Al PP acabaran com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra?

Diversos assistents van contar a la premsa, off the record, que la reunió de l'executiva del PP de Madrid havia estat un aplec de gats -gates més aviat- en un cabàs. Conten les cròniques que, portes endins, el combat entre Esperanza Aguirre i Ana Botella va ser dels que fan època. Afirmen que els crits i la violència verbal no va faltar al debat, a propòsit del que està passant al PP espanyol.

Bárcenas, Luis el cabrón, i els seus diners a Suïssa han postat el partit del Govern pates per amunt, i a la premsa, la ràdio i la televisió tenim anàlisis i opinions de tots els gustos i colors. Sembla, però, que el corrent majoritari coincideix en que no es pot tapar el sol amb un dit. Si algú no posa ordre, tard o d'hora algú trencarà palletes i allò que passà en privat a la reunió del PP madrileny passarà en públic. 

A Los intereses creados, un dels personatges de Benavente diu que millor que crear afectes és crear interessos, i a la vista està. Què va fer Bárcenas, sembla, durant anys sinó això? I Crespo, Correa, el Bigotes, Fabra, Blasco et allí? Doncs això, crear interessos; una xarxa atapeïda d'interessos de la que formaven (formen?) part polítics, empresaris i gent de mal viure. 

Al costat de la gran estafa, del gran robatori, de l'espoli, ha reaparegut també la versió cutre, la de la corrupció de minorista, la d'anar per casa. Ara no n'hi ha de vestits (com els de Camps), però n'i ha viatges, regals, cotxes, festes, tot pagat amb els diners negres per a mantindre contents i feliços els amics i coneguts que podien (poden?) facilitar els grans negocis. Separats ma non troppo i tot, el tal Sepúlveda s'ha mantingut com a peça important del PP, tot i que a l'ombra de la seua ex muller, la ministra de Sanitat. Tots dos, segons sembla, han tret profit de l'altre i del partit i la xarxa corrupta. Ganancials, en diuen d'això.

Ana Mato és una dona molt representativa de la política actual. Acabà Polítiques a la Complutense i als 23 anys s'enrolà a Alianza Popular, on de la mà d'Aznar va formar part del Clan de Valladolid (amb Sepúlveda, Miguel Ángel Rodríguez,  Miguel Ángel Cortes i Pilar del Castillo). Des d'aleshores ha estat una professional a sou del partit o de les institucions. 

Com altres companys i companyes de la direcció del PP pateix serioses limitacions verbals (cal recordar algunes intervencions públiques, quan ha de deixar el paper i improvisar, per poc que siga), però aquesta no és una mancança insalvable en el PP actual. Ahí està Mariano Rajoy, que és incapaç de connectar tres frases coherents seguides. 

Rajoy -davant el clamor intern creixent que demana la dimissió de Mato- diu que la manté perquè ell té l'obligació de ser just i perquè ella és una magnífica ministra (sic). D'altres membres de la direcció del PP s'acullen allò de que la dimissió és una decisió personal (i això val per a Mato, per a Rafael Blasco, per a Carlos Fabra i per a tutti quantti), però sembla que Mato és un cadàver polític que camina. I els cadàvers fan pudor, quant més va més. 

Fins a quan aguantaran sense obrir les finestres al carrer de Gènova i deixaran caure Ana Mato? O és que van a acabar com el ball de Parra, sense cordes ni guitarra?