María Dolores a la Plaça d'Orient?

Després dels afusellaments de setembre de 1975, que van generar una onada internacional de protesta i denúncia contra el règim franquista, l'ancià dictador va intervindre per darrera vegada a la Plaça d'Orient de Madrid, en la que va ser la seua darrera aparició publica. L'aplec, tradicional i protocol.litzat durant les dècades de la dictadura, va estar organitzat per demostrar al món l'immens suport popular que encara sustentava al règim. Va ser, no obstant, una mentida patètica que ja ni els més aferrissats camisa vieja van poder creure's.  Franco, durant la seua agònica intervenció va tornar a una de les idees centrals de la retòrica franquista, i va fer una variant de la consagrada fórmula del Contubernio judeo-masónico marxista, tot parlant aquell dia de la conspiració masónico-esquerrana de la classe política, en contuberni amb la subversió social terrorista-comunista. 

Si fa quatre anys, davant l'explosió de l'escàndol del cas Gürtel, Mariano Rajoy va reviscolar la idea del contuberni  tot diguent allò de "No hi ha una trama del PP; hi ha una trama contra el PP";  ahir, María Dolores de Cospedal va recuperar emfàticament la teoria de la conspiració per a defensar-se: "És bastant sorprenent que just quan vam començar a remuntar" (sic), en referència a una suposada recuperació econòmica (de nou los brotes verdes), "apareixen totes aquestes informacions". Cospedal va insistir en tot moment que "algú intenta perjudicar al PP, al Govern i al president" i va arribar a dir que "el PP se sent atacat".

Sembla que es vol recuperar la tradicional palanca de l'enemic conspirador exterior per a cohesionar el col.lectiu suposadament atacat. Qui és eixe enemic? Zapatero, que està missing i ahí continuarà si sap el que li convé a ell i al seu partit? ¿El PSOE, que viu hores baixes i prou faena té en no ensorrar-se en les seues contradiccions al voltant de la credibilitat de la seua cúpula? El sionisme? La Banca Internacional? La Pèrfida Albió? La Maçoneria Internacional? Els separatistes renegats de l'Espanya Eterna? Els tradicionals i sempiterns enemics d'Espanya? L'Anticrist? Els republicans que es manifesten amb la tricolor, dels que parla Esperanza Aguirre?

La senyora de Cospedal no vol mirar -en públic, si més no- el problema de front. L'enemic no està ad portas, l'enemic del PP està dins. És el propi PP. L'enemic és una cultura política que s'ha anat conformant durant anys -particularment des del segon Govern Aznar- sobre els fonaments de la dreta reaccionaria tradicional espanyola. 

El Partit Popular ha comés molts, moltíssims pecats durant les darreres dues dècades. Supèrbia, prepotència, deslegitimació dels adversaris polítics, patrimonialització de l'Estat i de la idea d'Espanya, confusió interessada entre allò públic i allò privat, homologació i legitimació de l'especulació com a activitat econòmica i empresarial honorable, balafiament dels recursos públics, connivència entre els representants polítics i els empresaris que treballen per al sector públic, grandiositat megalòmana, subordinació als interessos particulars per tal d'afavorir el finançament del partit i l'enriquiment dels seus dirigents, etc., etc., etc. I això dins un marc de creixent impunitat que ha finalitzat amb freqüència en la immunitat o, àdhuc, el premi de l'ascens dins l'organigrama partidari dels vividors, els il.luminats i els negociants sense escrúpols que porten el carnet partidari a la butxaca. 

I ara, la senyora María Dolores de Cospedal, eixa aspirant a Dama de Ferro Manxega, ens explica que hi ha una conspiració en contra del seu partit. Si l'aire del carrer, el que respirem tots, és fètid, ¿com serà el que es respira a l'edifici del carrer de Gènova de Madrid o del carrer de Quart a València? No serà ella; però, el o la que vinga darrere seu en la direcció del Partit Popular haurà de començar a netejar casa amb lleixiu, salfumant i Zotal, com abans es desinfectaven les cases de barret.