Necrològica per un home imprescindible

Certificat de Refugiat Polític a França, 1972

 Dins d'unes dies, el 30 de gener, s'acompliran vuitanta anys de l'ascens d'Adolf Hitler al poder. Poc més tard, el 28 de febrer de 1933, després l'incendi del Reichstag el dramaturg Bertolt Brecht va fugir amb la seua familia de Berlín i  va instal.lar-se a una petita ciutat a Dinamarca. Recorde ara el poeta i activista alemany perquè ha mort un home d'aquells que va descriure en una de les seues sentències més populars i conegudes: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. Hi ha qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els quals lluiten tota la vida, aqueixos són els imprescindibles".

En aquesta època tèrbola i agitada, en la que la decència en la política és tan escasa, en la que ducs, tresorers, consellers, ministres, empresaris i banquers s'han enriquit de forma il.lícita (si és que és possible fer-ho d'una altra manera), en la que els drets dels treballadors són convertits en paper mullat sacrificats en l'altar del Déu Mercat; en aquesta època, dic, trobem a faltar els homes imprescindibles brechtians. 

Eduardo del Alcázar Zambrano ha mort a Vila-Real als 81 anys d'una vida difícil que va començar a mostrar-li com de dura i severa pot arribar a ser quan la part de la familia que no lluitava al front va haver de fugir de la ciutat de Málaga en 1937, abans l'entrada de les tropes franquistes d'Arias Navarro. Allí guanyà justa fama el futur president del darrer govern franquista, fins a fer-se mereixedor d'un malnom de regust taurí, Carnicerito de Málaga, motivat per tanta crueltat en la repressió que va arribar a escandalitzar els feixistes italians. En aquella fugida familiar, Eduardo va pedre una germana, Carmeli, una desapareguda avant la lettre; és a dir, dècades abans que el concepte  desaparecido s'encunyara en Amèrica Llatina. En quantes coses terribles ha estat Espanya precursora!

Eduardo del Alcázar va ser militant del Partit Comunista d'Espanya des de l'any 1950 i començà amb la missió de treure els guerrillers que encara quedaven al Front de Llevant. Pel seu aspecte aparentment fràgil i per la seua extrema primesa la policia franquista el coneixia com el Bambi, tot associant-lo a la coneguda pe.lícula de W. Disney, la qual cosa no el va salvar ni de les primeres tortures ni de la primera entrada en presó. Més detencions, més tortura i més presó vindrien després (passà anys al duríssim Penal de Burgos), tant per la seua militància al PCE com per ser un dels que va posar en marxa una novedosa i efectiva formació de defensa dels drets dels treballadors: les Comissions Obreres. 

I també l'exili apareix amb lletres grans al curriculum vitae de Bambi. París, Berlín Est, Moscou i finalment Bucarest. Allí, el Partit el posaria a treballar en La Pirenaica, Radio España Independiente. A la capital romanesa havia instal.lat la mítica emisora en 1955, desplaçada des de Moscou on havia estat inaugurada en 1941. I després, amb la Transició en marxa, el retorn a Espanya, a València de nou. Però sempre amb una idea clara: continuar lluitant per la llibertat, per la democràcia i pels drets dels treballadors.

Eduardo del Alcàzar entre Joan Sifre i Antonio Montalbán

Un exemple paradigmàtic d'aquells homes que lluiten tota la vida. En una entrevista publicada al llibre Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano (Dolores Sánchez y Alberto Gómez Roda, FEIS, 2009), Eduardo del Alcázar va declarar: "Nosotros cuando íbamos a la cárcel no éramos derrotados, considerábamos que habíamos perdido una batalla, pero no la guerra y dedicábamos el tiempo al estudio y a prepararnos para de nuevo... Y normalmente salíamos de la cárcel ya preparados para al cabo de un tiempo volver a la lucha".

I així va continuar tota la vida. Fins que la mort li ha arribat de manera injusta i amb massa urgència. Era en aquests moments el President del Col.lectiu d'Usuaris de la Residència Mare de Déu de Gràcia, on s'havia guanyat l'estima i el respecte dels companys i companyes i de l'excel.lent grup de professionals que la gestionen amb criteris que posen per davant de tot el benestar i la dignitat de les persones. Aspirava a convertir-se en resident permanent, i no sols usuari de día, però la maleïda maquinària administrativa ha arribat tard i el camarada Bambi ha mort a l'Hospital de la Plana el mateix dia que havia obtingut llum verda per a materialitzar el seu darrer somni. 

Això de camarada Bambi no és, crec, gens desencertat. El compañero Eduardo era un magnífic exemplar d'ésser humà, una bona persona, amb un punt encara d'ingenuïtat, que amava els llibres, que gaudia de la lectura, que seguia rellegint El Capital, que repassava els textos de Manuel Sacristán, que gaudia llegint la premsa per Internet, que no podia concebre la vida sense interessar-se àvidament per la política, perquè la política és la vida. I tot i la duresa, encara fa uns pocs dies m'explicava que, malgrat tot, pagava la pena continuar vivint-la.

Eixa política vilipendiada, desprestigiada, injuriada i menyspreada per l'acció i l'omissió de tants, ha perdut un dels que homes l'ennoblien i la feien tan natural com la vida mateixa. Hem perdut un dels nostres, i això que ara no és gens fàcil per a molts saber quins són exàctament els nostres. Ens ha deixat, però molts recordarem per a sempre el seu exemple d'home compromés amb la causa fonamental dels homes, que no és altra que la llibertat.

Descansa en pau, camarada Eduardo. Hasta la victoria siempre, compañero.