràgils de la societat, empobriment de les classes mitjanes i deteriorament imparable dels sectors més populars, emigració de milers de joves expulsats del país i, sobretot i sobre totes les coses: desocupació i corrupció. Desocupació desbocada –especialment greu entre els joves; també entre els millor formats en les universitats públiques− que no hi ha forma de reduir significativament, i corrupció, muntanyes de processos judicials per causes de corrupció en tots els plànols de la realitat.

Corrupció pública i privada, que el PP ha generat per a pagar sobresous als seus càrrecs orgànics i de representació, per a enriquir als més perdularis dels seus amics polítics, per a pagar obres en les seues seus i per a sufragar campanyes electorals amb diners negres tot incomplint la legislació vigent. Tot això amb l'agreujant, a més, que el PP no reconeix error ni responsabilitat alguna en tant d’excés, en tant de desastre. Tot és culpa, diuen, de l'herència que els van deixar els socialistes en 2011. Una espècie de jaculatòria que tenen el cinisme d'utilitzar fins i tot en regions autònomes en les quals porten governant des de fa més de vint anys, com és el cas de València; el govern de la qual és un vergonyós referent internacional de corrupció, i la seua marca regional està trufada d'imputats, condemnats i empresonats. Primer no hi ha responsabilitat fins que hi haja sentència ferma, i quan la justícia es pronuncia, resulta que eren comportaments individuals i aliens a la voluntat del partit. De les responsabilitats polítiques, ni es parla.

El PP s'ha juramentat per a dir que tot està millorant. Que les xifres econòmiques no deixen lloc a dubtes: la crisi és cosa del passat. Sorprèn que repetisquen aquest ritornello per activa i per passiva, com si pretengueren hipnotitzar a la ciutadania. Però ja no cola, i és que excepte els irreductibles, una bona part del seu electorat natural està literalment fastiguejat amb Rajoy i els seus ministres, que menteixen més que parlen cada vegada que tenen un micròfon o una càmera davant. Ja no cola, i l'hegemonia conservadora que el Partit Popular posseeix a Espanya des dels anys vuitanta està tocant a la seua fi. Si les exportacions han crescut dos punts respecte a l'any anterior, si el PIB creix unes dècimes més que el francès o l'italià, o si el bonus a deu anys està a menys de cent punts respecte de l'alemany, que són les xifres macro de les quals parla el PP, importa poc a la gent que constata que els bancs desnonen de les seues cases a milers de persones per impagament de la hipoteca, o que han de recórrer a les ONG’s com Càrites, els bancs d'aliments o unes altres, senzillament perquè la crisi els ha deixat sense treball o sense els mínims suficients per a sobreviure.

En les dues últimes dècades, l'esquerra clàssica espanyola ha estat i segueix estant fragmentada, potser perquè està en els seus gens, i no ha sabut trobar un discurs alternatiu i creïble. Les dretes, contràriament, han sabut conviure sota una marca política, PP, que ha mantingut eficaçment units electoralment a sectors que van des de l'extrema dreta d'arrels ideològiques profundament franquistes fins al que podríem anomenar el centre-centre, que inclou a parcel·les pròximes a la franja dreta de la socialdemocràcia. Aquests sectors són els que presenten símptomes de deserció, d'abandó de les pútrides aigües popularistes, a la cerca d'un espai polític més net, menys putrefacte.

Les enquestes que proliferen com a bolets després de la pluja de primavera estan reflectint la ruptura completa del bipartidisme imperant des de l'aprovació de la Constitució de 1978: el PP i el PSOE estan en mínims històrics, i els seus tradicionals aliats parlamentaris, els nacionalistes bascos del PNB i els homòlegs catalans de CiU, que han sigut capaços de governar amb tots dos segons els ha convingut, també viuen hores baixes. Els bascos tenen a Madrid una força parlamentària real escassa, i els catalans estan tocats pels excessos sobiranistes i per la corrupció que també ha afectat les bigues mestres de la formació.

Si per la riba esquerra ha sorgit PODEM, un partit que en un any ha aconseguit nivells que el situen com a primera o segona força en expectativa de vot, amenaçant fonamentalment al PSOE i a Esquerra Unida, però també a partits nacionalistes perifèrics de matriu progressista i fins i tot radical, per la riba dreta està pujant amb força una altra novetat partidària: Ciudadanos (C’s).

Originari de Catalunya, amb menys d'una dècada de vida i amb exclusiva presència parlamentària en aquella regió autònoma, C’s compta amb un líder [Albert Rivera] jove, dinàmic, convincent i atractiu per a aquelles persones que se situen en el terreny que va des del centre dreta al centre-centre. Anys arrere va tenir relacions polítiques amb Noves Generacions, la branca juvenil del PP, però avui vola al seu aire. A mitjan dècada anterior pocs hagueren apostat un euro per ell, però ací està, ocupant un protagonisme creixent.

Quan Ciutadans era exclusivament oposició i denunciant del nacionalisme sobiranista català, el PP l’acaronava. L’ovacionava i procurava sumar forces amb ells per a erosionar a Convergència i Unió i al Partit dels Socialistes de Catalunya, dividit i delmat aquest últim entre l'independentisme i l’unionisme. Ara, en aquests moments, les bateries del Partit Popular disparen cada vegada amb més afany contra el partit d'Albert Rivera. Des de la seu central del carrer de Gènova, a Madrid, Ciutadans és percebut com una opció de recanvi del centredreta, tota una amenaça amb majúscules a aquella hegemonia que el PP ha mantingut entre les dretes de totes les grandàries i melodies durant dècades.

Ciudadanos/Ciutadans és un partit que encara s'està fent, i tot i que alguns ho veuen com una marca blanca del PP no sembla que els trets vagen per ací. El seu discurs no és el d'una organització que aspira a ser frontissa dels dos [cada vegada menys] grans, i encara que és més el que no se sap del seu programa que el que realment han fet públic, està rebent discrets ànims i recolzaments de sectors significatius de l’establishment, preocupat i cansat per la impresentable gestió de Rajoy i dels seus col·laboradors directes. El nou partit pot ser l'altra força que, finalment, dinamite el sistema partidari espanyol en els pròxims mesos.

Tan deteriorat està aquest que quan, en dates pròximes, se celebre en el Parlament de Madrid el Debat sobre l'Estat de la Nació, no participaran en ell cap dels dos líders dels dos partits emergents: Pablo Iglesias i Albert Rivera. Cap dels dos és diputat a Madrid. Tot un símptoma, tot un senyal, tota una evidència de quanta distància hi ha entre l'actual Parlament espanyol i la realitat partidària del país i, a sobre, de quant de delicat és el mateix estat de la nació. 

Amb aquests antecedents, potser l’slogan de campanya d'Albert Rivera i Ciutadans podria ser: “Vol vosté que li trenquem les cames al PP?”. Políticament parlant, clar.

L’harakiri dels estúpids, segons Mario Vargas Llosa.

En aquests temps de fortes turbulències, de crisi econòmica i d’ensorrament de l'ètica política, sembla que la impunitat dels poderosos és completa. No em referisc solament als grans organismes financers o als responsables econòmics de les grans potències, al·ludisc també a certs patums de la cultura, a alguns intel·lectuals consagrats i reconeguts. Parlen i pontifiquen, administren sentències, enalteixen i desqualifiquen, i els beneficiats per tant d’encens els recompensen amb víctors, honors i premis que els reconforten el cos i l'ànima. Un d'ells és l'escriptor i premi Nobel Mario Vargas Llosa (MVLl), tan recomanable per la seua literatura com a detestable pel seu superb i insensible neoliberalisme militant. 

Fa uns dies que va publicar un article en el diari El País amb el títol de L’harakiri, en el qual després d'introduir breument la tradició japonesa del suïcidi per honor va connectar el fenomen amb una espècie de suïcidi col·lectiu, que seria el practicat per països que “presa d'un desvari passatger o perllongat, decideixen empobrir-se, barbaritzar-se, corrompre's, o totes aquestes coses alhora”. Ens recorda don Mario a aquella perversa i amenaçadora sentència d’Henry Kissinger referida al Xile d’Allende, al qual els Estats Units no havien de permetre fer-se comunista per la estupidesa dels xilens. Encara que l'objectiu central de l'article és la Grècia actual, MVLl va començar a avançar cap a ella partint de l'Argentina peronista, passant per la Veneçuela xavista i rememorant l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista i la Rússia soviètica. Tan llarg viatge per a, finalment, arribar a l'Atenes d'Alexis Tsipras i Syriza.

La tesi central de Vargas Llosa és que n’hi ha pobles que no saben votar, que trien opcions polítiques que els hi perjudiquen i que a mitjan termini els condueixen al desastre. Això va passar amb l’Argentina peronista, amb la Veneçuela xavista i va a passar ara amb la Grècia de Syriza i el seu primer ministre Alexis Tsipras. Si el poble argentí i el veneçolà “avui paguen cara la seua ceguesa”, aviat els ingenus grecs veuran com els problemes que pateixen s’agreugen.

Un home dels recursos del celebrat novel·lista no hauria de banalitzar així sobre processos històrics tan distants, i no sols geogràficament. Tant i més quan d'allò que es tracta és de posar en el punt de mira a Grècia. Un exemple: banalitza en extrem quan al·ludeix a Veneçuela. La democràcia veneçolana resultant del Pacte de Punto Fijo i la seua tremenda ineficàcia social [o l'olímpic desinterès de les elits pels sectors populars], està en la base de l'ascens de Chávez i del xavisme. L'evolució del sistema que va arribar de la mà d'unes eleccions democràtiques ha sigut la que coneixem, i és avui indefensable. No obstant això, afirmar que els problemes de l'Argentina o la Veneçuela actuals vénen de la decisió d'unes majories ciutadanes que no van saber votar correctament és, novament, impropi d'un Intel·lectual com MVLl. Al final, allò que sura en l'opinió de l'escriptor peruà és que la majoria de la gent dels països al·ludits és simplement estúpida; tant que no és capaç de votar per les opcions que realment hauria de votar, les que realment li convindrien [amb les quals ell combrega]. Una argumentació que no deixa d'evidenciar una curiosa concepció de la democràcia.

En Grècia acaba d’assolir el poder “un partit demagògic i populista d'extrema esquerra”, que “va prometre als grecs una revolució i el paradís”. Així doncs, resulta que l'estupidesa humana no coneix fronteres. Un trenta-sis per cent d'imbècils grecs, tan idiotes com els argentins o com els veneçolans, han votat el que no havien de votar. Segons MVLl, amb aquest resultat electoral “en comptes de superar les plagues que els assolen, aquestes podrien empitjorar ara si el nou Govern [grec] s'obstina a posar en pràctica el que va oferir als seus electors”.

Aquestes plagues són, indiscutiblement, el resultat de “la corrupció desenfrenada dels Governs grecs al llarg de diverses dècades” durant les quals “amb irresponsabilitat delirant” falsejaren els comptes per a enganyar a la Unió Europea.  

Omet deliberadament el novel·lista que els governs conservadors de Karamanlis [els amics del PP d'Aznar i Rajoy, i també seus] van emmascarar el dèficit amb la imprescindible col·laboració d’organismes i persones europees . molt principals. És a dir que els que van falsejar no van ser els governs, així, en abstracte i en general, sinó els de la dreta neocon de Nova Democràcia. No van ser uns irresponsables, van ser uns delinqüents i ara resulta que el càstig per aquells delictes han de penar-lo sobretot els grecs més vulnerables, la qual cosa al Nobel peruà li sembla d’allò més lògic.

Diu que Syriza proposa acabar amb l'austeritat i amb les privatitzacions, renegociar el pagament del deute i recobrar la sobirania; això és  “un miracle equivalent al de guarir a un malalt terminal fent-li córrer maratons”. Convindria que una ment preclara com la del llorejat literat no perdera el respecte pels seus adversaris ideològics: això del pacient terminal i la marató és massa indigne per a un escriptor del seu prestigi. No és un problema de sobirania, és una qüestió d'uns mínims de qualitat de vida per als ciutadans d'un país de la Unió Europea.

Sosté MVLl que el millor que podria passar és que aquestes bravates de Tsipras i Syriza foren arxivades, com va fer François Hollande a França. No obstant, l’escriptor està preocupat: “França i Itàlia, víctimes també de greus problemes econòmics, han manifestat no veure amb mals ulls” les propostes de Tsipras. Encara sort, conclou, que “no tots els països europeus han perdut ara per ara el sentit de la realitat”.

Quanta gent a Europa ha perdut el sentit de la realitat, segons MVLl: Hollande, Renzi, Tsipras…  El món, malgrat tot, pot estar tranquil: Merkel, Rajoy i la senyora Lagarde són els capdavanters de la responsabilitat i del saber fer bé les coses.

Sembla que tindre sentit de la realitat és governar per als bancs, per als que roben, per als que desnonen, per als corruptes, per als fons voltor. Què li passe a la gent, als xiquets sense escola, als malalts sense fàrmacs, als vells sense pensió, als ciutadans sense treball ni subsidi… això és cosa menor que ha d'estar supeditada a l'equilibri macroeconòmic. Què haurien d’haver fet els grecs amb Karamanlis o amb Samaras, que no fóra votar per a tirar-los? I això és el que van fer en 2009. I va guanyar el PASOK de Papandreu, amb un 40 per cent. I ara no arriba al 5 perquè no va saber enfrontar-se a la Troica i redreçar el rumb de la República Hel·lènica. Es tracta de la imperícia dels electors grecs, o de la incapacitat dels polítics en els quals han anat dipositant la seua confiança?

El nostre admirat escriptor apunta que diversos països de la UE, com Espanya, Portugal i Irlanda, comandats per Alemanya, ja els han dit als grecs que res de condonacions. No obstant això, el deutor vol pagar, l'única cosa que demana és que es negocie una forma factible i raonable de fer-ho. Des d'una lògica financera, no seria desitjable aconseguir-ho? O és que l'opció que domina és ideològica i allò que es vol en veritat és disciplinar als díscols [els grecs i els que tinguen la temptació d’emular-los] que no combreguen amb la doctrina econòmica neoliberal?

“Alemanya no és la culpable que un bon nombre de països de l'Europa comunitària tinguen la seua economia feta una ruïna”, ens diu Vargas Llosa. “Alemanya ha tingut Governs prudents i competents, austers i honrats i, per això, mentre altres països es desbarataven, ella creixia i s'enfortia […] només mitjançant l'obstinació i l’estoïcisme dels seus ciutadans”. I remata afirmant que “el Govern alemany de la senyora Merkel és un europeista decidit i la millor prova d'això és la manera generosa i constant en què recolza, amb els seus recursos i les seues iniciatives, la construcció europea”.

Allò de la generositat alemanya resulta molt discutible en aquests últims anys de Merkel. És un país molt eficient, és veritat. Però bona part de la seua eficiència es deu al fet que fa anys que mana sense oposició en la UE. Les seues formes de control de l'ortodòxia macroeconòmica mereixen més crítiques que una altra cosa i són, per dir-ho suaument, molt autoritàries: no negocia amb ningú, imposa. Alemanya és un gran país que, malgrat això, sembla que no li importa ser més temut que admirat. No està escrit que allò que MVLl anomena estoïcisme dels seus habitants siga una virtut. En qualsevol cas, els europeus del sud no som estoics, la qual cosa tampoc té perquè ser un defecte. Cada poble té la seua idiosincràsia, i entre els europeus és molt més el que compartim que el que ens separa. No obstant això, alguna cosa que ens unia com eren uns consensos bàsics pels més alts poders i pels seus portantveus de més renom. Almenys això és el que s'entén tant en la realitat que vivim com en l’article del novel·lista peruà.

No importa, cadascú diu el que millor considera, però per a lloar la política austericida de Merkel, Rajoy, el BCE i el FMI. l'honest és dir a les coses pel seu nom, parlar clar, no amagar-se darrere simplificacions maniquees.