Alguns apunts sobre wokisme i anti-wokisme

Un article que serà polémic, segur, ha estat publicat a El Punt. Es tracta d'una peça signada per un historiador al que no conec, Xavier Díez, sota el títol El ‘wokisme’, o com destruir l’esquerra des de dins.

Crec que és un text valent i pot ser profitós en el debat sobre l'estratègia de les esquerres. Escric unes ratlles apresades perquè pense que el text pot ser provocatiu, però també de gran interés per a pegar-li un parell de voltes al que planteja.

Un amic a qui he enviat la peça em diu "Havia pensat que el wokisme era d'esquerres". Com molta gent, senzillament perquè Trump, Orban, Milei i tants altres caps de quadrilla de l'extrema dreta occidental són anti-woke militants. Si Trump vol acabar amb el pensament o la praxis política woke fer-nos partidaris d'ella és una resposta lògica.

Però, la cosa és més complicada, i d'ahi l'interés de l'article de Xavier Díez.

L'anti-wokisme és bandera de l'extrema dreta internacional, des de Washington a Sòfia, però això no significa necessàriament que allò que s'enten per wokisme siga una posició de progrés, que permeta o facilite els objectius estratègics de les esquerres polítiques, tan diverses elles, però històricament coincidents, amb les actualitzacions corresponents, en allò substancial.

En bona part del pensament o la praxis woke darrere de la defensa d'idees i de col·lectius minoritaris s'amaga una concepció reaccionària de la societat cap a la qual proposen avançar. Eixò em resulta evident en alguns dels postul·lats que ofereixen com el no va més del progressisme, la desqualificació del feminisme tal i com el coneixiem, el que ha vingut de la mà és la fractura del front que eixe moviment havia aconseguit organitzar com a la resposta més contundent en defensa de la igualtat de les dones.

A parer meu, l'extrema dreta trumpista ha instal·lat la idea que l'esquerra, en el seu conjunt, és woke. La qual cosa els ha proporcionat una legitimitat en part de l'esquerra sociològica que es posa les mans al cap perquè no entén que les grans batalles tradicionals hagen perdut terreny en benefici de conflictes que semblen parcials o reduccionistes.

En bona mesura, l'actual escenari en el que l'extrema dreta negacionista i reaccionària avança cada dia més, és un procés amb diverses variables. Una d'elles, una, és l'emergència d'una nova esquerra adanista que va renegar de forma completa i absoluta del balanç de les esquerres que l'havien precedit. No és que no tingueren moltes raons per al qüestionament, el problema va ser que van tirar el xiquet amb l'aigua bruta.

Mazón no pot empatar el partit que està jugant des del 29 d'octubre de 2024

 

Un conte de terror, sí. Diumenge passat, Alfons Cervera recordava a la seua columna de Levante-EMV una novel·la que va impactar-lo fa anys. Contes, novel·les, pel·lícules, històries que ens van terroritzar en el seu moment tots en tenim.

Com terrors nocturns de quan erem infants, o adults, ves a saber. Encara recorde moments d'angoixa en la meua habitació de xiquet, on les ombres o els sorolls m'espantaven; com mirava algunes nits sota del llit, no sé buscant exàctament què. Confirmant, crec, que no res em podia passar a casa, però les pors estaven i tantes dècades després les recorde vivament.

No és la primera vegada que em pregunte, com milers de persones, si Mazón pot dormir per les nits. Hui, tanmateix, és la primera vegada que allò que pense és que potser pateix terrors nocturns. Malsons, dels grossos.

Despertarà en la meitat de la nit amarat de suor, incorporant-se al llit com un resort, i amb el rostre espantat? Com hem vist sovint al cinema.

Nou mesos llargs després i l'home, com diu Cervera, s'ho ha de pensar dues voltes abans d'eixir al carrer. Però, i a casa seua, regna la pau, la calma i es troba a gust? O no, especialment quan el cansament el fa tancar els ulls al llit, vençut per la son?

O sentira la remor, el soroll creixent de les rates folles i agressives sota del terra, com li passava al mariner del conte que ens ha dut Cervera hui a la seua peça?

Em negue a creure que Mazón no és un ser humà, de baixa qualitat si voleu, però és un ser humà com un servidor. Com pot dormir algú amb 228 morts a les esquenes, per acció o per omissió? Només que siga perquè, diga el que diga en públic, ell no estava on tenia que haver estat. I era el capità del Titànic quan impactà contra l'iceberg.

- Ai si jo hagués estat al CECOPI des del matí, haurà de preguntar-se de manera obsessiva. - Ai si jo hagués estat, hauria ordrenat, hauria fet... - Ai si jo hagués fet el que calia, potser els morts no haurien estat 228.

228, 228, 228, 228...

No, 228 no és una xifra qualsevol. Con 7.291, tampoc. Són víctimes que en bona mesura, com expliquen els que en saben, haurien pogut ser moltes menys.

¿Voldrà, voldran, Mazón o Ayuso per exemple, conjurar els terrors nocturns que imagine amb alguna letania, amb algun encanteri de la mà dels argumentaris del PP?

Delictes són delíctes, però, alerta amb l'intent de colar Mazón com un pobre home víctima de la Llei de Linch a les xarxes o als carrers. No, no n'hi ha forma que Mazón, o Ayuso, empaten amb ningú que, pressumptament o no, haja pogut cometre un delicte sense cap víctima innocent.

No, Mazón no pot empatar el partit que està jugant des del 29 d'octubre de 2024.

Bergoglio ha posat l'Església Catòlica en el segle XXI? Ho dubte.

Ha mort el Papa Francisco, nascut Jorge Bergoglio, i premsa, ràdio i televisió estan saturant l'audiència amb el tema. Encara ens esperen dies de notícies, valoracions i balanços sobre Bergoglio, sobre el seu pontificat i sobre la seua successió.

Ara, tot són flors i violes per al que en diuen Sant Pare. En les files progressistes es canten les virtuds del Papa mort, i de forma tendencial s'amaguen les actituds i els posicionaments inassumibles des del centre-esquerra en avant. Les dretes obliden que van acusar Francisco de pèrfid comunista, però es freguen les mans tot esperant que els cardenals trien un nou Pontífex que s'ublique clarament amb les posicions més reaccionàries en matèria social i cultural, i que siga el més tradicional possible en les qüestions pastorals de l'Església.

En 2018, Bergoglio va viatjar a Xile. Amb eixe motiu vaig escriure una columna que ara recupere. El Papa de les dues cares, la vaig titular. Crec que el text ha envellit bastant bé, però al judici dels lectors ho deixe.

Un comentari he d'afegir. Diuen, i no són pocs, que Bergoglio ha posat l'Església Catòlica en el segle XXI. M'alegraria molt enganyar-me, però em tem que els canvis en la mastodòntica Institució no han estat profunds, sinó més aviat superficials.

Bergoglio ha dit molt, però ha fet molt però que molt menys. Algú ha dit que Francesco vivia entre llops, allà al Vaticà. Ho crec. Eixos llops, que no han estat ni domesticats ni neutralitzats, ara estan preparant la revenja.

Veurem qui és l'elegit quan la fumata blanca ixca del Conclave. Sospite que el nom del nou Papa deixarà clar que l'Església Catòlica és el que és, i que les reconegudes virtuds de Bergoglio desapareixeran com les llàgrimes sota la pluja.

Ho torne a dir: m'agradaria molt enganyar-me.

Pedro Sánchez ha de continuar com a president per a defensar el sistema democràtic

Comprenc perfectament les raons personals, però no tant les raons polítiques de la carta i l'avís del president Pedro Sánchez.

La vida política espanyola és tòxica amb nivells insuportables, però la renúncia de Sánchez no va a canviar ni un centímetre el comportament indigne i agressiu de les dretes polítiques i mediàtiques. No cal més que escoltar Feijóo, o llegir les portades de l'ABC o El Mundo. No parlem de la judicatura.

Som els demòcrates els que hem de reaccionar. Com? Amb el vot. És l'única forma de parar els peus a les dretes extremes espanyoles. Aviat a les eleccions catalanes i poc després en les europees.

Confie en que reaccionem i que l'alarma que Sánchez va engegar dijous ens desperte i ens empente a activar-nos per parar les dretes que sols saben insultar, deslegitimar i deshumanitzar els seus adversaris.

És per això que si tinguera l'oportunitat, li diria al president Sánchez: "l'entenc, però no pot plegar". No ara, si més no.

No poden tombar un govern legítim amb retalls de libelos periodístics, amb insults i amb amenaces insuportables a la seua família. Som conscients que volen obligar-nos a tots a viure en el fang i la merda, i no van a deixar d'intentar-ho.

La resposta personal, President és humana i comprensible. La resposta política, però, no pot ser altra que liderar els demòcrates i defensar el sistema democràtic que està sent atacat per polítics indignes, per periodistes mercenaris i per jutges que són més fidels a la seua ideologia que a l'ordenament jurídic.

El No de Junts a la Llei d'amnistia.

No pensava dir ni pruna del NO de Junts a la Llei d'amnistia, perquè estic fart de les seues anades i tornades, cansat i avorrit d'eixa obsessió psiquiàtrica d'estar cada dia en les portades dels mitjans perdonant-nos la vida als qui sintonitzem amb el Govern de coalició que encapçala Pedro Sánchez.

Em resulta fastigosa la seua supèrbia de bufar en caldo gelat perquè tenen set diputats a Madrid i l'aritmètica parlamentària els ha convertit, per atzar, en la clau de la legislatura. Em provoca nàusees la campanya d'insults a tot allò que es relacione amb Espanya, i no comprenc com és que tenen tant d'interès a ofendre cada vegada que parlen, com si perseguiren fer-se més i més odiosos als ulls de l'espanyol mitjà. Em rebenta, a més, que els importe una bleda que les dretes extremes que tenim ad portas entren a governar i ens arrosseguen trenta o quaranta anys enrere.

Amb tot i amb això, ja ho he escrit més amunt, m'havia proposat no dir ni paraula sobre la qüestió, per no donar-los més cobertura a les bravates i els desvergonyiments, als desafiaments i a les mentides.

Ara bé, això de deixar la seua pròpia gent enrere, a benefici d'un Molt Honorable (?) que va deixar la cagada i va fugir amb una covardia que no sé com pot mirar-se a l'espill per afaitar-se; això de continuar mantenint l'angoixa de tots aquells dels seus partidaris que hi van creure, que van pensar què, efectivament, la República Catalana estava "a tocar de dits", i que havien d'arriscar desobeint, obrint col·legis, infringint normes bàsiques per als funcionaris, organitzant resistències cíviques, etc., etc. Que segueixquen mantenint aquesta gent, "la seua gent", en l'angoixa, em sembla que dóna la talla efectiva i real d'aquest dirigent i dels que formen al seu Estat Major, entre les quals destaque la diputada Nogueras, una dona que sembla l'encarregada obsessiva que la imatge de Catalunya i dels catalans siga cada cop més odiosa a la major part de les Espanyes.

12 d'octubre, festa de què i de qui?

Ja han escridassat Pedro Sánchez a la Castellana, abans el desfile militar. "Que te vote Txapote" és el més bonic que li han dit a l'home. Any rere any, quan no governen ells, passa el mateix cada 12 d'octubre. Una performance que cal suportar, fent (Sánchez i companyia) com que no sents la coreografia organitzada i fanàtica. Coreografia i molta bandera bicolor per tot arreu. Embafadora.

Ho diuen, s'ho creuen, i tots els seus altaveus -que en són la majoria- ho difonen amb el volum més elevat i amb la tipografia més alarmista:

"La calle es mía, la bandera, el himno, la lengua... todo es mío. El Ejército es mio, y las fuerzas de seguridad también. Madrid es mío y España es mía. Todo es mío, todo es nuestro, de los buenos españoles, de la gente de bien". 

Els etarres, els separatistes, els amics de Hamàs, les feminazis, els progres, el rogerio en general, sobren; i no sols no tenen dret a res sinó que haurien de ser preseguits d'ofici, Convindria tancar-los en presó, o inhabilitar-los, o expulsar-los d'Espanya, diuen; i són els moderats. Caldria afussellar 26 milions, es va escriure en aquell xat de militars jubilats (gràcies als déus), però hi ha qui ho signaria; són els radicals hiperventilats.

I així va tot. Si escridassen Pedro Sánchez o qualsevol altre membre del Govern, o de les esquerres en general, és perquè s'ho mereixen. "El pueblo no es tonto", diu Bendodo. Parla del "pueblo" que ell reconeix com a tal. Els altres no són "pueblo", son populatxo. Bendodo era, deien, un moderat. Com Juanma Moreno o Cuca Gamarra, igualts de moderats. El més moderat, però, n'era Feijóo. 

Ara diuen això de que el poble no és ximple. El CGPJ tampoc ho és, i a més és molt espanyol, no cal dir-ho. Per això no marxen ni amb aigua calenta. La CEOE o la Conferència Episcopal tampoc ho són, no cal dir-ho, de ximples. Caldrà resistir fins que la dreta extrema i l'extrema dreta puguen formar govern.

Si les protestes es fan contra Ayuso, Moreno Bonilla, Feijóo o contra la seua gestió (la sanitat madrilenya, per exemple; o Doñana) es tracta de gent manipulada, agents o mercenaris de l'esquerra, de l'anti-Espanya de sempre. Es tracta de sindicalistes, ecologistes, esvalatadors, militants finançats, igual que els activistes de causes diverses. Mala gent.

No diguem ja si parlem de llengües distintes del castellà. Llengua n'hi ha una en Espanya: l'espanyol. Les altres són dialectes, llengües de tercera per a les que no calen acadèmies (com la valenciana, per exemple). Ni tan sols una gramàtica o una ortografia unificada. Que cadascú parle i escriga en eixes llengües com millor le convinga, diuen el MHP Mazón i els seus consellers d'Educació i Cultura. 

Ara la matraca és contra l'amnistia als catalans del Procés. Que no és tema fàcil, està clar. Però no, i no, i no; que no, de cap manera. 

I què proposen? Res, de proposar no parlen. Les dretes hispàniques no són molt de parlar, ni de debatre, ni de raonar, són de manar, d'imposar, de negar, d'escridassar. I això fan, el que han fet sempre:

"España es mía, la calle es mía, todo, todito es mío". 

I per això celebren el 12 d'octubre, que també és seu. 

La que en diuen "festa taurina".

He trobat de la manera que passen cosses en la vida, per casualitat, un text de l'escriptor Paco Gonzalez Ledesma, un dels grans de la novel·la negra espanyola, mort fa ara deu anys. M'ha impressionat i per això he escrit unes ratlles sobre ell i vull reproduir-lo i fer-lo volar per les xarxes.

La cosa va de que n'hi ha més barbàrie de la que sembla, en allò que en diuen la "festa taurina". També n'hi ha trucs, mentides, enganys i, sobre tot n'hi ha tortura.

Al bou. Un suplici que comença per a l'animal molt abans de la correguda; dies abans ja és un turment executat per desalmats amb plena consciència del que estan fent.

Una tortura intensa, llarga, insuportable que no té més que un objectiu: fallir l'animal, trencar-lo, disminuir-lo, esgotar-lo per facilitar la teatralitat que afavoreix el lluïment del torturador principal.

La resta de la "cuadrilla" no tenen altre objectiu que assegurar i facilitar el triomf de "l'artista".

Art, valor, lluita honesta i valenta de l'home contra la bèstia?

No, de cap manera. Llegiu l'expert. Un breu fragment:

"La pica le rompe al toro los músculos del cuello, y a partir de entonces el animal no puede girar la cabeza y sólo logra embestir de frente. Así el famoso sabe por dónde van a pasar los cuernos y arrimarse después como un héroe, manchándose con la sangre del lomo del animal a mayor gloria de su valentía y su arte".

Bestiesa, tortura i goig de persones que haurien de preguntar-se per què paguen per veure un espectacle que embruta i degrada una societat del segle XXI.

El text de González Ledesma, publicat fa anys a El País, diu així:

"Perdonen si empiezo con una confidencia personal: yo, que soy contrario a los toros, entiendo de toros. Durante años, cuando me recogieron en Zaragoza durante la posguerra, traté casi diariamente con don Celestino Martín, que era el empresario de la plaza. Eso me permitió conocer a los grandes de la época: Jaime Noain, El Estudiante, Rafaelillo, Nicanor Villalta. Me permitió conocer también, a mi pesar, el mundo del toro: las palizas con sacos de arena al animal prisionero para quebrantarlo, los largos ayunos sustituidos poco antes de la fiesta por una comida excesiva para que el toro se sintiera cansado, la técnica de hacerle dar con la capa varias vueltas al ruedo para agotarlo... Si algún lector va a la plaza, le ruego observe el agotamiento del animal y cómo respira. Y eso antes de empezar.

Vi las puyas, las tuve en la mano, las sentí. El que pague por ver cómo a un ser vivo y noble le clavan eso debería pedir perdón a su conciencia y pedir perdón a Dios. ¿Quién es capaz de decir que eso no destroza? ¿Quién es capaz de decir que eso no causa dolor? Pero, claro, el torero, es decir, el artista necesita protegerse. La pica le rompe al toro los músculos del cuello, y a partir de entonces el animal no puede girar la cabeza y sólo logra embestir de frente. Así el famoso sabe por dónde van a pasar los cuernos y arrimarse después como un héroe, manchándose con la sangre del lomo del animal a mayor gloria de su valentía y su arte.

Me di cuenta, en mi ingenuidad de muchacho (los ingenuos ven la verdad), de que el toro era el único inocente que había en la plaza, que sólo buscaba una salida al ruedo del suplicio, tanto que a veces, en su desesperación, se lanzaba al tendido. Lo vi sufrir estocadas y estocadas, porque casi nunca se le mata a la primera, y ha quedado en mi memoria un pobre toro gimiendo en el centro de la plaza, con el estoque a medio clavar, pidiendo una piedad inútil. ¡El animal estaba pidiendo piedad...! Eso ha quedado en la memoria secreta que todos tenemos, mi memoria del llanto.

Y en esa memoria del llanto está el horror de las banderillas negras. A un pobre animal manso le clavaron esas varas con explosivos que le hacían saltar a pedazos la carne. Y la gente pagaba por verlo.

El que acude a la plaza debería hacer uso de ese sentido de la igualdad que todos tenemos y darse cuenta de que va a ver un juego de muerte y tortura con un solo perdedor: el animal. El peligro del toreo, además de inmoral como espectáculo, es efectista, y si no lo fuera, si encima pagáramos para ver morir a un hombre, faltarían manos y leyes para prohibir la fiesta.

Gente docta me dice: te equivocas. Esto es una tradición. Cierto. Pero gente docta me recuerda: teníamos la tradición de quemar vivos a los herejes en la plaza pública, la de ejecutar a garrote ante toda una ciudad, la de la esclavitud, la de la educación a palos. Todas esas tradiciones las hemos ido eliminando a base de leyes, cultura y valores humanos. ¿No habrá una ley para prohibir esa última tortura, por la cual además pagamos?

Perdonen a este viejo periodista que aún sabe mirar a los ojos de un animal y no ha perdido la memoria del llanto."