Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia.

Fàstic, nàusees i fatiga social. Però, també, ràbia, resistència i rebel.lia. Així està l'oratge cívic a aquesta terra nostra. Una terra en la que vivim en una democràcia de molt baixa qualitat. 

Fàstic i nàusees pels espectacles de corrupció, d'incapacitat política, de mediocritat en la dirigència, de pobresa ètica i intel.lectual del govern espanyol i del valencià. Mentides, mentides i més mentides. Tot el sant dia mentint-nos, intentant enganyar la ciutadania com si fórem bobos, com si no sabérem llegir, com si no fórem capaços de lligar fets i processos, com si els delinqüents -els bandits amb estudis- pogueren amagar-se darrere de les paraules o les frases fetes. "No em consta", Presumpció d’innocència", "Tot és fals menys alguna cosa"...

Fàstic i nàusees perquè el fem ens arriba ja més amunt dels genolls, i no n'hi ha a la vista una quadrilla de fematers dels quals esperar que comencen a arreplegar la brutícia, els detritus, les aigües fecals. No n'hi ha a la vista cap brigada  de neteja en profunditat, cap colla de desinsectació. Què s'ha fet de la decència, de l'honradesa de tantes persones a la nostra societat? A d'altres latituds és la droga, el narcotràfic el que ha corromput les societats; nosaltres hem tingut la rajola, la requalificació de terrenys, l'especulació. 

Merda, merda i brutícia per tot arreu. Des de la Monarquia en avall, deia The Financial Times l'altre dia. 

I la Justícia? Doncs lenta, pesada, farragosa, ambigua de vegades, de classe. Els pobres no tenen presumpció d’innocència: al talego, al trullo, immediatament. Els seus delictes no prescriuen mai. 

I els bancs? Ajudats, rescatats, subvencionats pels diners de tots, continuen desnonant els més dèbils i expulsant-los del sistema. El crèdit no circul.la. Sols volen guanyar diners, com si la cosa no anara amb ells. Les empreses ofegades, la gent al carrer, el consum per terra. I atur i emigració. L'Espanya eterna ha tornat. O sempre ha estat?

I la sanitat, i l'educació, i la investigació, i les pensions? Tot a burro-barra. Retalls i retalls, i ningú no és responsable de res. O no sabien, o no pintaven fava, o ho van fer molt requetebé i la fallida va ser culpa d'altres. 

Val, molt bé, tot està fatal, pitjor que pitjor. I què fem? Doncs no ens queda una altra: ràbia, resistència i rebel.lia. Què sàpiguen que ho estem entenent tot, que estem prenent bona nota de tot, que estem vigilant-los, que denunciarem totes les malifetes que fan dia sí i dia també, que ens manifestarem pels carrers, que escriurem, que parlarem, que explicarem, que exigirem. I que votarem tan bon punt tingam ocasió per fer fora els que n'hi ha i per substituir-los per persones decents. Tant sols això, persones decents i compromeses amb la cosa pública. Una vertadera revolució.